Cafè

Per cafè el primer que em ve al cap és l'acudit del tartamut aquell que sempre en demanava un perque era l'única paraula que sabia dir seguida. Cansat, va practicar davant el mirall amb la paraula Martini. Quan convençut que no s'encallaria al bar, va i en demana un. Què li poso? Un Martini. Blanc o Negre? Cafè.

I ara que n'estic aprenent una mica veig que ens posen als bars és una merda. El curiós destí ha fet que després d'haver estudiat un any amb el Jordi Marcilla i haver conviscut un parell de viatgets a esquiar, ara treballi per a la marca Marcilla en un projecte per donar a conèixer en bars i restaurants la marca.

Aquesta Oroley ja en desús, és la que hem tingut tota la vida a casa i que potser recupero ara que començo a dominar el tema. Recordo quan vivia a Califòrnia un dia que vam anar al port de San Francisco i vam entrar en un bar a fer un cafè. Com a decoració en tenien unes quantes. Vaig preguntar a la cambrera que era aquest utensili i em va dir que no ho sabia però que no servia per res, que era decoració.

Li vaig demanar que ho baixés per mirar-ho, la vam obrir i li vam mostrar com es preparava un cafè amb aquella màquina sortida de la prehistòria. Va al·lucinar, em mirava com si fos jo un paio sortit d'una pel·lícula en blanc i negre. Això va passar fa 15 anys.

Parlar de Robusta, Aràbica, Torrefacte i altres deu ser ciència ficció.