Finalment

17 d'agost, quatre mesos després de caure i un parell des que el vaig veure per darrera vegada, va plegar, es va acabar ajupint, agenollant com tota la seva vida a la Feixa, però per no aixecar-se més. Ahir vaig anar a buscar ma mare a l'hospital a la tarda i vaig arribar quasi deu minuts tard a propòsit. Volia que ma mare estigués una estona sola i no volia pujar a veure'l. No tenia ganes de veure'm obligat pel moment, ja vaig dir que volia tenir el record que tinc.

"No ho sé Davit, avui l'avi estava pensit. No ho sé jo...". Vam arribar a casa i li va dir a la Cristina que tenia mal cos, que no ho veia clar. A quarts de deu va traspassar, va morir, va marxar. Vaig vestir-me i van recollir-me per anar tots a l'hospital. Tots van entrar a l'habitació. Jo no. Vaig esperar al passadís. Quan marxem cap a casa l'enterramorts comenta que s'ha de portar un vestit i una corbata. Corbata l'avi? Però si és pagès i només s'ha posat quatre cops a la vida la corbata! Finalment diuen que duia corbata.

L'endemà, el dia dels tòpics. Crec que quan em mori, tindré preparades unes butlletes tipus eleccions amb una sèrie de caselles amb un gran titular adient al dia: Posa-li la creu! "Era gran i ha viscut molt", "S'ha fet estimar", "Ara ja descansa", "És llei de vida", "Per estar malament, no val la pena patir", quan amb una mirada o una abraçada ja n'hi ha prou.

Òstia Cristina, que fan el pares del Pere aquí? No calia.
No ho sé ja saps que són molt creients.
Ja però vols dir que els pares de la parella de ta germana han de venir perquè mon avi s'ha mort?
Anem a fora a trobar-los.
Quatre holes i sis petons.
Collons, quina mirada més freda i estranyada em fa el pare de la parella de ma cunyada.
Vosaltres també heu vingut? em diu el senyor.
Si és clar, quan es mor ton avi vens al tanatori.
Com ton avi? Ton avi també s'ha mort?
Avui només hi ha mon avi aqui al tanatori.
Ai Dolors que em sembla que venim a veure un altre mort!

El meu cunyat Pere comenta a sons pares que l'avi del Davit s'ha mort. El Pere parla de mi i sons pares pensen en un altre David amic de son germà. Molt divertit tot plegat.

Dijous deixem les nenes a casa el meu sogre, no tinc ganes que vegin un ambient de tristesa i plors, ja ho veuran més endavant. Arribo el primer a l'església, sempre amb la pressa al cul jo. La gent va passant, va dient coses que amb prou feines escolto. No estic per paraules. Me'n vaig a un racó de l'església, lluny de tothom. M'emociono un mica fins que veig arribar el fèretre que m'entra la plorera. La Cristina m'abraça. Això reconforta molt.

Miro la caixa dins el cotxe, estan posant les flors. Gent que no conec de res em fa petons. Estic a costat de mon germà. Una dona pregunta que quien son assenyalant-nos. Li deuen haver dit que era el nostre avi perquè s'acosta i ens diu: Vuestro abuelo era el padre de mi marido que tenia un hermano que ya murió. Ah vale, constestem. Ens mirem i riem. Començo a mirar a tot arreu, a tothom, buscant-lo. Perquè segur que hi ha de ser. Són tot plegat unes escenes típiques d'ell. Estic conveçut que l'Almodovar també ha vingut a l'enterrament.

Passen un minuts i mon germà m'abraça. M'enfonso i ploro molt, em buido parcialment. Tot i ser més gran d'edat em sento molt protegit. Em calma. L'estimo molt.
Aguanto el tipus fins que veig la darrera corona de flors que posen al cotxe. És la nostra. Quan llegeixo la darrera paraula m'acabo de buidar. Ara sí que no tinc llàgrimes. ".....les teves filles, néts i besnetes".

Està plovent. És un homenatge a mon avi que adorava la pluja. Així no havia de regar.

Mon avi era molt bromista. Per això el final ha estat amb un punt divertit. Mentre nosaltres, les filles i néts érem al crematori, la resta de la gent va anar al cementiri a esperar un mort que mai va arribar.