30 de desembre 2012

Acabar

Acabo l'any amb incerteses de tot tipus, més que mai.
Necessito que el 13 sigui el meu any i que vagin veient la llum, si pot ser clara, diversos temes. No truco a un vident dels que surten a la tele perquè sé que em diria allò de "hi ha una cosa que fa temps que esperes que es resoldrà en breu" i en el meu cas ho encertaria. Encara que si el truco i li contesto dient "quina?" potser dormo millor.

N'hi ha que no puc controlar que òbviament són les que em posen més nerviós, les que no em deixen dormir bé. Com no hi puc intervenir directament, no puc evitar fer hipòtesis, fer comparacions de les maneres de fer, fer-me tot tipus de preguntes de perquè això, perquè allò o perquè així i no d'aquesta altra manera.

Espero que la paciència no se m'acabi perquè sinó tot pot fer un pet.
Sé que hi ha coses que acabaré i acabaran. Coses que ja em cansen, que un cop passada la febrada inicial tot torna al seu estat més natural. Depenen de mi i m'afecten a mi només. Són banals, no les necessito diàriament, no han de ser auto obligacions. Passo. Ara fa any i mig que he estat fent fotos i penjant-les, buscant seguidors i gaudint de la gent que posa un "like". Com que no ha de ser un mitjà de vida no deixaré que m'ocupi molt estona, ni real ni mental. He decidit que ja m'he cansat. Senyors, deixo d'estar a Instagram igual que vaig deixar d'estar a Facebook. Quan em serveixi per fer negoci hi tornaré.

Com cada final d'any faré la llista de coses que vull fer a partir de demà passat i entre les que inclouré amb tota seguretat fer una recopilació d'escrits i editar-lo en forma de quart llibre, fer-ne un amb les fotos que he anat fent, tenir un llibreta més aviat prima per dibuixar, deixar de prendre gas i no prendre alcohol a casa durant un temps indeterminat, tenir la famosa crisi dels quaranta anys i sobretot sobretot intentar ser més feliç.

15 de desembre 2012

Una altra manera

Sempre s’ha dit que si una cosa funciona és millor no canviar-la, no tocar res no sigui cas que l’esguerris. Això és vàlid si no hi ha cap altra opció que ho millori, que ho faci funcionar millor. Aquesta dita ha fet més mal que bé perquè ha provocat que la resistència al canvi hagi calat, i molt. Ha provocat que no ens preguntem més coses, que no intentem millorar situacions, feines i processos, que com a persones no ens plantegem si podem fer-ho diferent amb l’objectiu de tenir més bons resultats. Els canvis impliquen feina i dóna la sensació tot plegat que falten ganes de treballar, la també famosa frase els darrers temps de la cultura de l’esforç.

Però no cal anar massa enllà per trobar exemples. Tots en el nostre dia a dia ho patim, col·laborant-hi o no, però ho patim i en formem part. Personalment ho he viscut en un parell d’empreses. Empreses que quan vaig néixer ja funcionaven i que quan arribes i proposes alguna cosa sempre et trobes algú que ja fa temps que hi és et diu allò tan absurd de “això sempre ho hem fet així”. O pitjor encara, aquella persona que fa tres minuts que t’han presentat i que sense ella voler-ho ni saber-ho parla com un llibre obert i et diu “jo quan vaig entrar ja es feia així”.

Però a nivell personal també passa. No només hi ha una manera de fer les coses, i això és el que intento que les meves filles aprenguin. Vull que siguin elles les que trien, que pensin, que analitzin i valorin. És igual si per anar a fer una volta porta un pantaló vermell, sabates i mitjons verds amb una jaqueta lila. És igual mentre ella estigui convençuda que vol anar vestida així. Jo només intervindré si veig que passarà fred, res més. I en general aquesta actitud no la trobo. En general a més de no passar fred ha d’anar vestida mona, impecable i seguint les normes de revistes i botigues.

Ara he estat dues setmanes sense afaitar-me. Un dels comentaris que he sentit avui quan m’han vist afaitat ha estat “molt millor, has fet el correcte”. Què vol dir el correcte? Quin problema hi ha en què porti barba? Que fa 40 anys que no en porto i perquè he estat dues setmanes barbut estava fent l’incorrecte?
Això és com quan en època franquista no deixaven escriure amb la mà esquerra la canalla que n’estava aprenent. Per cert, ma filla Valèria ho ha patit davant la meva indignació.

Canviar la manera de fer les coses ajuda a pensar, a veure les coses des d’una altra perspectiva, a tenir altres punts de vista. Ajuda a la creativitat. I això és el que vull a casa meva, que les meves filles siguin creatives, no creatives d’agència de publicitat sinó creatives de manera de pensar.
A més, quan un fa les coses de manera creativa, a sobre s’ho passa millor.
Puc afaitar-me fent-ho durar més de mitja, canviant-me de roba, d’ulleres, de lloc, fent que l’escuma me l’escampin les nenes o fer-ho de manera tradicional que comença i acaba, com s’ha fet sempre.
Prefereixo la primera.
I elles.
 
 
 

07 de desembre 2012

Pensar

Fa temps que m'envolten situacions curioses. La meva dona diu que quan dic "curiós" vol dir que no m'agrada. Ara confirmo que aquestes situacions no m'agraden. Són surrealistes, són delirants, no tenen ni cap ni peus, cap mena de Nord, situacions i accions que fan patir, generen angoixa i nervis. Són situacions que ja no ens sorprenen, i el millor, ja no ens fan por.

Són situacions pensades per alguns. El problema rau en què l'òrgan que dirigeix està mal situat.


 
Il·lustració de la revista Yorokobu. Núm.35, 2012. Pàg.70
LeRaúl. Ysinosquitanlobailao.com
 

04 de desembre 2012

Encaminats

Encara queda molt per fer, molta feina, molta pedra per picar. Seguim en el camí, cada cop és més clar, cada cop hi ha més gent que n'està convençuda del camí que hem de seguir.

