Poetissa

Estic dormint. Estic de vacances. Encara és aviat però elles ja estan despertes, jugant.
La Valèria, d'aquí 15 dies fa 6 anys, entra a l'habitació i se'm posa a costat, mirant-me primer, tocant-me els cabells després. Finalment em desperta. Em fa un petó. Es queda abraçada a mi. Encara no he obert els ulls. Ella no ha parlat. Finalment passats un minuts diu:

És bonic estimar.

Pacte

- Papa, un dia podré anar a la discoteca?
- Si, i tant.
- Que bé.
- Si vols, jo t'acompanyo i mentre em prenc un cacaolat, tu balles i jo et vigilo.
- Ah d'acord, molt bé.

Des de fora

Sempre fa il·lusió. Sempre que és positiu.
Gràcies Edu.

Publicat el 13 de desembre de 2010 a http://eduardmuntada.blogspot.com

David es culé perdido, de la cabeza a los pies (ahora van todos babeando). No obstante David es justo con los del espanyol, o al menos conmigo. No es de aquellos que te dice: pero como puede ser que seas perico pudiendo ser del Barça. El no, el respeta, y es el primero en darme la mano cuando ganamos (por cierto este año con un poco más de frecuencia). A mi este tipo de personas que aún siendo fans de un equipo de fútbol o de un partido político (el que sea) tienen la capacidad de respetar a los demás ya merecen el mio propio.

David se mueve en el difícil mundo del ejecutivo de cuentas de la publicidad. Y en publicidad (como en todo) si la cuenta funciona y da euros de conya, todo son parabienes, y hala a vivir. Pero Ah! en el momento en que la cuenta baja ya es mejor que te subas a la tabla de surf, la enceres bien y te agarres con fuerza porque seguro que van a venir olas gigantes. Afortunadamente David es de los que sabe surfear. Además el tío lleva siempre unos modelos de gafas que te inducen al despiste y que le dan el look del gallego que nunca sabes si sube o baja las escaleras.

El otro día me enteré que escribe, tuve su libro en las manos y por lo poco que leí pude comprobar que el tío la toca bien. Entonces pensé en los talentos que no llegan a la gente (no en el éxito o en el fracaso que esto ya es otra historia) sino en gente normal que tiene cosas interesantes a decir y que un gran público, la inmensa mayoría. no accede a su mensaje.

Trazado por un perico a uno del Barça.

Una lliçó

Aquesta setmana he rebut una doble lliçó. Sense retrets ni males cares. Amb bones paraules i ben explicades. Així és com ho he sentit interiorment. Espero que em serveixi d'ara endavant. Sovint donem per certes afirmacions que sentim i que malgrat ens puguin fer dubtar les donem per vàlides, per reals, per bones, ens ho creiem i llestos. I tampoc costa gens preguntar com ens feien reflexionar l'altre dia.

Sovint anem pel camí fàcil amb l'excusa de no voler incomodar l'altra persona quan de fet el que no volem és sentir-nos incòmodes nosaltres. Evitem preguntar per evitar una situació difícil. Posem al mateix sac actituds, accions o comentaris quan una cosa no ha de perquè implicar-ne una altra. Com que és alt tindrà reuma. Com que és introvertit serà solter. Oi que no?, doncs això, que no cal donar veracitat a coses sense abans corroborar-ho com fan els periodistes.

És una actitud bona a tenir i a posar en pràctica sempre que es pugui. Hi ha ocasions en les que no pots preguntar perquè o no tens la suficient confiança amb la persona o és un fet irrellevant per a la teva vida. Però segur que són les mínimes les ocasions en les que no ho pots fer.

Prometo pensar-hi i si puc, fer-ho. Preguntaré i així podré opinar amb coneixement de causa i no alegrament com fins ara. I tindré les dades suficients per decidir què és veritat i què mentida. Qui és blanc i qui és negre.

Dos llops

Fa mesos que estic envoltat de situacions desagradables i per això de les meves preguntes públiques sobre què s’ha de fer amb la gent dolenta. De respostes n’hi ha moltes i variades, però ara que he trobat aquesta història, m’ha semblat reveladora. La penso llegir i explicar a les nenes. Pel seu bé. Pel bé de tots.

Un indi Cherokee de cabells platejats parlava amb els seus néts per instruir-los en l’art de la vida i els va dir:

“Al meu interior s’està lliurant una batalla. Una batalla terrible, és una lluita entre dos llops. Un d’ells representa la por, l’avarícia, l’odi, l’agressivitat, l’enveja, l’orgull, la victimització, el ressentiment, la culpa, la inferioritat, l’arrogància, l’engany, la superioritat i l’egoisme.

L’altre llop representa la pau, l’amor, l’amabilitat, l’alegria, la veritat, la compassió, la humilitat, la transparència, l’autenticitat, l’amistat, el respecte, la integritat, la benevolència, la generositat, la fe, la capacitat de compartir, la serenitat i l’empatia.

La mateixa lluita està passant dins vostre i també dins de totes les altres persones.”

Els nens van quedar-se reflexionant una estona. I després una de les nétes va preguntar al seu avi:
“I quin llop guanyarà?”

El vell indi Cherokee va fer un llarg silenci. I finalment es va limitar a dir:

“Aquell a qui doneu de menjar”

Entendre

De vegades t’esforces per explicar una cosa i no t’entenen. Busques paraules, exemples, metàfores que ajudin en la teva argumentació. I malgrat el teu esforç i la teva convicció, hi ha persones que no ho acaben d’entendre. Sovint penses que els teus no t’entenen perquè estan influïts per ves a saber què i mires de trobar recolzament fora del teu entorn, fet que de vegades és més complicat perquè el teu nivell de detall ha de ser molt més acurat i extrem. Ells no tenen un component emocional, ells no estan implicats i són molt més escèptics.

Però hi ha d’altres ocasions que no cal dir res. Només observant tot queda aclarit. Avui és un d’aquests dies. Mira i calla. Observa i entendràs. Entendràs les coses que no es poden explicar. Entendràs que els sentiments més purs, profunds i intensos, poden amb tot, ajuden a tirar a endavant, a empentar, a recolzar. Hi ha dies en què hi ha una tensió especial, però una tensió de no tenir-les totes. Ahir la tensió era d’absoluta confiança i de tòpics absoluts, com cada any. És molt bonic de viure, és impagable, és formar part de la història, és sentir-se bé, sentir-se feliç. En dies com ahir aquest sentiment i aquesta emoció es mostra de manera plena. Són moments i instants molt carregats, carregats de moltes coses, moments que comencen amb el nerviosisme dels peus i que puja lentament, que et fa posar els pèls de punta, que fa que et sentis el cor i que a mida que se t’omplen el ulls ho veus tot en forma de caleidoscopi.

I arribats aquí, només faig que sentir coses bones dels meus. Penso en com estimo als meus pares, a mon germà, a la meva dona i a les nenes. Llavors recordo el dia en què em vaig tornar així. Perquè ho sé perfectament. La gent no ho creu però és ben cert. Són situacions que es van repetint i que ja formen part del ritual. Són dies de crits, de moure els peus constantment, de tocar-se els cabells, d’aixecar-se i seure, de compartir, de rosegar ungles, de ràdio, d’insults, de cantar. De passar-ho bé. Són coses que fem cada mes, algunes més i algunes menys. Depèn del dia, depèn de contra qui. Són dies en què abraces a tots els que tens al voltant. Amb els habituals no comentem la jugada, ni ens mirem enlairant el puny tancat amb força com habitualment. Ens dies com ahir això és poc. En dies com ahir ens abracem i cridem alhora, però també als del voltant. Ahir amb un noi que estava amb la seva xicota al meu costat i dos joves del davant. Ens vam abraçar tots plegats, sense conèixer-nos, sense haver intercanviat una paraula.

I en un dia com ahir, tothom entén moltes coses sense haver de parlar, sense haver d’escoltar. Només mirant i observant, tot el món ho va tenir clar.

Cargol

Què, ens aixequem? Diumenge, quarts de deu. Dos gots de llet, un amb cola-cao i dos cafès amb llet, pa torrat i embotits i alguna galeta dolça. Vaig a comprar el diari i a votar amb un somriure a la cara. Agafo una papereta de cada. Faig broma dient que votaré als Pirates de Catalunya. Un de la mesa exclama un No jodas tío! Vota a uno de los de siempre. L’hauria d’haver denunciat, m’ha coaccionat. Acabo fent-li cas. Diumenge de lectura, de manta, d’espera. Diumenge de queixa. Diumenge de Missa infantil. Tot i que el rètol de la porta indica que a dos quarts d’una és la missa en català, només fem que sentir lecturas de Lucas, oremos y padres nuestros. Em queixo al Mossèn. Diumenge d'àpat ben calent, de migdiada o d'esport, de fer els deures i d’impaciència. Encenc l’ordinador per saber què ha passat abans de l'hora oficial. Falten encara dues hores pel sondeig i ja sabem què diran. Papa, puc encendre el meu ordinador. Què vols fer? Jugar i pintar amb la Valèria. D’acord. Ja han passat vint minuts. M’obres el Word, que no recordo com es fa? Mira, és aquest botó. Gràcies.

Han passat deu minuts i miro que està fent. Sorpresa. Ha començat a escriure la història del cargol Trisqui i el seu amic Pep, un cuc. Porta mitja pàgina sota el títol El cargol ballarí. Un diumenge molt satisfactori. Amb mal de cap i de coll, però molt satisfactori. La seva primera afició és ballar, com ja reflecteix el títol. Qui sap si li ha nascut una segona afició.

Ja veurem on anirà a parar!

La Cova

Una amiga sempre que es topava amb algú a qui li feia pudor la boca deia una expressió que jo abans no havia sentit mai, "Como le cruje la cueva" per després afegir un "si la cueva le huele así no me quiero imaginar la entrepierna".

Ahir a ma filla gran li van treure deu moluscos de l'esquena. Teníem culebrinas, polls, fongs i herpes.. però moluscos no. Em va fer il·lusió saber que volia col·laborar en l'economia familiar aportant periòdicament musclos, cloïsses i escopinyes per fer al vapor. Llàstima que siguin contagiosos.

Veia que a la consulta em mirava amb una recança diferent a la típica por d'estar al metge. Es va treure la samarreta, es va estirar mentre em seguia mirant amb els ulls ben oberts alhora que jo arrufava el nas.

-Papa, acosta't.
-Què passa?
- Tens desodorant?
-No. Jo també ho he notat.
-Ja ho sé. Al col·legi ho he notat i em sentia una mica... una mica.. com es diu... estava com...
-Incòmoda?
-Si, això.

Una nena de vuit anys s'ha sentit les aixelles i estava incòmoda. Bé. És neta i li funciona el nas.
Al tren no tinc tanta sort. Hi ha gent porca a cabassos amb unes pudors insoportables i ben aviat al matí, tots drets i apretats, amb els braços enlaire per agafar-se et situa a l'infern. I si a més ho acompanyen amb un badall sorollós i pudorós és una de les pitjors maneres de començar el dia.

Hi ha gent de la que pots intuir-ne la olor, saps que tenen una olor corporal diferent, natural com els àrabs o negres, o laboral com els operaris del món de la construcció. Però quan fan AAAAAAAAAHHHHHHHH acompanyat d'un FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFf, una mica més et despentinen o fan volar els diaris de tothom, que entre la boca, la pudor que els fa i la ventada, diria que és més un ós de Rioleón Safari que no pas una persona.

No et fiïs de ningú que n'hi ha que enganyen, com el de l'altre dia mentre dibuixava esperant el tren. Senyor respectable assegut al meu costat. El fill de puta porc asquerós s'ha tirat un rot silenciós. Què cabró? Llenties amb xoriç, oi? Eren bones?

Espero que sigui vidrier perquè segur que a casa seva deu trencar constantment vidres i miralls provocat pels rots estridents, pets i trossos de peus de porc que segur expulsa per la boca.

Eleccions

Al meu bloc hem d’escollir el president de l’escala. Se’n presenten una pila. N’hi ha que viuen en d’altres blocs de la ciutat, amb una altra cultura i manera de fer. N’hi ha que són d’aquí de tota la vida, vaja, que van néixer en aquesta finca. I fins i tot n’hi ha un parell o tres que són d’un altre poble.

