-Hola fill
-Hola mama-Què feu?
-Res, aquí a casa. Estem al sofà i les nenes jugant.
-Voleu venir a dinar?
-No
-Nooo? Perquè?
-Mira, perquè estem aquí mandrejant.
-Ah! Què fort no?
-Fort el què?
-Res, que em diguis això!
-Ostres mama, què vols que et digui que ja hem quedat amb amics? Doncs no, no hem quedat però ens volem quedar a casa. Si t’estimo molt, no estic enfadat ni res, només que ens ve de gust estar a casa, gaudir de la llar.
-Ah, val val, doncs res, ja parlarem.
-Ok, adéu. I no t’enfadis.
-No no.
Com era d’esperar passats uns dies encara em va dir que
estava molt sorpresa pel que li havia dit, que no s’ho esperava i que si tal i
que si qual. No estem acostumats a que ens diguin la veritat. I quan ho dius,
molt sovint et prenen a broma.
No fa molt teníem un dinar familiar i em feia una mica de
mandra anar-hi. El van convocar amb més de dos mesos d’antelació i jo només
feia que buscar una excusa creïble per absentar la meva presència i la de la
meva família. Vaig estar de sort quan van anunciar el calendari de la lliga del
cap de setmana del dinar: Barça-Madrid. Braaaaavo, ole ole ole. Ja ho tenia
resolt.
-Què, ens veiem diumenge oi?
-No vindrem.-Perquè?
-Perquè és el Barça-Madrid.
-Hahahaha, mira que ets de la broma eh!
En dies posteriors tots em van recriminar perquè no hi havia anat malgrat haver-los avisat.
La meva feina principal és acostumar a les meves filles a
dir la veritat, ben dita, però res de mentides. Crec que a la llarga s’evitaran
haver de trobar-se en situacions incòmodes, evitar mirades, silencis matadors i
segurament evitar que nimietats acabin convertint-se en un problema perquè tot
s’ha anat emmerdant per no haver estat clar des d’un inici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada