Una lliçó

Aquesta setmana he rebut una doble lliçó. Sense retrets ni males cares. Amb bones paraules i ben explicades. Així és com ho he sentit interiorment. Espero que em serveixi d'ara endavant. Sovint donem per certes afirmacions que sentim i que malgrat ens puguin fer dubtar les donem per vàlides, per reals, per bones, ens ho creiem i llestos. I tampoc costa gens preguntar com ens feien reflexionar l'altre dia.

Sovint anem pel camí fàcil amb l'excusa de no voler incomodar l'altra persona quan de fet el que no volem és sentir-nos incòmodes nosaltres. Evitem preguntar per evitar una situació difícil. Posem al mateix sac actituds, accions o comentaris quan una cosa no ha de perquè implicar-ne una altra. Com que és alt tindrà reuma. Com que és introvertit serà solter. Oi que no?, doncs això, que no cal donar veracitat a coses sense abans corroborar-ho com fan els periodistes.

És una actitud bona a tenir i a posar en pràctica sempre que es pugui. Hi ha ocasions en les que no pots preguntar perquè o no tens la suficient confiança amb la persona o és un fet irrellevant per a la teva vida. Però segur que són les mínimes les ocasions en les que no ho pots fer.

Prometo pensar-hi i si puc, fer-ho. Preguntaré i així podré opinar amb coneixement de causa i no alegrament com fins ara. I tindré les dades suficients per decidir què és veritat i què mentida. Qui és blanc i qui és negre.