Hi ha una majoria de veïns que pensem que el millor que podem fer és escollir un dels nostres, dels de tota la vida perquè vés per on, pensem que aquest sempre ens defensarà primer a nosaltres per damunt de tot, mirant què es fa en d'altres escales o en d’altres ciutats per tal de millorar-ne la nostra. N’hi ha un parell que no, que diuen que el millor és votar a un ajudant del president d’una altra escala del poble, que així ell farà el que el seu cap li digui, que té molta experiència en comunitats de veïns i que tot anirà bé.

Els que m’han sorprès són la família del 3r 2a, uns francesos que sempre han votat als estrangers i que en aquesta ocasió, segons m’ha confessat el cap de família, ells i uns altres amics seus, votaran un dels nostres. En preguntar-li que com és que fan aquest canvi, que si sempre han defensat el fer una bossa comuna amb altres ciutats i repartir-ho d’una manera totalment injusta pels interessos de la nostra escala, sempre argumentant que s’ha de tenir una visió global i repartir entre tots i que com és que ara votaran a un dels nostres, ha estat contundent:

“Jo viuré aquí tota la vida, en aquesta escala he format la meva família i hi tinc els meus amics i segur que aquest voldrà el millor per a mi. Quan nosaltres estiguem bé, quan la nostra escala i el nostre bloc estigui arreglat, ja pensarem en donar un cop de mà per pintar altres escales d’aquí al costat. A les eleccions s’ha de pensar amb el cap i no amb el cor. El cor em diu que voti el candidat alemany, però el cap em diu que el candidat català segur que pensa més en mi.”

Estic convençut que el nou President serà un dels nostres.
I tot anirà millor.

Pipi

"... mierda. Sois mierda, basura. Socialmente sois una mierda y os pienso aniquilar. Joder, la vida es una mierda, la gente es una mierda, todo es una mierda enorme. Os aniquilo, os aniquilo. Dadme una hembra, necesito una hembra, una hembra salvaje....."

-Papa, que vol dir hembra?
-Una dona.
-I salvaje?
-De la selva.
-Una dona de la selva? No ho entenc. Què li passa?
-Està boig.
-Perquè?
-No ho sé, està boig, per això diu tantes tonteries.
-Però com es fa per estar boig?
-Potser ha begut molt i per això es comporta així?
-Què vol dir es comporta?
-Que es porta així de malament.
-Ha begut molta cervesa?
-Si, molta. Però per un dia que beus molta cervesa no et tornes així. Un dia jo en vaig beure massa i em vaig marejar i prou, però no em vaig tornar boig.
-Quantes en vas beure? Tres?
-Si, potser quatre i tot.
-És veritat, tu no estàs boig.
-Quanta cervesa has de beure per estar boig?
-Doncs molta i molta, i a més cada dia.
-Doncs si beu tanta cervesa, aquest home no podrà parar de fer pipi.

Recerca

_ _ _ · _ _ _ · _ _ · _ _ _ _ _ _ · _ · _ _ _ _ _ _ _ _ _ · _ _ _ _ _ _ _ _

_ _ _ _ _ · _ _ · _ _ _ _ _ _ · _ _ · _ _ _ _ _ _ _ · _ _ _ _ _

El color de la religió

- ...
- Vols que el Camprodon FC pugi de categoria?
- M’és igual.
- Vols que en un bar de Xerta cobrin suplement per les patates fregides del menú?
- Tant me fot, m’és igual.
- Què et sembla que vingui el Papa a Barcelona?
- M’és igual.
- No em diguis que ets catòlic?
- Suposo que si, tot i que no en sóc practicant. El fet d’haver rebut una formació religiosa i haver tingut un entorn religiós, imagino que com tu, no vol dir que estigui d’acord plenament amb l’església, de fet, estic convençut que hi ha coses que haurien de canviar, han de modernitzar-se. Però creus que es bo per Barcelona que vingui el Papa?
- Amb els diners que costarà, ja ho podrien invertir en una altra cosa.
- En què?
- No ho sé, en subvencions?
- Per a l’Associació de Gais i Lesbianes?
- Noooo!
- Perquè?
- Que ho donin a uns altres, que jo no sóc Gai. Sóc hetero.
- Ja tens alguna cosa en comú amb l’església.
- Com pots dir això? Però si és un pederasta, maltracten a les dones. És un tio súper arcaic, antic....
- Què creus, que el líder de l’església catòlica ha de portar rastes?
- Tampoc és això.
- Collons, el Dalai Lama és com és fa segles i el Papa és com és. Sempre seran així. Que es poden modernitzar? Claríssim. Que podrien deixar que es casessin? Totalment d’acord. Que les dones podrien dir Missa? També em sembla bé. El tema és que opinen elles, perquè em sembla que a les monges ja els està bé el paper que desenvolupen. Però pensa que són uns quants corruptes i malalts entre molta gent. L’exemple pot ser el Bisbe Pere Casaldàliga o en Mossèn Ballarín.
- Qui són aquests?
- Llegeix-los, escolta'ls i després parlem. Jo sóc del Barça i quan un president i algun jugador no ho fa bé, no deixem de ser del Barça, oi? És una situació transitòria.
- No comparis el Barça amb l’església.
- Com que no! La meva religió és blaugrana.

Amor de iaia

Vuit del matí. Camí de la ciutat. Pis superior. Les dues davant meu. Encenc les orelles.

- ...si si, tiene una cara muy bonita.
- ¿Cuanto tiempo tiene?
- Seis meses y mira que pelo tan oscuro!
- Precioso. ¿Es la segunda que tiene verdad?
- Si, la otra ya es mayor. Tiene casi cuatro años. Tu hija también tiene dos, ¿no?
- No, es mi hijo. Tiene uno de seis años.
- Ah, pues los podríamos presentar para que jueguen juntos!
- Ya se lo diré, puede estar bien. A mi me tiene el corazón robado, juego tanto, me lo paso muy bien.
- Es que tan pequeñitos te contagian su energía.
- Mira, esta foto es de verano cuando fueron al pueblo. Me dijo que todos se querían hacer una foto porque se quedaron prendados con el color de los ojos.
- Es raro que tengan los ojos tan claros, si sus padres los tienen oscuros, ¿no?
- Ya, no sé, mi hija dice que conoció otra pareja que le pasó lo mismo. Se ve que es normal.
- Oye, ¿a que parque van a jugar?
- Creo que van por el que hay delante de su casa.
- Pues yo también. A ver si me paso con ella el día que salgamos de ponerle las vacunas.
- ¿No está vacunada?
- Siii claro, pero ésta es de aquellas optativas y se la piden para el concurso.
- ¿Hará un concurso?
- Si, le encanta desfilar y que la miren. A ver si este año gana y no queda segunda.
- ¿Y quién ganó el año pasado?
- Un border collie precioso.

Bipolaritat

Quan et vols comprar un cotxe només fas que veure'l. Quan esperes un fill només fas que veure embarassades amb cotxet. Si veig gent tocada del bolet, m'haig de preocupar?

Darrerament he tingut relació amb gent que té altibaixos, gent que diria que són bipolars. Tenen dos pols molt marcats, que varien d'un dia per l'altre. Gent insegura amb molts complexos, gent buida de contingut, buida d'honestedat però plena de desconfiança i incertesa. Un dia estem parlant o rient i dos dies més tard i per alguna raó només coneguda per ells, no et miren, no et parlen, a tothora xiulen o ballen alhora que t'ignoren.

En dies així i amb gent d'aquesta mena va bé saber qui i què ets, i qui i què t'envolta per valorar-ho encara més.
Llavors deixo passar el temps i tot torna al pol habitual i tranquil. I en el fons aquestes coses, aquestes actituds i situacions van molt bé, és bo que passin perquè de mica en mica i a base de puntuals polaroids tots van sabent com realment són, van sabent que aquests canvis d'opinió sobtats no són normals i que dir-te una cosa a tu i dir-ne una altra a d'altres persones, fa de no fiar.

Una cosa menys

Fa molts molts anys un dels dos es va fer una carta astral i una de les conclusions és que sempre tindria problemes amb l’aigua. I la va clavar, ben clavada. Quan vam viure a Barcelona un dia es va inundar tota la cuina i passadís per nosequè amb la rentadora. A Castelldefels es va inundar el pàrking i quan hi vaig arribar el cotxe feia els 100m esquena. I ara a Gavà tenim goteres al terrat que han provocat que hi hagi danys al menjador, a la cuina i destrosses en una habitació fins a fer malbé tot l’armari empotrat.

Qui va fer aquella carta?, que li podríem preguntar algunes coses més.

Avisem un paleta del poble de tota la vida i que ja ha tingut experiències amb d’altres familiars als que ha deixat contents. És un tipus de gent que està acostumada a fer la seva, al seu aire, res de pressupost exacte ni per escrit, tot és més o menys, passen una factura i llestos. I ja ho trobarem.

- Mira veus, per algun punt del terrat es filtra aigua perquè ha caigut aquí, per aquí també i el pitjor està allà, mira veus, un desastre.
- Bueno, vamos arriba al terrao y lo miramos. Uf, es que esto es muy grande y va a ser complicado porque el agua es muy puñetera, se puede filtrar por una punta pero acaba apareciendo por la otra.
- Ya, pero por eso te he traído, para que lo arregles. Yo creo que si levantamos aquí un metro cuadrado o dos veremos como está. Que esto está bien, pues perfecto porque sabremos que es en otro sitio pero al menos habremos arreglado el sumidero que ahora no traga.
- Bueno, yo lo que quieras, hacemos esto a ver que nos encontramos.
- Piensa en esto que tienes que hacer y dime cuanto me va a costar
- Es que no lo sé, porque a veces abres y te encuentras que está mucho peor. O mucho mejor.
- Pero que me va a costar tengo que saberlo. Que tengo que pensar en 50 euros o en 3.000?
- Es que Daví, no lo sé, yo vengo cobrando materiales a parte unos 20 euros la hora.
- Y esto en cuanto tiempo lo arreglas, en un día?
- No en un día no da tiempo porque hay que picar, por la tarde no puedo venir y ya mañana el mortero, se tiene que secar y al día siguiente... me entiendes?

Com que ho hem d’arreglar, tanco els ulls i li dic que comenci pel més important.

- Vendré mañana por la tarde y el jueves por la mañana.
- Perfecto.

Dijous estic de viatge a punt de baixar a esmorzar a l’hotel i reunir-me quan em truca la Cristina dient que l’ha fet pujar per ensenyar-li un forat i preguntar-li què ha de fer. ¿Cómo que Que hago, no sé, lo que tu quieras o pienses que se debe hacer, que eres tu el profesional, no? Llama a tu marido a ver que dice. Hola, dime, si , ya, si si, es que estoy fuera de Barcelona. Tu que crees que tenemos que hacer? Yo lo dejaría como dijimos porque ahora hacer el agujeraco este no sé yo. Pues no lo hagas, haz lo que creas, de verdad, me fio de ti. Vale vale, pues dejamos el sumidero directo al tubo.

Cada dia ha fet una cosa, fet que m’ha desesperat una mica perquè no entenia perquè no pot fer dues coses el mateix dia. Dimecres pica. Dijous posa el ciment. Divendres posa la tela asfàltica. Dissabte tirem aigua per saber si està ben impeabilitzat i posa el morter. Dilluns posa les rajoles. Dimarts posa la vorada.

Ha costat però ha quedat impecable, com abans, que es feien les coses bé, sense pressa i amb ànim perquè durés tota la vida. I quan m’ha dit el preu, fins i tot ho he trobat barat.

Una cosa menys.

Estar

Estic en un lloc on no vull ser-hi.
Estic en un poble nou però voldria no ser-hi.
Estic ja pensant amb qui no estic.
Estic amb el cos assegut i els pensament viatjant.
Estic i no estic.
Estic sopant i no vibrant.
Estic dormint sense descansar.
Estic esperant.
Estic arribant.
Estic feliç.
Ja estic.

Per a qui?

Deu haver caigut perquè a la seva petita figura en forma de maniquí per deixar joies se li ha trencat el cap. Agafo la pega extra i el torno al seu lloc, a les espatlles. Papa, tu sempre ho arregles tot eh? No esperava cap mena d’aprovació i reconeixement, és una felicitació normal i habitual que entra però que surt ràpidament, no provoca res més que un petit somriure.

Estem dinant amb un company. És il•lustrador, és meravellós com dibuixa. Feia algun temps que tenia la meva llibreta i quan em va mostrar les que fa ells en els viatges em va donar forces per seguir endavant. Em va dir que s’ha adonat que dibuixa no tant per a ell sinó per la seva parella. Que a ella li fa molta il•lusió mirar els dibuixos i reviure els viatges. Vaig pensar en mi i potser em passa el mateix, que escric o dibuixo a la llibreta no tant per mi sinó perquè un dia les nenes ho llegeixin i pensin durant un temps en son pare. És evident que ho faig per a algú altre perquè ara ja feia molts dies que no escrivia res, potser no ho he necessitat malgrat sempre haver tingut aquell petit pes que em recordava que no ho deixi, que sigui constant, que haig d’acabar la llibreta. Quan fas una cosa que t’agrada no et costa. Veus, mai tinc mandra per a fer esport.

No ens enganyem, crec que hi ha una part també d’egocentrisme en tot això, que volem que més o menys gent ens afalagui i ens digui que li agrada el què fem, això ens fa sentir millor, més contents, més complets. Però en el fons, a sota de tot hi ha una auto teràpia que ens ajuda a desconnectar una mica, una estona, que ens fa pensar en coses, a reflexionar-hi.. Quanta més gent ho valori millor però com que no és una raó buscada, només que hi hagi una persona que ho valori, ja haurà tingut sentit tot aquest viatge.

Ràbia, nano!

Fa quasi un mes que estic anant i venint per València per feina.
Tot ha culminat avui dissabte, dia en què celebren la seva festa. He vist desfilar les autoritats de tots els nivells i sempre sota aplaudiments i crits de Presidente Presidente al Camps i de Guapa Guapa (?) a la Rita, tots dos sempre tant juntets com bons col•legues del PP.

Avui m’ha bullit molt la sang però, he sentit ràbia de debò. No ho entenc, potser em falten dades però he pogut parlar amb dues persones de fora de València, de l’Eliana i Sedaví i parlen valencià sense problemes i sense cap mena d’animadversió envers nosaltres. En canvi a la capital tot són crits de l’estil Sempre valencians mai catalans o No mos fareu catalans. De veritat que no entenc d’on els ve aquest sentiment tant anticatalà. Potser per això són del PP? Els passa com als balears. És una llàstima.

Els emprenya que diguem Països Catalans. Se senten com colonitzats però en canvi no diuen res de l’allau de madrileños que envaeixen València tot l’any i sobretot l’estiu, on València es torna la playa de madriz. I que es calcin ara que en un mes tindran el tren d’alta velocitat. M’he topat amb un taxista i m’ha dit un sincer Mos aniria millor si mos atxuntarem amb els catalans, però ací la txent no ho entén açó.

I el sorprenent és quan els parles en català! No els surt dels pebrots parlar en valencià encara que el sàpiguen (les noves generacions no el saben, ho he comprovat amb una dotzena d’hostesses) i encara que entre ells sigui el seu idioma. Però per pebrots els meus i al final he aconseguit que mitja conversa sigui en català, gràcies a que vaig introduint paraules en el “seu” idioma. Un mes més i els hauré conquerit. DAVIT I EL CONQUERIDOR.

Una anècdota molt aclaridora. Estic a l’estació del Nord, vaig fins la plaça de l’Ajuntament, la creuo i abans d’arribar a la Plaça de la Reina em trobo amb una noia policia i la paro per preguntar-li dues coses. Sempre m’ha agradat parlar en l’ idioma local. Tots hem anat a Itàlia i hem acabat dient el grazie de torn i acabant les paraules en i, per semblari més italiani. En aquest cas no dic cap vocal neutre i pronuncio totes les r que se’m posen al davant.

- Perdona, a quina hora comença tot este sarao? Enlloc de pardona i aquest.
- Primer pujaran des de l’Ajuntament fins la Catedral, entren les autoritats, fan la volta a la plaça i tornen. Com sempre, ho fan com cada any.

L’entonació ja la poses tu: Atxuntament i no ajuntamén, primer i no primé….

- Ah, molt bé, és que no sóc d’ací.
- Ah!?, em respon inquietada i sorpresa.
- Sóc català.
- Y yo valenciana. Pues eso, que como cada año.
- Gràcies
- De nada, buenas tardes.

València A

Una diavola por favor.
Que bonito!
Bueno, tampoco está tan bien.
Eres pintor?
Noooo, pero me gusta dibujar. Ahora trabajo en una agencia de publicidad.
Tienes una tarjeta?
De la agencia?
No tuya, con tus coordenadas.
No tengo, lo siento.
Bueno, el próximo día.

He lligaaaaaaaaaaat, que bé que se sent un quan agrada.
Llàstima que hagi estat un home.

Guarreta

Surto al balcó. Balconet. Just a sota de casa hi ha una noia que passeja el gos. Gosset. Té ganes de cagar i s’eixarranca. El gosset. Ella veu que hi ha algú i em mira. Em mira dos o tres cops. Treu una bossa i recull la merda. Estic convençut que si no hagués sortit al balcó l’hagués deixada allà. Potser són suposicions infundades però és el que he pensat. Ja ho tinc això d’avançar-me als esdeveniments. De vegades la cago. Com el gos.

Cinc minuts més tard la Cristina marxa a la farmàcia i en sortir de casa es troba la bossa amb la merda a la vorera. La molt porca l’havia deixada allà.
Això vol dir que son pare o sa mare son igual de porcs? No li han dit mai que no es fa això? Potser és orfe la noia.

Orfe però guarra de collons!

Felicitat escènica

Avui la Jana ha fet 8 anys. Lluny de celebrar-ho amb els amics de classe perquè si fos per ella els convidaria a tots, ho celebrem en família. Hem adoptat sempre aquesta manera de fer per una raó: no volem que el dia del seu aniversari tingui massa regals, volem els justos. I si ve la família és més fàcil de controlar. Té una joguina i roba, molta roba.

Ella ha fet una llista inacabable, potser més llarga que la dels Reis. Un esqueit (skate) en primer lloc i moltes altres coses entre les que no hi ha òbviament roba. Nosaltres hem indicat als convidats què necessita: la tieta que porti unes sabates, el tiet una jaqueta, la iaia un vestidet,...

Quan la Jana és la protagonista és feliç i per això crec que es dedicarà a les arts escèniques. Jo l'ajudaré perquè ja que jo no he pogut/volgut (no sé quin percentatge de cada hi ha) si ella és feliç en això jo també en seré i amb més raons.
Li agrada tant ser la protagonista! L'altre dia estem en un casament, a missa. Papa això és un avorriment! Jana, com pot ser que diguis això i vulguis fer la comunió? Vull fer la comunió per passar per aquí i que tothom em miri!

Quan és el centre d'atenció està molt contenta i nerviosa alhora. I la Valèria també està molt contenta, està molt feliç quan ella ho està. Veus, a l'inversa no passa. Ha obert tots els regals xisclant i amb una cara de felicitat sincera. Ha deixat però l'esqueit pel final. Quan ha marxat tothom ha començat a dir que no li agradaven gens els regals. Que la gabardina i el bolso del tiet no li agraden, que les bótes de la tieta, pfff. Que el vestit de la iaia no és el que volia. Que l'esqueit el preferia vermell.

Jana, no és veritat. Demà t'ensenyaré les fotos i veuràs com de contenta estaves. A més, els nens a la teva edat en aquestes ocasions no fingeixen. Què vol dir fingeixen? Que no dissimulen, que els agrada o no. Doncs no, no m'agrada res, que sàpigues que ho he fet perquè no es posin tristos.

Confirmat, es dedicarà a les arts escèniques.

València B

Descansus Interruptus

Cotxe 5 seient 3, finestra. Em permet? Aquí vas tu? Si senyora, macrosenyora. Vamoos a ver si puedes pasaar sin que me levante, a veeeer, que quito esta bolsa, la chaquetaaaa, puedes pasar?
Sort que he fet Pilate aquest estiu i estic molt flexible i he evitat fer-me una distensió multiple. No he evitat però fregar-li amb el cul la cara. Començo a mirar per la finestra. Chico, me llamo Josefina. Muy bien. Y tu? Yo no. Torno a perdre la mirada.

Bienvenidos al Talgo con... destinació Montpellier i aturades a..... and Barcelona. Por favor reduzcan el volumen de sus móviles para........i un descans i viatge més agradable. Thank you.
Quins camps de tarongers més grans, quina extensió de terreny, quina...ooh, uff, quina pudor, ecs, uff quin tuf! Chicooo, chicoo (copets al braç) si quieres almorzar y gustas? No gràcies. Em poso taps a les orelles, grocs, molt grocs, un groc molt llampant, que es vegin molt, que la dona entengui que no vull saber res, que vull descansar, que no vull dinar manxego pudorós con pan.

Chicoo, chicoo, que si quieres SALIR A COMER ME AVISAS Y ME LEVANTO, VALE? Si si, no pateixi que no tornaré a fer d'stripboy. Que es pensa, que els taps desintegren l'aparell auditiu, no cal que cridi senyora, senyorassa. Aconsegueixo adormir-me i evitar que em parli les quatre hores que aquesta merda de Talgo llardós i ronyós triga en arribar. Estic descansant, intentant-ho, somiant, sembla que plou. Òstia no, és pluja de veritat, és real, és la senyorassa que m'ha fotut per sobre l'ampolla d'aigua.
Deja que te limpie, hay perdona, toma un pañuelo i vinga a remenar-me i tocar-me la cama. Deje òstia puta, no me toque y a ver si se está quieta de una puta vez coño, que desde que hemos salido de Valencia no para de moverse y dar por culo. Todo el viaje tocando los cojones joder, que si el puto papelito del puto caramelito, que no hace falta que le quite las arrugas joder, que el ruidito de los cojones molesta un huevo, collons, que si la bolsa arriba, que si ahora abajo, que si quiere hacer ejercicio haga Aquagym joder, que el Talgo no es un gimnasio, joder.

Al final només ho penso.

Em concentro per seguir intentant dormir a pesar de la taquicàrdia. Robertooo, robeeertooo, me oyes ROBEEERTO, que a que hora llego, dices estoOOO o que dices? Vale cariño hasta ahora. Me oyes ahora, si, espera... aquí pone desisei trenta y siete, son las cuatro o las cinco las desisei? Pues eso, a las CUATRO Y TRENTA Y SIETE, vale vale de acuerdo, si , muy bien cariño, si, que si que si, si si, en un rato, valeeeee? adiós adiós.

Sisplau, em posa un desfibrilador? Pfffffff.

De reull miro l'hora, en queda mitja. La dona s'aixeca i comença a agafar les bosses. Amb premeditación y alevosía em faig l'adormit quan veig que a sobre meu en té una. No hi arriba. Uii, ai, ai, que no llego. Mai he dormit tan despert. Perdona, me puedes ayudar con esta bolsa, es que el chico está dormido y me sabe mal. Gracias guapa.
Les meves pregàries funcionen i s'asseu davant, tota sola ella i tot sol jo. Obro els ulls i em relaxo. Es gira, em mira en sentir que remeno la meva bossa i exclama tota sorpresa Pensava que dormias? Grrrrr no, no he dormido res.

I segueixo gaudint com mai abans de les vistes tan boniques que des del tren es veuen de L'Hospitalet.

Euromed

Estic a l’estació de Gavà a les zero sis a eme. Tot tancat i per tant no puc comprar un bitllet de tren. Vaig a buscar un taxi. Paro a mig camí. Recordo que havia llegit que amb el bitllet d’Euromed hi ha inclòs el Rodalies. L’agafo i posa Incluye cercanías Aeroport – Sants. Òstia, a veure si ara arribo a Sants i no em deixen passar els segurates i la liem. Agafo el taxi. Trenta-cinc euros. Collons.

