Ahir estava a la manifestació per demanar la nostra independència i avui miro la final del mundial de futbol entre Holanda i Espanya, amb 7 jugadors del Barça a l'equip titular.
Que hagi guanyat Espanya no em genera cap tipus de felicitat especial. Ho he mirat perquè m'agrada el futbol i els perquè no em perdo un mundial per la televisió des de 1978. En part volia que guanyés Holanda i en part no m'importava que ho fés Espanya ja que durant l'any animo a set jugadors que ara hi participen i ara no crec que els hagi de llençar pedres. Tampoc flors.
El primer bot l'he fet quan en Robben ha fallat un gol cantat davant el porter espanyol Casillas. Els sentiments no es poden amagar.
Ara els jugadors del Barça s'han revaloritzat i això ajudarà al club a tenir-ne de millors. Però pensar en la furia española m'emprenya, i que hagi minimitzat els efectes de la manifestació també.
Ha ajudat aquest mundial a treure màscares a molta gent, a conèixer de debò qui és dels meus i qui no. Si ets dels nostres no et poses la samarreta espanyola. També ha servit per a veure imatges a la tele i als diaris d'una part del somni anterior; en Puyol i en Xavi amb la copa del món a la mà i envoltats d'una senyera.
Estic molt contents per ells, però superficialment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada