Deu haver caigut perquè a la seva petita figura en forma de maniquí per deixar joies se li ha trencat el cap. Agafo la pega extra i el torno al seu lloc, a les espatlles. Papa, tu sempre ho arregles tot eh? No esperava cap mena d’aprovació i reconeixement, és una felicitació normal i habitual que entra però que surt ràpidament, no provoca res més que un petit somriure.
Estem dinant amb un company. És il•lustrador, és meravellós com dibuixa. Feia algun temps que tenia la meva llibreta i quan em va mostrar les que fa ells en els viatges em va donar forces per seguir endavant. Em va dir que s’ha adonat que dibuixa no tant per a ell sinó per la seva parella. Que a ella li fa molta il•lusió mirar els dibuixos i reviure els viatges. Vaig pensar en mi i potser em passa el mateix, que escric o dibuixo a la llibreta no tant per mi sinó perquè un dia les nenes ho llegeixin i pensin durant un temps en son pare. És evident que ho faig per a algú altre perquè ara ja feia molts dies que no escrivia res, potser no ho he necessitat malgrat sempre haver tingut aquell petit pes que em recordava que no ho deixi, que sigui constant, que haig d’acabar la llibreta. Quan fas una cosa que t’agrada no et costa. Veus, mai tinc mandra per a fer esport.
No ens enganyem, crec que hi ha una part també d’egocentrisme en tot això, que volem que més o menys gent ens afalagui i ens digui que li agrada el què fem, això ens fa sentir millor, més contents, més complets. Però en el fons, a sota de tot hi ha una auto teràpia que ens ajuda a desconnectar una mica, una estona, que ens fa pensar en coses, a reflexionar-hi.. Quanta més gent ho valori millor però com que no és una raó buscada, només que hi hagi una persona que ho valori, ja haurà tingut sentit tot aquest viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada