29 d’octubre 2012

Informal

Les meves filles es mostren reticents, no volen anar-hi, no entenen perquè no anem a casa l’avi a menjar arròs.

Ho havíem anat aplaçant diverses vegades. Finalment un organitza un dinar a casa seva. Som quatre que vam treballar junts a Paris en la nostra època daurada però que no ens hem vist mai plegats fins avui, més de quinze anys després.

-Però on anem a dinar?
-A casa del Djamal.
-Però qui és el Djamal?
-Un amic meu, de quan treballava a Paris.
-Quin rollo, jo no hi vull anar.
-Però si us ho passareu bé, també hi haurà la Marie amb els nens.
-Ah. Com has dit que es diu?
-Djamal.
-Quin nom més raro.
-És àrab.
-I què fa?
-És pilot d’avió.
-És piloooooot d’avioooooooó? Que guay.

Ja tenen ganes de veure’l.

Arribem a casa seva i els presento. La Jana em pregunta: Qui és l’àrab? Djamal, vine. Mira que pregunta ma filla. No tens cara d’àrab. Ell li parla en català i ma filla encara al·lucina més.

Els nens pasta asseguts a taula. Nosaltres també pasta. Perquè dinar hem dinat asseguts als sofàs, als pufs, en cadires. Tots al voltant d’una tauleta central on hi havia els musclos, embotits, olives i patates, i les copes de vi. El plat d’espaguetis, a la falda. Tots apretats fent malabars.

Això només ho podem preveure ell amb la tranquil·litat de saber que ens semblarà bé. Un dinar informal, sense haver de quedar bé. Hem passat molts dies i nits junts, ens coneixem perfectament i tots riem molt. Fins i tot les nostres parelles han estat a gust i no s’han sentit desplaçats. Després s’afegeix un cinquè i tot continua igual, com si no hagués passat el temps.

És fantàstic.




18 d’octubre 2012

Els deures

Si haig de buscar prediccions em fiaré de l’horòscop xinès per tenir més dades, més paraules que em permetin fer-me una idea precisa. Fa més de 4 anys vaig fer una petita recerca sobre la personalitat que tindrien les meves filles i Déu n’hi do el percentatge d’encert. Són la nit i el dia. Una de les qüestions habituals dels darrers mesos són a l’hora de fer els deures.

La gran ja ens avisa que ha de fer els deures quan veu que estem relaxats i no tenim pressa per arribar a casa. L’altra aprofita la festa. És divendres, fa 3 minuts que hem sortit del col·legi i la gran ja diu que vol anar a casa per fer els deures i treure-se’ls de sobre. La petita en canvi sempre vol una estona més per jugar. La gran treu mala nota a un examen de mates i ens fa muntar un sopar urgent amb mon germà “perquè el tiet domina molt de números i m’ha d’explicar què faig malament a les divisions”. Van venir a sopar, li vam explicar de nou i ho va entendre. El següent examen va treure un 10.

Papa, truca a tiet i passa-me’l.
Tiet, he tret un 10 i tota la tarda que tinc un somriure a la cara i t’ho volia dir. Moltes gràcies per ajudar-me!

La gran fa els deures, pregunta els dubtes i demana que li faci un examen per saber si s’ho sap o no, vol que li corregeixis els problemes per estar segura que ho ha fet bé. L’altra va fent sumes i restes mentre va saltant i fent broma.

Fins que dic prou.

L’altre dia m’assec amb ella a fer restes “portant”. Li vaig fer esborrar tot per obligar-la a escriure bé els números, fer bona lletra i deixar la pàgina relativament neta de guixots. Anava esbufegant però quan vam acabar em va abraçar, va dir un Wal·la de satisfacció i fins i tot volia seguir fent més mates. Em sentia orgullós.
Un dia els vaig dir que què prefereixen, que faci de policia cada dia o que siguin elles les que em diguin si tenen deures, exàmens o treballs. Òbviament el segon.
 
El diumenge passat a les 18h:

-Quan anirem a casa, que tinc deures!
-Ara a les sis de la tarda em dius que tens deures!!!!

Com que és la líder de la classe vaig pensar que castigar-la seria la millor lliçó.

-He pensat una cosa, ara quan arribem a casa em deixes els deures i l’agenda.
-Perquè? Els farem junts?
-No, no els faràs. Escriuré una nota al professor i li diré que et tregui al mig de la classe i que digui a tots que m’has avisat ara i que no has fet els deures.

