29 de juny 2007

Sempre recordaré Granada.

Encara ric ara. Que bo, m’han timat! Encara que jo n’hagi estat conscient no puc amagar que m’han timat. M’agrada col•laborar amb anècdotes.

Ha estat el primer cop. I molt bé, eh. He triat una professional per assegurar el tiro. I mira que la primera vegada de moltes coses no sempre és satisfactòria. Jo volia assegurar-me’n i ho he aconseguit. Tota una professional.

He estat a Granada per motius professionals. Després de dinar i un cop la persona que m’acompanyava ha marxat,he seguit fent turisme ja que tenia temps suficient abans de marxar a l’aeroport. He girat per una carrer per anar a buscar el que em portava a l’hotel quan he vist a uns 20 metres la típica gitana que et dona una mica de llorer mentre tothom li va dient que no.
Quan hi he arribat (mentre jo em deia a mi mateix que no em pararia pq són unes timadores), m’ha posat el llorer a la mà, li he dit que no mentre jo seguia caminant per evitar-la, i quan ja quasi ho havia aconseguit, un tio davant no m’ha deixat seguir. Estava parat, suposo que era un altre timat, però com que jo caminava cap endavant però mirant enrere, hi he topat. I és clar, la gitana, gran professional ha aprofitat aquestes dècimes de segons per enxampar-me la mà i començar el discurs. Jo no he pogut evitar-ho, tot i ser molt conscient , més que mai, que em timaria.

Per fer-vos una idea aproximada, heu d’intentar pronunciar-ho en gitano andalús, menjant-vos totes les síl•labes que pugueu i sobretot, fer-ho amb una veu molt greu tipus Lola Flores i, sobretot sobretot, molt ràpid.

Veoestalineaquedicequetuhassiomubuenapersonacasyoraomuxo, castiníounapenamugrande porunapersonacasquiriomuxo, verdá corasón? Estelaurequetidoycuandollegueatucasa loponenaguacondoaspirinatregotadelimónyunvienneloquemaparaquelabuenasuerteteacompañequeveocunamorenativadádohijoyquetieneamigoquetapresianperoalgunotiquierenconfalsedad.

M’ha llegit les dues mans mentre em mirava amb una cara d’assesina i anava parlant cada cop més ràpid. Jo ja notava l’hora de la veritat. La veritat és que no puc negar que tenia una sensació dual.
Per una banda sabia que em timaria. Per l’altra tenia curiositat perquè en 35 anys mai m’havia deixat atacar per una pájara com aquesta. Tenia una barreja de ganes de què em digues el futur i ganes de què no em parés.

Quan llavors he fet el gesto de posar-me la mà a la butxaca m’ha dit que monedasnoquetraenmalasuertenotepriocupequetengocambiocorasón. Jo li he donat 5 euros i m’ha dit que no, que son deu euros por mano. Li dono 20 i em diu que 20 por mano. Total que quan he sigut conscient i ja m’havia cagat a sobre, perquè si, m’he cagat a sobre de la por del mal de ojo que m’anava a fotre la tia, m’ha agafat per la mà i ha començat a dir:

No te mire, no te mire, no te mire , no te mire, no te mire corasón, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, que la Virgen no sé que, que si unas velas blancas que tivóaponé.
Es que tengo que ir al aeropuerto, que soy de fuera (yalosécorasón) y tengo que volver, de verdad, no tengo más, ya te he dado 40 euros. (JODER, 40 putos euros).

Que tengas muxa suerte, m'ha dit amb una veu més greu que mai i pronunciat molt a poc a poc, mentre en mirava amb els ulls semi tancats com dient ti va a cagar chavalito de la vela negra que ti vo a poné!!

He seguit caminant i he notat un regalim per l’entrecuix fred, una esgarrifança per tot el cos mentre caminava Acera del Darro avall. Estic cagat, segur que m’ha fotut un mal de ojo. Li regalo 40 euros, que és la meva quota anual amb la que ajudo a músics del carrer que fan alguna cosa per la que han estudiat, i a sobre em fot un mal de ojo.

Mama, corre, truca a la tia Antonieta i li dones una foto i que em tregui el mal de ojo de la gitana!!

20 de juny 2007

Tràmits

Et juro que no ho entenc. Hi he anat molts cops i et juro que no ho entenc. Tot aquest col·lectiu també s'assembla molt en les maneres de fer. Primer jo, i a tu que et donguin pel sac. O passes pel tub, o reps.

- On van? ens diu el Danny de Vito segurata que hi ha abans dels ascensors.
- Bon dia, venim a veure el senyor tal. A la setena planta.
- Ummmmmmm, tic tac tic tac. Si, planta 7.

Ens reunim amb el senyor tal, que ja ens esperava i ens fa passar a una sala.

- Anem a veure que teniu. A mi em fa falta això, això, això, aquest paper i això, segellat pels de la planta baixa per veure que ja s'ha entrat a l'ajuntament.
- Molt bé, doncs ara anem a baix a demanar-ho.
- Primer pareu a la quarta i que us ho validin abans d'anar a baix.
- Ah, molt bé, gràcies.

Només per això ja es nota que el senyor tal és una bona persona i pensa en el client. - Hola, venim de la setena i el senyor tal ens diu que ens mireu el que tenim abans de presentar el 902.

- Aaaaa veeeureeeee. El paper aquest, aquest,........si està tot. Ai mira, que us ho miri ell que és qui se n'ocupa.
- Hola el senyor tal ens ha dit que .....
- Això, això... NO. Falta el resum de....
- Però li hem donat al senyor tal.
- Doncs ho necessitem nosaltres.
- Doncs tornem a la setena.
- Hola, que hi ha el senyor tal?
- El senyor taaaaaaaaaaaal? No, no, no, no, no. Ja ha marxat a fer inspeccions.
- I no el pots trucar sisplau. És que el de la quarta ens ha dit que necessita un paper que té ell.
- Peeeeerò jo no tinc el mòbil?
- I algun dels seus companys no el tindrà?
- Escoolta però és que és igual, que ja t'he dit que ha marxat.
- Però potser encara està per baix.
- A baix, que vaaaaa. Ja deu ser fora, segur.
- Pots trucar-lo sisplau?
- A veure si trobo el telèfon.

Després de fer veure que buscava el telèfon per una zona que no és on s'asseu ni el senyor tal ni els companys, decideix anar al departament correcte.

- Escolteeeeeeu. Algú té el telèfon del tal? Però quin és el primer o el segon? Provaré primer aquest perquè m'enrecordo que una vegada.......................

Uns tres minuts després surt del departament amb un paper i dos telèfons. Es troba amb una altra persona i es posa a parlar de parides durant un parell de minuts més. Finalment agafa un Góndola i truca.

- Taaaaaal, que tinc aquí els dos nois que han vingut i que diuen que el de la quarta els ha dit....... Molt bé.
- Escolteu, diu que ara ve.
- Gràcies.


Vaig tenir ganes de dir-li de tot per la seva rapidesa, perquè menys mal que ens va donar llargues i més llargues, que si ja ha marxat, que segur que no hi és. Òstia, escolta'm collons i fes el favor de no mirar-me amb els ulls a la meitat, de no parlar cantant i menyspreant, de perdre el temps. Joder.
Perquè clar, abans de trucar, va fer un glop de minut i mig al cafè amb llet. Pallussa.

- Hola tal, ens ha demanat això. Se'n va i torna amb un document.
- Suposo que us fa falta això. Si voleu, us el deixo i feu una còpia.
- Gràcies tal. Ara tornem.


Baixant per l'ascensor decideixo no demanar cap còpia al la PB i vaig directament a una fotocopisteria.

- Bon dia, necessito una còpia d'això.
- Has d'anar a la cantonada a costat de la sabateria.
- Hola, vull una còpia.
- Uy, ahora no puede ser. Sólo tengo una màquina. Si me lo quieres dejar?
- No. Ha de ser ara, ho haig de portar a l'ajuntament. Doncs, em pots dir on hi ha una empresa com aquesta per poder fer-ho?
- Me dicen que si que puede ser ahora.
- Molt bé.


- Hola, venim a presentar aquesta documentació.
- Que us ho han dit, a la quarta?
- Si.
- Això, això, això, aquest,...... Molt bé.


- Saps què, deixa'm preguntar això dels impostos, que vénen a nom de tota la finca i no per separat, a veure com ho hem de pagar, li dic a qui m'acompanya.
- Escolta, això doncs ho pagueu meitat i meitat.
- Ah, val. Doncs ens pots fer un duplicat de l'IBI?
- Allà al costat.


