Creixement interior

Tots quatre asseguts al sofà un diumenge a la tarda és una escena molt repetida. Mirant un pel•lícula. Adequada a les edats. De dibuixos, d’aventures, comèdies romàntiques per satisfer la genètica,....fins ahir.
Engego el disc dur i la primera que llegeixo és Ahora o nunca. La història de dos terminals de càncer, de caràcters i mons oposats. Un és mecànic, Carter Chambers (Morgan Freeman) i l’altre, Edward Cole (Jack Nicholson) l’amo d’un hospital. Els dos coincideixen compartint habitació i malgrat ser molt diferents tenen en comú no haver fet tot el què han volgut. Decideixen al cap d’un temps fer un viatge junts per a poder fer abans de morir, totes les coses que sempre han desitjat.

Quan va acabar-se va començar a plorar desconsoladament de la pena que tenia. Però plors de veritat. La vaig abraçar i plorava i plorava i no podia parar. Uns llagrimots que només van desaparèixer passats uns minuts.

Ahir la Jana es va fer gran.
Va créixer emocionalment.