Fa un parell de setmanes que em sento buit. Hi ha hagut molts dies que no he dinat o sopat perquè no he tingut temps. Ja sé que el temps es troba si es vol, però hi havia coses que s'havien de fer encara que no em pertoquen . Sempre amb l'objectiu que la feina surti bé i no hagis de sentir-te dir que si no treballes, que si surts a la teva hora és que et falta feina, que si això i si allò.
No estar amb la meva família em posa nerviós i m'encén, m'emprenya. Jo necessito veure'ls cada dia i no haver-ho fet m'ha fet sentir buit, buit d'esperit, he estat cansat i més trist del que m'agrada. I pensant que soc un paio alegre, arribar a ser conscient d'estar trist, imagino que vol dir que n'estava molt. I també ha fet que estigués sensible. Sempre que truco, després de parlar amb la Cristina li demano que em posi amb les nenes. Més d'un dia he sentit que deien que no volien parlar amb mi perquè estaven jugant i no passava res. Aquests dies, m'ha fet sentir pitjor, molt malament. Fins i tot quan he penjat he plorat. No era de pena, perquè són nenes que no són conscients de la importància que té per nosaltres. He plorat d'alegria, de saber que les estimo més del que imaginava.
Gràcies a Déu que aquest cap de setmana he carregat lleugerament l'ànima tot i no desconnectar de la feina. Hem esmorzat, dinat i sopat juntets. Ens hem banyat a la piscina, hem rigut i també han plorat i encara que hagi estat acompanyant-me a treballar a Cambrils, hem fet el que toca, estar junts.
Estar en família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada