Feixa

No vols estudiar? doncs apa, ja pots marxar a la Feixa a ajudar ton avi i veuràs què és treballar!

Collons que si ho vaig aprendre, no hi havia manera que fes res com ell. Sempre podia carregar més, manadar millor, escatar, collir, rentar porros, tallar el julivert més arran...

Allà vaig conèixer i collir raves, espinacs, patates, tomàquets, mongetes tendres, carxofes, síndries i melons, albergínies, maduixes, carbasses, naps i cols, porros, enciams, préssecs, peres...tot el que un pagès pugui plantar amb la particularitat de fer-ho en grans quantitats, perquè mon avi Climent o plantava a l'engròs, o no plantava. Aquest és el motiu potser del perquè no m'agraden les mongetes seques. N'he triat tantes, tantes i tantes durant les tardes que ens cuidaven un cop fets els deures del col·le, però tantes, que les vaig avorrir.

Allà a la Feixa també vaig conduir per primer cop i a més va ser el Ferrari que tenia. Era verd molt xulo i com fardava amb els meus amics, de boca. Perquè no et porta un dia al col·le amb el Ferrari? van proposar els més amics. No pot ser, el té sempre al camp. Si vols pots venir a veure'l i segur que t'hi deixarà pujar. Suggerit i fet. Un dia van venir un parell a veure'l.
Aquell dia vam treballar bastant i vam esmorzar com mai havíem fet abans. Vam fer foc a terra, mon avi va treure un paquet de paper blanc on es llegia ALIMENTACIÓN FERRER, la Carmeta vaja, i que contenia salsitxes i cansalada. Quin festival, i de postres tant era si collíem un meló o una síndria, el fet denominador comú era que enfonsàvem la cara fins les orelles al tall sucós i gustós. Boníssim. O boníssima.

I el Ferrari? El té guardat, ara el traurà. Aviiii, puc engegar el Ferrari i treure'l? Si però ves amb compte.

I tant que havia d'anar amb compte ja que no feia ni un mes que mon avi havia tret foc pels queixals quan va veure que m'enfilava per sobre el seu Ford Fiesta quan vaig confondre el fre amb l'accelerador. Si, en efecte, em vaig pixar a sobre, una de les pixades més llarga que ha experimentat la meva bufeta. Inacabable. Ho penso i encara tinc ganes de pixar.

Haig de dir que hi va haver una gran decepció entre entre els amics quan van sentir el soroll i vaig aparèixer conduint el Ferrari, el tractor verd. Ell i jo vam riure molt.
Sempre li deia que quan es morís volia que em deixés en herència els seus bíceps. Eren dues perfectes boles de billar. Una era la número 4 i l'altre la 10. Ara ja fa dies que se li han desinflat. Tot ell està desinflat.
M'ha ensenyat moltes coses i jo n'he après algunes. M'ha explicat moltes històries i n'he viscut d'altres quan anava amb ell al camió de la Formo. Vull quedar-me amb la imatge bona, de savi de la vida malgrat quasi no saber llegir ni escriure. La seva cara bromista, la seva força. De les dolentes només me'n quedaré la reflexió que m'ajudi a no cometre'ls jo quan tingui la seva edat. Per ser de l'època que és, el compren.

Em sap molt de greu, em fa molta pena veure com s'apaga. Veure'l de fet no el veig gaire, no vull, no m 'agrada i sé que no li agrada que el vegin així, pansit, moix, dèbil.

Però sobretot, em fa por. Molta por. Por perquè quan s'hagi mort - i no queden gaires setmanes - no només ja no tindré avis, sinó que això implicarà una de les coses que no vull, que em fa molta por de veritat.
Que els següents de la llista generacional seran els meus pares.