És maco veure com llegeixen els resultats de les eleccions els espanyols. Representava que hi havia d'haver hagut una majoria absoluta de CIU, per enquestes fetes fins que van entrar en campanya. La van cagar amb el pòster del Mas amb els braços oberts i van perdre 12 escons. Han aparegut informes falsos per atacar en Mas. No sé fins quin punt haurà tingut incidència.

El fet és que ERC hem pujat 11 escons, el dia que el Barça jugava amb 11 jugadors del planter i treiem 11 punts al Madrit. Tota una jornada increïble. El total de vots sobiranistes hem augmentat. Això confirma que el sentiment és cada cop més estès.

A Madrid han destacat que en Mas ha perdut. La premsa internacional ha destacat l'augment dels partidaris de la Independència. I això és molt important perquè cada cop hi ha més gent convençuda de què tard o d'hora, ho serem. Serem un país. I sobreviurem. Com fa 300 anys que ho fem.
Ja està bé que ens prenguin el pèl. Ja està bé de pagar la festa.

Ara és hora d'estar alerta.







28 de novembre 2012

Entrenador

No m’ha agradat mai seguir aquestes tendències de posar paraules estrangeres en les converses. Si les puc evitar, prefereixo parlar com sempre. Per paraules no vull dir foie, cous cous o steak tàrtar. Penso en paraules forçades en converses normals on certa gent gaudeix fins al punt que li canvia la mirada, es fan els interessants quan de vegades fan el ridícul. Paraules que existeixen en la nostra llengua però que queda millor dir-ho en anglès.
Que si, que no nego que en certes ocasions i en funció dels que tens al voltant, pots fer servir-les, però no cal abusar-ne.

El fulanito de tal farà demà una presentació de l’empresa que està muntant a un inversor privat.
Error, ara s’ha de dir que demà té un Elevator Pitch sobre la startup que munta a un business angel.

És com la paraula Coaching. Ara es posa a tot arreu perquè queda bé, sembla fins i tot que sigui un servei millor que el que venien prestant. Llegeixo un article del Francesc Beltri titulat Coachingdemia. Ha trobat exemples com coaching idomàtic infantil, coaching estètic, coaching dietètic, coaching de marca, coaching d’interiors.

Ja tinc ganes de veure si rebo un anunci a casa de coaching fuster o coaching planxa.


20 de novembre 2012

Bieeeeeen

A les tardes ens recollia la meva iaia Manuela i anàvem a casa seva, un quilòmetre segons el google maps. Com que encara érem petits per fer deures, després de berenar i mentre esperàvem a mon avi primer miràvem l’únic canal de tele que hi havia. Quan arribava l'ajudàvem amb el que portava. La taula de la cuina (groga amb ratlles negres) encarada cap a la tele, als peus una galleda, a costat un sac ple de mongetes seques i som-hi. Grapat del sac a la taula i a buscar les dolentes per deixar-les a un costat. La resta les deixàvem caure fins al cubell. Quilos i quilos de mongetes durant dies i dies. Per això les vaig avorrir. 

Hem rigut amb les bromes que es feien, hem cantat i après les cançons i hem recitat les frases que s’hi deien. Ens agradava tant que un cop he estat pare els ho he fet veure a les meves filles i el resultat ha estat el mateix. Han rigut molt i m’han demanat més i més capítols.

Una part de la meva infantesa ha traspassat. No conec a ningú que avui no se li hagi apagat una mica el cor, que s’hagi emocionat en saber que el Miliki ha mort.





08 de novembre 2012

Tatuatges

Mai ho he pensat seriosament perquè sempre he estat un punt conservador, bé, bastant conservador, modernet però conservador. Ni quan vivia a USA m’ho vaig plantejar de cap de les maneres. He fet dibuixos, he pensat els llocs on m’ho posaria però com un joc, res més. Només de pensar el mal que em farien les agulles ja m’agafen tots els mals. I sé d’on em vénen. Jo tindria 4 anys quan vam anar amb mons pares a passejar pels Encants de Barcelona. Recordo estar agafat de la mà de ma mare quan vaig sentir els crits de dolor d’un home fort a qui estaven fent un tatuatge. Aquella escena  sempre ha fet que em faci enrere.

Aquest estiu a Sitges vam veure una parella hetero amb uns cossos espectaculars prenent el sol i ella tenia un tatuatge preciós. No podia deixar de mirar-la per totes dues raons. Però la meva dona tampoc.

A mida que ha passat el temps els tattoos s’han popularitzat així com els dissenys. Hem passat de l’amor de madre dels quinquis fets dins la presó amb agulles de fer jerseis de llana a dibuixos espectaculars en tots els colors possibles. Però segueixo sense atrevir-me. I això que m’agrada mirar-los i analitzar-los per començar a llançar hipòtesis del caràcter de la persona, de si és d’una manera o d’una altra.

Els de l’Amor de Madre potser tenia un sentiment profund però una estètica poc cultivada. En canvi, aquests tatuatges amb lletres impossibles pel meu alfabet, formes escrites que no reconec segur que aporten un rerefons íntim de la persona. Segur que amaguen frases budistes, dites zen, proverbis xinesos que fan que quan miro la persona vaig més enllà del pack.

Un macarra amb un tatuatge en àrab així em fa pensar que potser estudia filosofia o que potser va tenir un accident i en tornar a la vida vol estar agraït cada dia quan es mira al mirall i se’l veu. O la noia amb uns símbols xinesos que en fer un viatge a orient va conèixer un professor de tai-txi que li va fer pujar l’autoestima i la va fer tornar una noia segura de sí mateixa.

Ahir al forn de pa veig que la noia que em serveix el cafè amb llet porta un escrit en àrab. Serà el proverbi que diu Castiga als que et tenen enveja fent-los el bé, em pregunto.

Em fixo que també en porta un on algun cop segur que li han fet un chupetón apassionat. Són unes lletres orientals, no m’atreveixo a dir el país. Volia saber que posava, per mirar-la amb uns altres ulls. Necessitava saber quant emocional és, quant sentiment té, quant bona persona és.

 
 
 
-Perdona, que posa en aquest tatuatge que tens al coll?
-Aquí? Posa Conchita, és el nom de la meva mare.

Ara sé que no tot és tan de pel·lícula o idíl·lic com em pensava.


29 d’octubre 2012

Informal

Les meves filles es mostren reticents, no volen anar-hi, no entenen perquè no anem a casa l’avi a menjar arròs.

Ho havíem anat aplaçant diverses vegades. Finalment un organitza un dinar a casa seva. Som quatre que vam treballar junts a Paris en la nostra època daurada però que no ens hem vist mai plegats fins avui, més de quinze anys després.

-Però on anem a dinar?
-A casa del Djamal.
-Però qui és el Djamal?
-Un amic meu, de quan treballava a Paris.
-Quin rollo, jo no hi vull anar.
-Però si us ho passareu bé, també hi haurà la Marie amb els nens.
-Ah. Com has dit que es diu?
-Djamal.
-Quin nom més raro.
-És àrab.
-I què fa?
-És pilot d’avió.
-És piloooooot d’avioooooooó? Que guay.

Ja tenen ganes de veure’l.

Arribem a casa seva i els presento. La Jana em pregunta: Qui és l’àrab? Djamal, vine. Mira que pregunta ma filla. No tens cara d’àrab. Ell li parla en català i ma filla encara al·lucina més.

Els nens pasta asseguts a taula. Nosaltres també pasta. Perquè dinar hem dinat asseguts als sofàs, als pufs, en cadires. Tots al voltant d’una tauleta central on hi havia els musclos, embotits, olives i patates, i les copes de vi. El plat d’espaguetis, a la falda. Tots apretats fent malabars.

Això només ho podem preveure ell amb la tranquil·litat de saber que ens semblarà bé. Un dinar informal, sense haver de quedar bé. Hem passat molts dies i nits junts, ens coneixem perfectament i tots riem molt. Fins i tot les nostres parelles han estat a gust i no s’han sentit desplaçats. Després s’afegeix un cinquè i tot continua igual, com si no hagués passat el temps.

És fantàstic.




18 d’octubre 2012

Els deures

Si haig de buscar prediccions em fiaré de l’horòscop xinès per tenir més dades, més paraules que em permetin fer-me una idea precisa. Fa més de 4 anys vaig fer una petita recerca sobre la personalitat que tindrien les meves filles i Déu n’hi do el percentatge d’encert. Són la nit i el dia. Una de les qüestions habituals dels darrers mesos són a l’hora de fer els deures.

La gran ja ens avisa que ha de fer els deures quan veu que estem relaxats i no tenim pressa per arribar a casa. L’altra aprofita la festa. És divendres, fa 3 minuts que hem sortit del col·legi i la gran ja diu que vol anar a casa per fer els deures i treure-se’ls de sobre. La petita en canvi sempre vol una estona més per jugar. La gran treu mala nota a un examen de mates i ens fa muntar un sopar urgent amb mon germà “perquè el tiet domina molt de números i m’ha d’explicar què faig malament a les divisions”. Van venir a sopar, li vam explicar de nou i ho va entendre. El següent examen va treure un 10.

Papa, truca a tiet i passa-me’l.
Tiet, he tret un 10 i tota la tarda que tinc un somriure a la cara i t’ho volia dir. Moltes gràcies per ajudar-me!

La gran fa els deures, pregunta els dubtes i demana que li faci un examen per saber si s’ho sap o no, vol que li corregeixis els problemes per estar segura que ho ha fet bé. L’altra va fent sumes i restes mentre va saltant i fent broma.

Fins que dic prou.

L’altre dia m’assec amb ella a fer restes “portant”. Li vaig fer esborrar tot per obligar-la a escriure bé els números, fer bona lletra i deixar la pàgina relativament neta de guixots. Anava esbufegant però quan vam acabar em va abraçar, va dir un Wal·la de satisfacció i fins i tot volia seguir fent més mates. Em sentia orgullós.
Un dia els vaig dir que què prefereixen, que faci de policia cada dia o que siguin elles les que em diguin si tenen deures, exàmens o treballs. Òbviament el segon.
 
El diumenge passat a les 18h:

-Quan anirem a casa, que tinc deures!
-Ara a les sis de la tarda em dius que tens deures!!!!

Com que és la líder de la classe vaig pensar que castigar-la seria la millor lliçó.

-He pensat una cosa, ara quan arribem a casa em deixes els deures i l’agenda.
-Perquè? Els farem junts?
-No, no els faràs. Escriuré una nota al professor i li diré que et tregui al mig de la classe i que digui a tots que m’has avisat ara i que no has fet els deures.

Va obrir els ulls bastant però amb un indici de somriure que va saber aguantar en part perquè jo també em vaig aguantar. Quan arribem a casa li demano els deures i l’agenda.

-Nooo, l’agenda no!!, va implorar.

Vam asseure’ns a la taula amb el deures i l’agenda. Vaig estar callat 10 minuts, mirant fixament què havia de fer. M’aixeco un moment i agafa els deures per començar a fer-los. No la vaig deixar argumentant-li que ja li havia dit que no els faria i que posaria la nota. Va posar-se a plorar en veure que no parlava en broma. Fins i tot la gran va sentir pena per ella i em va demanar que la perdonés. Potser es pensen que a mi m’agrada fer patir ma filla!

Després d’aquella xerrada moralina que de tant en tant et fan els pares i que taaaaanta ràaaaaaabia fa, vam acordar fer els deures. Ella feia les restes de tres xifres “portant” i jo li corregia. Resultat: 3 restes bé, de 16. Un festival matemàtic!

Dues hores més tard havia acabat els deures, els havia repassat i ho havia fet bé.

Ahir em va dir tant feliç: Papa, crec que tinc totes les restes bé.

I segueix fent el mico.

 

10 d’octubre 2012

Poques veritats

He llegit en un blog l’experiment d’una noia que durant un dia va decidir dir la veritat. Va decidir no quedar bé, no mostrar l’educació social a la que ens han adoctrinat i que sovint tants embolics provoquen. Jo no he aconseguit fer-ho ni tot un dia ni amb tothom. He començat fa temps amb els més propers i les reaccions i cares de sorpresa són inevitables.

-Hola fill
-Hola mama
-Què feu?
-Res, aquí a casa. Estem al sofà i les nenes jugant.
-Voleu venir a dinar?
-No
-Nooo? Perquè?
-Mira, perquè estem aquí mandrejant.
-Ah! Què fort no?
-Fort el què?
-Res, que em diguis això!
-Ostres mama, què vols que et digui que ja hem quedat amb amics? Doncs no, no hem quedat però ens volem quedar a casa. Si t’estimo molt, no estic enfadat ni res, només que ens ve de gust estar a casa, gaudir de la llar.
-Ah, val val, doncs res, ja parlarem.
-Ok, adéu. I no t’enfadis.
-No no.

Com era d’esperar passats uns dies encara em va dir que estava molt sorpresa pel que li havia dit, que no s’ho esperava i que si tal i que si qual. No estem acostumats a que ens diguin la veritat. I quan ho dius, molt sovint et prenen a broma.

No fa molt teníem un dinar familiar i em feia una mica de mandra anar-hi. El van convocar amb més de dos mesos d’antelació i jo només feia que buscar una excusa creïble per absentar la meva presència i la de la meva família. Vaig estar de sort quan van anunciar el calendari de la lliga del cap de setmana del dinar: Barça-Madrid. Braaaaavo, ole ole ole. Ja ho tenia resolt.

-Què, ens veiem diumenge oi?
-No vindrem.
-Perquè?
-Perquè és el Barça-Madrid.
-Hahahaha, mira que ets de la broma eh!
En dies posteriors tots em van recriminar perquè no hi havia anat malgrat haver-los avisat.

La meva feina principal és acostumar a les meves filles a dir la veritat, ben dita, però res de mentides. Crec que a la llarga s’evitaran haver de trobar-se en situacions incòmodes, evitar mirades, silencis matadors i segurament evitar que nimietats acabin convertint-se en un problema perquè tot s’ha anat emmerdant per no haver estat clar des d’un inici.


03 d’octubre 2012

V.O.S.

Fa mesos que estem veient sèries americanes després de sopar o en sessions intensives els caps de setmana. Hem vist Fringe, Como conocí a vuestra madre, Modern Family, Breaking Bad,...

Fa uns dies hem començat a veure una sèrie americana anomenada Homeland que explica la història d'un marine rescatat després de vuit anys com a presoner de guerra a l'Afganistan que retorna a casa com a heroi de guerra. Però una operativa de la CIA sospita que de fet podria ser un agent enemic amb connexions amb Al Qaeda i que sigui part d'un pla per cometre un acte terrorista en terra americà.

La diferència amb les altres sèries és que l'estem veient en versió original subtitulada. I les nenes també s'hi han apuntat sense gaires queixes. La trama les ha atrapat i la veritat és que van entenent tot el que va passant. Només la Valèria es queixa de tant en tant perquè els subtítols passen massa ràpid i no té temps a llegir-los.
Saps què has de fer llavors?
Si, practicar més per anar més ràpid?





27 de setembre 2012

Involució

M'ha estat passant un parell de cops l'any coincidint amb la reunió a l'escola. Asseguts a les tauletes on elles fan les feines i van aprenent de tot. Ahir va ser molt diferent, diferent del tot. I a més crec que va ser en negatiu.

La professora que tindrà aquest any com a tutora és la mateixa que vaig tenir jo en aquests mateixos pupitres fa 34 anys. 34 ANYS!!!!!!! I sé que la Jana no s'ho passarà bé amb ella perquè he vist que no ha evolucionat gens. És tal qual la recordava ara que l'he escoltada.

Ella va dir en veu alta i perquè ho sentís tothom que jo estava igual. Jo no em vaig atrevir a fer el mateix, pel bé de ma filla.
Només recordo cristal·linament un cop que la "Señorita" va cridar-me a la "tarima" i em va fer inclinar endavant com quan et posen una vacuna i em va fotre un cop de bastó al cul i el va partir. Suposo que la combinació entre el meu cul ben dur ben dur i una esquerda del bastó, va ser letal.

Ella ho nega però són coses que a un nen de 6 anys no se li obliden. Eren altres temps.
Per sort hi ha moltes coses que han evolucionat.





23 de setembre 2012

Pre-etapa

Ara veig que 10 anys és molt de temps. Certs aspectes són els mateixos però ara que observo que el cos li canvia i que ha entrat en aquell túnel invisible on es canvien peces sense que els que estem a fora en siguem del tot conscient, en aquest punt és quan se’m cau la bena i em fa reflexionar. I molt. Fins ara ha estat relativament fàcil aplicar el sentit comú i el criteri, imposar les decisions, raonades o no.
Aquesta etapa trontolla i comença en què no serà bufar i fer ampolles perquè la persona en qüestió comença a fer preguntes, a qüestionar, a donar el seu punt de vista, a aplicar cert criteri i lògica en comentaris i decisions.

 
Coincideix en què es barallen més que mai. Fins ara eren dues nenes i ara tinc una nena i una quasi adolescent. I xoquen. Intentaré donar-li el suport que em demanarà en estudis i transmetre-li la confiança necessària perquè segueixi com fins ara, explicant-me coses seves, coses que l'amoïnen, aquelles coses que jo mai vaig explicar als meus pares. 
 
 

12 de setembre 2012

Això ja ha començat

Emoció és la paraula que ho resumeix tot. Il·lusió per millorar, per lluitar i que els teus fills tinguin un país millor.

La Jana es va fer un esquinç divendres passat i quan va anar al metge li va preguntar si podria anar a la manifestació. Suposo que sabia inconscientment que era una cosa bona. Té el record de fa dos anys en què va fer una pancarta i tot, com va cantar, quanta gent va veure i sabia que aquesta seria més notòria. Al final s’ha quedat a casa mentre la Valèria li feia dentetes.

 
Miraves a qualsevol lloc i només veies estelades. Entraves a un bar i estava ple a vessar de gent amb banderes, samarretes, pins i adhesius a favor de la Independència. He vessat llàgrimes d’alegria en veure com una parella de més de vuitanta anys amb els ulls ennuegats cridava i aplaudia el cant de la diada: In-Inde-Independència. Un milió i mig de persones juntes, fa molta patxoca.

 
Hem quedat amb uns bons amics amb els que hem anat caminant pel Passeig de Gràcia fins arribar a l’Hotel Majestic. Hem pogut estar una estona en un lloc privilegiat per veure una visió global de la festa. Fins i tot m’han entrevistat en un programa francès de France3. M’han dit si tenia por d’una jornada com aquesta i si mai havia vist tanta gent.

Més tard hem anat a la terrassa de l’hotel i hem estat xerrant amb uns nord-americans. Ens han dit que mai havien vist una reacció tan pacífica per uns ideals, per la llibertat d’un poble i curiosament ens han encoratjat a seguir lluitant pel que creiem. No crec que acabi de comprendre’ns però estic segur que no ho oblidarà i que la seva visió de Catalunya i Espanya a partir d’ara serà ben diferent. I ho explicarà.

 
 
 

04 de setembre 2012

Cul-de-sac

Aquest inici de setembre no és com tots, és bastant diferent al dels darrers anys. A nivell particular s’assembla molt perquè el començament d’un curs escolar ho monopolitza tot en part per la despesa que es genera. Aquest robatori amb què ens trobem quan hem de comprar roba, llibretes i bolis, carteres però sobretot en llibres.

Però a nivell social serà un setembre ben diferent, ho sé. Ja es nota al carrer que no és igual. Cada dia hi ha aquest run run tan bonic, tan especial i tan comentat, una mica com allò de les nits màgiques quan juga el Barça però més.

Aquesta diada serà especial. Ho serà perquè d’una banda estem els que hi posem una component emocional, i de l’altra la gent que està cansada de veure i patir el menyspreu que rebem. La gent s’ha cansat i ha dit prou. A casa, als amics, al veïnat, pertot hi ha els comentaris que van en una mateixa línea. Ara és hora de fer-ho saber al món.

Fa dos anys, el 10 de juliol vam sortir al carrer com a reacció a una sentència d’un dels molts tribunals espanyols que no entenen que no som iguals i que s’entesten en allò de una, grande y libre. Que no nois, que no! Que una ja no pot ser, ja no és. Que grande menys encara, y que de libre va la història, ara bé, es la libre que volen ells i no pas la de la resta.

Vam anar a una manifestació de manera reactiva. Enguany hi anirem de manera pro activa. I precisament per aquest motiu és tan especial i serà tan recordada. Perquè segur que serà l’inici d’un camí de maldecaps, malsons, pors i il·lusions, però que no té retorn. Serà el camí que emprendrem per sortir del cul-de-sac en el que estem fa un parell de generacions.


28 d’agost 2012

Llarga espera

Si avui anés a una vident i em digués allò de Fa temps que estàs esperant una cosa, oi?, li hauria de dir que de quin tema en concret em parla, perquè n'hi ha molts.

Espero que uns amics tinguin el seu segon fill

Espero que un amic doni una empenta a un projecte

Espero que un senyor sàpiga què vol fer

Espero que la meva il·lusió sigui plena

Però també espero que comenci la Lliga i poder anar a veure el Barça, que durant l'estiu això es fa molt llarg.


14 d’agost 2012

Coses noves

Com que no anem enlloc aquestes vacances, de tant en tant hem de fer una sortida per trencar mentalment amb l'habitual. Decidim anar a Sitges a passar el dia. Insisteixo en voler anar al basc a menjar pintxos ja que mai hi hem anat amb les nenes. Elles diuen que no volen pintxos, que millor una pizza, que si un entrepà, que un tupper amb no sé què, que pollastres amb patates,.... 




Va marxem que en 10 minuts passa el tren.
Si hoooooome, en treeeeeen nooooooo
Si, en tren.



No deixo cap porta oberta a la discussió. Només mirades recriminatòries.
Banys, crema, sorra, parasol, begudes,..... i a quarts de tres marxem a dinar.

Papa? on dinarem?
Al basc.
Què és el basc?
Allà on es mengen pintxos.
Joooooo, però hem dit que nooooo.
Jo no he dit que no. A casa has menjat pizzes algun cop?
Si
I pollastre amb patates?
També.
I pintxos?
Què són pintxos?
Ara ho veuràs.



S'ho han passat superbé, sobretot la gran. Això d'agafar elles els pintxos, anar provant, comptar els escuradents,....

Papa, que divertit això dels pintxos. Podrem venir un altre dia?
Com??
Vaaaaal, siiii, ja ho séeee que he dit que no volia però és que no sabia de què anava tot això dels pintxos.
Doncs si no sabies de què anava, perquè deies que no?
No ho sé.
No passa res, el que més m'agrada és que reconeguis que t'havies equivocat i precipitat.

