Bieeeeeen

A les tardes ens recollia la meva iaia Manuela i anàvem a casa seva, un quilòmetre segons el google maps. Com que encara érem petits per fer deures, després de berenar i mentre esperàvem a mon avi primer miràvem l’únic canal de tele que hi havia. Quan arribava l'ajudàvem amb el que portava. La taula de la cuina (groga amb ratlles negres) encarada cap a la tele, als peus una galleda, a costat un sac ple de mongetes seques i som-hi. Grapat del sac a la taula i a buscar les dolentes per deixar-les a un costat. La resta les deixàvem caure fins al cubell. Quilos i quilos de mongetes durant dies i dies. Per això les vaig avorrir. 

Hem rigut amb les bromes que es feien, hem cantat i après les cançons i hem recitat les frases que s’hi deien. Ens agradava tant que un cop he estat pare els ho he fet veure a les meves filles i el resultat ha estat el mateix. Han rigut molt i m’han demanat més i més capítols.

Una part de la meva infantesa ha traspassat. No conec a ningú que avui no se li hagi apagat una mica el cor, que s’hagi emocionat en saber que el Miliki ha mort.