Passo la maleta, l’ordinador. Em dirigeixo cap al Sr.Euromed, Francisco Euromed.
Bon dia. Senyor Euromed, el bitllet Euromed inclou el bitllet de Rodalies? No, sólo el Aeropuerto Sants. I com és que no entra el Rodalies, perquè vinc de Gavà i m’he hagut de gastar 35 euros. Pues porque no. Ja però ara que és tan aviat no està oberta la taquilla. Yo que quiere que le diga.
Sembla que no m’entén o no vol entendre’m. Faig entrar en escena el meu amic Daviz, venido desde la capital del Reino.

“¿Me está diciendo que si entra el billete Aeropuerto Sants quiere decir que hay personas que cogen un avión para ir al Aeropuerto y luego vienen a Sants para ir a València? Perdone que lo dude mucho caballero. ¿O quizás hay ciudadanos de Valencia que vienen en Euromed hasta la ciudad condal para entonces dirigirse al Aeropuerto y coger un vuelo nacional o internacional? Deje que lo vuelva a dudar”

Uff quina mirada! Els emprenya molt que els diguis caballero sent jo molt més jove que ell, això de deje que lo dude té uns efectes brutals. El tio es posa les ulleres a la punta del nas, em mira per sobre de la montura com si s’hagués posat dins el cos de la Carmen de Mairena em casca un YA LE HE DICHO QUE NO TENGO NI IDEA.

Vale vale no se mosquee. ¿Al menos deséeme un feliz viaje nooooo?

Finalment

17 d'agost, quatre mesos després de caure i un parell des que el vaig veure per darrera vegada, va plegar, es va acabar ajupint, agenollant com tota la seva vida a la Feixa, però per no aixecar-se més. Ahir vaig anar a buscar ma mare a l'hospital a la tarda i vaig arribar quasi deu minuts tard a propòsit. Volia que ma mare estigués una estona sola i no volia pujar a veure'l. No tenia ganes de veure'm obligat pel moment, ja vaig dir que volia tenir el record que tinc.

"No ho sé Davit, avui l'avi estava pensit. No ho sé jo...". Vam arribar a casa i li va dir a la Cristina que tenia mal cos, que no ho veia clar. A quarts de deu va traspassar, va morir, va marxar. Vaig vestir-me i van recollir-me per anar tots a l'hospital. Tots van entrar a l'habitació. Jo no. Vaig esperar al passadís. Quan marxem cap a casa l'enterramorts comenta que s'ha de portar un vestit i una corbata. Corbata l'avi? Però si és pagès i només s'ha posat quatre cops a la vida la corbata! Finalment diuen que duia corbata.

L'endemà, el dia dels tòpics. Crec que quan em mori, tindré preparades unes butlletes tipus eleccions amb una sèrie de caselles amb un gran titular adient al dia: Posa-li la creu! "Era gran i ha viscut molt", "S'ha fet estimar", "Ara ja descansa", "És llei de vida", "Per estar malament, no val la pena patir", quan amb una mirada o una abraçada ja n'hi ha prou.

Òstia Cristina, que fan el pares del Pere aquí? No calia.
No ho sé ja saps que són molt creients.
Ja però vols dir que els pares de la parella de ta germana han de venir perquè mon avi s'ha mort?
Anem a fora a trobar-los.
Quatre holes i sis petons.
Collons, quina mirada més freda i estranyada em fa el pare de la parella de ma cunyada.
Vosaltres també heu vingut? em diu el senyor.
Si és clar, quan es mor ton avi vens al tanatori.
Com ton avi? Ton avi també s'ha mort?
Avui només hi ha mon avi aqui al tanatori.
Ai Dolors que em sembla que venim a veure un altre mort!

El meu cunyat Pere comenta a sons pares que l'avi del Davit s'ha mort. El Pere parla de mi i sons pares pensen en un altre David amic de son germà. Molt divertit tot plegat.

Dijous deixem les nenes a casa el meu sogre, no tinc ganes que vegin un ambient de tristesa i plors, ja ho veuran més endavant. Arribo el primer a l'església, sempre amb la pressa al cul jo. La gent va passant, va dient coses que amb prou feines escolto. No estic per paraules. Me'n vaig a un racó de l'església, lluny de tothom. M'emociono un mica fins que veig arribar el fèretre que m'entra la plorera. La Cristina m'abraça. Això reconforta molt.

Miro la caixa dins el cotxe, estan posant les flors. Gent que no conec de res em fa petons. Estic a costat de mon germà. Una dona pregunta que quien son assenyalant-nos. Li deuen haver dit que era el nostre avi perquè s'acosta i ens diu: Vuestro abuelo era el padre de mi marido que tenia un hermano que ya murió. Ah vale, constestem. Ens mirem i riem. Començo a mirar a tot arreu, a tothom, buscant-lo. Perquè segur que hi ha de ser. Són tot plegat unes escenes típiques d'ell. Estic conveçut que l'Almodovar també ha vingut a l'enterrament.

Passen un minuts i mon germà m'abraça. M'enfonso i ploro molt, em buido parcialment. Tot i ser més gran d'edat em sento molt protegit. Em calma. L'estimo molt.
Aguanto el tipus fins que veig la darrera corona de flors que posen al cotxe. És la nostra. Quan llegeixo la darrera paraula m'acabo de buidar. Ara sí que no tinc llàgrimes. ".....les teves filles, néts i besnetes".

Està plovent. És un homenatge a mon avi que adorava la pluja. Així no havia de regar.

Mon avi era molt bromista. Per això el final ha estat amb un punt divertit. Mentre nosaltres, les filles i néts érem al crematori, la resta de la gent va anar al cementiri a esperar un mort que mai va arribar.

Amb F de....

Arribo a casa, agafo la bossa i marxem tots a fer esport. A punt d'arribar i per la calçada lateral de l'autovia observem tres pilinguis esperant clients. La Jana pregunta:

Papa, perquè estan en sostens i tanga aquestes noies, no tenen roba?
Són prostitutes?
Què vol dir prostitutes?
Són noies que fan petons a canvi de diners.
També fan paraulotes?
Paraulotes?
Si, paraulotes amb F, amb Fo?
Si, això mateix.

Fins llavors havíen estat bruixes a ulls de totes dues. La Valèria no les havia observat mai amb deteniment fins l'altre dia que tot just un client n'aturava una.

Wal·la papaaaa, una noia en tanga ha pujat al cotxe aquest.
Si, és una prostituta, va dir la Jana.
Què és una tustipruta?
Hi ha nois que passen i si la troben maca doncs pugen i li donen diners perquè es facin petons i més coses.
Ahh!!

Cafè

Per cafè el primer que em ve al cap és l'acudit del tartamut aquell que sempre en demanava un perque era l'única paraula que sabia dir seguida. Cansat, va practicar davant el mirall amb la paraula Martini. Quan convençut que no s'encallaria al bar, va i en demana un. Què li poso? Un Martini. Blanc o Negre? Cafè.

I ara que n'estic aprenent una mica veig que ens posen als bars és una merda. El curiós destí ha fet que després d'haver estudiat un any amb el Jordi Marcilla i haver conviscut un parell de viatgets a esquiar, ara treballi per a la marca Marcilla en un projecte per donar a conèixer en bars i restaurants la marca.

Aquesta Oroley ja en desús, és la que hem tingut tota la vida a casa i que potser recupero ara que començo a dominar el tema. Recordo quan vivia a Califòrnia un dia que vam anar al port de San Francisco i vam entrar en un bar a fer un cafè. Com a decoració en tenien unes quantes. Vaig preguntar a la cambrera que era aquest utensili i em va dir que no ho sabia però que no servia per res, que era decoració.

Li vaig demanar que ho baixés per mirar-ho, la vam obrir i li vam mostrar com es preparava un cafè amb aquella màquina sortida de la prehistòria. Va al·lucinar, em mirava com si fos jo un paio sortit d'una pel·lícula en blanc i negre. Això va passar fa 15 anys.

Parlar de Robusta, Aràbica, Torrefacte i altres deu ser ciència ficció.

Felicitat superficial

Ahir estava a la manifestació per demanar la nostra independència i avui miro la final del mundial de futbol entre Holanda i Espanya, amb 7 jugadors del Barça a l'equip titular.

Que hagi guanyat Espanya no em genera cap tipus de felicitat especial. Ho he mirat perquè m'agrada el futbol i els perquè no em perdo un mundial per la televisió des de 1978. En part volia que guanyés Holanda i en part no m'importava que ho fés Espanya ja que durant l'any animo a set jugadors que ara hi participen i ara no crec que els hagi de llençar pedres. Tampoc flors.

El primer bot l'he fet quan en Robben ha fallat un gol cantat davant el porter espanyol Casillas. Els sentiments no es poden amagar.
Ara els jugadors del Barça s'han revaloritzat i això ajudarà al club a tenir-ne de millors. Però pensar en la furia española m'emprenya, i que hagi minimitzat els efectes de la manifestació també.

Ha ajudat aquest mundial a treure màscares a molta gent, a conèixer de debò qui és dels meus i qui no. Si ets dels nostres no et poses la samarreta espanyola. També ha servit per a veure imatges a la tele i als diaris d'una part del somni anterior; en Puyol i en Xavi amb la copa del món a la mà i envoltats d'una senyera.

Estic molt contents per ells, però superficialment.

Somni

Papa, papa, vull fer una pancarta! Va tira tira, tant és que arribem tard. Que no, que vull fer una pancarta. Val d'acord. I que posaràs? Mmmmm posaréeeee....SOM UNA NACIÓ. Papaaaa tens celo? Vingaaa vaaaa.

Vam marxar tots quatre en tren. No cal dir que ja a l'estació es preveia que seria una jornada memorable mai vist per cap de nosaltres dos ni en concerts ni en partits de futbol. Les nenes no paraven de fer preguntes i observacions, drets al tren mentre altres adults l'ensabonaven sobre la seva pancarta.

Passeig de Gràcia amb Aragó. Dues hores drets veient passar gent i més gent, tots cridant consignes independentistes, les nenes també. Perquè ja fa dies que com jo, molta gent se n'ha atipat, el sentiment el tenim fa temps ara el que volem que tothom sàpiga és que volem la INDEPENDÈNCIA.

Veure la Jana cantant està molt bé encara que no sigui conscient del tot del què canta, però ja ho va entenent, aquí estic jo per ensenyar-li.
I quan veus a gent parlant castellà, gent de fora, estrangers i associacions d'immigrants que també ho reclamen imagino que vol dir que sí, que som una Nació i que malgrat no hagin nascut aquí, entenen el fet diferencial.

Des d'aquí o des del cel, un dia veuré que el somni s'ha fet realitat.

Nya-nyo

Ja han passat cinc dies des que va aterrar de cap mentre saltava als llits elàstics durant una festa d'aniversari a La Pineda.

El més sorprenent va ser l'actitud del metge que la va atendre, que només li va palpar el front i va considerar que no calia fer cap radiografia. Quan vam arribar a casa i li vaig veure i vaig pensar el que havia passat, vaig tenir una impressió a la panxa que mai abans havia tingut.

Una setmana després el nostre metge de capçalera se'n feia creus de què el metge de l'ambulatori no li hagués fet unes simples proves i una radiografia. Li vam fer llavors, vam veure que no tenia res intern i tots tranquils. El dia de la foto va començar a dir que no veia bé, barrejava colors... una mica curiós tot plegat perquè ho feia amb un aire tot de broma molt divertit. Fins que em vaig posar serio i va veure que no es podia fer bromes amb això. Va resultar ser una estratègia per fer pena, perquè l'abracés i li fes cas doncs feia dos segons mon pare s'havia enfadat amb ella perquè estava jugant amb un got i el va trencar i quasi es talla els dits.

Però com és la Valèria, sempre hi ha una part graciosa en tot plegat, sempre aconsegueix fer alguna broma. El dia que el blau del front va començar a baixar, quan es va llevar ens va venir a trobar dient que no s'havia pintat els ulls mentre es llepava el dit i es fregava les dues ratlles blaves.

Professional

Mesos i mesos pensant en anar-hi, finalment em vaig decidir a provar-ho. M’havia resistit massa temps però ja no podia aguantar més. Eren alguns els que em comentaven que m'agradaria i que tot i ser més car que d’altres, en sortiria content. Ja veuràs quin local més xulo, des de fora no sembla que sigui el què és, però un cop dins et sentiràs molt a gust.

Sabia que era per l’Eixample, més enllà d’Enric Granados. Vaig caminar uns tres carrers per Diputació i per la vorera cantó muntanya. Passats tres o quatre locals on era evident el que s’hi feia a dins, lletjos i barruers, vaig identificar-lo a cent metres gràcies a la descripció de la porta de ferro forjada que havia rebut.

Ets el Davit? Si. Passa, t’estem esperant. Després de quatre passes i de les mirades exploradores de tots els presents a la sala, una jove asiàtica em dóna una bata i m’indica en perfecte català on em puc canviar. Si et vols servir un cafè mentrestant, tu mateix. Gràcies, faré un descafeïnat. D'acord. Ara baixarà.

Hola Davit, vine posa’t aquí. Vaig tancar els ulls i vaig deixar-la fer. No van passar ni tres segons que estava totalment relaxat. Mai havia rebut un massatge previ com aquell, mai me’ls havien remenat així, amb delicadesa, suament, es notava que no era el primer cop que ho feia. Em va dir que era bàsic per un bon final i que en contra del que deien altres professionals, ells ho seguirien fent així. Jo mirava de reüll forçant la vista per provar de veure alguna cosa a través dels miralls, uns miralls enormes que repartits estratègicament permetien no perdre’s cap detall de no ser que aquell dia no hagués badat com un autèntic principiant: no portava les lents de contacte.

Després de massatge vam canviar d’emplaçament i de persona, i vam anar a un lloc on ens podíem veure de fit a fit amb el nou professional i on hi vam romandre ben bé quaranta-cinc minuts, jo amb els ulls tancats per evitar marejar-me provant de veure què em feia. Ja estem, que et sembla? va preguntar. Molt bé, estic molt content. Tornaré, no sé quan però segur que tornaré. Moltes gràcies, ella et cobrarà, tot indicant la noia de la sortida.

Vaig sorprendre’m al carrer mirant-me als reflexos dels vidres o qualsevol cosa metàl·lica per veure quina cara feia. Estava satisfet, fins i tot no em semblava haver pagat un preu quasi el doble de l’habitual. És més, estava content.

Per fi havia trobat un perruquer que dominava la professió.

Contracte

CONTRACTE DE RELACIÓ

Port d'Aiguadolç, a 30 de Juny de 1.997

1. Consideracions Prèvies:

Després de mesos quedant per les tardes, trucant-se i flirtejant com dos adolescents malgrat tenir vint-i-cinc anys tots dos, després de trobar-se caps de setmana per "atzar" en els bars de la zona d'oci nocturna i de converses banals i fins i tot estúpides, comuns en aquests tipus de situacions, després que la senyoreta C.P. (en endavant la Desitjada) hagi xulejat, vacil·lat i de vegades menystingut al senyoret D.P. (en endavant l'Aspirant), la Desitjada mira fixament als ulls de l'Aspirant i

2. Exposa:

"Davit, tu què penses de mi?" Després d'un breu silenci on l'angelet de l'espatlla dreta recomanava a l'Aspirant ser educat i quedar bé, i on des de l'espatlla esquerra el dimoni perfectament alineat amb el cor anava dient veritats, l'Aspirant

3. Manifesta:

"Penso que et mores de ganes d'estar amb mi. T'ho passes molt bé i rius molt però tens por. El teu cap et diu una cosa però el teu cor una altra i em dóna la sensació que no vols acceptar que fem una bona parella i que estem fets l'un per l'altre". Finalment i per demostrar que ell, l'Aspirant, també podia xulejar malgrat no haver-ho fet massa fins aleshores, va comunicar a la Desitjada el seu interès en convidar-la a Paris una setmana.

Davant la incapacitat de la Desitjada de rebatre tals arguments i proposicions, els interessats

4. Conclouen:

iniciar una relació sentimental basada en el respecte mutu, la fidelitat i sinceritat i en l'acceptació dels caràcters d'ambdós.

I per tal que així consti, ho segellen amb el primer petó als llavis davant dues gavines observadores just després que l'encara Aspirant hagués explicat el viatge del dia anterior que va realitzar a Madrid per veure guanyar el Barça contra el Betis la Copa del Rei veí.

Nota: El 30 de Juny tradicionalment acaben els contractes de futbol. En aquesta data, jo vaig començar el meu.

Feixa

No vols estudiar? doncs apa, ja pots marxar a la Feixa a ajudar ton avi i veuràs què és treballar!

Collons que si ho vaig aprendre, no hi havia manera que fes res com ell. Sempre podia carregar més, manadar millor, escatar, collir, rentar porros, tallar el julivert més arran...

Allà vaig conèixer i collir raves, espinacs, patates, tomàquets, mongetes tendres, carxofes, síndries i melons, albergínies, maduixes, carbasses, naps i cols, porros, enciams, préssecs, peres...tot el que un pagès pugui plantar amb la particularitat de fer-ho en grans quantitats, perquè mon avi Climent o plantava a l'engròs, o no plantava. Aquest és el motiu potser del perquè no m'agraden les mongetes seques. N'he triat tantes, tantes i tantes durant les tardes que ens cuidaven un cop fets els deures del col·le, però tantes, que les vaig avorrir.

Allà a la Feixa també vaig conduir per primer cop i a més va ser el Ferrari que tenia. Era verd molt xulo i com fardava amb els meus amics, de boca. Perquè no et porta un dia al col·le amb el Ferrari? van proposar els més amics. No pot ser, el té sempre al camp. Si vols pots venir a veure'l i segur que t'hi deixarà pujar. Suggerit i fet. Un dia van venir un parell a veure'l.
Aquell dia vam treballar bastant i vam esmorzar com mai havíem fet abans. Vam fer foc a terra, mon avi va treure un paquet de paper blanc on es llegia ALIMENTACIÓN FERRER, la Carmeta vaja, i que contenia salsitxes i cansalada. Quin festival, i de postres tant era si collíem un meló o una síndria, el fet denominador comú era que enfonsàvem la cara fins les orelles al tall sucós i gustós. Boníssim. O boníssima.

I el Ferrari? El té guardat, ara el traurà. Aviiii, puc engegar el Ferrari i treure'l? Si però ves amb compte.

I tant que havia d'anar amb compte ja que no feia ni un mes que mon avi havia tret foc pels queixals quan va veure que m'enfilava per sobre el seu Ford Fiesta quan vaig confondre el fre amb l'accelerador. Si, en efecte, em vaig pixar a sobre, una de les pixades més llarga que ha experimentat la meva bufeta. Inacabable. Ho penso i encara tinc ganes de pixar.

Haig de dir que hi va haver una gran decepció entre entre els amics quan van sentir el soroll i vaig aparèixer conduint el Ferrari, el tractor verd. Ell i jo vam riure molt.
Sempre li deia que quan es morís volia que em deixés en herència els seus bíceps. Eren dues perfectes boles de billar. Una era la número 4 i l'altre la 10. Ara ja fa dies que se li han desinflat. Tot ell està desinflat.
M'ha ensenyat moltes coses i jo n'he après algunes. M'ha explicat moltes històries i n'he viscut d'altres quan anava amb ell al camió de la Formo. Vull quedar-me amb la imatge bona, de savi de la vida malgrat quasi no saber llegir ni escriure. La seva cara bromista, la seva força. De les dolentes només me'n quedaré la reflexió que m'ajudi a no cometre'ls jo quan tingui la seva edat. Per ser de l'època que és, el compren.

Em sap molt de greu, em fa molta pena veure com s'apaga. Veure'l de fet no el veig gaire, no vull, no m 'agrada i sé que no li agrada que el vegin així, pansit, moix, dèbil.

Però sobretot, em fa por. Molta por. Por perquè quan s'hagi mort - i no queden gaires setmanes - no només ja no tindré avis, sinó que això implicarà una de les coses que no vull, que em fa molta por de veritat.
Que els següents de la llista generacional seran els meus pares.

Ser President

L'altre dia van ser les eleccions a la presidència del Barça. Vaig ajudar al guanyador. Ha fet un desplegament de mitjans al·lucinant en l'etapa final i ha treballat a l'ombra des de fa 2 anys quan va dir que es presentaria. Durant els diferents debats que hi ha hagut, molt avorrits per cert, un dels candidats va respondre la pregunta que sovint ens fem tots, Quants diners costa presentar-s'hi? Sense cap mena de problema va dir 500.000€. Si aquest s'ha gastat això vol dir que els altres, més famosos i més recursos, n'han gastat bastants més.

Una altra de les preguntes ha estat Perquè es presenta? i tots han anat dient que per estima al club, per fer que segueixi sent el millor club de món... Que sí, que tot és molt bonic, però que no intentin que em cregui que es gasten tota aquesta mà de calers perque si. Que no home que no, que si no saps que ho recuperaràs d'alguna manera, la gent no va gastant-se aquests diners.

Digueu que ho feu com a inversió, per donar publicitat als vostres negocis particulars, que és una campanya per treure-us de l'anonimat anual. Segur que ho recuperes amb contractes per l'empresa, amb nous clients del despatx, amb més vendes de cotxes o embotits... però no s'ho creu ningú això de per sentiments. Que tots ho feu per satisfacció personal? I un rave!

Això si, un rave amb estrella Michelin.

Il·lusió

He estat 5 mesos produïnt de manera aficionada però constant. He portat la llibreta a tot arreu i he anat escrivint i dibuixant. No és innat perquè m'és difícil fer vàries coses al mateix temps. Si llegeixo no escric ni dibuixo. Si escric no llegeixo. Tinc ganes de tornar a escriure. Dibuixar. Explicar coses. Però no vull repetir-me i em costa trobar temes.

Fa un parell de dies vaig acabar El joc de l'àngel i veig el difícil que ha de ser escriure un llibre. Amb interès. Són vàries les persones que em diuen que escrigui un llibre. I la vanitat fa acte de presència. Aquest estiu intentaré preparar el guió per intentar-ho. M'hauré de documentar. Haig de trobar un pseudònim? I el tema de fons.

Ara faig servir la llibreta bàsicament al tren o prenent un cafè amb llet. Vaig sentir una escriptora que deia que es posa davant el teclat a quarts de nou fins quarts de tres. I no para. Què haig de fer jo, posar-me de vint-i-dues a vint-i-quatre? Ho provaré.

Encara que sigui dolent, em comprareu el llibre?

Fa 10 anys plovia

Avui fa deu anys que em vaig casar. Avui està plovent i fa deu anys també plovia.

En un moment del convit, plovia tant que entrava aigua per sota les portes, finestres i fins i tot regalimava aigua per alguna que altra làmpada. La Cristina amb els braços als malucs, amb cara de mala llet em va dir Jo me'n vaig. Molt bé, ens veiem a casa li vaig respondre.

La nit abans vaig sortir de festa. Vaig anar amb els amics a sopar, als bars de sempre, rient i aguantant les bromes de tots perquè em casava fins les dues del matí. Fa deu anys em vaig aixecar a les nou, vaig anar a prendre un cafè amb llet a la croissanteria de La Rambla i la mestressa va tenir un moment d'il·luminació.

- Què Davit, quan et casaràs tu?
- Avui a les 12.
- Jaja, que graciós, sempre de broma.
- Carmen, em caso a les dotze.

Esgrima

Les nenes han anat de colònies un parell de nits. La casa ha tingut una calma desesperant. És tradició que quan he marxat per feina a fora, m'han escrit una nota que he trobat un cop he desfet la maleta amb la il·usió que això implica.

La Jana el matí que marxava ens va dir mentre prenia la llet:
Sabeu que m'agradaria, que quan obri la motxilla hi hagi una nota o una carta i així la pugui llegir.
No ho havíem pensat.
Se'ns ha quedat la cara de tòtil.

Touché!

