22 de desembre 2008

Il·lusió

Estem en un loop cíclic. Avui la loteria per la que somia tothom, les cançonetes de sempre, les llumetes, les agendes plenes.... Tot es repeteix, fins i tot les cares d'il·lusió dels nens. Això roman inalterable.

Aquesta il·lusió es veu reflectida i immortalitzada en certs moments tot i que jo voldria que s'allargués en el temps. Que una il·lusió provoqués que una actitud s'allargués durant dies i setmanes, és el que voldríem sempre, però no es pot anar contra natura, i els nens som així. Tenim una il·lusió momentània fins que no ens recorden els grans el què.

A casa insistim en la idea de què els Reis ho veuen tot, que tenen espies que vigilen com es porten els nens i que els informen, i així fan més o menys cas a la llista de regals. Aquest any, ha estat perfecte el moment en què van semblar creure's de debó el que sa mare i son pare els deien i havien dit.

Quan els vam dir que els Reis ens havien enviat un video per elles i que volien que el miressin, van començar a donar respostes típiques d'incredulitat, de què és mentida,.....

Les haurieu d'haver vist davant l'ordinador amb els ulls com a taronges i la boca oberta. És molt xulo veure la il·lusió en les seves cares. Ho van explicar als avis el mateix dia, van fer cas als Reis i van endreçar les habitacions. Però només aquell mateix dia. Després ja res de res.
Però això seguirà sent així si entre tots els pares posem límits i fem que aprenguin bé la diferència entre amics i pares. Depèn de nosaltres. Si cedim en tot, si a llarg de l'any anem comprant el què volen per tal de no sentir-los, cagada. Arribarà un dia que no només no tindran il·lusió per les coses, sino que fins i tot no les valoraran.

03 de desembre 2008

Explosions

Situeu al mapamundi aquesta imatge, que de ben segur per ningú és nova. L'hem vista tants i tants cops a l'Iran, Irak, Afganistan, Iemen....

Personalment, sempre que n'he vist tant a diaris com a la televisió he pensat en la gent que hi vivia i que és una putada que et passi alguna cosa així, i més si hi ha morts. Però ja està. Sempre m'ha fet una pena relativa escudant-me en el terrorisme, en els mitjans que tenen allà, en què si van molts anys per darrera, que són un poble en vies de desenvolupament...

Ara, a mida que el punt del mapa es va acostant al teu, la cosa comença a canviar. Ho sents més teu. Quan hi ha hagut un atemptat al País Basc, sempre he estat més consternat. Quan va passar la desgràcia del Carmel, vaig voler estar informat molt més sovint, pensant què sé jo.

Aquest matí quan en posar la ràdio camí de l'estació de tren han dit que hi havia hagut una explosió a Gavà, se m'ha passat la son de cop. La imatge és Gavà. Anava escoltant les declaracions i mica en mica notava que els ulls els tenia cada cop més humits i que havia d'inspirar profundament per evitar plorar quan sentia que hi havia 18 ferits molt greus (alguns nens) dels 28 que hi ha hagut. Suposo que és inevitable pensar en les teves filles i això provoca emoció només de pensar-hi.

Quan mon germà i jo érem petits, durant una temporada ens va cuidar l'Antonia. La seva germana Mento va cuidar molts anys la meva iaia malalta d'Alzheimer. Un dels germans, el Miguel, va veure el mar per primera vegada quan ell tenia 14 anys, tot i ser de Gavà, un dia que ma mare mon germà i jo el vam portar a la platja.

No fa molta estona he sabut que el pare, un germà i una germana de l'Antònia, la Mento i el Miguel, formen part dels ferits en l'explosió de Gavà.

Quina merda!

21 de novembre 2008

Tenir temps

No sóc un expert ni erudit i per tant no sé si és estrictament necessari fer-ho durar molt o poc. Però potser per això, tinc el sentiment que abans es tenia més temps lliure. Abans vull dir fa molt de temps, fa més de 40 anys. I quan més enrera vas, més temps sembla que es tenia.

Saps perquè hi ha molts guanyadors de curses d'atletisme de llarga distància originaris d'Àfrica? Doncs es veu que quan van a caçar, se'n van i fins que no han caçat no tornen. Tenen temps, no tenen rellotge, no tenen una altra cosa a fer, no tenen reunions, ni d'altres projectes, res és urgent. Tenen temps. Per això, suposo que per una qüestió genètica, surten a córrer i vinga, tant els fot córrer 10 com 33. És un tema mental, no s'agobien i per tant aguanten més.

Avui dia, quan tenim temps, en general donem voltes i voltes a les coses. Com que tenim temps, ens excusem en això per donar-li voltes a coses que ja han estat pensades potser i llavors comencen a sorgir dubtes. Quan no tens temps, vas de cara a barraca. Prens decisions molt més ràpid. Fas l'anàlisi justa i llestos. No se'ns pot aplicar el lema Paràlisi per l'anàlisi.

A priori, l'any 1904 es tenia temps per fer les coses. No hi havia timmings que respectar i menys quan s'era artista. Començaves una obra i quan l'acabaves tots contents. Jo no la vaig viure, però la imagino així. Potser per això les òperes duren tant?

L'altre dia vam anar a veure Madame Butterfly. Molt maca. I llarga. Descomptant els descansos de les cordes vocals, perquè el decorat és sempre el mateix, van ser més de 2,5 hores. Em dona la sensació que com aquest Puccini i els seus col·legues tenien temps, donen i donen voltes i expliquen des de tots els cantons els mateix concepte, que la Cio-Cio-San pateix mentre espera la tornada d'en Pinkerton. Aquest dolor que sent a l'ànima tant fort i angoixador que l'aboca al seppuku, es denunciaria avui dia com a teleescombraria de Diario de... per remenar i remenar en la desgràcia aliena.

Un plató vermell estrident, una cadira en un cantó i 4 en l'altre.
Cio-Cio-San, creus que el Pinkerton està amb una altra noia? Quan torni què li diràs? Tu l'estimes encara? Què has de dir d'aquestes imatges on veiem en F.B.Pinkerton besant aquesta noia anomenada Kate, que pel que sabem és cheerleader de l'equip de futbol americà de la seva Universitat? Pel que sembla, està embarassada, què n'has de dir? El podries arribar a perdonar?
Tallem un moment per publicitat, que la nostra convidada begui una mica d'aigua i en tornar, li mostrarem unes inèdites imatges gravades amb càmera oculta del seu "estimat". Fins ara mateix.

17 de novembre 2008

Caçar

El dissabte vam anar a caçar bolets. De fet era l'excusa per sortir plegats a caminar per la natura. I l'objectiu que m'havia marcat el vam aconseguir amb escreix. Vam anar al mateix lloc on jo recordava que hi havia anat quan era petit, a Begues.

Malgrat que elles dues no volien baixar del cotxe perquè Em fa mal la cama i a mi la panxa. Jooooo, quin rolluuuu. Jo em quedo aqui escoltant la ràdio, etc... un cop més vaig imposar l'autoritat de pare que se'm va concedir gràcies a la matrona.

Vam agafar quatre troncs a títol de bastó i cap amunt. No us podeu imaginar com van gaudir de passejar pel bosc i de trobar bolets. La nostra inexperiència va fer que de la cinquantena que en vam collir, en reconeguéssim quatre o cinc. Però tant és. Només de veure com s'ho van passar ja estem contents. No vam evitar un cop més que es barallesin. Volien les dues ser les primeres a trobar-ne, les primeres a passar per allà, per collir-los, per olorar-los...

L'any vinent no només mirarem Caçadors de bolets. També ens informarem de quins són bons o dolents i evitar qualsevol problema i així poder menjar el què collim. El de la imatge és un dels més verinosos, i com diria la Valèria: Mira quin bolet més monuuuu!

06 de novembre 2008

Un test

Pensa si t'agradaria saber la resposta a alguna de les següents preguntes:

- Quin instrument ets?
- Quin animal ets?
- Quina marca de roba ets?
- Quin tipus de sabata ets?
- Quin personatge de la història?
- Quin bolet ets?
- Quin cotxe ets?
- Tens un do?
- Ets intel·ligent emocionalment?
- Animal que et representa
- Quin Déu grec ets?
- Quin tipus de guerrer ets?
- Ets bo al llit?
- Què seràs de gran?
- Quin dibuix animat ets?
- Quin personatge maleducat ets?
- A quina pel·lícula de la història pertanys?
- Quin color ets?

N'hi ha uns 5.200 diferents. Fins i tot en pots crear de nous. Ja en pensaré un.
La putada és que per veure el resultat has de convidar / emprenyar a una quinzena d'amics teus. Per això, dels 50 que he rebut, n'he fet tres o quatre.
El darrer que he fet, per curiositat, perquè us juro que m'és igual, ha estat Quin do tens?

El resultat ha estat:

COQUETA: Sabes como conseguir chicos , tu pieza y baño , son salones de maquillage , te procupas por estar perfecta cada segundo, tu eres perfecta , pero OJO , ser coqueta no es todo , tambien tienes que ser estudiosa o sociable.

A veure, desencaminats no van. Però crec que els ha faltat una lletra; la R. Més que coqueta, com no em posi les piles ja, passaré de croqueta a mandonguilla directament.

27 d’octubre 2008

No entenen res!

He estat pensant què podia afegir en aquest blog. Hi ha molts temes que em ballen pel cap des de fa dies. Escriure sobre les darreres invitacions que he rebut al facebook de questionaris estúpids com "Quin tipus de sabata ets!". O de actituds de gent propera totalment incoherents i que denoten molta falta de memòria. O de la meva (nostra) primera experiència en una discoteca pija de la Diagonal de Barcelona.`

Res de tot això. Torno a parlar d'un tema que no és que sigui recorrent, sino que demostra que res ha canviat amb els anys. No entenen res. I mira que n'es de fàcil.

Situem-nos en l'entorn Facebook. Per qui no sap de què va, t'hi inscrius i tens una pàgina personal amb un apartat anomenat El Mur, on pots anar posant comentaris, fotos i mantenir converses amb amics de manera pública per a tots. És a dir, que el que poses al mur ho poden veure tots els teus amics. També hi ha la possibilitat d'escriure missatges privats i de xatejar, això si de manera privada.

El divendres passat, em truca el bon amic Quique per a fer un cafè. Mentre estava amb ell, un altre amic em truca al mòbil. El Quique va aprofitar per escriure al meu mur. Va posar: Fent un cafe amb tu, i tu parlant per telefon. Sort que es divendres...

Just després d'aquest comentari, una amiga meva va posar:
Por cierto, ha sido un placer poder hablar contigo por facebook, si lo hacéis TODO en catalán no voy a poder seguiros... que os cunda!! Yo voy a unirme al FACEBOOK EN BABLE...

Vaig contestar-li per missatge ocult. Així ha anat la conversa:

-Oye, con amigos que tengo franceses nos escribimos en francés y con una italiana en italiano. De vez en cuando ya ves que he puesto lo que estoy haciendo en inglés precisamente por el comentario que me hiciste en su dia. Pero como se inglés, francés, italiano, castellano y catalán, hablo en esa lengua en función del interlocutor. De hecho tengo una amiga española(de barcelona) que la mayoría de sus contactos son alemanes y en su muro y demás, lo hace siempre en alemán. Yo no pillo nada de lo que dicen porque no se alemán. Cuando ella me escribe en mi muro lo hace en español, claro, y no en alemán.

