M'agradaria saber perquè no he sigut tant cabut com un amic meu, avui més que mai me'n penedeixo. Cabut en seguir fent el que més li agradava, el que l'omplia, el que el feia feliç. Perquè el bàsquet sempre ha estat la seva vida. I ara tota Europa ja ho sap.
Un dia li vaig dir que si algun dia guanyava l'Eurolliga tiraria d'hemeroteca particular i aniria a vendre contingut als diaris esportius. Vam riure perquè sap que no ho faré pas. Estic molt content, molt. Entenc que és el normal quan un amic teu triomfa a la seva feina. Si a més, aquest amic treballa al club que portes al cor, doble satisfacció. Quina sort. Sort buscada d'altra part. Ell ha insistit en fer el què li agrada com a afició fins que un dia va poder viure d'ella.
Però per una altra banda no puc parar de pensar què hagués hagut de passar per a què jo em dediqués al què més m'agrada. Ja ho sé, si ho tinc molt clar però no vull refrescar-ho molt perquè em poso de mal humor. Em dedico al marketing i publicitat. És un món que m'agrada molt, però sempre ha estat el meu segon món. El primer són les arts escèniques, fer teatre, estar en un escenari, actuar. I cantar. També m'agrada molt cantar.
Les que se'n beneficiaran de què jo no em dediqui al que realment m'agrada seran les meves filles. Es dedicaran al que més els agradi, si volen i s'esforcen per ser les millors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada