Ràbia, nano!

Fa quasi un mes que estic anant i venint per València per feina.
Tot ha culminat avui dissabte, dia en què celebren la seva festa. He vist desfilar les autoritats de tots els nivells i sempre sota aplaudiments i crits de Presidente Presidente al Camps i de Guapa Guapa (?) a la Rita, tots dos sempre tant juntets com bons col•legues del PP.

Avui m’ha bullit molt la sang però, he sentit ràbia de debò. No ho entenc, potser em falten dades però he pogut parlar amb dues persones de fora de València, de l’Eliana i Sedaví i parlen valencià sense problemes i sense cap mena d’animadversió envers nosaltres. En canvi a la capital tot són crits de l’estil Sempre valencians mai catalans o No mos fareu catalans. De veritat que no entenc d’on els ve aquest sentiment tant anticatalà. Potser per això són del PP? Els passa com als balears. És una llàstima.

Els emprenya que diguem Països Catalans. Se senten com colonitzats però en canvi no diuen res de l’allau de madrileños que envaeixen València tot l’any i sobretot l’estiu, on València es torna la playa de madriz. I que es calcin ara que en un mes tindran el tren d’alta velocitat. M’he topat amb un taxista i m’ha dit un sincer Mos aniria millor si mos atxuntarem amb els catalans, però ací la txent no ho entén açó.

I el sorprenent és quan els parles en català! No els surt dels pebrots parlar en valencià encara que el sàpiguen (les noves generacions no el saben, ho he comprovat amb una dotzena d’hostesses) i encara que entre ells sigui el seu idioma. Però per pebrots els meus i al final he aconseguit que mitja conversa sigui en català, gràcies a que vaig introduint paraules en el “seu” idioma. Un mes més i els hauré conquerit. DAVIT I EL CONQUERIDOR.

Una anècdota molt aclaridora. Estic a l’estació del Nord, vaig fins la plaça de l’Ajuntament, la creuo i abans d’arribar a la Plaça de la Reina em trobo amb una noia policia i la paro per preguntar-li dues coses. Sempre m’ha agradat parlar en l’ idioma local. Tots hem anat a Itàlia i hem acabat dient el grazie de torn i acabant les paraules en i, per semblari més italiani. En aquest cas no dic cap vocal neutre i pronuncio totes les r que se’m posen al davant.

- Perdona, a quina hora comença tot este sarao? Enlloc de pardona i aquest.
- Primer pujaran des de l’Ajuntament fins la Catedral, entren les autoritats, fan la volta a la plaça i tornen. Com sempre, ho fan com cada any.

L’entonació ja la poses tu: Atxuntament i no ajuntamén, primer i no primé….

- Ah, molt bé, és que no sóc d’ací.
- Ah!?, em respon inquietada i sorpresa.
- Sóc català.
- Y yo valenciana. Pues eso, que como cada año.
- Gràcies
- De nada, buenas tardes.