- Hola, volem un duplicat de l'IBI per pagar meitat i meitat.
- Com meitat i meitat?. No no. heu d'anar a la quarta i que us ho expliquin.


- Hola, ens han dit que ens expliqueu com ho hem de fer per pagar l'IBI.
- Doncs heu de fer una instància a la planta baixa i que us congelin els impostos i l'any que ve ho pagueu tot regularitzat.
- Molt bé, gràcies.


Fem la cua i quan ens toca em diuen que la instància en la donen a l'altra banda. L'omplo i torno a fer cua. Ens toca la mateixa noia que ens atén amb un molt sincer i hipòcrita somriure.

- Tot correcte. Guardeu aquesta còpia.
- Ja està tot?
- Si.
- Segur? Que ara no ens embarguin ni res, eh?
- En principi no passarà res.


Hi he entrat a les 9'10 i en surto a les 11'20, tot per entregar tres papers però sense la tranquil·litat esperada. Aquest "en principi" final, m'ha posat la por al cos.

Vull plorar.

14 de juny 2007

No som tan diferents!

Tots som diferents i ens assemblem molt.

Som diferents en característiques físiques i de personalitat. Puntualitat, alçada, responsabilitat, pes, lideratge, color de cabells.... són diferències. Però hi ha tantes, tantes coses que fan que ens assemblem, que tots fem de la mateixa manera, que fins i tot fan riure, perquè no tenen una explicació convincent. Eh, això és el que jo opino, ja sigui diferent o igual a la teva.

Vas en cotxe a sopar amb els amics, a veure a algú, a la platja, on sigui. Quan ja arribes a la zona i comences a buscar lloc per aparcar, Perquè baixes el volum de la música? Què esperes, que una veu celestial et digui Aquí, aquí tens un lloc, o què? Només falta que un focus blanc i potent il·lumini el forat. Pensa-hi, tu també ho fas, segur!
Aniré a l’otorrino que em miri les orelles perquè potser els llocs per aparcar emeten un so que jo de moment no he aconseguit sentir.

Quan plou, perquè caminem més ràpid? Què passa, que esquivarem més gotes, o què? Ah, que no ens n’impactaran tantes? Què vols dir, que aquí cauen cent gotes però un metre més endavant n’hi ha cinquanta? I a més, no us heu fixat que tothom camina amb els espatlles encongides? Deu ser que hi tenim el delco.
- Hola, arribo tard perquè se m’ha mullat el delco?
- Del cotxe?
- No, el meu, el de la clavícula.


Un més i prou.

Quan algú et parla i no entens o sents bé el que et diu, perquè acompanyem aquell típic Quèeeee? mig tancant els ulls alhora que frunzim el front ajuntant les celles i sobretot, fem caure lleugerament el nostre cos endavant? Ah, que deu centímetres més a prop d’ell se senten millor les coses. Això si l’altre no pensa que el vols agredir i se separa uns altres 10cm de tu!

Moltes, moltes coses tots fem de la mateixa manera. Som mimètics. Ens porten un got per la coca-cola i el mirem per si l’hem de netejar nosaltres mateixos. Quan escrivim alguna cosa important, perquè primer netegem amb la mà el paper, que hi traiem, les partícules invisibles de pols?

Tots tenim molts i molts actes reflexes i inconscients que fa que en el fons no siguem tant diferents.

07 de juny 2007

Em poses tres croquetes?

Et juro que no entenc tots aquests comerciants que ni et parlen ni et miren fins que no fa més de cinc minuts que esperes i no emprenyes.

Els mires als ulls, aixeques les celles, una mica el braç, sense acabar de desenganxar-lo del cos, amb el dit índex lleugerament recte. Tot per ser atès. Que dic jo que és l’objectiu principal d’un negoci, no? No ho sé, vaja. Ara tinc dubtes. Penso en dos tipus d’establiments que sovint visito.

Un és més turístic, d’aquests que fan tapes i “montaditos”. D’aquests que quan surts, normalment un diu, Adiós grasiaaaas. I tot d’una comences a sentir, Grasias, grasias, grasias........ Tots els que hi treballen t’acomiaden. Suposo que contents perquè així podran atendre un altre client i seguir fent caixa. Perquè en aquests locals, fins i tot agobia que trenta mil cambrers et preguntin si ja saps que vols prendre.

