Tots quatre asseguts al sofà un diumenge a la tarda és una escena molt repetida. Mirant un pel•lícula. Adequada a les edats. De dibuixos, d’aventures, comèdies romàntiques per satisfer la genètica,....fins ahir.
Engego el disc dur i la primera que llegeixo és Ahora o nunca. La història de dos terminals de càncer, de caràcters i mons oposats. Un és mecànic, Carter Chambers (Morgan Freeman) i l’altre, Edward Cole (Jack Nicholson) l’amo d’un hospital. Els dos coincideixen compartint habitació i malgrat ser molt diferents tenen en comú no haver fet tot el què han volgut. Decideixen al cap d’un temps fer un viatge junts per a poder fer abans de morir, totes les coses que sempre han desitjat.
Quan va acabar-se va començar a plorar desconsoladament de la pena que tenia. Però plors de veritat. La vaig abraçar i plorava i plorava i no podia parar. Uns llagrimots que només van desaparèixer passats uns minuts.
Ahir la Jana es va fer gran.
Va créixer emocionalment.
28 de novembre 2011
16 de novembre 2011
Bruixes
Crec en les bruixes. Les dels contes no, les altres. N’he conegut alguna que desinteressadament ha comentat coses i han passat. N’hi d’altres de les que n’he sentit a parlar per gent propera a mi i que ha visitat o visita un cop l’any. I fan preguntes. I donen respostes. I m’ho comenten. I m’ho miro des de la distància. I quan llavors passen coses o llegeixo coses, m’ho recorda. I ara és una època en la que recordo coses. En la que vull fer coses. Les bruixes ho avalen. Però sense perdre el nord. Només perdent la son.
Ara no puc parar de pensar-hi. Poc a poc ho vaig fent, ara una mica, després una altra. Quasi sempre quan elles ja dormen. S’ha de tenir un pla alternatiu, un pla B com em van dir no fa massa. I sempre passa de la mateixa manera. A casa et diuen una cosa i penses que és l’amor que ho provoca. Però quan algú de fora, del teu entorn, et fa la reflexió et quedes de pedra. Fa 10 anys ho vaig intentar i no va sortir bé. Ara ho tornaré a provar. D’aquí a 10 anys us explico com ha anat.
Ara no puc parar de pensar-hi. Poc a poc ho vaig fent, ara una mica, després una altra. Quasi sempre quan elles ja dormen. S’ha de tenir un pla alternatiu, un pla B com em van dir no fa massa. I sempre passa de la mateixa manera. A casa et diuen una cosa i penses que és l’amor que ho provoca. Però quan algú de fora, del teu entorn, et fa la reflexió et quedes de pedra. Fa 10 anys ho vaig intentar i no va sortir bé. Ara ho tornaré a provar. D’aquí a 10 anys us explico com ha anat.
11 de novembre 2011
Justificar la son
A quina edat has de parar de justificar-te?
Quan ets petit les justificacions són excuses per coses que has fet malament, per haver desobeït sovint els pares i professors.
Quan ets adolescent i t'estàs fent notar com a persona pre-adulta, les justificacions també existeixen i quasi sempre per motius més greus o amb conseqüències més complicades que no pas no haver fet els deures a P5. Quan ets gran també. Les justificacions són per no sentir-te malament o per no fer sentir malament l’altre?
Perquè necessitem que totes les coses es justifiquin? No és necessari. No passa res. Ben dit no passa res. És millor.
Si convido a sopar a casa uns amics i em diuen que no, perquè no els ve de gust, com em prenc jo aquest comentari? Segurament fa temps m’ho prenia fatal, ara fa temps que m’ho prenc millor. Perquè he entès que no vol dir que no els caigui bé sinó que potser tenen ganes de descansar. La cosa canvia quan sempre et diuen que no. Llavors has de tenir la vista per parar de convidar.
Fa un temps que estic començant a aplicar-ho. Sobretot quan faig esport. En un parell d’ocasions he preferit dir que no volia jugar amb ell perquè no m’ho passava bé, que quedar bé jugant-hi i provocar que la situació es repetís i repetís. Em poso vermell un cop però evito passar-m’ho jo malament. Té el matís de què és gent que no conec gaire, i ho facilita.
