Si haig de buscar prediccions em fiaré de l’horòscop xinès
per tenir més dades, més paraules que em permetin fer-me una idea precisa. Fa
més de 4 anys vaig fer una petita recerca sobre la personalitat que tindrien
les meves filles i Déu n’hi do el percentatge d’encert. Són la nit i el dia.
Una de les qüestions habituals dels darrers mesos són a l’hora de fer els
deures.
La gran ja ens avisa que ha de fer els deures quan veu que
estem relaxats i no tenim pressa per arribar a casa. L’altra aprofita la festa.
És divendres, fa 3 minuts que hem sortit del col·legi i la gran ja diu que vol
anar a casa per fer els deures i treure-se’ls de sobre. La petita en canvi
sempre vol una estona més per jugar. La gran treu mala nota a un examen de
mates i ens fa muntar un sopar urgent amb mon germà “perquè el tiet domina molt
de números i m’ha d’explicar què faig malament a les divisions”. Van venir a
sopar, li vam explicar de nou i ho va entendre. El següent examen va treure un
10.
Papa, truca a tiet i passa-me’l.
Tiet, he tret un 10 i tota la tarda que tinc un somriure a
la cara i t’ho volia dir. Moltes gràcies per ajudar-me!
La gran fa els deures, pregunta els dubtes i demana que li
faci un examen per saber si s’ho sap o no, vol que li corregeixis els problemes
per estar segura que ho ha fet bé. L’altra va fent sumes i restes mentre va
saltant i fent broma.
Fins que dic prou.
L’altre dia m’assec amb ella a fer restes “portant”. Li vaig
fer esborrar tot per obligar-la a escriure bé els números, fer bona lletra i
deixar la pàgina relativament neta de guixots. Anava esbufegant però quan vam
acabar em va abraçar, va dir un Wal·la de satisfacció i fins i tot volia seguir
fent més mates. Em sentia orgullós.
Un dia els vaig dir que què prefereixen, que faci de policia cada dia o que siguin elles les que em diguin si tenen deures, exàmens o treballs. Òbviament el segon.
El diumenge passat a les 18h:
-Quan anirem a casa, que tinc deures!
-Ara a les sis de la tarda em dius que tens deures!!!!
Com que és la líder de la classe vaig pensar que castigar-la
seria la millor lliçó.
-He pensat una cosa, ara quan arribem a casa em deixes els
deures i l’agenda.
-Perquè? Els farem junts?
-No, no els faràs. Escriuré una nota al professor i li diré
que et tregui al mig de la classe i que digui a tots que m’has avisat ara i que
no has fet els deures.
Va obrir els ulls bastant però amb un indici de somriure que va saber aguantar en part perquè jo també em vaig aguantar. Quan arribem a casa li demano
els deures i l’agenda.
-Nooo, l’agenda no!!, va implorar.
Vam asseure’ns a la taula amb el deures i l’agenda. Vaig
estar callat 10 minuts, mirant fixament què havia de fer. M’aixeco un moment i
agafa els deures per començar a fer-los. No la vaig deixar argumentant-li que
ja li havia dit que no els faria i que posaria la nota. Va posar-se a plorar en
veure que no parlava en broma. Fins i tot la gran va sentir pena per ella i em
va demanar que la perdonés. Potser es pensen que a mi m’agrada fer patir ma
filla!
Després d’aquella xerrada moralina que de tant en tant et
fan els pares i que taaaaanta ràaaaaaabia fa, vam acordar fer els deures. Ella feia
les restes de tres xifres “portant” i jo li corregia. Resultat: 3 restes bé, de
16. Un festival matemàtic!
Dues hores més tard havia acabat els deures, els havia
repassat i ho havia fet bé.
Ahir em va dir tant feliç: Papa, crec que tinc totes les
restes bé.
I segueix fent el mico.