28 de novembre 2012

Entrenador

No m’ha agradat mai seguir aquestes tendències de posar paraules estrangeres en les converses. Si les puc evitar, prefereixo parlar com sempre. Per paraules no vull dir foie, cous cous o steak tàrtar. Penso en paraules forçades en converses normals on certa gent gaudeix fins al punt que li canvia la mirada, es fan els interessants quan de vegades fan el ridícul. Paraules que existeixen en la nostra llengua però que queda millor dir-ho en anglès.
Que si, que no nego que en certes ocasions i en funció dels que tens al voltant, pots fer servir-les, però no cal abusar-ne.

El fulanito de tal farà demà una presentació de l’empresa que està muntant a un inversor privat.
Error, ara s’ha de dir que demà té un Elevator Pitch sobre la startup que munta a un business angel.

És com la paraula Coaching. Ara es posa a tot arreu perquè queda bé, sembla fins i tot que sigui un servei millor que el que venien prestant. Llegeixo un article del Francesc Beltri titulat Coachingdemia. Ha trobat exemples com coaching idomàtic infantil, coaching estètic, coaching dietètic, coaching de marca, coaching d’interiors.

Ja tinc ganes de veure si rebo un anunci a casa de coaching fuster o coaching planxa.


20 de novembre 2012

Bieeeeeen

A les tardes ens recollia la meva iaia Manuela i anàvem a casa seva, un quilòmetre segons el google maps. Com que encara érem petits per fer deures, després de berenar i mentre esperàvem a mon avi primer miràvem l’únic canal de tele que hi havia. Quan arribava l'ajudàvem amb el que portava. La taula de la cuina (groga amb ratlles negres) encarada cap a la tele, als peus una galleda, a costat un sac ple de mongetes seques i som-hi. Grapat del sac a la taula i a buscar les dolentes per deixar-les a un costat. La resta les deixàvem caure fins al cubell. Quilos i quilos de mongetes durant dies i dies. Per això les vaig avorrir. 

Hem rigut amb les bromes que es feien, hem cantat i après les cançons i hem recitat les frases que s’hi deien. Ens agradava tant que un cop he estat pare els ho he fet veure a les meves filles i el resultat ha estat el mateix. Han rigut molt i m’han demanat més i més capítols.

Una part de la meva infantesa ha traspassat. No conec a ningú que avui no se li hagi apagat una mica el cor, que s’hagi emocionat en saber que el Miliki ha mort.





08 de novembre 2012

Tatuatges

Mai ho he pensat seriosament perquè sempre he estat un punt conservador, bé, bastant conservador, modernet però conservador. Ni quan vivia a USA m’ho vaig plantejar de cap de les maneres. He fet dibuixos, he pensat els llocs on m’ho posaria però com un joc, res més. Només de pensar el mal que em farien les agulles ja m’agafen tots els mals. I sé d’on em vénen. Jo tindria 4 anys quan vam anar amb mons pares a passejar pels Encants de Barcelona. Recordo estar agafat de la mà de ma mare quan vaig sentir els crits de dolor d’un home fort a qui estaven fent un tatuatge. Aquella escena  sempre ha fet que em faci enrere.

Aquest estiu a Sitges vam veure una parella hetero amb uns cossos espectaculars prenent el sol i ella tenia un tatuatge preciós. No podia deixar de mirar-la per totes dues raons. Però la meva dona tampoc.

A mida que ha passat el temps els tattoos s’han popularitzat així com els dissenys. Hem passat de l’amor de madre dels quinquis fets dins la presó amb agulles de fer jerseis de llana a dibuixos espectaculars en tots els colors possibles. Però segueixo sense atrevir-me. I això que m’agrada mirar-los i analitzar-los per començar a llançar hipòtesis del caràcter de la persona, de si és d’una manera o d’una altra.

Els de l’Amor de Madre potser tenia un sentiment profund però una estètica poc cultivada. En canvi, aquests tatuatges amb lletres impossibles pel meu alfabet, formes escrites que no reconec segur que aporten un rerefons íntim de la persona. Segur que amaguen frases budistes, dites zen, proverbis xinesos que fan que quan miro la persona vaig més enllà del pack.

Un macarra amb un tatuatge en àrab així em fa pensar que potser estudia filosofia o que potser va tenir un accident i en tornar a la vida vol estar agraït cada dia quan es mira al mirall i se’l veu. O la noia amb uns símbols xinesos que en fer un viatge a orient va conèixer un professor de tai-txi que li va fer pujar l’autoestima i la va fer tornar una noia segura de sí mateixa.

Ahir al forn de pa veig que la noia que em serveix el cafè amb llet porta un escrit en àrab. Serà el proverbi que diu Castiga als que et tenen enveja fent-los el bé, em pregunto.

Em fixo que també en porta un on algun cop segur que li han fet un chupetón apassionat. Són unes lletres orientals, no m’atreveixo a dir el país. Volia saber que posava, per mirar-la amb uns altres ulls. Necessitava saber quant emocional és, quant sentiment té, quant bona persona és.

 
 
 
-Perdona, que posa en aquest tatuatge que tens al coll?
-Aquí? Posa Conchita, és el nom de la meva mare.

Ara sé que no tot és tan de pel·lícula o idíl·lic com em pensava.