Prefereixo estar amb gent amb la que puguin veure’m complet que no fingint, perquè això provoca no passar-s’ho bé, estar pendent del rellotge, pensant en trobar excuses per fotre al camp. Estar amb gent, a casa seva o meva i tenir la confiança de dir: va, marxeu que tinc son!
Quan ets petit les justificacions són excuses per coses que has fet malament, per haver desobeït sovint els pares i professors.
Quan ets adolescent i t'estàs fent notar com a persona pre-adulta, les justificacions també existeixen i quasi sempre per motius més greus o amb conseqüències més complicades que no pas no haver fet els deures a P5. Quan ets gran també. Les justificacions són per no sentir-te malament o per no fer sentir malament l’altre?
Perquè necessitem que totes les coses es justifiquin? No és necessari. No passa res. Ben dit no passa res. És millor.
Si convido a sopar a casa uns amics i em diuen que no, perquè no els ve de gust, com em prenc jo aquest comentari? Segurament fa temps m’ho prenia fatal, ara fa temps que m’ho prenc millor. Perquè he entès que no vol dir que no els caigui bé sinó que potser tenen ganes de descansar. La cosa canvia quan sempre et diuen que no. Llavors has de tenir la vista per parar de convidar.
Fa un temps que estic començant a aplicar-ho. Sobretot quan faig esport. En un parell d’ocasions he preferit dir que no volia jugar amb ell perquè no m’ho passava bé, que quedar bé jugant-hi i provocar que la situació es repetís i repetís. Em poso vermell un cop però evito passar-m’ho jo malament. Té el matís de què és gent que no conec gaire, i ho facilita.
Prefereixo estar amb gent amb la que puguin veure’m complet que no fingint, perquè això provoca no passar-s’ho bé, estar pendent del rellotge, pensant en trobar excuses per fotre al camp. Estar amb gent, a casa seva o meva i tenir la confiança de dir: va, marxeu que tinc son!
08 de novembre 2011
Petita princesa
Estic llegint de nou El Petit Príncep.
"Vaig ensenyar la meva obra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.
Em van respondre: ¿Per què hauria de fer por un barret?"
Li ensenyo a la Jana el dibuix número 1.
-Jana, què és això?
-Un elefant.
M'he quedat mut.
Ho haig d'ensenyar a més nens.
Vull saber si tinc una petita princesa o una nena com les altres.
02 de novembre 2011
Pelegrí
Tornant de fer la castanyada a casa d’uns amics que s’estan uns dies a Montcorbau, més amunt de Vilac i de Mont.
Són quarts d’onze. Les nenes derrotades dormen. Nosaltres desitjant arribar a Bossòst, on tenim el llit. És un trajecte de 14km.
A l’entrada del poble hi ha un control policial.
Després d’uns intensos senyals per parar, amb aquell llum groc il•lumina darrera i veu les nenes dormint. Em mira i …
Buenas noches
Buena nit
De donde son?
De Gavà
Muy bien, puede continuar.
Només hi trobo tres explicacions:
- Sent de Gavà se’ns obren totes les portes.
- Va tenir tanta vergonya de preguntar on és Gavà, que em va deixar passar.
- No va veure res sospitós i ens va trobar una família molt normal.
Em van venir ganes de dir-li:
¿De donde soy o de donde vengo?
Són quarts d’onze. Les nenes derrotades dormen. Nosaltres desitjant arribar a Bossòst, on tenim el llit. És un trajecte de 14km.
A l’entrada del poble hi ha un control policial.
Després d’uns intensos senyals per parar, amb aquell llum groc il•lumina darrera i veu les nenes dormint. Em mira i …
Buenas noches
Buena nit
De donde son?
De Gavà
Muy bien, puede continuar.
Només hi trobo tres explicacions:
- Sent de Gavà se’ns obren totes les portes.
- Va tenir tanta vergonya de preguntar on és Gavà, que em va deixar passar.
- No va veure res sospitós i ens va trobar una família molt normal.
Em van venir ganes de dir-li:
¿De donde soy o de donde vengo?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)