Meravellosa rutina

7:30h paro el despertador i segueixo dormint. 7:38h el paro de nou. 7.46h definitivament m'aixeco. Obro l'armari, trio la roba visualment, entro a la dutxa, surto de la dutxa alhora que ella hi entra, vaig a despertar les nenes fent-los unes mandres, em fan un petó, les dues, torno a la meva cambra i em vesteixo mentre elles venen a dir un carinyós bon dia i marxen a esmorzar. Llavors em pentino, a consciència, vaig a la cuina i els torno a fer un petó de comiat. Ara a les 3. Es posen dretes a la cadira. És un joc, és una competició per ser la guanyadora de fer petons més forts perquè no se m'esborrin en tot el dia. Em poso la jaqueta, agafo el llibre i la llibreta. El llapis i la goma no cal, segueixen a la butxaca interior des d'ahir. Obro la porta, agafo les claus i sento un papa papa papa un moment. Baixo un esglaó i mig i la gran em fa un últim petó i abraçada dient-me que m'estima. Jo també t'estimo carinyo. Adéu carinyo, porta't bé i fes-li cas al professor. D'acord, contesta. La petita de fons no vol ser menys i també proclama la seva estima. Quan ja estic a baix, em reclama. Quedem a mig camí. Al replà uns dies, al balcó quan fa bon temps. Criden T'estimo. Cada deu passes em giro. Segueixen dient adéu i enviant petons. A la cantonada els torno els petons. Ens separem visualment.

Ja tinc ganes de tornar.

Paris

La història ha volgut que una setmana després hi hagi vingut a passar tres dies amb l'amic Oriol. Ho hem passat molt bé, hem caminat molt, hem menjat i begut. Però sobretot hem rigut a tota hora.

No és una percepció, és una evidència que han plasmat fotos i vídeos. Sempre estem rient, nosaltres i ells. Des de fa un temps he retrobat un vell amic que fa 20 anys vaig conèixer. Tot ha estat molt fàcil, Paris hi ajuda.

Sempre ens quedarà Paris. Paris i jo no ens separarem mai. Si un dia em perdo, busqueu-m'hi. Esn vam conèixer quan jo en tenia 12 i no ens hem deixat. Allà hi he viscut i desenvolupat alguns aspectes importants de la meva vida. Allà hi vaig portar a la Cristina per acabar de convèncer-la i enamorar-la. I Paris no em va fallar.

A Paris vam guanyar la segona Copa d'Europa de futbol. Fa una setmana també la segona de bàsquet. I ahir jugava el Barça-Valladolid. Vam anar a un pub escocès. Darrera jornada. Si guanyem Campions. I estant a Paris no tenia cap dubte de la victòria. Quatre a zero i 20è títol.

Paris ben val una missa, que va dir aquell.
I un títol.
I l'amor.

Sort buscada

M'agradaria saber perquè no he sigut tant cabut com un amic meu, avui més que mai me'n penedeixo. Cabut en seguir fent el que més li agradava, el que l'omplia, el que el feia feliç. Perquè el bàsquet sempre ha estat la seva vida. I ara tota Europa ja ho sap.

Un dia li vaig dir que si algun dia guanyava l'Eurolliga tiraria d'hemeroteca particular i aniria a vendre contingut als diaris esportius. Vam riure perquè sap que no ho faré pas. Estic molt content, molt. Entenc que és el normal quan un amic teu triomfa a la seva feina. Si a més, aquest amic treballa al club que portes al cor, doble satisfacció. Quina sort. Sort buscada d'altra part. Ell ha insistit en fer el què li agrada com a afició fins que un dia va poder viure d'ella.

Però per una altra banda no puc parar de pensar què hagués hagut de passar per a què jo em dediqués al què més m'agrada. Ja ho sé, si ho tinc molt clar però no vull refrescar-ho molt perquè em poso de mal humor. Em dedico al marketing i publicitat. És un món que m'agrada molt, però sempre ha estat el meu segon món. El primer són les arts escèniques, fer teatre, estar en un escenari, actuar. I cantar. També m'agrada molt cantar.

Les que se'n beneficiaran de què jo no em dediqui al que realment m'agrada seran les meves filles. Es dedicaran al que més els agradi, si volen i s'esforcen per ser les millors.

Sol solet

Vull estar sol.
No vull parlar amb ningú.
Deixeu-me una estona per a mi, per a mi sol.
Necessito pensar, endreçar el cap, organitzar el dia, mirar de no deixar-me res, prioritzar, tantes coses! No, no em caieu malament, no és res personal, no us ho prengueu malament, és només una estona, el meu espai. No penso que sigui tant difícil d'entendre. No em passa res. Ni estic trist, ni deprimit. Només que vull estar sol. Vull llegir, no em puc distreure. Vull dibuixar. I escriure. M'ho passo bé i em fa desconnectar molt.

Aquest és l'únic moment que tinc, quan vaig en tren a treballar.

És de nata.

No hase falta desir nada más!

Porters

Fa dies que observo els porters que de camí a la feina em trobo. No sé quants en deuen quedar per les parts no altes de la ciutat. N'hi ha dos que estan sempre junts xerrant. Un està mirant com l'altre frega. Sempre frega el mateix tros, sempre amb la mateixa metodologia. Avui m'he fixat que quan ha acabat de deixar el seu tros net i polit, ha espolsat la fregona a l'arbre que té al davant i quan han caigut un parell de fils degut a l'edat i la feina feta que porta a sobre el pobre motxo, els ha agafat i llençat al carrer. Hòstia, jo pensava que la netedat la portava als gens i no, només és net en uns metres quadrats concrets.

L'altre que té una retirada a la família Marx, aprofita per fumar. Coincideixen en una cosa, en repassar els culs de les dones que van pujant carrer amunt.

Més endavant en trobo un altre que sempre està palplantat amb cara de bòxer que arriba en bici perquè l'edat li ho permet. Em va estranyar trobar-ne un de tan jove. I l'altre és el rei. Només fa que preguntar, parar la mà i demanar regals, galetetes del cafè, xocolata.....i també queixar-se, per tot i de tot i tothom. Aquesta si és la versió masculina del tòpic "ser una portera".

Però no només penso en aquests porters. Fa més d'una setmana que el porter en qui penso té noms i cognoms, que és del meu poble i que com sempre en els grans moments de l'any ho para tot. No deixa entrar res.

Víctor, avui tampoc deixis entrar res. Que els teus companys d'escala facin la seva feina però tu per si un cas, no deixis entrar res.

Enquesta

Un dels costums que tinc quan viatjo és tenir una serie de preguntes base per situar-te. En aquest cas he decidit preguntar per la població i els taxis ja que en arribar ens ha sobtat veure la quantitat de cotxes que hi ha, un xic desmesurat. Tant és així que tenen el que anomenen Pico y Placa, això és que no cada dia pots circular amb el teu cotxe, siguis privat o taxista, i t'has de limitar als dies que et corresponen. Pico per hora pico, la nostra hora punta i Placa per matrícula.

Busco el xofer que diuen ens espera a l'aeroport. Hola, ¿eres Eisenhower? Si con gusto, tenemos que ir al parqueadero a una cuadra. Després dels primers minuts rodant, començo. ¿Porque cuantos habitantes tiene Bogotá? Pues muchos, yo calculo que unos 10 millones. ¿Y taxis también hay muchos verdad? Si si, no le sabria decir. Val a dir que el Hower com prefereix que li diguem ja que encara no entén perquè sa mare li va posar aquest nom, no és taxista.

L'endemà: ¿Porque cuantos habitantes tiene Bogotá? Pues muchos, no le sabria decir. ¿Que, 4 millones? Si, unos cuatro está bien ¿Y taxis también hay muchos verdad? Si más de siete mil.

El tercer taxista és el més convençut. En Bogotá hay 14 millones de personas viviendo y unos 70.000 taxis. Collons, com varien les xifres! Un altre taxista ens acaba de liar més quan diu que són 7 milions d'habitants i tenen 4 millones de taxis. Ara si ja riem obertament. Només desisteixo quan durant un altre trajecte el taxista ni em mira ni em fa cas. ¿Cuanta gente vive en Bogotá? Pues no sé, mucha. ¿Pero cuanta exactamente, un millón? Si, un millón más o menos. Home amic, més aviat más, mucho más que menos. ¿Y taxistas? Taxis hay muchos pero cuando necesitas uno nunca lo encuentras. Ya, pero ¿cuantos hay más o menos, un millón? torno a dir. Si, muchos pero cuando necesitas uno nunca lo encuentras, insisteix el paio.

Les dades oficials que no he pogut evitar consultar parlen d'uns 8 milions de persones i 48.000 taxis oficials.

Descansar

Estirat en un llit, jaient al sofà, en un banc de la Rambla o assegut a terra. Però res com fer descansar el cap. Tres dies sense mirar la televisió, sense pensar en massa coses, desconnectats de l'estrès, només mirant i observant natura, com juguen les nenes, com es barallen i com s'ho passen de bé. Els grans menjant i bevent. Rient. Anem muntanya amunt a fer l'aperitiu. Qualsevol pedra o tronc fa les delícies dels menuts.

La Jana mira el dibuix que estic fent, fa aportacions a un escrit i signa. Marxa corrents a trobar els altres. La Valèria amb un xiulet a la boca trenca el silenci de la vall. Només se sent el vent, una abella i ella.
Un simple xut de pilot provoca anar muntanya avall durant 10 minuts per recuperar-la. L'asma fa acte de presència. Sento com la ment no treballa, només ocupada en posar llenya al foc. Els ocells fan de despertador, és meravellós.

M'agradaria saber quants dies ho faria sense sentir-me avorrit. Ja espero el moment en què ens tornin a convidar.

Paraula

El resultat pot ser el mateix però com arribar-hi no. Pot ser que per ser més gran en edat ho vegi diferent? Sóc dels que encara pensa que donar la paraula és totalment vàlid. Si no ha de ser dilluns, no ho dic. Si no m'interessa una cosa no faig perdre el temps. Si pel que sigui no ho dic a la primera, no ho allargo més d'una segona. Encara em poso en la pell de l'altre i miro de no perjudicar. Potser per això no m'agrada perseguir a ningú. No necessito rebre un mail per reservar una data. Si m'ho dius m'ho crec.

Fa mesos que he entès que la gent va a la seva. Que els que ens preocupem per la gent que apreciem i estimem, som pocs. Hi ha massa egoïsme. Hi ha qui no entén que t'emprenyis, d'altres que amb una rialla pensen que ho solucionen tot. La millor manera sempre és fer-los el mateix a veure com ho encaixen. Seria bo que tinguessin algun fracàs inesperat per aquestes actituds i que aprenguin alguna cosa. Tot i que crec que no li donarien importància.

Perquè quan algú em diu que farem una reunió a primera hora, entenc que serà cap a 9 i en canvi hi ha gent que arriba a les 10h? Si li dic que em digui alguna cosa a primers de setmana vull dir dilluns o dimarts, però perquè ell entenc dijous a la tarda? El curiós del cas és que després arriba puntual per agafar l'avió o per entrar al cinema.

A la llarga he après que és necessari guardar emails de feina, que s'ha de ser més concret, que fins i tot has de tenir un punt inquisidor per la desconfiança que em generen els que no s'assemblen a mi, a molts com jo.

Davit, et dono la meva paraula.

D'acord, però passa-m'ho per escrit.

Leonardo

No puc parar de pensar en fer coses, sóc i estic en un moment inquiet, només voldria fer coses molt diferents a les habituals i que sumen 8 hores. Vull escriure un llibre, dibuixar, pintar, fer bricolatge. Tantes coses que fins i tot m'he posat nerviós en algun moment. Voldria tenir temps per fer de tot. Òbvia dir que si tingués la butxaca plena les faria totes.

Acabo un potet d'homeopatia. Li trec els adhesius de la marca. És taronja. Podria fer una estanteria? M'agradaria crear coses i vendre-les al Vinçon. També faria fotos i muntaria una exposició, editaria un recull.... Llegir, vull llegir més. Ara estic amb el Bulevard dels Francesos del Ferran Torrent. M'agrada molt. Hi subratllo les paraules que desconec, en busco el significat i les escric. Penso que deixa de ser un llibre normal i que serà personal quan les meves filles el trobin quan siguin més grans.

No sé si és normal tanta ebullició creativa però coincideix amb l'inici d'aquí a una setmana de les classes a la Universitat. Segur que és per això, ara que veig que aniré més de cul, vull fer moltes més coses.

Discreció

M’estava dret eixugant el cap i just un paio s’asseu al davant. Agafo la camisa i me’l trobo cordant-se les sabates però en contra del què considero normal en aquests casos – diguem raro – en lloc de cordar-se els cordills, el tio descarat m’estava mirant el meu cordill. Si si, el meu penjoll, els tictacles que diu ma filla petita.

Però què mira aquest tio! Serà descarat el paio. Si si si, tots mirem, ja ho sé. Mirem cuixes, pits, braços, panxes i també tictacles, per buscar nova autoestima. Jo també miro, no ho negaré, però d’una altra manera òstia, sense salivera! D’acord que sóc relativament nou, una cara nova però no per això m’has d’intimidar, collons!

N’hi ha que es passegen alegrement, que es toquen, es miren, que van apretant tant que un dia es cagaran a sobre. És molt divertit veure les actituds que tenen alguns. Ja me'ls imagino a la platja. Uns anem a la dutxa i tornem sense més, com si fóssim a casa, sense exhibicions. D’altres, de la meva quinta tenen vergonya i semblen iaies del passat, tapats en tot moment i movent el cap a dreta i esquerra, observant que ningú els mira. Van tot tapadets a la dutxa tot pudorosos.

Darrerament he vist un actor i un presentador de telenotícies. Jo faig com ells, per sentir-me millor i si de pas perdo pes, perfecte. L'únic denominador comú que tenim tots els que hi coincidim és una certa força de voluntat, perquè no fotem, prefereixo estar en una terrasseta de la Rambla Catalunya menjant tapes que no dalt una cinta corrent.

Saps què, que potser compro una màquina vibratòria, un VibroPower perquè diuen que 10 minuts vibrant és com una hora corrent. Perfecte, és el que necessito. Poc temps invertit i grans resultats. I més barat que una liposucció.

Deixaré d'anar-hi, vibraré unes setmnes i quan torni, es cagaran.

Conilla

La Valèria ens explica que estava al pati jugant i s'ha acostat una nena que no coneixem.

I què li has dit?, pregunta la Jana.
Li he dit, que quieres que tu no me conejas.

Per una part m'agrada veure que ma filla pensa en català però per una altra veig que deu ser una cosa genètica dels catalans el canviar d'idioma.

Espero ajudar a canviar aquesta dinàmica.
I qui sap si la història.

Animal pobre

Estem veient la notícia que una esllavissada s'ha emportat tot un poble a Uganda. Fa molta pena veure-ho. Ho comento en veu alta.

No hi ha dret, a sobre que són pobres es desfà la muntanya i se'ls emporta el poc que tenen.

Es veuen les imatges de gent amb pic i pala buscant cossos sense vida enterrats sota el fang. La Jana ho pregunta i ho explico. Es veu semi enterrada una vaca cap per avall.

Què és això?
Una vaca.

(silenci)

Les vaques són pobres, papa?
Ummmm, si.
També són negres?
Jajajajaja

Adoro aquesta creativa innocència.

Nevada

La gent és molt exagerada, poc previsora i poc comprensiva en dies com ahir.

Quan el cambrer et diu que vigilis amb el plat perquè crema, què fas? El toques i et cremes? O vigiles? Quan avisen de la presència d'una plaga de meduses, et banyes tranquil·lament?

No som un país on nevi a nivell del mar. Per això van avisar del risc de nevades importants i que si quallava podria provocar algun incident. I va nevar i força en poca estona. I se'n va liar una de bona. No estem preparats per a rebre nevades com imagino que a Finlàndia no ho estan per tenir temperatures superiors a 35ºC.

A les onze del matí queien uns flocs petitons. A la una del migdia eren més grans però encara no quallaven. A les 15h nevava fortet i emblanquinava tímidament. A les 16.30h vaig decidir anar cap a casa després de visitar un client. Costava caminar pel carrer i el cotxes començaven a col·lapsar els carrers. Primers accidents.

Vaig agafar el tren a les 17:15h i abans de les 18 ja estava a casa. Normalment a aquesta hora no hi ha gent al tren. Ahir estava petadíssim. Vam anar drets i molt apretats. Doncs la gent no parava de queixar-se de què els vagons eren simples i no dobles, de la poca previsió del Govern, que no es pot tolerar que es comprin trens petits, que ja està bé.... i no sé quantes coses més.

Si hi ha d'haver trens de dos pisos, d'on els treuen, d'una altra població? Els compren al Makro? Van avisar divendres que nevaria fort el dilluns. Els podien haver portat en avió des de Massachussets collons! Ah no, que l'ample de via no és el mateix. La qüestió és queixar-se.

Com que no som un país on nevi així, no tenim màquines llevaneu als xamfrans dels carrers. De fet, van avisar que no anéssim a la platja per possibles grans onades, com les que van impactar un creuer i van matar dues persones, i malgrat tot vam veure com un imbècil feia surf a la platja.
Aquest matí he sentit a gent que deia que no havien sentit que havien avisat de nevades i d'altres que manifestaven obertament que no s'havien cregut els meteoròlegs.

El que hem d'exigir és que es facin les feines de manteniment i modernització de xarxes elèctriques, de clavegueram, de carreteres i no haver d'esperar a què en passi una de grossa i excepcional. No fa molt van assassinar els amos d'un bar. Es veu que feia mesos que el veïnat es queixava de la inseguretat a la nit degut en part a la falta d'enllumenat, de les faroles que no funcionaven. L'endemà de les morts hi havia uns operaris arreglant els llums. Patètic.

Ells han de fer la seva feina i nosaltres denunciar-ho si no es fa. Però hem d'aprendre a ser més cívics, més comprensius i sobretot, fer cas dels professionals.

Prefereixo la neu a la pluja, tot i ser blanca.

Nolly, una ovella negra

Fa molts anys em van regalar una ovella de fang. Era marró. El destí ha fet que s’hagi quedat marró i no s’hagi tornat negre, com les altres dues amb les que compartia corral.

El negre pot ser maco. Pocs cops. El negre és sobri. De vegades. Un cavall negre? Preciós. El negre és generalment negatiu. Carbó vol dir malament. Una taca negra no és bona. La roba negra aprima que vol dir que enganya, amaga la realitat. El negre és absència de tots els altres. El negre no té res. Ni la puresa del blanc, ni l’esperança ni alegria. La daga és negra. Llista negra. Pesta negra. Mercat negre. Novel•la negra. Diner negre. Llista negra. Màgia negra.

Al meu corral sempre he respirat uns valors que amb el temps me’ls vaig fer meus, ens els vam fer nostres. No podem ser dolents, entre d’altres coses. No en sabem. I això o s’aprèn de petit o és molt difícil. És com ser infidel. Si de jove tens una parella oficial i d’altres d’amagat imagino que en algun moment has de posar excuses i desenvolupes una habilitat per mentir i que no se’t noti. Per això jo em poso vermell com un tomàquet quan menteixo. Diguem que no tinc pràctica. Per això no podem ser dolents. Perquè no tenim pràctica. Per això tenim escrúpols.

Quan una ovella negra ha tingut problemes amb diverses ovelles del mateix corral, faltant sovint a la veritat i passant per sobre del que faci falta per aconseguir cos€s, no vull ni pensar que és capaç de fer a d’altres que pertanyen a un corral amb qui no té cap vincle familiar.

Oi que la patata podrida la treus del rebost?
N’hi ha uns quants que ja en tenim prou, que no volem saber-ne res més. Sense fer soroll ni faltar al respecte.

Vés a pasturar sola.
I a cagar!

Ma me mi mo mu

Aquesta és la meva primera relació amb l’església. La síl·laba mi.

Malgrat haver-hi dibuixos d’una mano, una mesa, una iglesia (misa), un mono i una vaca (muuu), jo ho llegia dient ma me iglesia mo mu. Va ser el meu primer punt creatiu, potser influenciat per l'època en què els diumenges anava a missa. Els meus avis eren molt practicants. La iaia Manuela cada dia anava a missa i hi cantava, amb no poques mirades matadores entre el mossèn de torn que pensava que cridava massa i desafinava, i ella que considerava que ho feia bé i que sort en tenia el mossèn de tenir-la allà. Anava a missa a fer d’escolanet. Allò d’ajudar el mossèn m’era igual, a mi m’agradava sortir a l’altar que feia d’escenari i els fidels d’espectadors.

Un diumenge estava actuant i en plena Eucaristia vaig començar a veure que tothom volava, tothom es bellugava, com una macro festa, hi havia molta gent però no veia ningú. Aquell dia arribàvem tard i només havia pres un got de llet amb Nesquik. No havia menjat res. Només l’hostia feia uns minuts. Les paraules del mossèn ressonaven molt, amb una veu molt greu i lenta, com de pel·lícula de por. Quan respirar profundament ja no servia, quan obrir els ulls més del normal per enfocar millor i moure les cames com un boig pel ball tampoc resolia res i el meu cos perdia força i emprenia un descens camí del marbre del terra, una mà em va agafar pel braç i em va dir:

Davit, anem, que t’estàs marejant.
Òstia, un miracle! Déu ha baixat a salvar-me d’una amorrada històrica.
Vaaa, Davit, anem a fora.

M’havia seguit amb la mirada i que des de la distància havia vist que el comportament meu no era normal, que allò no anava bé.

Pare omnipotent.
Pare omnipresent.
El meu.

Valèria actriu

Si segueix aquest ritme la Valèria serà actriu i de les bones.

Fa un parell de dies va deixar marcada la cara de la Jana amb una esgarrapada sensacional. El càstig ha estat per una part tot el que li ha dit tothom, recriminant-li el que havia fet, i per l'altra no deixar que fes res de l'habitual. Puc sopar al menjador amb vosaltres? No, tu sola a la cuina. Puc mirar una mica la tele? No, acaba de sopar i a dormir ara mateix.

Ahir a la tarda es va posar a plorar i em deia que l'agafés. No t'agafo, camina. Estic cansada. M'és igual, ja arribem. És que no em fas cas, no em parles, ets tonto? T'agrada que et facin cas oi? Si. Doncs a nosaltres també.

Després de sopar la porto al llit després de molts intents per quedar-se amb nosaltres al sofà amb mètodes com miradetes, plors, gemecs.... Papa, no tanquis el llum. El tancaré, per dormir es tanca el llum. Bona nit. No el tanquis. Si, el tancaré. M'és igual, el penso obrir. No l'obris. L'obriré. Ja t'he avisat. I tant que el va obrir. Quins pebrots que té, m'encanta!

Avui al matí la Jana ha vingut al nostre llit quan ha sentit que ja hi havia moviment. La Valèria normalment també ho fa. Avui no però. M'ha sobtat però no he fet cas. De fet li havia dit que si obria el llum seguiria enfadat.

Abans de vestir-me he anat a veure-la. Ha sentit que anava a la seva habitació, s'ha tapat i s'ha fet l'adormida. M'ha entrat el riure perquè sabia que estava actuant, com en tantes altres ocasions.

Valèria va, que sé que estàs desperta, aixeca't. Has dormit bé carinyo? Vinga va, que has de prendre la llet. Tot acompanyat de carícies, pessics a la galta, alguna pessigolla. I ella immòbil, cap gest, res de res. Increïble! Jo cada cop rient més perquè no podia parar, era molt divertit.

Va, que si t'aixeques et perdono!
S'ha girat de cop, obert els ulls com plats i ha somrigut.

Ha guanyat.
Ens hem abraçat.

Cendra

Dimecres de cendra. Pronostico que en no molts anys, no se celebrarà. Sé que avui és típic menjar bunyols de Quaresma. Perquè és el primer dia dels 40 que queden per Pasqua. 46 si comptem els diumenges. Avui és tradicionalment un dia de dejuni i abstinència. Vols dir que els ionquis ho podran aguantar? Però com ha de ser de dejuni si és típic menjar bunyols?

M’he abstingut i he anat al gimnàs, m’he esforçat una mica més que ahir. Estic fet pols, vull dir cendra. Per anar en línia amb el dia. Això és cosa d’avis, és a dir, de mons pares i de l’avi que encara em queda.

Simbolitza un ritus oriental de dolor i penitència. Antigament només s'imposava la cendra als pecadors públics que se sotmetien al ritus i eren trets del temple després de la imposició. La reconciliació es feia el matí del Dijous Sant. Amb el temps molts cristians es van unir per humilitat als pecadors públics,i així aquest ritus va passar a tots els fidels.

Recordo quan anava a missa al col•legi i em posaven la creu feta amb cendra al front. Dubto però que fos cendra com marca la tradició, feta dels rams beneïts el Diumenge de Rams de l'any anterior. A saber de què eren! Aquest record és dels 6 fins als 18. A partir de la temporada 90-91, el record és un altre.
Recordo el dimecres de cendra fet pols. Però pols que no podia ni aixecar-me de la son que tenia ja que el dimarts a la nit anàvem a Sitges a sopar i a fer la rua de Carnestoltes. Ens ho passàvem bé i no ens perjudicàvem gaire. A l’inici hi anàvem en cotxe. Més endavant en tren. Com tots els que tornaven avui a primera hora. Ha estat impossible seure. Tot ocupat per joves disfressats. Alguns encara beguts, collons, a les 8 del matí i taja perdut. Déu n’hi do! La majoria però dormint. Una parella dormia tan profundament que s’han despertat un parell de parades després.

Ni els que surten el dimarts a la nit, l’endemà van a Missa, ni tampoc crec que els fidels aprovin les actituds dels joves del tren. Però estan més units del què es pensen.

Tots tornen fets un bunyol.

Policia

Ostres tu, quina notícia!
No hi ha tantes agressions a professors des que hi ha hagut un enduriment judicial.

No fotis, que fort no? Vols dir que no s'ho estan inventant això, no és gens lògic! O sigui, que quan la gent sap que si pega un professor i el condemnen, va de debó, és a dir, que compleix la condemna i que a més és exemplar, la gent es repensa? Uauuuuu, quina sorpresa!

Així d'entrada, que creus que passa a USA, creus que la policia es fa respectar i que la justícia està feta per alguna cosa?
Correcte, fan una por que et cagues a sobre.

Any 1994. Creekside Apartments. 1800 Stokes Street, Apartament 108. Aquí vivia jo. Això de viure amb dues noies i tan lluny de casa no és habitual. El que si ho van ser, eren les barbacoes, les festes que fèiem amb altres companys cada cap de setmana. Venien a sopar entre hot-dogs i birres, hamburgueses, doritos i salsa barbacoa.

Després ens posàvem a jugar a dards mentre algú preparava una pinya colada i posàvem música no massa alta, acabàvem d'arribar a un altre país i no voliem tenir problemes amb els veïns.

Toc toc. Obro la porta. Collons, la poli. Era com el Danny deVito, un senyor baixet que encara ho semblava més donat l'esglaó que hi havia per entrar a l'apartament. El veia des de les altures. És dels cops que m'he sentit més alt de la meva vida. Em sentia Gran!

El minipolicia em mira i no diu res. Comença a mirar per tot arreu. No fa cas al meu Hello inicial.
Quanta gent viu aquí? Vivim 3 persones. I com és que hi ha tanta gent? Tanta gent no, som 8, amics meus perquè com que estem estudiant aquí, estem fent una barbacoa i han.... CALLA.
Hem rebut una trucada del veïnat. Esteu fent soroll!! Fes el favor d'abaixar la música ara mateix. Si senyor, ara mateix.

Em mira seriós i se'n va.

Què passava? em pregunten els amics. I jo treient ferro i importància al fet dic: Res, que diu que fem soroll o sigui que baixem el volum una mica perquè estiguin contents una estona i després l'apugem un altre cop. Total, està al 4, que no és res. És veritat, si ho posés com ho posem nosaltres allà fliparien.

Passen deu minuts i....

Toc toc. Obro la porta. Un altre cop en Danny però ara acompanyat de dos gengants negres immensos, de més de dos metres, amb una esquena ampla com una pissarra. Tots tres amb la típica llanterna llargaruda que no paraven d'enfocar a dins de casa. Passen per darrera meu dos dels amics cridant perseguint-se de broma i els polis amb la cara tensa.

Sembla que no ho heu entès. O apagueu la música ara mateix o vas al calabós i pagues una multa de 2000 dòlars, queda clar?
Si si, claríssim, ara si que ho he entès.

No van alçar la veu, només amb la mirada i el modus operandi van convèncer-me d'acabar la festa.

Allà no estan per òsties.

No et tapis!

Puja una noia preguntant si aquest tren para a Gavà. Estem a Sants. En castellà. Alta, morena, amb cabell d'anunci, ulls negres, molt grans, lleugerament maquillada, guapota, es fa mirar.
Jo estic en un lateral, ella s'asseu davant meu en perpendicular. Treu el mòbil.

Oye, donde bajo? En Gavà o Castelldefels? Como quieras pero piensa que اجمل التهاني بمناسبة الميلاد و حلول السنة الجديدة Tu mismo, اجمل التهاني بمناسبة

Primer he pensat que era andalussa, però una del sud que parla àrab! Obre el bolso i treu una espècie de foulard. Està organitzant tot el que hi porta, penso. Estén el mocador de manera endreçada, amb ordre, com un ritual. S'incopora un pèl i se'l posa pel cap. Se'l lliga amb dos imperdibles.

Em moro de ganes de preguntar-li, de saber perquè. Arribem a Gaà. Jo camino més ràpid que ella. Surto i hi ha un cotxe al pas de vianants. Hi passo per davant. Miro. En Mohamed, Ali o Kacem, com es digui, també em mira. Al cap d'uns metres em giro. La que era morenassa hi ha pujat.

Mon pare diu que li fa el salt. Potser si que porta una doble vida.

Tapada és una més.

Cinema en català

Hola, volia un entrepà de sobrassada.
No en tenim de sobrassada, la gent no en consumeix.
Però n’heu tingut abans, d’entrepans de sobrassada?
No
I com sabeu que no agrada?
Mira, perquè no.
Saps què, jo et porto una sobrassada i així en tens.
No.
Però si la pago jo la sobrassada.
Que no, que perdré diners.
???

Hola, volia un entrepà de sobrassada.
Només els tenim el dissabte de 7 a 7.15 del matí.
Home, si m’ho poses així de difícil potser si que la gent no en mengi

Doncs amb el cinema en català passa això mateix. Si avui vull anar al cine i veure una pel•lícula en català, de 300 sales n’hi ha 3 que tinguin una pel·lícula en català, i curiosament, 2 són produccions catalanes i l’altra una coproducció d’Alemanya – Dinamarca - Finlàndia, on potser els dos darrers països hagin mostrat una sensibilitat especial.
El problema són les anomenades majors (“Meijors”, vaja, els americans). Se’ls demana que hi hagi un nombre correcte de còpies en català i no volen, perquè diuen que perdran diners. Però quins diners, si el doblatge el paguem nosaltres, a sobre.

Diuen que la gent no demanda cinema en català. Home, amics meus, si vull veure una de les 3 pel·lícules, haig d’anar a les dues i cinc del migdia. Vaja, que tinc tot un ventall d’horaris que fa fredat.

I perquè hi ha una proposta de llei que estableix l'obligació de distribuir el mateix nombre de còpies doblades i subtitulades al català que a l'espanyol. Doncs hi ha hagut un 75% dels cinemes de Catalunya que ahir van fer vaga, un dilluns, per protestar. No ho entenc, de veritat que no entenc com les sales de cinema poden fer vaga per protestar per això.

Em queden clares dues coses; la pela és la pela, perquè es clar, no ho han fet un divendres, no, un dilluns que la pèrdua serà minsa. I una altra és que catalans catalans, potser no ho són del tot aquests empresaris.

A la merda

Avui he engegat a la merda al meu jefe. Que no òstia que no, que no l'aguanto més, que parla malament, és un porc, que no té respecte per res ni ningú. Porto treballant en un projecte tot un mes i avui se'm posa al darrera, com els professors en un examen i em diu que quina merda de gràfic és això que he posat. I sense saber res em diu que està malament.

Està malament, què vols dir? Que si, que està malament. Tan inútil ets que tampoc entens què vol dir malament?, m'ha dit mentre marxava per la porta.

He obert la porta del balcó que tenim i he respirat profundament per no plorar, que això no es pot fer mai, sinó encara pensen que ets dèbil i que tenen raó. Ja fa massa temps que dura això i no es pot tolerar. I com que també és molt important la salut, he decidit anar a dir-li el que ningú s'atreveix a dir-li, que tots diuen amén al què ell diu, estan acollonits i callats no aconseguirem res.

M'he armat de valor i he entrat al seu despatx. Li he explicat a les meves companyes i m'han dit que si m'havia begut l'enteniment, que si ho feia em fotria al carrer immediatament, que perquè no ho comentava a casa, a veure què opinen els meus pares... PASSO, ja no puc més, al final em costarà la salut, els he dit.
Si si, la salut és el més important, nosaltres et recolzarem perquè a més, és que tens raó, deien elles. He entrat i abans de dir-li que volia parlar amb ell, l'he vist enganxant un burilla a la cadira, el molt porc.

Plego. Què? Què passa, que ets tan imbècil que no entens la paraula plego? Que me'n vaig, que no et soporto més, que ja t'ho faràs, que ets tan llest que no necessites gent com jo, i que et quedaràs sol, tard o dora, que ja t'ho trobaràs i que a més a més........

Tin ton tan, propera parada Gavà.

Estic desitjant trobar-me la noia i preguntar-li com va acabar tot.

Instruments per lligar

Pregunten a la ràdio si toquem algun instrument. Suposo que no serveix o no val dir la flauta que tocàvem al col·legi, per obligació. Hi havia qui tenia un petit orgue que ara seria impossible tocar, més que res per la dimensió actual dels nostres dits.

No és una hipòtesi, és una realitat, viscuda i patida. Quan toques un instrument, lligues més! Si si, és així. Sé que és trist però és cert. Sempre he vist gent que toca la guitarra i sempre aconseguia reunir molta gent al seu voltant. I lògicament, quanta més gent hi ha, més probabilitats que algú s'acabi "enamorant". Que si et dedico una cançó, que si canto una lenta, que si vols que te la toqui....

A mi també m'hagués agradat saber-ne. Però no em van deixar. El primer que et passa pel cap és això de lligar (potser tinc un trauma!) però amb el cor a la mà m'hagués agradat tocar un instrument per poder cantar. Crec que és inevitable estar tocant i no cantar, a no ser que no t'agradi però deu ser molt difícil no arrancar a fer-ho.

Ara sé que no hi ha assignatures impossibles. Et poden semblar més fàcils o difícils, depèn de les aptituds de cadascú però en gran part, el professor que te les ensenya en té gran culpa de l'èxit o el fracàs. Mira, si un professor que vaig tenir hagués estat bo, ara sabria vietnamita. Si si, vietnamita, l'idioma. Vaig apuntar-me a USA a un curs però el professor resulta que no ho era, i com que era un aficionat vam perdre l'interès. Igual que el de "Física y Química", el de Literatura, el d'Història.

O com una professora de música. Ma mare ens va apuntar amb mon germà a aprendre'n. Anàvem a casa d'una veïna del carrer del costat que potser en sabia molt, de música, però de motivació no gaire. Ens fotia cada calbot!! Quan no encertàvem el Mi sostingut....calbot! Que no entenies la clau de Fa, i mira que els anuncis de Fa sempre m'han motivat, calbot. Potser va tenir un mal dia, però això va marcar el meu esdevenir musical. Li vaig agafar por i per això molts dies preferia quedar-me al carrer jugant a futbol. Òbvia dir que ens van desapuntar. Més tard ho vam provar amb l'Enric que estava davant de casa, però el mal ja estava fet i no havia cicatritzat.
És una qüestió de motivar els alumnes. Jo tenia uns dotze anys i si m'haguessin dit que més endavant lligaria més, ara seria tot un professional.

Noo, un gigoló no, un músic.