- Lo de las excusas del idioma no valen... sois unos pedantes con eso del catalán!!! lo dicho yo voy a hacer un FACEBOOK en bable (lo malo es que yo tampoco me enteraría de lo que dicen...).Con lo bonito que es hablar en castellano y que nos enteremos todos!!! Además, si no de qué iba a valer el facebook si no ibas a poder cotillear en los muros de los demás...

- Que no tia, que no son excusas. Además, que sepas que si creas el Facebook en bable, muchos le daríamos apoyo.


De la meva època de Paris sempre recordaré una anècdota, simptomàtica, amb uns espanyols de Burgos. Hi havia dos autocars que anaven a Bèlgica un dissabte. Un venia de Barcelona i un de Madrid. De les 55 persones que hi havia en cada autocar, dels catalans hi volien anar 35 persones i del de Madrid només 2. Vaig dir als dos de Madrid que fessin el viatge en l'autocar de Barcelona per tal de no moure un autocar sencer per només dues persones. Cap problema.

Quan van arribar, van venir demanant-me el libro de reclamaciones.
- Porqué, que ha pasado?, vaig preguntar.
- Que ha pasado, pues que mucha gente del autocar ha estado hablando en catalán todo el viaje!
- Pero con ustedes?
- No, no, faltaría más. Entre ellos.
- O sea, que con ustedes hablaban en castellano?
- Si claro.
- No entiendo donde está el problema!
- Pues que es una falta de respeto que sabiendo que hay gente que no entiende catalán, sigan hablando en catalán. Es una falta de respeto que no se puede tolerar.
- Me está diciendo que usted sentado en el asiento 34, no tolera que alguien del asiento 1 hable en catalán?
- Eso es.
- Usted sabe ruso?
- No, y a que viene eso?
- El dia que vaya usted a Moscú y se suba a un autobús, pretende que todos los pasajeros se pongan a hablar entre ellos en castellano, puesto que ustde no sabe ruso?
- No es lo mismo.
- Si es lo mismo señor, si lo es.

Va posar la queixa, imagino que va dormir més tranquil i també que des de llavors va votar amb més ímpetu al pp. És probable que s'hagi adherit al Manifiesto dels pebrots. O potser va morir d'una úlcera el dia que ERC va tenir grup propi al Parlament.

10 d’octubre 2008

08 d’octubre 2008

Imbècils

Aquest cap de setmana he estat veient Jackass 2. Pels qui no ho coneguin, són una colla d'imbècils que bàsicament fan animalades experimentant fins on arriben els límits del seu cos. Es graven la pell amb un ferro calent com si fossin vaques, es posen una caputxa a la punta de la fava en forma de ratolí i la posen (la fava) per un forat on hi ha una serp fins que li mossega, etc.

Cert és que també en fan de gracioses, però sempre en la mateixa línia.

I veient-los, m'ha vingut al cap aquest vídeo que d'entrada fa gràcia, però a mi a mida que el vaig veient cada cop em fa més "cosa". Perquè de veritat és que el segon paio, és imbècil. Has de ser molt imbècil per participar en aquest joc. Només cal que mireu la mà que gasta el primer.

03 d’octubre 2008

Visca els ecologistes!

Com a casa enlloc!

Aquesta afirmació és vàlida quan dorms. El millor llit és el teu. Quan t'asseus al sofà. Mira que n'hi ha d’incòmodes pel món. Ara, per sobre de totes les coses, el millor que hi ha és el wàter. Conec una pila de gent que diu que cagar fora de casa els costa més. A mi, no. És qüestió d'assegurar amb papers una mínima higiene i llestos.

Cert és que a casa tens una llibertat que a fora no tens. D'acord, depèn del lavabo. N'hi ha que els trobes després d'obrir tres portes. En aquests, total llibertat. Ara, si és un lavabo tipus aeroport, què? No em diguis que no et talla una mica. Entre que li veus els pantalons al de costat i que sents com interpreta las Valkirias de Wagner amb l’esfínter. No em diguis que no t'entra vergonya aliena? A mi si, i estic cohibit. No actuo amb naturalitat. I que me'n dius de l'estona a la tassa. Quin és el vostre rècord, en minuts? Suposo que tots heu tingut aquelles ronxes roses que surten als genolls de recolzar-hi els braços.

La tassa és un gran lloc per llegir. Llegir el que sigui, des del magazine del diumenge, llibres, revistes o altres tipus de lectura menys convencionals com la composició de la pasta de dents, totes les explicacions del body milk, a fins i tot comptar quantes pues formen el raspall de cabell que tenim a prop. Estarem d'acord també en què quan estem en una altra casa tenim cura de no deixar res surant. Estirem la cadena i tornem a mirar no sigui que hi hagi un wally per allà surant i que no hagi seguit els seus companys. O les famoses quatre barres. El concepte escombreta està encara per descobrir.

El tema és Què fer quan vas al wàter de la feina, per exemple i et trobes un cagarro? Un zurullu que per haver-lo vist només de dos segons se't queda gravat al cervell. I si a més saps de qui és, què? Com se't queda el cos? Què has de fer? Li dius o no. Poses una nota educada en què digui que lamentes haver hagut d'exterminar el seu regalet? Digueu, què se suposa que haig de fer?

Ah, potser amb tanta ecologia, s'ha muntat un hortet al balcó amb tomaqueres i maduixeres, i necessita els fems per adobar la terra. Deu ser això!

-David, si vols provar uns tomàquets que he portat del meu hort?
-No, no, gràcies. Sóc al·lèrgic.

29 de setembre 2008

Cantar

No sé si saps que m’agrada cantar. No ho sabies? Molt, m’agrada molt. Tinc detractores professionals en les meves filles.

Paaaapa, calla, que caaaaallis, que no sento la música. I quan no callo, llavors em diu: A més, cantes molt malameeent, eeh. T’ho dic en sèrio!

Pateixo quan porto pel carrer els walkmans perquè no puc evitar cantar, i clar, sentir algú cantar sense música no deu ser agradable i noto que la gent em mira. Però ser que a tothom li agradaria cantar. A més la música ens acompanya des de petits. Tots recordem cançons que ens transporten a un lloc o que ens recorden alguna persona.

De fet, recordo èpoques de la meva vida una mica complicades i una manera òbvia d'alliberar tensions és fer esport. Però una altra, era/és cantar. I cantar fort. com si fos un cantant. Música a tota pastilla i cantar. Sobretot aquelles cançons que baixen fins als peus. Aquelles que notes que des de les orelles baixen més enllà de l'ànima.

La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, això que va més enllà de dir m'agrada o no, va ser amb un elapé (LP: Long Play) de Lenny Kravitz. La vaig escoltar al Virgin que hi havia al Passeig de Gràcia, en aquells auriculars que et deixen escoltar el disc abans de saber si el compres o no. Em va captivar tant, que me'l vaig comprar.

La darrera ha estat Viva la Vida, de Coldplay. Sensacional. I a més, quan la lletra acompanya, no em canso de cantar-la i cantar-la.

23 de setembre 2008

Fa 6 anys

Fa 6 anys treballava a Caprabo. Mentre jo estava en la reunió de marketing dels dilluns, la Cristina anava al ginecòleg. Surto de la reunió i em truca.

- Què, què t'ha dit?
- Que vagi tirant cap a l'hospital que m'espera allà.
- Va tia, en sèrio, que t'ha dit?
- Això, que me la treu avui.
- Va tia, que tinc feina i no estic per brometes.
- Joder tio, que a les 12.30 ingresso.
- Coooooollons. Ara vinc.

Arribo a l'hospital volant, després de sortir pel passadís entre missatges de "que vagi bé", "ja ens avisaràs", "no et posis nerviós", i em trobo la Cristina amb cara d'acolloniment (no m'extranya). Estem esperant una bona estona i decideixo anar cap a cas a buscar la maleta amb la roba de la nena, les mudes nostres, etc. ja que ens havíen dit que fins les 15h res de res. Plovia molt.

Estic arribant supercontent i nerviós a casa (fa 6 anys era a Castelldefels) quan em truca mon sogre i em diu que on estava, que ja s'havien endut a la Cristina.

Òstia, però si ni he entrat a casa.

Crec que en uns 2 minuts, vaig aparcar, pujar a casa, agafar la bossa, baixar, i tornar. I llavors, com els cànons indiquen, tothom estava en contra meu. Un trànsit de pebrots, plovent que no es veia més que dos metres davant meu, un accident a l'autopista. Vaja, tot perfecte per no arribar al naixement de la meva primera filla. Ho reconec, la situació em va superar i fins i tot vaig plorar només de pensar que arribaria sense mi. Però no.

Vaig arribar bé, el meu sogre també estava nerviós i havia exagerat una mica. La Cristina estava en una sala, la sala de dilatació. Dilatar què, si ha de ser cesàrea!

Han passat 6 anys. Tot ha evolucionat molt ràpid. Però no ho oblidarem mai.

Felicitats. A les dues.

16 de setembre 2008

Sense paraules

No sé què dir! Imagino que és un error. És veritat que de vegades veus a nenes que van vestides d'una manera, crec, inapropiada per la seva edat. Però una cosa és pensar-ho, pensar que no és correcte, dir-li a ta filla que és lleig malgrat ella digui que li agrada perquè la tal o qual, sigui del carrer o del Disney Channel van vestides així, i una altra és publicitar-ho.
On anirem a parar!

Què és el proper? Pantalones de pajillero, Jersey de pederasta, Chaqueta de bullying?
I per acabar d'adobar-ho, ahir fan un reportatge a l'Entre Línies que parlava dels "Emos".

No fotem òstia, no fotem!

15 de setembre 2008

Port Aventura

Abans de començar el col·legi avui, hem estat dos dies a Port Aventura, rient, plorant, xisclant. Tres dels quatre adults hem pujat a tot el que hem pogut. Els nens tenen una intuïció per a això de les atraccions que no recordava. Les nenes van veure l'atracció del vídeo i van dir que volien pujar. Doncs pugem-hi a veure què tal.


L'endemà per la zona de Mèxic la Jana en va veure una altra i va dir que hi volia pujar. Quan estavem fent la cua diu:

- Però va per allà, com aquest? No, el nostre és groc. Els d'aquí són vermells i blaus i es diu Estampida, és on he pujat abans, amb la mama i el Quique. - Ja, però si que va per allà i em fa por. No pateixis que no va per allà. - Veus, veus, si que va per allà, em diu assenyalant un vagó groc i amb la veu entretallada.

Total, que sortim de la cua nosaltres dos. Quan la Valèria va veure que jo estava allà fent fotos, va dir des de dins del vagó que volia anar amb el papa. Crec que va intuir que no li agradaria, però com el mapa deia que era una atracció per a nens, per la família...


Va sortir fent uns plors i xisclant, dient que ella havia dit que no volia. Passats uns minuts i quan veia un altre vagó groc, deia superorgullosa: Jo he pujat al groc, he pujat.

Vaig fer-li una foto per si us podeu imaginar la seva cara.




09 de setembre 2008

Passarel·la

He estat perdent el temps uns dies al Facebook (ja estic en 97 + 11 pendents de confirmar) pensant en noms i cognoms. Podríem dir que he estat desfragmentant el cervell per recopilar i apilar a tothom que conec en una sola zona i no de manera dispersa com tenia fins ara. Que hagués estat de mi sense aquesta web.

Doncs després d'aquesta setmaneta, he començat a llegir el diaris una mica més en profunditat. I parlant de profunditat he llegit la notícia que hagués canviat la vida de molts de nosaltres (homes) en edat adolescent i de descobriments, ja que segons la publicació The Journal of Sexual Medicine, ha publicat que "els orgasmes vaginals es preveuen per la forma de caminar" ja que van observar que les noies que ho aconseguien, caminaven donant passes més llargues i rotaven la columna més que les que no ho feien.

Collons, ho podien haver dit abans. Entre tots haguéssim muntat una passarel·la portàtil i quan se t'acostaven i et deien allò castellà de tienes fuego?
- Si, perdona eh, guapa, porque eres muy guapa y me he comprado un zippo para dar todo el fuego que pueda, pero antes, te puedes subir a esta pasarela y andar. Si si, anda como andas habitualmente y luego te doy fuego. O no!

A nosaltres ens era una mica igual aquest tema. Durant molt de temps hem buscat la nostra plenitud interior, per després ajudar als demés.

Heu ajudat molt?
T'han ajudat?

02 de setembre 2008

Perdre el temps

Primer vaig començar amb una web per la Jana, a la que s'hi va afegir la Valèria més tard i que vaig anar fent fins el 27 de desembre de 2006. Després vaig fer la web d'una una amiga pintora, la d'una botiga de mobles i decoració de Castelldefels i la darrera, la d'una casa de turisme rural de Calaceit.

També vaig crear-me un perfil professional a Neurona i a Linkedin. Vaig començar aquest blog el dia de Nadal del 2006, i finalment he entrat al Facebook, motivat en part per una proposta a un dels meus clients per estar-hi present.
Després de mirar de trobar-li el què, he vist que és per perdre el temps. A veure, és útil per trobar gent a la que fa anys que no veus o hi parles i saber d'ells, però en general, de què serveix? Si el 80% de la gent que tenim com a amics ja els tenim localitzats, tenim el mòbil o fins i tot els veiem.

Què és, una cursa per tenir quants més afegits millor? Si és així, els que estan en edat universitària guanyaran quasi sempre. Quina gràcia té entrar i dir que estàs fent ara? En David ara està treballant. Ara fent bricolatge. Ara a punt de plegar per anar a dinar. Pensant en quin dia juguem contra Los Molinos....

Que fa gràcia saber que fa una ex-nòvia teva en l'actualitat? Si, fa gràcia saber que és criadora de cargols de mar en captivitat. Però ho podràs saber si escrius tal i com ella ha posat el seu nom i cognom.
Per exemple, poses David Puges i no en surt cap. Poses David Pugés i tampoc. Posaré Pugés només no sigui que el tio s'hagi escrit amb t de Davit. Lluís Pugés Rodríguez és el que apareix. I si poso Puges, sense accents? Carla Guisasola Puges, Pierre Puges, Patty Puges, Milovan Stankov Puges o Laurina Puges Cevenini, entre d'altres fins arribar a 23 persones.
En canvi pose Pugès i en sortim 8. Curiosament una Laia Guisasola Pugès, fet que fa deduir que s'ha germana Carla abans escrita no deu ser tant catalana com ella. Molt útil això dels Facebook.
Ja sé que faré, crearé el Facegrup d'antics alumnes de la SaFa. O la dels veïns del carrer. O agafo la orla de COU o de la Universitat i començo a buscar-los.
Quan arribi a 200 coneguts, paro.
De moment estic en 53, número que per cert em segueix des de fa 11 anys.

26 d’agost 2008

El llum

Després de 10 minuts de rabieta i de plorera i d'estar enfadada amb mi, ve a buscar-me amb els ulls encara encesos, vermells, humits i mig tancats, buscant una paraula amable i reconciliadora.

-Papa, m'he acabat tota la sopa molt ràpid amb la cullera.
-Molt bé, Valèria, estic molt content, li dic somrient alhora.
Se'n va deixant la porta oberta. Jo no dic res. Fa una passa enrere i em mira.
-Tanco la porta?
-Si, sisplau, i segueixo fent.

-Valèria, t'has deixat el llum del lavabo obert, diu la Cristina.
-Si mama.
-Has de vigilar abans de tancar la porta. Click. Llum tancat.
La Valèria obre la porta, obre el llum, em mira i torna a tancar la porta. La Cristina des de la cuina i mentre la Valèria encara té la mà al pany, li diu que encara està oberta.
-Veus per sota de la porta, es veu el llum. No t'he dit que vigilessis?
-Si, però el deixo obert.
-No, el llum s'ha deixar tancat. Perquè em mires així?
-Així?, mentre tanca el llum amb la porta mig oberta.
-Si, molt bé així.
-No, obert.

No puc més i començo a riure. S'obre la porta del tot, em miren i els dic:

-Puc acabar de cagar tranquil·lament?

25 d’agost 2008

Tornar i content

Duríssim. És duríssim tornar. Si em tallo el dit petit del peu esquerra, em poden donar la invalidesa total? I si demostro que m'han atacat 15 tigres a les cames? Bé, no són tigres de bengala ni blancs ni del circ Raluy. Són tigres mosquits, que en proporció als habituals, són com dinosaures. Estic incapacitat per treballar amb tanta picor.

Només puc fer algunes coses: jugar amb les nenes, llegir, fer esport, pintar una porta, empaperar una paret, penjar estanteries (ben dit prestatgeries), posar silicona al lavabo, quedar amb amics i tancar-me a l'habitació amb la meva dona.

Perquè prejubilar-se als 36 i mig, no cola oi? Quina merda de sistema! Em faré polític i ho canviaré això. Clar que amb la crisi o alentiment que diuen per tot arreu que hi ha, estic supercontent i motivat de poder venir a treballar de manera remunerada.

Sempre acabo al mateix lloc: tinc salut, família avinguda i feina.
De què cony em queixo!

15 d’agost 2008

Badar

És molt important saber badar! I les vacances són en part per això, per badar. Per socialitzar-se, per quedar amb gent, per fer coses a casa endarrerides, per fer sortides, però per badar també.

Aquesta és la raó d'haver estat 15 dies sense escriure res. He estat badant. He mirat durant hores uns arbres, gespa, el cel, les meves filles, però sense res al cap. Algunes idees, pensaments i propòsits, però amb ganes de no fer res.

Crec que no em costarà gens jubilar-me, perquè crec que sé no fer res. Per això plego. Fins més endavant.

Me'n vaig a badar. Bones badances.

01 d’agost 2008

Retrobar

L'altre dia vam fer un sopar 7 amics que feia molt que no ens ajuntàvem una llarga estona. A 3 els veig sovint perquè són els que no hem perdut mai el contacte, a 1 de tant en tant al parc quan coincidim que ambdues famílies hi som amb les nenes tot i que feia anys que no xerravem tant, a un altre potser el veig tres cops l’any perquè ell no vol més. Tres + 1 + 1 + jo, són 6. El que falta és a qui feia més temps que no el teniem a costat malgrat que l'hem vist sovint per la tele.

Va ser el primer sopar de la meva vida on no vam parlar de futbol. Vam parlar de bàsquet, però només una estona, uns deu minuts en tota una nit. A part de posar-nos una mica al dia de temes personals, tota la nit es va centrar en històries i anècdotes de quan estudiàvem. També va estar bé el repàs alfabètic que vam fer d’ex-companys. Com és obvi, no se’n van salvar molts. Que bé que m’ho vaig passar! I un cop més, es demostra que hi ha gent amb la que estàs connectat des de sempre i no passa el temps. M’agraden els tòpics. Et retrobes sense tibantors, sense que hi hagi silencis, sense evitar mirades.

També va ser curiós veure com actua una persona a la nit, veure els que no estem al mercat i els que si. Es nota, es nota molt. Primer perquè uns quants estem allà mirant com els altres juguen el seu paper d'actor principal. Després, perquè quan ens acostem per escoltar alguna conversa o perquè se t’acosten i et presenten, tu no saps què dir, poses cara de “I que vols que et digui tia, que ets un callo o que tinc dues filles?”. N’hi va haver un que ens va donar una lliçó de com parlar per res però amb elegància i professionalitat i provocant comentaris del tipus, “que chico más mono, te me pido por Navidad”.

De la mateixa manera però en un dinar més familiar, vaig retrobar-me amb amics amb els que vam compartir molts dies i nits a Paris, uns fent de guia turístic i jo fent de noi dels encàrrecs, en soc conscient i n'estic orgullós, sobretot per la feina de tot tipus que he pogut desenvolupar i que m'ha servit per la vida.
Potser feia un parell o tres d'anys que no ens vèiem amb uns i quinze amb un altre. A mida que passava el temps, i per avorriment de les nostres parelles, les anècdotes i situacions surrealistes que vam hi vam viure, van fer aparèixer els tics i personalitats de tots. Un més moderat que de tant en tant en deixa anar alguna de forta, un altre que té un humor intel·ligent, un que riu i s'exclama com cap altre,... Tots tenim alguna cosa que no hem variat ni amb els anys ni amb els fills. Seguim sent nosaltres.

Em faig gran perquè cada cop em ve més de gust això d'estar amb amics, antics, nous i de sempre.

Ja quedarem. Però truqueu vosaltres que jo ja m'he cansat.

31 de juliol 2008

Campofrio

Imagines un anunci d'un fabricant de cotxes ridiculitzant a tota la gent que va en bici? No, oi? Doncs això és el que ha fet en una campanya aquesta marca d'embotits, que no se'ls ha acudit res més que agafar una família de vegetarians i ridiculitzar-la. Fa 40 anys no passava res perquè la publicitat era unidireccional. Et passaven un missatge, tu te'l creies i punto, que deia aquell.

Però m'estranya que Campofrio no s'hagi adonat que les coses ara no funcionen així. Que no només hi ha més associacions i col·lectius que abans, sino que ara es pot verificar la notícia de manera més ràpida, i sobretot, que se li pot donar un ressò que en molts casos, es torna en contra de l'emissor.

Com a mostra de com funcionen les coses, aquest video d'un grup d'ecologistes que han visitat una granja de l'empresa per mostrar-nos que fan. Jo menjo verdures, peix i carn, sent conscient de què implica. De què s'ha de fer per menjar un filet o un llenguado. El que no em sembla bé són les maneres, com sempre.

Campo-frio. I tant que són "frios".


25 de juliol 2008

A veure si quedem!

Ens casem, anem de viatge a Tailàndia i allà ens ajuntem amb dues parelles amb els que anem plegats en una furgoneta a totes les excursions contractades. Després d’uns dies, ens separem ja que ells marxen a l’illa de Phuket i nosaltres a Bali. Una de les parelles és catalana i comencen el ball de frases i afirmacions típiques de “A veure si quedem”, “Ja ens trucarem”, “Quedem un dia per dinar” i respostes no gensmenys esperades i correctes de “I tant que ho farem”, “ A veure si és veritat”, “Veniu a casa i veiem les fotos”.

