24 d’abril 2011

Perruqueria clandestina


I la Valèria, fa estona que no la sentim? Vaig a mirar què fa.

A la taula ens quedem els avis Joan i Isabel, la Cristina i jo. Torna l'altra iaia dient que no l'esbronquem. M'aixeco i vaig a trobar-la.

Valèria, què fas?
Res.
Vull dir que què has fet?
(silenci)

Em costa no riure només de veure el seu llenguatge facial. Li pregunto de nou, sense mots, amb ulls i celles ben enlaire.

M'he tallat els cabells.
A veure.

Agafa la paperera i comença a treure capes i capes de papers. Quan me'ls ensenya no puc evitar posar-me a riure. Ella em mira espantada, molt seriosa, no pot comprendre que no m'enfadi. Ho compartim amb la resta, tots riem menys ella. No ho entén. Només s'indigna quan trec la càmera de fotos.

És llesta la pàjara perquè va dissimular-ho pentinantse d'una altra manera que només vaig saber quan em va ensenyar el manyoc de cabells. Tots els que no ho van presenciar li deien que es pentinés bé, que els cabells pel mig de la cara li molestarien. Ella deia que no.

No saben què amaga.












22 d’abril 2011

Esforç

L'important molt sovint és l'esforç que hi poses. No guardar-te res a dins per no retreure't res. Diuen que qui fa el que pot no està obligat a més. Podem tenir un futbolista amb poca tècnica, només demanem que s'esforci. Quan parlo en una llengua que no és en la que penso intento fer-ho el millor que sé. No penso en si faig errades. No vaig per la via fàcil. Suposo que els autòctons m'ho agraeixen.
Jo a aquesta dona, si.

-Mama, que fa aquest senyor?
-Neteja el carrer.
-Perquè?
-Perquè és la seva feina. Igual que hi ha un senyor que és cartero, aquest senyor fa d'escombrer.

18 d’abril 2011

Innecessari

Fa mesos que jugo a tennis amb gent pitjor que jo. Haig d'anar pujant de categoria poc a poc a mida que quedi entre els primers del meu grup. Després de molts anys sense participar-hi em va tocar jugar al darrer grup, al 9, ara estic al 7 i potser la lliga vinent estaré al 4.
Fa dies vaig apuntar-me a un torneig per jugar amb gent de més nivell i alguns de fora del Club, per saber el meu nivell real, ja que jugant amb gent pitjor no ho acabo de saber mai. El primer partit el vaig guanyar 6-0 6-0 a un senyor que feia poc que jugava a tennis (perquè es va apuntar és un misteri). El segon partit el vaig jugar amb un estranger que sabia que era millor que jo, que és millor que jo, molt millor que jo, amb més partits.

Sabia que no tenia cap opció, sabia que li faria pocs cops que l'incomodarien, el que no sabia és que fos imbècil. Vaig jugar molt millor del què em pensava. Vaig fer poques dobles faltes, algun cop guanyador, vaig tornar bastantes restades,... De fet en els primers 10 jocs vaig tenir sempre avantatge, però la precipitació, les ganes de guanyar que no controlo fan que errés i perdés els jocs, i mica en mica la moral. Sis a un el primer set. Segon set es posa 3-0 i comença a fer deixadetes. És necessari, eh, imbècil? És necessari quan vas 6-1 i 3-0 fer deixadetes? Imbècil.

Vaig decidir que jo no jugava a allò. Vaig fer tots els serveis com si fossin primers, una gran garrotada. Tot cops guanyadors, com si fos un entrenament. I més quan vaig valorar què era millor, si intercanviar pilotes amb aquell sobtat imbècil o marxar a casa i perdre'm els menys minuts del Barça-Xakhtar (5-1)

Fàcil elecció.

14 d’abril 2011

Davit Divan

O també Divan Davit.

Així és com potser s'hauria dit el negoci que hagués muntat si m'hagués passat abans. Si el que faig molts matins i migdies des de fa temps hagués arribat a l'època en què decideixes els estudis que vols fer.

Bon dia. Bon dia Davit. Posa'm un cafè amb llet. Et quedes al taulell. Si si. Hola Javier. Has vist el que diu Mourinho? No, què ha dit ara? Mira, está aquí.
Encara no he arribat al final del titular i ..... Te pots creure que li ha passat al meu fil? Què li ha passat? Pues que l'entrenador l'altre dia li va dir que no podia acompanyar-lo més i que el deixava tirat. Joder, te lu pots creure, que li pago casi 3000 euros, que me he venut un piso per fer tot el posible para que jugui, i ara va el tio i diu això.

Sembla que li inspiro confiança perquè ens coneixem perquè ens coneixem del bar i sempre havíem mantingut una conversa estúpida i banal de 2 minuts fins avui. O potser necessita comentar-ho amb algú. Em recorda l'acudit:
-A qui t'emportaries a una illa deserta? li pregunten a un paio.
-A la Catherine Zeta-Jones i al meu millor amic.
-Al teu millor amic?
-Si, per poder explicar-li que m'he l'he tirat.

L'esmorzar, bé, el cafè amb llet, sempre m'ha servit per preparar mentalment la jornada. Igual que el dinar per fer una pausa i encarar la tarda. Darrerament no ho aconsegueixo en cap dels dos moments. No m'han deixat. Això voldrà dir que si tingués una consulta tindria molta feina?
Per si un cas la crisi ens torna a visitar, em matricularé a la Facultat de Psicologia i em faré emprenedor. I demà aniré als Encants a buscar la peça fonamental.

08 d’abril 2011

Plagi o còpia?

(Aleta Franklin)

Fa un temps vaig veure uns dibuixos en un blog que em van semblar bona idea, gràfica i creativa. Senzilla però graciosa. Vaig voler copiar la idea i vaig començar a pensar productes i noms de famosos per seguir en aquesta línea: Nutella Fitzgerald, Michael Jordanone, fins que vaig arribar al de Font Vella Dorment.

La base és una cerca al google buscant imatges de la pel·lícula de Disney i una ampolla. No vull pas atribuir-me mèrits d'una cosa que ni se m'ha acudit a mi, ni l'he inventada. Només he seguit el camí marcat. No vull ser com el del blog que em va inspirar que ha fet dibuixos fent-los passar per propis quan els que ha fet és plagiar-ho.

02 d’abril 2011

Disfresses literàries

M'agradaria tenir la capacitat d'inventar històries inconnexes i acabar lligant-les en un punt final inesperat. Històries que poques vegades hagis sentit o vist, que siguin originals.

En tot el que porto escrit hi surto representat en un altíssim percentatge. Com que no sóc escriptor és el més fàcil. El que em resulta menys difícil. Llegir que un consagrat escriptor com en Benet i Jornet afirma que "tota literatura és autobiogràfica sempre" em tranquil·litza.

Ara només haig de trobar la manera de disfressar-ho de manera que no sigui tant evident. I no val allò de "tinc un amic que..."