Va obrir els ulls bastant però amb un indici de somriure que va saber aguantar en part perquè jo també em vaig aguantar. Quan arribem a casa li demano els deures i l’agenda.

-Nooo, l’agenda no!!, va implorar.

Vam asseure’ns a la taula amb el deures i l’agenda. Vaig estar callat 10 minuts, mirant fixament què havia de fer. M’aixeco un moment i agafa els deures per començar a fer-los. No la vaig deixar argumentant-li que ja li havia dit que no els faria i que posaria la nota. Va posar-se a plorar en veure que no parlava en broma. Fins i tot la gran va sentir pena per ella i em va demanar que la perdonés. Potser es pensen que a mi m’agrada fer patir ma filla!

Després d’aquella xerrada moralina que de tant en tant et fan els pares i que taaaaanta ràaaaaaabia fa, vam acordar fer els deures. Ella feia les restes de tres xifres “portant” i jo li corregia. Resultat: 3 restes bé, de 16. Un festival matemàtic!

Dues hores més tard havia acabat els deures, els havia repassat i ho havia fet bé.

Ahir em va dir tant feliç: Papa, crec que tinc totes les restes bé.

I segueix fent el mico.

 

10 d’octubre 2012

Poques veritats

He llegit en un blog l’experiment d’una noia que durant un dia va decidir dir la veritat. Va decidir no quedar bé, no mostrar l’educació social a la que ens han adoctrinat i que sovint tants embolics provoquen. Jo no he aconseguit fer-ho ni tot un dia ni amb tothom. He començat fa temps amb els més propers i les reaccions i cares de sorpresa són inevitables.

-Hola fill
-Hola mama
-Què feu?
-Res, aquí a casa. Estem al sofà i les nenes jugant.
-Voleu venir a dinar?
-No
-Nooo? Perquè?
-Mira, perquè estem aquí mandrejant.
-Ah! Què fort no?
-Fort el què?
-Res, que em diguis això!
-Ostres mama, què vols que et digui que ja hem quedat amb amics? Doncs no, no hem quedat però ens volem quedar a casa. Si t’estimo molt, no estic enfadat ni res, només que ens ve de gust estar a casa, gaudir de la llar.
-Ah, val val, doncs res, ja parlarem.
-Ok, adéu. I no t’enfadis.
-No no.

Com era d’esperar passats uns dies encara em va dir que estava molt sorpresa pel que li havia dit, que no s’ho esperava i que si tal i que si qual. No estem acostumats a que ens diguin la veritat. I quan ho dius, molt sovint et prenen a broma.

No fa molt teníem un dinar familiar i em feia una mica de mandra anar-hi. El van convocar amb més de dos mesos d’antelació i jo només feia que buscar una excusa creïble per absentar la meva presència i la de la meva família. Vaig estar de sort quan van anunciar el calendari de la lliga del cap de setmana del dinar: Barça-Madrid. Braaaaavo, ole ole ole. Ja ho tenia resolt.

-Què, ens veiem diumenge oi?
-No vindrem.
-Perquè?
-Perquè és el Barça-Madrid.
-Hahahaha, mira que ets de la broma eh!
En dies posteriors tots em van recriminar perquè no hi havia anat malgrat haver-los avisat.

La meva feina principal és acostumar a les meves filles a dir la veritat, ben dita, però res de mentides. Crec que a la llarga s’evitaran haver de trobar-se en situacions incòmodes, evitar mirades, silencis matadors i segurament evitar que nimietats acabin convertint-se en un problema perquè tot s’ha anat emmerdant per no haver estat clar des d’un inici.


03 d’octubre 2012

V.O.S.

Fa mesos que estem veient sèries americanes després de sopar o en sessions intensives els caps de setmana. Hem vist Fringe, Como conocí a vuestra madre, Modern Family, Breaking Bad,...

Fa uns dies hem començat a veure una sèrie americana anomenada Homeland que explica la història d'un marine rescatat després de vuit anys com a presoner de guerra a l'Afganistan que retorna a casa com a heroi de guerra. Però una operativa de la CIA sospita que de fet podria ser un agent enemic amb connexions amb Al Qaeda i que sigui part d'un pla per cometre un acte terrorista en terra americà.

La diferència amb les altres sèries és que l'estem veient en versió original subtitulada. I les nenes també s'hi han apuntat sense gaires queixes. La trama les ha atrapat i la veritat és que van entenent tot el que va passant. Només la Valèria es queixa de tant en tant perquè els subtítols passen massa ràpid i no té temps a llegir-los.
Saps què has de fer llavors?
Si, practicar més per anar més ràpid?