L’altre és el tradicional de tota la vida, sempre ple, i no serà pel tracte amb el client. Suposo que és una barreja d’establiment famós, amb un cert prestigi, ja sigui perquè és pijet (Mauri) o perquè és de tota la vida (La Bodegueta). El menjar? Bé, correcte, però res com per portar a ningú de compromís.

Al primer d’aquests dos només hi ha una persona relativament amable, la Francina. Dona de mitjana edat, amb memòria visual al cap d’un dia i memòria de consum al cap de quatre. Bon dia, que posem avui, cafè amb llet i croissant? em pregunta mentre ja porta la tassa preparada a la mà. En canvi la Sra de la caixa, la que em mirava malament amb vint euros, aquesta no. Ni memòria ni res. És més, fins abans d’ahir estava convençut que era un robot. Sí, d’aquest que porten a les fires i que fabriquen els japonesos per mostrar-nos els avenços de la ciència. Home, les úniques paraules que li sentia dir eren: U amb noranta-cinc, sis amb tretze, dos amb setanta-cinc, quatre euros. Si no fos un robot, sabria que molta gent hagués afegit un adjectiu als quatre euros com ara justos, clavats, rodons,....

Al segon, a La Bodegueta ni això. Hi treballen unes 10 persones i no n’hi ha cap que parli amablement. A sobre posen mala cara. Quan fa sis dies que hi ets i se t’acut dir, Perdona, em poses tres croquetes? et miren amb una cara de mala òstia, perquè clar, com els he molestat.....

Ara bé, tant el dimarts com avui dijous, he descobert, que potser quan surten a fora deuen tenir vida, perquè saben parlar. Si, si, i frases i tot.

Al Mauri el dimarts hi havia el Manel Fuentes. Jo era darrera d’ell i em moria de ganes de parlar-li. Mirava de trobar el tema que li fos interessant. Ei, Manel, has vist això que diuen del Bruce?. Nyeeehh. Segur que quan arribi a la ràdio ja li ho comentaran. Et felicito, perquè escoltant-te i veient-te al CQC m’ho passo molt bé. Tampoc, massa poc original. Quan ja ho tenia, quan volia fer-li una imitació i ja em veia col·laborant a la ràdio i a la tele, va i s’aixeca per anar a caixa. I llavoooors, la sra caixera va dir una frase.
Primer vaig pensar que l’havien reprogramat, però no, perquè va parlar del seu fill, i és clar un robot no entén de sentiments. Manel, tens representant?, quina pregunta més estúpida vaig pensar, claaaaar que té representant. Si, en tinc un i molt bo. Molt bé Manel, clar, contundent, un cop de porta que no deixa opció a res mes. La dona va seguir parlant mentre en Fuentes tenia la mirada fixada a terra, va signar el paper de la Visa i va marxar dient un sec però amable Adéeeu.

I avui, quan he entrat en l’altre hi ja feia els cinc minutets que esperava assegut a la barra, ha entrat el Lluís Soler, l’actor. I un altre, cop el mateix, no hi ha res com ser famós. Pobres, deuen tenir la realitat molt desvirtuada. La Lourdes, l’única noia que hi treballa i que sempre està a la barra, també parla. (No no, no us penseu que m’ho hagi dit ella, no. Un, que es fixa en tot i vaig sentir com la cridaven un dia) Posem una canya mentre esperes? I això que l’actor estava d’esquenes a la barra i havia arribat molt més tard que jo. Què fort. Però clar, suposo que no era plan d’aixecar el braç i dir somicant que jo estava primer. Hagués estat la meva sentència.

Suposo que si fos famós no sabria com és la gent en realitat. Ara em ve al cap aquell tio que té un restaurant i fa esperar el torn a tothom, fins i tot al rei un cop que hi va anar. No sé si és veritat o llegenda, però es veu que si. Quan li van preguntar perquè havia fet esperar al rei va dir que potser el rei no hi aniria mai més i no podia permetre que els seus clients fidels s’emprenyessin.

Saps què, demà potser que em vesteixi de casament i que la meva dona em segueixi amb una càmera de fotos i un micro com si fos un paio super famós, a veure si així canvien les coses.