Entendre

De vegades t’esforces per explicar una cosa i no t’entenen. Busques paraules, exemples, metàfores que ajudin en la teva argumentació. I malgrat el teu esforç i la teva convicció, hi ha persones que no ho acaben d’entendre. Sovint penses que els teus no t’entenen perquè estan influïts per ves a saber què i mires de trobar recolzament fora del teu entorn, fet que de vegades és més complicat perquè el teu nivell de detall ha de ser molt més acurat i extrem. Ells no tenen un component emocional, ells no estan implicats i són molt més escèptics.

Però hi ha d’altres ocasions que no cal dir res. Només observant tot queda aclarit. Avui és un d’aquests dies. Mira i calla. Observa i entendràs. Entendràs les coses que no es poden explicar. Entendràs que els sentiments més purs, profunds i intensos, poden amb tot, ajuden a tirar a endavant, a empentar, a recolzar. Hi ha dies en què hi ha una tensió especial, però una tensió de no tenir-les totes. Ahir la tensió era d’absoluta confiança i de tòpics absoluts, com cada any. És molt bonic de viure, és impagable, és formar part de la història, és sentir-se bé, sentir-se feliç. En dies com ahir aquest sentiment i aquesta emoció es mostra de manera plena. Són moments i instants molt carregats, carregats de moltes coses, moments que comencen amb el nerviosisme dels peus i que puja lentament, que et fa posar els pèls de punta, que fa que et sentis el cor i que a mida que se t’omplen el ulls ho veus tot en forma de caleidoscopi.

I arribats aquí, només faig que sentir coses bones dels meus. Penso en com estimo als meus pares, a mon germà, a la meva dona i a les nenes. Llavors recordo el dia en què em vaig tornar així. Perquè ho sé perfectament. La gent no ho creu però és ben cert. Són situacions que es van repetint i que ja formen part del ritual. Són dies de crits, de moure els peus constantment, de tocar-se els cabells, d’aixecar-se i seure, de compartir, de rosegar ungles, de ràdio, d’insults, de cantar. De passar-ho bé. Són coses que fem cada mes, algunes més i algunes menys. Depèn del dia, depèn de contra qui. Són dies en què abraces a tots els que tens al voltant. Amb els habituals no comentem la jugada, ni ens mirem enlairant el puny tancat amb força com habitualment. Ens dies com ahir això és poc. En dies com ahir ens abracem i cridem alhora, però també als del voltant. Ahir amb un noi que estava amb la seva xicota al meu costat i dos joves del davant. Ens vam abraçar tots plegats, sense conèixer-nos, sense haver intercanviat una paraula.

I en un dia com ahir, tothom entén moltes coses sense haver de parlar, sense haver d’escoltar. Només mirant i observant, tot el món ho va tenir clar.