Ens van trucar i vam anar a casa seva a veure les fotos i a dinar. El primer plat estava en una meravellosa copa de còctel que els havien regalat de la llista de noces que ells van triar. Segur que has endevinat el plat. Incorrecte és la imatge que tens al cap. Quan ens va dir ella que havia fet Cóptel de Gambes, se’m va canviar l’ànima, perquè vaig respondre un si convençut i assentit amb gestualitat digne d’actor a la pregunta Us agrada? Quan vaig veure-ho vaig saber perquè ella li deia còPtel. Aquella p era de putada. De potada. Si si, era com un vomitat multicolor dins d’una copa lleugerament rosa, com les gambes.

La Cristina que em coneix bé, em va mirar ja quan la pregunta, però quan va veure allò, em va mirar amb la cara desfigurada. Sabia que jo estava a punt de passar-ho malament. Em posava una cullerada a la boca i hi guardava el contingut fins que un torrent de líquid s’ho enduia tràquea avall. Pim pam pim pam. No sé si era bo o no. No volia traumatitzar les papil·les gustatives i que no poguessin apreciar mai més un bon foie o una bona pizza.

- De segon farem entrecot amb salsa 4 formatges? Va bé?
-NOOOO. Ho sento, no m’agrada el formatge, vaig exclamar amb contundència mentre els ulls de la Cristina eren encara més grans que quan el còptel. Jo el vull sense salsa ni res.
- Si vols et faig una salsa de ceps. T’agrada?
- Si que m’agrada, però dona, no et liaràs ara.
- Si home si, si és un moment. No veus que ho faig amb la Termomix. Me l'han regalat pel casament.


La base és saber cuinar i saber utilitzar correctament els estris. En aquella casa i aquell any, això no passava. Ho vam poder comprovar. Per uns instants vaig tenir la sensació de ser un animalet dels que els agrada el formatge i d'estar en un laboratori amb metges residents.

Total, que estem asseguts a taula esperant el segon plat amb desfici per poder eliminar restes bucals, quan apareix amb els nostres dos plats; el de la cristina amb salsa de formatge i el meu de ceps. Ens vam haver de tornar a mirar amb compassió.
Un cop els quatre a taula, ell amb gran amor, perquè sinó no ho entenc, li diu Umm, quina pinta. Tots vam contestar que si. Ells dos en un sentit i nosaltres en l’altre. Però vam quedar bé, perquè era per dir-li: Que passa xata, que amb la primera vomitada no t'has quedat bé. Me n'alegro que ho hagis tret tot, ara ja deus estar tranquila, eh! Hagués preferit una papilla de verduretes que es fan als bebès. Jo pensava que era un joc del ¡Que apostamos!, d'aquells que en una piscina de fang has de trobar una sorpresa en forma d'entrecot.

Aquell dia vam saber que ells no vindrien a casa nostra, no. Però ells també ho van saber malgrat que ens vam acomiadar amb la correcció esperada de “Ens ho hem passat molt bé”, “Ja ens trucarem” o “Ara us toca a vosaltres venir a casa nostra”. Ja han passat 8 anys.

De sempre sóc dels que truca a la gent per quedar, per trobar-nos, per socialitzar-me i gaudir de la gent que aprecio. Però sempre que diem allò de ja ens trucarem i ells (vosaltres) no truquen mai i sempre haig de fer-ho jo, em vénen al cap la parella de Tailàndia i començo a pensar que potser no els caiem bé, o simplement els hem/us hem deixat de caure.

Sisplau, digueu-me directament: David, si vols ens veiem per la Rambla però no quedarem amb vosaltres perquè no ens agraden els Còptels.

Així deixaré de fer-me preguntes.

22 de juliol 2008

El cap

Diuen que té programades quatre o cinc cançons i que la resta ho va improvisant a mida que la gent li va fent peticions. Tots els que estaven amuntegats al davant, portaven cartells amb noms de cançons. Ell n'anava agafant i ho deixava dalt de l'escenari. El que va triomfar va ser un noi que portava una pantalleta de leds que anava passant el missatge I'm going down. En Bruce no es va poder resistir, ho va agafar, ho va ensenyar a tothom, i la van cantar.

És un espectacle molt bo, en general. Trobo que si enlloc de tenir el volum al 10, el posessin al 8, se sentiria molt bé però sense ressons. Però és admirable veure que un senyor de 59 anys, canta com sempre, amb la veu rasgada característica i que a més, no va ni de Divo ni de crack ni res. En un escenari auster, amb una passarel·la senzilla, tot negre, cap espectacle de llum i color, dues pantalles gegants als laterals i res més. El recordo molt similar al que vaig veure a l'Estadi Olímpic l'onze de maig de 1.993.

És un home que no fa les coses per quedar bé. Em sembla que quan parla en català ho fa perquè és conscient d'on es troba. De fet, va dir al final de l'espectacle "prou, prou, us estimem Barcelona" i va haver de seguir en anglès perquè volia dir més coses. Si veus lletres de cançons com American Land parla de negres, italians, jueus i irlandesos que van morir fent el ferrocarril, construint fàbriques tot per formar la terra americana.

I tant que és el Boss.




08 de juliol 2008

Mig buit

Fa un parell de setmanes que em sento buit. Hi ha hagut molts dies que no he dinat o sopat perquè no he tingut temps. Ja sé que el temps es troba si es vol, però hi havia coses que s'havien de fer encara que no em pertoquen . Sempre amb l'objectiu que la feina surti bé i no hagis de sentir-te dir que si no treballes, que si surts a la teva hora és que et falta feina, que si això i si allò.

No estar amb la meva família em posa nerviós i m'encén, m'emprenya. Jo necessito veure'ls cada dia i no haver-ho fet m'ha fet sentir buit, buit d'esperit, he estat cansat i més trist del que m'agrada. I pensant que soc un paio alegre, arribar a ser conscient d'estar trist, imagino que vol dir que n'estava molt. I també ha fet que estigués sensible. Sempre que truco, després de parlar amb la Cristina li demano que em posi amb les nenes. Més d'un dia he sentit que deien que no volien parlar amb mi perquè estaven jugant i no passava res. Aquests dies, m'ha fet sentir pitjor, molt malament. Fins i tot quan he penjat he plorat. No era de pena, perquè són nenes que no són conscients de la importància que té per nosaltres. He plorat d'alegria, de saber que les estimo més del que imaginava.

Gràcies a Déu que aquest cap de setmana he carregat lleugerament l'ànima tot i no desconnectar de la feina. Hem esmorzat, dinat i sopat juntets. Ens hem banyat a la piscina, hem rigut i també han plorat i encara que hagi estat acompanyant-me a treballar a Cambrils, hem fet el que toca, estar junts.

Estar en família.

01 de juliol 2008

Sant Pere

Si t’agrada escoltar de tant en tant en Bob Marley, t’has de sentir jamaicà ? La veritat és que no em sento irlandès malgrat que m’agraden molt els U2, que tinc discos d’edicions limitades, pins, fotos i he anat a tres concerts que han fet a Barcelona. Els sentiments no van implícits amb el que consumeixes, compres, et regalen, veus, beus o mires. Perquè, em sap greu, però tot i que cada dia em prenc un cafè amb llet en un bar que es diu Bruselas, a Roger de Llúria amb Aragó, de Barcelona, no em sento gens belga. I això que també consumeixo molta xocolata. O quan abans ho feia al Caffè di Roma, tampoc em sentia italià tot i que fora de Catalunya, com sabeu, tothom me’n confon.

O sigui, que un sentiment ni es compra, ni s’imposa, sinó que es té o no. He estat tot el mes de juny explicant quins són els meus sentiments a la gent que no és del meu entorn habitual. Tot començava quan em feien un comentari del tipus ¿Qué, que bien que españa ganó ayer, verdad?. Com que responia amb indiferència rebia rèpliques injustes i incoherents com A ti no te gusta el fútbol. No és veritat, a mi m’agrada molt el futbol com tothom sap. De fet com aficionat al fútbol, al bon fútbol, el diumenge la selecció espanyola va merèixer guanyar i per més d’un gol. La meva vena futbolera feia que cada cop que espanya feia una jugada maca, volgués que acabés en gol. Però igual que si ho hagués fet alemanya, que no va ser el cas. Però que m’agradi el futbol no va lligat en què estigui content si un equip guanya o no. Estic content si he vist un bon partit. També em preguntaven si soc antiespanyol. No, no soc antiespanyol. El dia que la selecció catalana pugui jugar l’eurocopa o el mundial, potser si que aniré en contra de la selecció espanyola perquè voldré que primer guanyi la catalana. Però també voldré que perdi Txèquia, Itàlia o França, i això que m’agraden molt la budweiser txeca, les pizzes i els crêpes.

El 29 del 6 de 2008 el recordaré, primer perquè el meu amic Stéphane es va casar. També perquè un dia com aquest de fa molts anys es va fundar el Daily Telegraph. O perquè en Fleming va descobrir per error la Penicilina. Perquè va ser Sant Pere, festa major de Gavà i també perquè Espanya va ser campiona. De veritat que me n’alegro pels meus amics espanyols que un cop campions deurien plorar.

Visca Catalunya.... lliure.

27 de juny 2008

Ciutabella

La Valèria diu Ciutabella. I de bella ho és molt. Ens agrada molt. Sant Joan és meravellós a Ciutadella. Tradició que es conserva pura, on tothom en gaudeix. I el més important, tothom en vol gaudir. El primer cop que la vaig viure va ser l'any 96 i passats 12 anys tot continua igual. La nit de 23 de juny del 96 anava passejant per la plaça del Born i la filla de la Pastisseria Moll ens va convidar a anar-hi i prendre un ginet (Gin Xoriguer amb llimona). Vam entrar fins l'obrador i vam estar xerrant, menjant i bebent. Jo patia perquè no em coneixien de res i ens van convidar sense més, perquè les vaig preguntar una cosa.



Aquest 23 de juny passat, vam ser convidats a peu del port a fer un aperitiu amb uns amics dels pares dels probables sogres de ma cunyada. Vaja, que una gent que no ens coneixia de res, en saber que érem a Ciutadella ens va convidar. A tot. Primer l'aperitiu, després a casa seva a dinar, després a casa d'uns seus amics a veure la festa, a casa dels notaris, a casa de no sé qui més.... Quan vam dir que marxavem perquè les nenes estaven molt cansades, van exclamar Ja marxeuuuu!

Abans que a Menorca vaig anar a Hawaï, a Honolulu i us prometo que és millor Ciutadella. Menorca és una illa molt més maca en global. D'acord que les platges d'aquí no tenen palmeres però allà de fotos precioses només les pots fer en platges concretes. Aquí, vagis on vagis són precioses. La Macarella, Macarelleta, Cavalleria, Son Bou, Galdana......

Si vols veure alguna foto més pots entrar aquí.

19 de juny 2008

Som molt rics

Fa molts mesos que davant de comentaris del tipus No tinc ni un duro, tot és una merda, sempre contesto el mateix. I no per calmar l’altra persona sinó perquè ho penso de veritat. Sempre dic el mateix. Abans posava l’exemple de mirar els documentals del 33 per adonar-te’n del bé que estem. No cal veure’ls, no cal anar tan enllà per trobar gent pitjor que un mateix.

Nosaltres tenim molta sort i tenim a més gent per sota nostre que no pas per sobre. De veritat que jo soc feliç. Que hi ha coses que m’agradaria fer i no puc? Doncs com tothom, només faltaria! Però aquestes coses no faran que no gaudeixi del que tinc. Tinc una família que m’estima, no tinc cap problema amb ningú, tinc amics, tinc feina, tinc salut. I això que normalment tot ho basem amb el diners. ERROR. I no entraré amb allò dels diners i la felicitat tan típic.

Deixeu-me que posi un exemple del cole. Amb quina nota et conformavesi? De fet tots volíem ser dels millors oi? Jo per exemple si treia un notable ja m’estava bé malgrat que a casa em diguessin que ho podia fer millor. Si de 40 alumnes estava dins els 10 primers en nota global, jo superfeliç. Doncs ara, em segueix passant el mateix. Jo vull viure bé, sense angúnies. Encara que no vulgui ser el més ric del planeta, soc un dels més rics.

I tu també. Només t’has de comparar. I què millor que comparar-te amb tots alhora. Així no hauràs de sentir allò de Depèn amb qui et comparis. Si em comparo amb les meves filles, soc un noi alt. Si em comparo amb la mitjana catalana, soc baix. Res, em comparo amb tots alhora i llestos, i sabré la veritat.

Entra al web http://www.globalrichlist.com/, posa els teus ingressos anuals i veuràs si ets ric o no.

18 de juny 2008

Graduació

Avui és un dia especial per ma filla atesos els nervis que té després del passat festival de diumenge. Avui és gradua de P. Avui acaba P5 i ja no hi ha P6. El curs vinent comença Primer. De fet ara és quan comença de veritat el col·legi. Tindrà deures cada dia i imagino que aprendrà a escriure millor.

Quan nosaltres érem petits i anàvem al parvulari, a les Rosses, allà al carrer Santa Teresa, ens ensenyaven a escriure? Jo no ho recordo. Recordo altres coses com que em castigaven lligant-me els cordons de les sabates a la pota de la taula per quedar-me sense pati, o que em posaven un esparadrap a la boca perquè callés.

Gaudeixo molt veient com comencen a expressar-se amb paper i llapis, sobretot quan juguen a professores o quan em fan un regalet abans que jo marxi a treballar. La Valèria em fa dibuixets i la Jana, notes amb missatges. L’altre dia va posar en un paper penjat a la porta una nota que deia:

“Nos pot antra ala clase sinos tic llo”.

Li vaig agafar el paper i després de comentar la jugada li vaig dir que li escrivia bé a sota perquè així veiés com s’escriu. No li agrada que li corregeixis. Va agafar el paper i va dir: “vale, mira que faig, ras ras, ho estripo i ho llenço, jo no t’he dit que escriguis, vaaaal·leeeeee”. Filla, quin caràcter! Jo li vaig dir allò típic dels pares que tanta ràbia em feia: “Si ho faig per tuuuuuu, carinyoooooo”.

El que sé gràcies a les notes és que al cole tenen una cadira de pensar, on s’asseuen els nens castigats (i nenes, no vull no ser igualitari) o que li agraden els gelats de cocacola.





16 de juny 2008

Dansa

10 mesos. Dos dies per setmana. Tres quarts d’hora cada dia. En hores, 6 al mes o 60 per curs. En diners, 7.5 euros per dia o 600 euros per curs. Arriba el dia del festival. Els nervis que comencen a aparèixer un parell de setmanes abans, es concentren el diumenge al matí. Va ràpid, que arribarem tard! Vestida, pentinada, maquillada. Tota ella estirada, de cos, de coll. Pateix perquè no se li desfacin els mini monyos del cap.

Són les 10 i la deixo al teatre. Un troç de teatre. El mateix on actuen i han actuat des de Faemino y Cansado fins l’Ana Belén passant per la Sara Baras. Abans de les 11 entrem al teatre prèvia mostra de les entrades. De pagament. Estem asseguts a la fila tretze, vint i vint-i-dos. La Valèria està a sobre meu i no para de dir que quan sortirà la Jana. Es tanquen els llums. “L’espectacle és a punt de començar. Preguem apaguin els telèfons mòbils. Els recordem que no es poden fer fotos amb flash. No es podrà entrar al teatre un cop hagi començat l’espectacle”.

El primer cap que es veu és el de la Jana. Només ho sabem la Cristina i jo. Li diuen que encara no perquè retrocedeix una mica. Ara si, surt la primera fent petits saltironets. Surten la resta de companyes. Apareix algun flash. També gent pel mig del passadís buscant el seu lloc. Sona un mòbil i un joder! No puc parar de mirar la Jana però sense obviar el què passa al passadís. Estic indignat però no dic res. Ja ho diu la Cristina. Intento no perdre’m res. Haig d’estar molt atent. Després hauré de passar l’examen que la Jana em/ens farà. La Valèria segueix dient que quan sortirà la Jana. Allà carinyo, a la cantonada? Què és cantonada? Allà, al racó.

4 minuts més tard marxen totes. S’ha acabat. Ja no sortirà més cops malgrat la insistència de sa germana petita. Les següents dues hores es fan llargues, molt llargues quan toca la part flamenca. Al final, cap a dos quarts de dues, surt tothom a l’escenari. Com que ara hi ha els llums encesos, a la Jana li fa vergonya i surt caminant capcota i mirant cap a dins l’escenari, no cap a fora com fan tots per buscar els familiars. Se’n van i marxem tots els pares a buscar les criatures a la part del darrera del teatre. Tots volem ser els primers. Alguns de pensament. D’altres ho demostren. Ho has fet molt bé! I has vist quan caminava cap enrere amb les mans als ulls? Si carinyo, just abans de què li agafessis les mans a la teva parella? Fa un somriure enorme i supersatisfeta diu que si.

M’agrada que faci una activitat física extraescolar i que surti a un escenari. Això l’ajuda, l’ajudarà a ser més extrovertida, a no tenir tanta vergonya com té ara, a ser àgil, a desenvolupar la memòria, a saber fer coses en grup. De fet balla bé, és plàstica, fa moviments dolços. Ja sé que tots els pares diem que la nostra filla ho fa bé. Jo intento ser objectiu. Ara per ara la Jana ho fa bé. També dic que la Valèria no ho farà bé. És més brusca que sa germana. Dic que serà bona jugadora de tennis perquè és una nena de caràcter, de moviments secs i forts. Potser ballet o dansa no, però hip hop si.

De moment la seva pel·lícula favorita és Billy Elliot.

13 de juny 2008

Mòbiladdicte

Faig una crida a qui ho pugui llegir, que sigui jove i tingui fills petits.

Penseu que els fa més il·lusió als vostres fills, un regal en sí, o desembolicar els paquets? Penseu també quanta estona juguen amb el què els acaben de regalar. Segurament menys de 2 hores, perquè amb l’exageració de regals que reben, és impossible que se centrin, que tinguin ganes, que els faci il·lusió jugar-hi.

Encara que ho vulgui, i fa temps que ho intento, no hi ha manera de posar a tothom d’acord, no puc aconseguir que se’m faci cas. No pot ser que els nens (i nenes) tinguin tantes coses. No és que no pugui ser, no és bo. Insisteixo amb el que fa anys que dic; abans això no passava i per tant tot era millor. És evident que un comandament a distància és millor a nivell pràctic, però crec que per contra ha ajudat a generar impaciència. Com que ens hem acostumat a canviar de canal JA!, en un sol clic, ho extrapolem a tot el que ens envolta i pensem que tot ha de ser ràpid.

Quantes sabates teniu abans? I jaquetes? Quantes joguines noves tenien alhora? I en quina data? Nosaltres teníem més joguines cagant el tió o el dia de Reis. Ara no. Ara els nens han de tenir 5 coses pel tió (una casa), 3 per Nadal (per casa, i en visitem 3; total 9) i 6 per Reis (2 a casa meva, 2 a casa una iaia i 1 un tiet i 1 una tieta). I això és per nen. Total, que cada un acaba les festes de Nadal amb una vintena de coses. I cap d’elles és roba, per exemple. Que també en necessiten.

Saps que els fa més il·lusió sovint, paper i llapis. De totes les coses que tenen les meves, bàsicament juguen amb una pissarra (fan de mestra) i amb paper, llapis i tisores.

Per això, i tenint en compte que a tots ens fa il·lusió regalar coses als nens, a partir del setembre 08 que és el primer aniversari que ens trobem, faré una llista, i assignaré els regals. Seran les regles del joc. Perquè com a responsables de les nenes, no vull que es tornin idiotes, com molts nens i nenes que veig al parc. A casa meva em podien comprar uns Levi’s i unes Nike i un Lacoste, que era el que molts amics meus tenien. Jo no. Jo duia unes bambes Kamome comprades al Makro i un pantalons i jerseis Xic’s. I puc assegurar que ni he estat infeliç, ni els meus amics m’han deixat de banda. El que van aconseguir és que valori les coses. Tots els meus amics, tots, tenien una Vespino. Jo no, i què?

I quan veus que hi ha nens que es tornen addictes al mòbil em refermo en la meva educació. Ma filla gran em va demanar una play, una DS que donen de menjar a un gos. Jo li vaig donar la meva nintendo amb el supermario. Va estar contentíssima. Hi ha jugat un total de 36 minuts en els darrers 6 mesos. Diguéssim que m’he estalviat uns 180 euros.

Hi ha un 5% dels nens que tenen acné que es volen suïcidar. En l'ensenyament mitjà, un 32% dels alumnes repeteix curs, un 35% no acaba amb èxit 2n d'ESO, el 48% no supera el batxiller i a la universitat l'abandó dels estudis voreja el 50%.

Jo no vull que les meves filles hi formin part.

Oi que m'ajudareu?

12 de juny 2008

Cristòfor

Fa dies vaig enviar un comentari al meu ajuntament a través del seu web. Vaig rebre la resposta ahir. Us poso en antecedents. Els vaig escriure perquè estic cansats dels coloms. No em fan por, no fan que em paralitzi però des de fa uns anys, i com ja ha estat motiu de debat en mitjans públics, els coloms s’han humanitzat. De la mateixa manera que els nens petits en general han perdut el respecte pels grans, els coloms l’han perdut vers nosaltres. A tots ens ha passat de passejar per la Rambla i haver d’esquivar un colom que veus venir com un TomaHawk. Apuren tant que fins i tot et fan la clenxa. Abans t’acostaves a un colom, i marxava. O m’ho imagino o diria que l’altre dia vaig acostar-me a un que hi havia al parc Lluch i em va mirar movent les celles. Us ho juro, em va vacil·lar, va moure les espatlles i em va semblar sentir un “què passa?”.

El fet que hi hagi gent que els alimenta, perquè els fan pena (?), no ajuda gens. Que se’ls emporti a casa, que els agafi i els posi al menjador, o millor, al lavabo, que els ensenyi a cagar i així quan surtin al carrer no es cagaran a sobre de les meves filles. Per això vaig escriure a l’ajuntament dient que hi ha gent que dona de menjar als coloms, que a costat de casa hi ha una finca abandonada i que s’hi ha instal·lat els coloms fa anys. Un dia hi van anar i van veure que era un local “con muchas posibilidades, tipo loft y con sol todo el dia” i quan surten a passejar tenen l’afició de cagar-se al meu balconet, a la façana... I els seus cosins, estan preferentment instal·lats a la zona de jocs infantils al parc. Un dels gronxadors està sempre cagat i de fet, les meves filles han patit les cagressions. Estàs gronxant-te i resant. Potser són coloms de l’opus i el que volen és incitar als nens a l’oració. Doncs ho aconsegueixen, perquè els nens els veus remugant. Què estàs dient carinyo? Dios te salve Maria, llena eres de Gracia....

Total, que no serveix de res parlar amb l’ajuntament. Si em podeu explicar la resposta que he rebut per ajudar-me, us ho agrairé. Jo només vull saber que faran concretament pel tema. I també m'agradaria que si els escric en català, em contestin en català.


Apreciado Sr. Puge,

En primer lugar, quisiera agradecerle su participación a través de uno de los múltiples canales que el Ayuntamiento pone a disposición de la ciudadanía para favorecer su participación, enriqueciendo así con nuevos puntos de vista la gestión municipal, acercándonos con ello al objetivo común de seguir mejorando Gavà.

Efectivamente, la proliferación de palomas en nuestra ciudad es un hecho que desde el Ayuntamiento venimos controlando desde al año 2004, en colaboración con otras administraciones y organismos como la Diputación de Barcelona o la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona.

Por otra parte, el 31 de enero de 2007 entró en vigor la nueva Ordenanza reguladora de la tenencia de animales en el municipio de Gavà que establece, en el artículo 25.2, ?la prohibición de alimentar de manera general a los animales en la vía pública, parques, solares u otros espacios similares, excepto de aquellas zonas autorizadas a tal efecto y en las cuales, por razones sanitarias y de higiene, la alimentación podrá realizarse siguiendo los criterios establecidos por el Ayuntamiento?.

La Guardia Urbana tiene, además, instrucciones claras para, en el supuesto de encontrar personas alimentando a las palomas, informarles de los riegos sanitarios, daños y perjuicios que ocasiona dicho comportamiento y, si procede, sancionarlos.

No obstante, quiero recordarle que la mencionada Ordenanza incluye en su articulado una medida dirigida a los propietarios y propietarias de los inmuebles para que prevengan el anidamiento y asentamiento de las palomas en edificios que, por estructura, puedan favorecer la situación. Evitar que las palomas aniden es responsabilidad de los propietarios.

En cualquier caso, tenemos previsto realizar antes del verano una actuación para prevenir que el número de palomas aumente y pueda convertirse en un verdadero problema a medio o largo plazo.

Quedo a su disposición para cualquier otra duda, sugerencia o queja que encuentre oportuno trasladarme.

Atentamente,

José Obispo Vallecillos

Teniente de Alcalde de

Gobernación y Espacio Público

--
Abans d'imprimir aquest missatge penseu en el medi ambient.
Antes de imprimir este mensaje piense en el medio ambiente.
Before print this message think about our enviroment.

En virtut de la legislació vigent, si aquest missatge no és per a vostè, si us plau, esborri'l.
En virtud de la legislación vigente, si este mensaje no es para usted, por favor, bórrelo.
Due to legal reasons, if you are not the addressee of this message please remove it from your mailbox.

09 de juny 2008

Qualitat

Ara feia més de sis mesos que no trepitjava el Club d’on soc soci fa més de 20 anys. Vaig anar a jugar amb el meu consogre, amb el pare d’un nen de la classe de ma filla gran que resulta ser el seu nòvio. Jo amb 5 anys no tenia novia, ja que a classe vam ser tot nens fins als 14.

Resulta que ell és un gran jugador de pàdel i vam quedar un divendres per jugar contra una altra parella que ell coneix just després de recollir els nens al col·legi. Arribo al club primer que ell, em canvio i vaig cap a la pista. Hi havia l’altra parella esperant i em diuen:

- Eres la pareja de Felip?

- Si

- Hola, yo soy tal y él cual

- Hola, jo em dic Davit

- Como no eres del club te vi perdido.

- No soy del club vol dir que no m’havies vist mai, porque llevo aqui más de 20 años.

Volia acollonir-lo una mica, perquè l’únic que sabia quin dels quatre era el pitjor, era jo. Va posar cara de “Bueno, si, eso, que no nos habíamos visto por aquí”. Després quan vam començar a jugar ja van veure qui era el més fluix.

PERO resulta que quan ja vaig passar la fase nervis, aquella en què s’encongeix el braç i et deixes anar una mica i comences a jugar millor, va començar a arribar gent que si em coneix. Passa l’Eddie i amb cara d’exclamació em saluda. Després el Fran, l’Eva,... Va coincidir amb el meu moment de concentració màxima per fer cops bons i punts millors. Va tenir resultat. El fet de què et vegin amb algú de qualitat al costat, fa que el teu valor pugi. Sigui veritat o mentida, el fet és que et revaloritzes.

Aquest dissabte vam fer un comiat de solter i com de costum primer vam fer esport: pàdel. Un dels que m’havia vist amb el Felip ho havia comentat a d’altres companys i quan em van veure em van començar a preguntar i comentar que el tio és increïble com juga, que és una passada. Potser per això és jugador de la selecció catalana de pàdel. Estic convençut que el fet que jo ho jugués bé, millor del que ho solia fer habitualment té la doble component de jo sentir-me millor jugador per l’admiració que ells comentaven alhora que ells em veien millor del que soc. De fet, després a la nit em van dir de quedar un dia per jugar contra el Felip i jo.

I això passa en tots els àmbits. Ja sabeu que m’agrada vestir relativament bé que no és sinònim de car. Em vaig comprar unes sabates esportives al Zara de 30 euros. Anava amb camisa, texans i les sabates. Em veu una persona i em diu que quines sabates més xules, que d’on són, que si són Prada! Tots tendim a pensar en certes persones que tot val molts diners, induïts per impactes que rebem i que fan que la nostra imaginació treballi.

O sigui, que només amb una cosa bona i coneguda pels altres, la resta es converteix en igual de bo. Feu la prova. Si tens un rellotge bo i la gent ho sap, es tornen boníssims els vestits, sabates, camises i tots els altres rellotges falsos que tens. Només per tenir un cotxe de marca, encara que sigui el de menys cavalls i de segona mà, tant és, la gent imagina que tens tot l’ hipòdrom i que és d’importació.

No cal dir ni dir la veritat ni mentir, amb un somriure i un silenci, pots fer que la imaginació i suposicions dels altres es posin a funcionar.

03 de juny 2008

Ceba i ceba

Crec en la conjunció dels astres. Es posen d’acord per a actuar. Ahir va ser un dels dies. L’amic d’un amic meu es veu que treballa en una empresa on hi ha persones que ja ben de matí, a les 9 i cinc, fan una ferum que et fa caure enrere. Saps aquella pudor que et fa arronsar el nas? Es veu que anar a la zona on estan asseguts ha estat declarada d’alt risc pel comissionat de la ONU. M’han dit que per anar a veure’ls, t’has de posar un casc blau. Que si no ho fas, aixequen l’ala i t’ataquen. Ja es veu que és un lloc hostil pel rogle prominent i flagrant que tenen sota l’espatlla. A més estan coordinats, perquè un s’asseu en una punta i l’altra, a la taula més allunyada de la sala. La seva estratègia és bona, perquè així la nebulosa tòxica és present a tot el territori.

Heu vist l’anunci nou de Rexona o Axe, que el tio aixeca l’aixella i li surt un xorro? Tu canta, que jo ja ballo!, Vaig anar a un karaoke a cantar.....amb la boca!, són frases que es diuen però que els milicians no acaben d’entendre. Estan desesperats. No saben què fer.

Ells no es preocupen. No se senten al·ludits. O potser tenen un problema al nas i no tenen olfacte. Jo tinc un amic que quan li dèiem que li feien pudor els peus, ell deia que no. I us juro que al final van descobrir que quan de petit va caure d’un gronxador, es va colpejar una zona del cap que controla l’olfacte i l’havia perdut. És d’acudit però real.

En canvi ahir després de dinar tornant a la feina, vaig veure una dona preocupada, que creuava el pas de vianants i veig que anava caminant amb el nas enganxat al “subacu”. Va fer cara d’estranya, apujant celles i espatlles. Com si no entengués res. Llavors, ni corta ni peresossa, es refrega la mà per l’aixella i se la fot al nas tot ensumant. Va seguir fent gestos de no entendre, de no estar segura si feia pudor o no. La veritat, una escena molt desagradable. Sort que no va passar un camió de bacallà.

Quan veus coses així et tornes sensible. Susceptible. De fet, jo també olorava a ceba. Primer vaig pensar que era ella però no ho era. Ho sé del cert. No, no la vaig parar per ensumar-la, no. Ni portava Eau de Sobac, no. Vaig passar per davant un bar Doner Kebab.

Estaven rostint ceba.

02 de juny 2008

FIAP

Jo no he viscut els estius de festes majors, de festes a les platges, de festes als càmpings i de festes a cases particulars amb els amics de la infantesa. Vaig optar per anar a passar els estius a Paris, al Foyer International d’Accueil de Paris, FIAP. Suposo que quan hi ha dues opcions i en tries una, no pots considerar que hagis perdut l’altra. Per això no crec que m’hagi perdut les festes dels estius dels anys 1990 al 2000. No vaig viure’ls aquí però ho vaig fer allà. Onze estius intensos, amb històries, moltes històries majoritàriament divertides. Amb alguna festa als jardins de la Cité Universitaire, a casa del meu amic Kacem, en residències d’italians...

Ja han passat 8 anys des que vaig deixar d’anar-hi però conservo una cosa, conservem una cosa, que sé del cert que serà per sempre, l’amistat dels meus companys. Dels companys de veritat, dels que es van mostrar com són. Hi ha hagut gent que ha anat passant, que han tingut diferents cares però estic convençut que els d’ahir són així, com sempre han estat. Sempre han rigut igual, sempre han parlat igual, sempre han fet les mateixes bromes, en essència sempre han estat ells.

I ho sé perquè tot i que feia un any i mig que no estàvem junts, la conversa era fluida, gens tibant. Ens miràvem als ulls. No patíem pels silencis que poguessin sorgir. I això només passa amb els amics de veritat, amb els que sembla que el temps no hagi passat. I estic segur que amb els que van faltar a la cita hagués passat el mateix, tant els de Barcelona com les que viuen a Madrid.

Gràcies. Perquè a més d’una família magnifica i unida (que la tinc), un dels components vitals són els amics. Diuen que la família et toca, és cert. I que els amics els esculls. No sé si ho hem fet sols o ens han ajudat Déu i Alà però hem tingut la sort de tenir la lucidesa necessària per escollir, per escollir-nos.

Espero que la tinguem per mantenir-nos.

30 de maig 2008

Sabatilles

L’altre dia sento com una parella anava xerrant darrera meu. Parella perquè eren dues persones, home i dona, però no parella de conviure o tenir una relació més enllà d’amistat o coneixença. Bé potser ho havien estat però no avui dia perquè no van pujar junts al tren, no es fan fer cap carantonya ni petó. Res va indicar que mantenien una relació sentimental. Total que comencen a parlar de la declaració de la renda. Ella havia estat fins les dues de la matinada preparant-la i s’havia adonat que “los hijos de puta cambian cosas porque yo cobro lo mismo que el año pasado y pago lo mismo de hipoteca y me ha variado ochocientos euros. Ya tia, son unos cabrones, cambian lo que les da la gana y hacen con nuestro dinero lo que quieren, pero como en este país no reclamamos así nos va. Tendríamos que hacer una manifestación, que sepan que no estamos de acuerdo con lo que hacen”

Això va derivar en la crisis que tenim, que cada cop tot és més car, “que con lo que suben las hipotecas no se puede ni salir”. Vaig tenir ganes de girar-me i aparèixer en escena com el Mag Merlin del Windows i dir-li que l’apreciació que acabava de fer la retirés i que no parlés en boca dels altres, perquè feia un minut que deia que pagava lo mismo de la hipoteca”. La meva teoria és que a ell li agrada ella. No sé si fa anys que es coneixen ni si ella és l’amor platònic d’ell. Però està clar que no li importaria embolicar-se amb ella perquè a tot deia que si, a tot el que ella comentava ell assentia fins el punt de desprestigiar-se ell mateix, “Noi, tingues una mica d’opinió personal, que sembles el Luisma”.

Total, que ella va explicar-li (de fet ens va explicar a tot el vagó, donada l’alta pressió que va aplicar a les seves cordes vocals) que havia comprat un regal a una de les filles de no sé qui. Que primer volia compra-li unes Crocs però que al final va optar per una càmera de fotos súper guapa, que era un passada. Però ell s’havia quedat enrere.


-Unas què?

-Unas crocs

-Que son una crocs?

-Si hombre, aquellas zapatillas de plástico que tienen unos abujeros!

-Como de colores?

-Si, que son para ir a la playa!

-Aaah ya sé las que son. Pero la gente se las pone para ir por la calle y no le da reparo ni vergüenza ni ná.

Em vaig girar per mirar-lo perquè ja feia tot un trajecte que la curiositat em consumia. Vaig començar per la cara i vaig anar baixant fins que vaig veure que portava una bossa d’aquelles mariconeres amb unes lletres ben grosses i maques que deien:

POLITOURS.

26 de maig 2008

Productes

La paraula producte està des de fa 2 anys més de moda que fins llavors, coincidint sempre però amb el programa dels nois que canten (alguns). La irrupció d’un especialista en publicitat va fer que els nois i noies passessin de ser persones a productes. De fet, és una visió molt bona que, malgrat molt gent critica, tots hem posat i posem en pràctica sovint. És molt important el contingut, no només el packaging, sobretot a llarg termini. Quan escollim un restaurant, pensem en què ens aporta en conjunt en funció de les necessitats que tenim. Sempre volem menjar bé a preu correcte. Si anem amb nens, prioritzem el que sigui un lloc segur, que puguin jugar i fer xivarri que no pas que sigui un lloc maco, de disseny i romàntic. Segurament en aquest mateix restaurant no portaríem una noia en una primera cita. Potser més endavant si.

Això mateix ho fem quan comprem un vi, un diari, unes sabates. Ens fixem en l’embolcall i no tant en el que hi ha a dins, amb quins materials està fet o si ens durarà més o menys. El temps dirà si repetim o busquem una altra cosa. Pot ser una ampolla perfecta i preciosa, però el vi ha de ser bo. El vi pot ser molt bo però si l’ampolla no és maca, potser ni ens hi fixem. Insisteixo en què això ho fem amb totes les coses. Fins i tot amb les persones. I tant que sí.

Estàs esperant les nenes a la sortida del col·legi. Coincideixes amb altres pares. A tots els mires. N’hi ha alguns que visualment t’encaixen, és a dir, que no et cauen malament. Si tens la sort que són els pares d’un dels amics de ta filla, oli en un llum. És probable que quedem i tinguem una relació, si a ells els passa el mateix. Si per contra no t’agraden, no fas cap esforç. I aquest modus operandi també l’hem fet a l’hora de lligar. Com que no? No conec a ningú que hagi vist una noia o un noi que consideri un callo i que hagi volgut lligar-se’l. Quan intentaves lligar, ho feies amb algú que visualment t’agradava, que tenia un packaging atractiu. És amb el temps que et fixes no tant en l’envoltori com en el què hi ha a dins.

Imagina que vas al Lafuente i compres una ampolla de vi. Quedes que te l’envien a casa. Quan la reps, no és aquella ampolla. És una altra que no t'agrada, la trobes lletja. Veritat que la retornaries? Que ni la provaries?

Tinc un amic a qui una vegada li va passar una cosa similar. Es veu que la secretària de la Universitat on estudiava estava molt bona, sempre arreglada, pintada i pentinada amb la mitja melena, simpàtica etc. Entre tots els companys de classe es feien els comentaris típics de joves adolescents. Que si quina sort té el tio que se la lligui, que si deu ser una màquina, que si que cabroooon, i coses pitjors.

Doncs el meu amic, mica en mica va anar sembrant amb paciència fins que un dia la va trucar. Va posar 10 pessetes al telèfon públic que hi havia al hall de l'entrada i la va trucar.

- Hola, Marta, soc jo.
- Qui ets?
- Mira al telèfon, més a l'esquerra, allà.
- Què fas, perquè em truques?, va dir ella tota vermella i ruboritzada. Al mateix temps que parlava, veia com alguns dels seus companys feien comentaris sobre ella. Això ho sap perquè després li van dir que algun tio l'havia trucada, que s'havia posat vermella i nerviosa, que segur que era el tio que se la tirava.
- Et truco per dir-te que estàs molt guapa, perquè com que no t'ho puc dir mai a la recepció he decidit trucar-te. Havia pensat en què anéssim a prendre alguna cosa, després a la tarda. Que et sembla?
- Però que no veus que està prohibit això? Que un treballador no es pot veure amb un alumne? Com s'enteri la Basset em fot al carrer!
- Però que hi ha de dolent en què dos amics prenguin una coca-cola?
- Uummmmmmm, Vinga va. Quedem a les sis i mitja a la plaça urquinaona, li va dir amb veu tremolosa.
- Perfecte. T'he dit que estàs guapíssima. Que divertit tot això. Fins després.

La Marta i el meu amic van anar quedant sempre després de classe, fins que un dia ell li va dir que perquè no sortia un dissabte a la nit amb els seus amics. Hi havia un sopar per despedir-ne a un que marxava a la Mili i li feien una festa.

El meu amic recorda perfectament quan va arribar a buscar-lo. Va picar el timbre. Soc jo, baixes?
Es va quedar perplex. La secretària superbona, amb vestit jaqueta, pintada i mitja melena no hi era. Hi havia una noia amb el cabell curt, texans, samarreta blanca i botes camperes. I ja sabem que una cowboy no es maquilla.

- He anat a la pelu! (era evident). T'agrada?
- Uummmmmmm, siiii?!?!!?!?! Ostres, quin canvi!!
- És que jo realment soc així. No m'agrada gens anar amb vestit jaqueta a treballar. Així és la Marta que veus a la Universitat.

El meu amic havia escollit un Veuve Cliqcuot i li van enviar un Rondel. Imagina que dius als teus amics que de la beguda ja te n'encarregues tu, que portaràs una ampolla de Champagne preciosa i et presentes amb una ampolla de cava normal i corrent...

Això no vol dir que el contingut no sigui bo, però tot el que havies imaginat, totes les expectatives que tenies en el producte, només canviant el pack, ho fa molt difícil. En aquella època de la seva vida, el meu amic no va poder/voler tastar el cava. Era més important la forma que no el fons.

20 de maig 2008

Premi 2

Vinga, vaig a fer el tema de la declaració de renda i així quan abans ho faci, abans cobrarem.

- 901200345, piiip,piiip,piiip,piiip,piiip,piiip.
- Ha llamado usted al Centro de Atencion Telefonica de la agencia tributaria. Si desea contactar con el servicio de borrador de declaracion pulse 1.
- 1
- Por favor, si desea que le sigamos atendiendo en castellano pulse 1, en catalán pulse 2,....
- 2
- Si voleu sol·licitar l'esborrany, premeu 1. Si voleu rectificar l'esborrany, premeu 2.
- 2
- Buenas tardes, le atiende Wilson Jairo Varela, en que puedo ayudarle?
- Hola, volia modificar l'esborrany.
- Perdone señor pero no le entiendo.


Por favor, puedes sentarte en tu sitio Wilson. Vale que cuando somos niños aqui también decimos aquello de "Quién se va a Sevilla pierde su silla y quién se va a León pierde su sillón", pero no ves que le has quitado el sitio a un catalán, y aquí somos muy de lo nuestro, sabes?, y claro ahora yo quería ser atendido en mi lengua. Si, porque aqui hablamos otro idioma, de hecho pienso en otro idioma. Que fuerte que fuerte, verdat. O sea que fíjate bien la próxima vez que vuelvas o regreses a tu sitio después de ir al lavabo o baño y deja que se siente de nuevo Xossep Yuís, vaig pensar en dir-li.

Faltaven unes dades i vaig haver de tornar a trucar. Mateix procediment però amb final diferent. Ara era la Deborah Stella Morales, la que en tornar de fer un cigarret s'havia equivocat de taula. Tampoc ho tenia tot i vaig haver de fer-ho un tercer cop.

Aquesta tercera vegada, vaig optar per no prémer 2 sino l'1, per ser atès en español, con ñ de españa i coño, joder.

- Buenos días, le atiende Jose Manuel Pérez.

Oli en un llum. Ja tinc la declaració presentada.
España va bien.

19 de maig 2008

Tornem-hi

Tornem-hi. Vaig al caixer del Banco Popular, perquè és el que tinc més a prop. Introducir tarjeta, introducir pin, sacar dinero, continuar, continuar. Em torna la targeta. Em dóna un paperet que diu que m’han donat 20 euros. Però no hi ha 20 euros. No me’ls entrega. Són les 8 i 8. A les 8 i 12 passa el tren. Ja sé que arribaré tard. Truco a la porta. El tio em “diu” amb senyes que fins a dos quarts no obren. Jo li faig senyes amb el paperet dient-li que passa alguna cosa mentre dic en un volum normal: no m’ha donat els diners. No em fa cas. Truco al timbre amb insistència i quan s’acosta a la porta li crido NO M'HA DONAT ELS 20 EUROS!!!.

Torna a dins i li explica a una noia. Més tard sabré que es diu Angeles. Me dehas el deneí, mentre comprova nom i cognom amb una targeta que no és la meva. No és la meva targeta. M’ha donat el paper i la targeta però no els diners. Ah, como me indica una falta el sistema pensaba que era esto. No, em falten els diners. Si te quieres esperar a que haga un reset y la comprobación. Vale, cuantos minutos. Ah no, ya mañana.

I que pretenia, que anés a buscar el sac de dormir i acampés al carrer fins demà? Que collons vol dir si te quieres esperar! De que banco eres? De ING. Puedes ir al cajero de allí o al de allà. O si quieres llámame? Llámame y ya está, y es queda tan ample. Me das el teléfono?, porque si has visto que soy de ing quiere decir que esta no es mi oficina y por tanto, es dificil que sepa tu telefono, porque vale que soy de Gavà de toda la vida, pero por tu telefono no me viene nada, he pensat en dir-li. (Nen, sempre compta fins a 100 em deien a casa)

Perquè em passen a mi les coses amb els bancs?

A més, perquè sempre han de parlat de manera extranya. Perquè fan preguntes que saben que no saps. Si jo només vull que em tornis els diners. Perquè t'haig de trucar? Perquè m'haig d'esperar jo per un error teu?

Total, que m’han descomptat 20 euros, que no tinc. Ara haig d’esperar una setmana a que facin no sé què del Banco de España y las comprobaciones del sistema y llamar a la entidad para uqe no se dupliquen los abonos de un movimiento que no se ha producido para poder deshacer lo que no se ha hecho por la caché del ordenador ante la transferencia de sistemas al cargar el ordenador central. Que está en Madrid.

Sort que han estat 20 i no 400.
Que bé, estic tan content de començar una setmana així.
VISCA EL DILLUNS!

15 de maig 2008

Vidres

Que es pot fer per mantenir sempre nets els vidres de les portes? Estic convençut que no hi pareu atenció, però si fossis l'encarregat de netejar-los, et posaries dels nervis. A mi també m'hagués passat, segur!



14 de maig 2008

Tovallola

De veritat que no ho entenc. Insisteixo en què abans tot això no passava! D'entrada abans en una classe, i n'érem 40, tres o quatre eren els gamberros. I abans ser gamberro era molt sovint sinònim del que dèiem ser un "quillu". Aquest són els que feien les trastades. Posar paper de wàter, molt de paper de wàter i estirar la cadena molts cops per fer vessar l'aigua. Escopir als poms de les portes... I com a apostes, en recordo una en la que tota la classe hi va participar. Vam apostar diners, de mitjana vint duros, a que el Marc no era capaç de menjar-se 24 Donuts durant l'hora del pati. Com que sortíem al carrer vam encarregar al Pepe que demanés a Panrico una safata gran. Ens hauríeu d'haver vist, a dues classes de 1r de BUP, donant voltes a la "mansana" en comitiva, mentre el Marc anava engolint. Això era una aposta "sana".


Ara no, ara aposten a veure qui aguanta més estona escanyant-se. El més trist i fort és que tota la classe n'estava al corrent. El nen va demanar a la professora d'anar al lavabo, i mentre sortia per la porta, tots eren conscients del què anava a fer. Però cap "company" va pensar que es dirigia cap a la mort!!!

Sort en va tenir de tenir una professora que en veure que trigava va anar a buscar-lo. Potser si hagués estat un professor no vocacional, hagués passat d'ell. Hauria pensat que un menys que emprenya a classe i que ja s'apanyarà. Segur que ara el nen no estaria a l'hospital. Estaria a dalt.

Tinc tants dubtes sobre que haig de fer com a pare si em passés una cosa similar! Que li haig de dir a les meves filles, tant si són les protagonistes actives com passives? Que està passant?

Quin fart de patir. Quant que patirem.

13 de maig 2008

Canvis en l'amor

Si ets home qui llegeix això, voldria saber si en alguna ocasió la teva parella t’ha dit que ja no t’ho curres com abans, com al principi? Quant raó té el meu admirat Motos.

És veritat que abans fèiem coses que amb el temps deixem de fer. Mentre fem la cort, som extremadament romàntics, fem poemes, cantem cançons, acudits boníssims. Coses que indiquin que som la millor opció, que indiquin passió.

Però elles què! No es relaxen elles, o què? Al principi es posen roba interior súper sexy. No només això s’acaba sinó que se’ls oblida conjuntar. Un dia et sorprenen amb un sostenidor negre i unes calces de color carn de la teva iaia. Qui les va inventar? Potser el mateix que va decidir passejar el cap de setmana amb xandall. I no vulguis comentar-ho perquè et pot contestar quelcom com: Perquè m’haig de posar sexy si m’arrenques les calces igual que la pell al fuet?
Potser m’hauré de fer ginecòleg, perquè quan toca revisió, no només es posen el conjuntet interior sinó que dies abans han anat a depilar-se. Que passa amb el ginecòleg? Si ja deu estar acostumat a veure parrussos que semblen catifes de l’IKEA.

El primer sopar poses espelmes. Delicatessen, vi bo… I tot per dissimular. Però si l’objectiu principal és el que és, sucar el melindro!!!! No ens enganyem. I si no és així, no saps que ets gay. Després d’un temps de convivència, vas al gra. T’acostes directament però no serveix. Si ets sincer perquè ets massa brusc, si no ets sincer, sempre et diuen que ets un fals i que ella ja sap el què vols.
O com quan no viviu junts, que et truca (ens truquem) una pila de cops al dia. Què tal? Bé, aquí fent coses? Però bé? Mmmm sii. Em trobes a faltar? Si. Diga’m que m’estimes? Si ja ho saps. Però diga-m’ho. Mires a banda i banda de l’oficina i dius, mmmmimu. Què? Doncs això. Que has dit? Ja no m’ho dius mai i tampoc em truques. Ja però és que vivim junts! I que té que veure això? Collons, què vols que anem per casa amb un walkie talkie per trucar-nos?

El tema de l’amor l’entenem de manera diferent. No sé perquè a elles no els fa fàstic rebentar-te els grans de pus. Per a elles és un acte d’amor. Com que a mi em fa fàstic, no l’estimo. Amor és que has anat a cagar i no hi hagi comentaris posteriors. Elles no, sempre han de cascar alguna cosa referent a l’ambientador, a la pudor a merda.... Si ho dic per si et passa a la feina!!!!!!!

Ho faig per tu!!

08 de maig 2008

Dimecres curiós

Passades les sis de la tarda. Entro per Aragó/Roger de Llúria. Camino fins a l’alçada de la tenda de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota. Suposo que pensem que es descollarà i ens caurà a sobre. Està allunyat de la sortida principal, la que està a Aragó/Pg. de Gràcia i l’accessibilitat d’una eventual ambulància és impossible. Això abans no es pensava i és una estació subterrània que té molts anys. Tants, que recordo com al rebedor principal, a la paret del fons hi havia un gran marcador on anunciaven en una banda els trens que arribaven i en l’altra els que sortien. Jo era petit i m’agradava molt veure tota la gent allà palplantada mirant i buscant el seu tren amb aquell so tant característic de clac clac clac de les lletres i números.

Penso si entro a comprar uns quants “ositos”. Per a mi sempre seran ositos. No em convenen però fa tant de temps que no en menjo. Des de diumenge. Tant és, vull pecar. Miro a una dona que hi ha davant l’aparador esperant el tren. Com tots. No crec que ningú tingui una cita i quedi a la tenda de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota, de l’estació d’Aragó/Pg. de Gràcia o Roger de Llúria, segons l’entrada que agafis. M’ha mirat i m’ha dit alguna cosa? Però si no la conec. Potser ella ha canviat molt i jo gens. De fet, el dimarts una noia quan baixava a Sants i jo m’apartava perquè tothom pogués passar em va dir: Hola. Hola, no t’havia conegut. Jo si David, estàs igual. Estàs casat oi? Si, i tinc dues filles. Ostres! Adéu. Adéu. Encara no sé qui era, qui és.

Em quedo quiet i no hi entro. La miro i ella gira la mirada. Vergonyosa penso. La miro de reüll. Està parlant. Alça les celles. Fa un petó. Riu. A qui li deu fer això? A mi no, perquè ha girat el cap quan l’he mirada. Em torna a mirar. Ella pensa que no la miro, però no sap que m’he transformat en el Dioni. Si em veiés ma mare em diria Nen, no facis ganyotes que com vingui un cop d'aire et quedaràs així per sempre. Segueix murmurant. Murmurant-me? Treu la llengua i es mulla els llavis. Estic acollonit. Fa el gest amb la boca de MMM MMM. No la cançó del Karaoke, no. De gest sensual de “guapuuuuu”. O gest de “mmmm no ho sé”. Torna a riure. Puja les celles i les espatlles. Crec que el seu cervell ha entrat en un bucle sense fi. Ho fa durant els 3-4 minuts que falten per l'arribada del tren, per l’esquerra de l’andana, on hi ha l’entrada Aragó/Roger de Llúria. I això no és segons es miri. És així.

Al fons veig un noi que conec i que no em ve de gust fer tot un trajecte fins a Gavà amb ell. Però no sé què és millor, si coincidir amb la noia del bucle o amb un mall. M’amago tímidament tirant-me enrere. Veig una altra noia mirant no sé què i rient. Quina curiositat! Arriba el tren. Pugem al pis de dalt. Pugem perquè l’estic seguint. Vull saber que li fa tanta gràcia. M’assec de cara a ella i d’esquena al trajecte. Hi ha gent que es mareja si no va en el mateix sentit que el tren. Un cap de setmana vaig anar a Las Vegas i el Grand Canyon i Monument Valley, allà on rodaven els films de cowboys o pel·lícules de vaquers. Tornant el dilluns al matí cap a San Francisco vam haver de seure en els dos únics seients d’esquena al pilot, a la fila. No vaig marejar-me.

Observo la noia asseguda. No té res a les mans. Obra el “bolso” Donna Karan que porta. Treu una PSP i comença a mirar-la i somriu. Miro el noi del seu costat dret. També sembla guenyo. Els dos miren la pel·lícula. Ella no ho sap. De sobte m’enlluerna una cosa. Una bombolla. A la noia, que està tan posada en la trama, se li està començant a acumular saliva a la boca. Soc conscient que estic obrint molt els ulls. Ai que li caurà la baba! Quan algun cop havia anat a ajudar a mon avi al camp i tocava regar, hi havia un moment que quan havíem aconseguit engegar el motor i xuclar aigua de la vall del marge, l’aigua començava a entrar al rengle. L’aigua començava a avançar lentament i ràpida. Lentament en vertical i ràpidament en horitzontal. Era un joc que l’aigua i la terra feien cada cop que tocava regar. La imatge de veure com s’anava omplint el tros, com avançava l’aigua sense parar, com la terra començava a brillar, indicava que calia fer alguna cosa. Agafar l’aixada i posar terra a la boca del rengle per evitar que vessés. De sobte es va sentir un sorollós xarrup endins i un “Propera estació: Gavà”.

Mentre estic baixant les escales del pis superior al de peu pla, intentant no trepitjar una noia, un noi i una noia que estan asseguts als esglaons, veig un senyor que fa gestos en forma de bucle, com els de la noia que he trobat davant la botiga de gominoles que hi ha mig metre abans del marcador electrònic de la parada de tren de, diguem, Aragó/Roger de Llúria i que hi ha penjat al sostre i on mai s’hi posa ningú a sota. Deuen ser família però no directe. Mentre que la dona no parava de mirar a banda i banda fent els gestos, aquest senyor té un punt fix entre cella i cella, diria que a la retina. La veritat és que no sé què mira però intueixo que està imaginant alguna cosa. Em poso a costat seu, molt a prop, a 10cm. No és estrany perquè a aquella hora de la tarda el tren va molt ple i és normal que anem apretats i que hi hagi gent asseguda als esglaons. Segueixo amb la mirada la trajectòria que hi ha entre els seus ulls i el punt fix, com els del CSI que posen un làser vermell en l’impacte de la bala per poder establir des de quina posició es va disparar.

Ja he arribat a tots dos llocs. A Gavà i al punt P. Gavà és el poble on vaig néixer i on visc. El punt P són els alliberats pits petits que es poden veure a través dels botons oberts de la brusa de la noia del primer esglaó.