Somni

Papa, papa, vull fer una pancarta! Va tira tira, tant és que arribem tard. Que no, que vull fer una pancarta. Val d'acord. I que posaràs? Mmmmm posaréeeee....SOM UNA NACIÓ. Papaaaa tens celo? Vingaaa vaaaa.

Vam marxar tots quatre en tren. No cal dir que ja a l'estació es preveia que seria una jornada memorable mai vist per cap de nosaltres dos ni en concerts ni en partits de futbol. Les nenes no paraven de fer preguntes i observacions, drets al tren mentre altres adults l'ensabonaven sobre la seva pancarta.

Passeig de Gràcia amb Aragó. Dues hores drets veient passar gent i més gent, tots cridant consignes independentistes, les nenes també. Perquè ja fa dies que com jo, molta gent se n'ha atipat, el sentiment el tenim fa temps ara el que volem que tothom sàpiga és que volem la INDEPENDÈNCIA.

Veure la Jana cantant està molt bé encara que no sigui conscient del tot del què canta, però ja ho va entenent, aquí estic jo per ensenyar-li.
I quan veus a gent parlant castellà, gent de fora, estrangers i associacions d'immigrants que també ho reclamen imagino que vol dir que sí, que som una Nació i que malgrat no hagin nascut aquí, entenen el fet diferencial.

Des d'aquí o des del cel, un dia veuré que el somni s'ha fet realitat.