I se m'abraça.




03 d’agost 2012

Excepcions

L’agost estic de vacances i descanso de quasi tot. Només treballo en un sentit, en gaudir de les meves filles i en conèixer millor el món de la ginebra. Un gintònic diari hi ajuda. Tot i que de vegades es pot fer una excepció amb una Caipiroska espectacular. És bàsic preparar-la en una olla i anar posant ingredients a ull i provar per anar corregint.

És la primera que fa la C i li ha sortit de puta mare.
 

14 de juliol 2012

Petits plaers


Tenir les tardes lliures gràcies a la jornada intensiva t'ha de permetre gaudir de petits plaers. 
Es necessita un entrenament, un anar fent per arribar a un gaudi ple. Passar-te una llarga tarda amb els peus a la sorra, un cafè i sentir el vent, sentir el mar, sentir música, sentir la gent parlar, sentir crits, sentir el no fer res, això s’ha d'entrenar  Si ets una persona de ciutat, cotxes, sorolls, no pots anar tota una tarda a no fer res perquè et poses nerviós.

És una manera de fer natural i accessible a tothom. Perquè també es pot fer a la muntanya. És la mateixa obra de teatre amb actors diferents. Sentir els arbres, sentir la gespa i la pinassa, sentir gossos bordant, sentir cavalls que passen, pinyes que s’esclafen en caure a terra, mirar el núvols que van canviant el cel, sentir com el sol que s’amaga encara escalfa....

Aquests dos espais són els que a priori es busquen per desconnectar de la rutina que en general tan poc ens agrada. Però per a una bona salut mental s’ha d'aprendre a saber fer-ho en qualsevol indret. Badar no té lloc, ni horaris. Vas a la plaça o al mercat, t’asseus a la terrassa del bar i comences a observar sense cap intenció. Escoltes la conversa del darrera i després tornes a mirar aquell que va per allà. Fas un glop, parles o no, saludes o no.
Això és el que intento fer cada tarda del mes de juliol i agost. I de veritat que ja fa un temps que ho estic aconseguint i sembla que fins i tot l'estiu em duri més. Si més no el gaudeixo més.

I si un dia se t’ha passat el temps i és l’hora de sopar, no passa res. Un got de llet, un iogurt o una amanida i llestos. Que els plaers s’han de gaudir bé.






04 de juliol 2012

Saber com ets

Estic navegant per celebrar que és el dia nacional de França, el meu segon país, i vaig a petar no sé com a una enquesta que determina com ets professionalment. Decideixo començar-la. Vaig avançant i veig que està bé aquesta enquesta perquè són diversos punts dels que et dóna el resultat i a més et fa un comentari professional. Ara la faig pública per no enganyar a ningú. L'haig de publicar al Linkedin?

                                                                                                                                                                 


You have discipline. Despite all of the tasks and challenges vying for your attention, you sort through competing priorities and stay focused. You have your favorite tricks for doing this—setting aside blocks of time, finding ways to minimize interruptions, making decisions quickly. You know that it’s not enough to be busy. Your concentrated focus produces meaningful accomplishments.

K/F Insight:
Keeping on Point is very important across all leadership levels, particularly at the manager level where it is highly correlated with strong performance. However, the skill level for most people in Keeping on Point is moderate when compared to other leadership skills. Fortunately, it is easier to develop than most leadership skills. The ability to set priorities and stay focused is not common—it will differentiate you from your peers.



Most people would say that you are a likable person. You relate well to all kinds of people. You make other people feel at ease. You are genuinely interested in other people. And you naturally build relationships by inquiring about people’s interests, priorities, and perspectives. After spending time with you, people feel like they matter. Your positive, affirming nature makes others feel important and valued. People are quick to offer the same respect and consideration back to you.

K/F Insight: Relating Skills are particularly important at the individual contributor level. Most people’s skill in this area is high, and it is moderately difficult to develop. Leaders who are skilled in this area are also likely to be skilled in Managing Diverse Relationships and Being Open and Receptive. While the presence of these interpersonal skills may not be enough to get you promoted, the absence of these skills can stymie your progression up the leadership ladder. 

You seek out people with different points of view and different backgrounds. Even though you acknowledge that it takes a little more time and more deliberate communication, you see the value that a diversity of perspectives and experiences contributes. You are open and collaborative. You share and communicate well. You seek to understand, accommodate, and leverage differences.

K/F Insight:
Managing Diverse Relationships is significantly related to getting promoted at the manager and executive levels. The skill level for most people is high, and it is moderately difficult to develop. Relating well and collaborating with people who have different points of view and different backgrounds and experiences can enhance and sharpen your contribution at work.


You make a point of asking questions to learn more about people. You are willing to share work- and nonwork-related things about yourself to find common ground with others. You actively listen to others’ perspectives. You have a way of focusing your mind exclusively on the person in front of you and what he or she is saying. The fact that you stay so present sends a strong message about the other person’s value and the worth of his or her point of view.

K/F Insight: Most people are moderately skilled in Being Open and Receptive, and it is moderately difficult to develop. Listening, patience, and a relaxed sense of humor are qualities that can help you build strong relationships with your colleagues and team. 

You understand and manage processes well. You know that the best processes are dynamic and require constant evaluation and tweaking. You see how all the pieces fit together and how one affects the other. You build in feedback loops and monitor key metrics. Optimizing for efficiency is something you focus on—you are always looking for continuous improvement.

K/F Insight:
Managing Work Processes is highly correlated with strong performance at the manager level. Managers are often responsible for seeing the big picture and understanding how the pieces interrelate. Most people are low in this skill, and it is moderately difficult to develop. The ability to see a process as a dynamic system and to understand how tweaks create ripple effects is a vital contribution to a business and will differentiate you from other leaders.



26 de juny 2012

Harmonia


M’agrada molt que els meus amics tinguin clar sobretot què no sóc.

Anem a celebrar Sant Joan. Preparem la teca, els aperitius, les begudes en fred, paguem i ho deixem tot a punt. Els homes ens posem a la zona del  sofà i ja d'entrada queda clar que no tenen cap mena de consideració amb mi i no puc veure gaire bé el partit Espanya-França de l’Eurocopa 2012. No sé en quin minut hi ha un gol i tots s’aixequen a celebrar-ho, picant de mans, de pit i de collons, que los españoles los tienen muy grandes, coñ·ño.

Jo em quedo assegut en un racó, solet, aïllat, ben tranquil. Acaba el partit i comencen els riures, acudits, petards i la festa. En un moment donat els dic:

“Com voleu que em senti espanyol si quan fan un gol em feu el buit i no ho celebreu amb mi?”
Es queden amb la boca oberta, no saben què dir, només riuen. Reaccionen posant-me la samarreta de la roja, fet al que accedeixo gentilment i fent gala de les meves arts escèniques.

Ja fa anys que vivim en una plàcida harmonia.



11 de juny 2012

Etapes


Ja el seu origen etimològic conté el concepte "pas", de fet l’any 1540 l'accepció indicava que etapa és "el lloc de pas on s'aturaven les tropes abans de continuar el seu camí".

Tinc el sentiment d'haver me aturat, d'haver fet una pausa si més no mental. Ara haig de decidir quin camí agafar. Tinc diferents opcions per deixar aquest cul de sac en el que estic fa temps. A mida que he anat entrant he anat veient forats que he anat tapant per seguir avançant. Ara que estic a prop del final he entès que no eren forats totes aquelles escletxes, eren sortides que he obviat.
Hi ha etapes que decideixes crear-les sabent que t’acompanyaran tota la vida, que vols que formin part de tu i les crees precisament per aquest fet. En d'altres no hi pots intervenir i es van obrint i tancant elles soles. Són en les que no hi poso gens d'energia, no val la pena.

Ara necessito obrir una etapa d'aquelles complicades, d'aquelles que són difícils d'aconseguir  Una etapa que em faci sentir bé, que em faci sentir ple, aquelles en les què quan fas el resum del dia abans d'adormir te fa que t’aparegui un dolç somriure símbol inequívoc de felicitat i feina ben feta.

Ara que ja ho sé només falta trobar la il·lusió que m’hi condueixi.




04 de juny 2012

Festa

Ara fa un parell de mesos.

-Que nooooooo, que no vull fer una superfesta, que ho penso fer a la meva manera, ni catering ni res, ho farem en plan informal. Podem fer-ho al jardí?
-Nen,  no siguis tonto i parla amb la que ens ho va fer aquell cop pel grup de teatre, va quedar superbe i és molt barat.
-Mama, podem fer-ho al jardí?
-Si, i tant.
-Gràcies
-I que faràs?
-Doncs aperitius (bocabits, patates, drakis i olives), unes quantes amanides, unes pizzes de les meves i embotits, i de segon li diré a la Montse que faci mandonguilles amb sípia per tothom.
-I com posarem les taules i les cadires?
-Les taules? Res de taules, un parell per posar les coses i tothom dret.
-Però nen, que no veus que la gent ha de poder asseure's!
-Ja ho sé, a fora hi ha 6 cadires, a dins n'hi ha 10 que traurem, els 6 sillonets, les 4 hamaques,...collons, hi ha seients de sobra!
-Però la gent ho ha de trobar tot muntat!
-Anem a veure, que són amics meus, que vindran en bermudes, que quan arribin un obrirà bosses de patates, l'altra portarà cerveses a la taula i l'altra tallarà les pizzes, l'altra farà amanides, que no són invàlids òstia! Que no és un restaurant que és com si fos Sant Joan, que tots farem de tot. És una reunió d'amics per celebrar que en faig 40.

Com imaginava mons pares van estar nerviosos perquè tot sortís bé. Ma mare patint perquè no hi hauria prou menjar (i n'hi va haver massa) i perquè tot estés net com una patena, i mon pare perquè el jardí estés bé i arreglat.
-Escolteu, que són els meus amics, que no són uns inversors que venen a comprar la casa!

I la meva dona igual. Que si has previst això, que si allò, que pensa que no sé què, que jo faria no sé què altre.
-Escolta, que te n'oblidis, que munto jo el dinar i ja està.

I ho vaig portar fins a les darreres conseqüències. Fins i tot em vaig anar a comprar jo mateix el regal!

Estic molt content de com va sortir tot, de com s'ho va passar la gent, dels gintònics finals i de la satisfacció de tots d'haver gaudit d'una gran jornada. Ja tenim una altra data per recordar.



23 de maig 2012

Cedir

Fins quin punt haig de cedir a les peticions de les meves filles?

Hi ha coses que no són negociables i en les que sóc i seré intransigent, fins que l'edat els doni la força per rebel·lar-se. Hi ha coses d'insistir i insistir fins a la desesperació però que es veu que fan quan estan en una altra casa. Ja m'està bé.

Elles sempre intenten convèncer-nos amb bones cares i paraules de vegades, i amb plors i crits d'altres, quan volen que fem el que elles volen, quan elles volen fer el que volen. Però de moment no cedeixo i la mostra és que abandonen en l'intent relativament aviat.

Aquest mes he cedit a una petició que ja fa temps que reclamen; no volen anar a jugar a tennis els dissabtes. Portem anant-hi fa temps, tant els dissabtes com durant l'estiu. Elles s'ho passen la mar de bé però no ho volen reconèixer. Crec que el que més mandra els fa és que les aixequi a les vuit un dissabte, quan sovint hem anat a dormir més tard de l'habitual. Però crec que és important que facin esport, que tinguin l'hàbit de fer-ne.

Que no voleu fer més classes? No patiu, el mes vinent, el juny, ja no hi anireu. Però això no vol dir que no hi anem, perquè jo jugaré i haureu de venir amb mi.

Veurem què passa. D'entrada la gran ja m'ha demanat que si podrem jugar un dia junts, que li faci de professor.
A veure si serà que el que no els agrada és el mestre o professora i no hi volen anar perquè s'hi avorreixen?

El mes vinent ho sabré.

05 de maig 2012

Tornar als inicis

Fa temps que ho pensava, ho comentava i ho he fet. Des del passat dia 3 de maig a les 23:45, tot just un quart d'hora abans de fer 40 anys, ja no estic en una de les xarxes socials, he desaparescut de Facebook, m'hi he esborrat.

De moment no tinc ni angoixa ni tremolors, l´únic que noto és que no tafanejo tant i sobretot no deixo que em tafanegin. No veig fotos que algú penja, no m'assabento d'alguna cosa que altra però res crucial. Sé que a la llarga molta gent acabarà donant el pas perquè superada la fase calenta en la que se t'ompla l'ego pel nombre d'amistats irreals que tens, per si el número puja o baixa, quan te n'adones que els que et diuen coses sempre són els deu o dotze....

A més, m'he adonat que he deixat de fer coses que m'omplen molt més i que tenen fins i tot més reconeixement i que segur que a la llarga em donaran molta més satisfacció, de les que em sentiré molt orgullós, bàsicament pel fet que no em surten de manera natural i m'hi haig d'esforçar.

Per culpa de les xarxes tinc una llibreta a mig acabar o no escric res des de fa temps, no hi dibuixo i que són una de les coses que les meves filles mostren amb més orgull a qui passa per casa.



17 d’abril 2012

Un negoci de la llet

Que si home que si, que ja sé que tu ets, que tu has fet, que tu tens, que tu saps però que vols que et digui, no m’hi acabo d’acostumar. Això de tenir tan a prop una persona tan tan taaaaan important i amb tant coneixement em supera, em bloqueja, jo tinc un esperit més senzill, més humil, com t’ho podria explicar, crec que si et dic que sóc una persona amb uns altres valors la teva intel·ligència sabrà copsar tot el significat i per damunt de tot sabrà trobar i veure tot el que ens diferencia.

A mi no em fa res reconèixer que un tema no el domino ni dir que no he estat en tal o qual lloc. Vaja, fins ara no ha passat res, però si que és cert que a mida que les meves filles vagin creixent potser em perdin el respecte quan els digui que son pare no sap diferenciar el caviar Beluga i el Sevruga (no els penso dir que no m’agrada i espero que tu tampoc em descobreixis el secret. Cremallera)

Fa uns deu anys vaig tenir un am.., vaig tenir company de feina que tenia una botiga d’esports.
-Que com va la botiga? Bé, va bé, a veure si un dia t’hi passes. Umm, no ho crec, em cau una mica lluny, seixanta quilòmetres és massa.

Al cap d’un temps un bon amic meu i conegut d’ell em va dir que havia tancat la botiga. La versió oficial és que va tenir un comprador i la va vendre a contracor però que era una oportunitat que no podia deixar passar, és el que tenen els negocis, que de vegades t’has de desprendre de coses que rutllen per engegar-ne d’altres que aniran millor.
La versió real és que no venia ni un tee.

M’agradaria estar amagat i observar-los quan estudien per saber on guarden els manuals. Perquè aquesta gent ha d’estudiar cada dia, no pot ser natural. Segur que has de tenir unes fitxes que et diuen què fer, els mots a emprar, tot ben endreçat en uns carpesanos amb títols fets amb dymo.

El que si sé és una cosa: les respostes que no saben les troben aplicant la cuenta de la lechera.
 
 
 

11 d’abril 2012

El ciclisme m'ha fet valent.

Tot són anades i vingudes. Acaba passant en qualsevol tema tot i que n'hi ha en els que passa més ràpid i sovint que no pas amb la freqüència meteorològica dels darrers temps. Intento no oblidar-ho mai, tenir-ho sempre present per quan venen mal dades poder estar preparat tot i que també com a mecanisme per no deixar que m'afecti més del necessari.

El curiós de tot plegat és que et pots tornar una mica bruixot, hi ha moments en què pots arribar a endevinar els fets, a preveure'ls. I això ajuda molt, vaas amb una tranquilitat per la vida que genera enveges de les grosses. "Tu ets un passota!" hi ha qui em recrimina enfadat, però com que ja el veia venir li explico amb aquella pausa que els que tenen raó empren i molesta taaant, que treuen foc pels queixals.

L'avantatge de no oblidar que tot és cíclic és que pots prendre partit, pots intuir com aniran les coses i pots anar treballant, anar mirant, observant, i quan arriba el dia ja tens la resposta que més et convé. "Que no nos embauquen, no nos dejemos enganyaaar" que deia aquell.

I això sobretot m'ha donat un valor que fins ara no tenia i que em pesava a l'escrot sobremanera, he deixat de tenir por. Vejam, una mica encara en tinc, sempre queda "algu" però estic molt satisfet perquè he estat en situacions en les que històricament havia actuat d'una manera i ara hi actuo d'una altra.

Escooolta, i he dormit béeee, ehh!

02 d’abril 2012

Queixes

Tinc la sensació que a mida que vaig creixent, a mida que van passant els dies, a mida que visc certes situacions, em torno més crític. Fins ara hi havia coses de les que no em queixava. Ara em queixo sovint, no me n'amago, no deixo passar res sense un comentari. He començat als bars i restaurants on ja no accepto una merda de cafè i on la majoria de cops no el prenc tot i que l'acabo pagant en moltes ocasions.

Tampoc me n'estic quan demano una canya de cervesa i afegeixo "però tira-la bé ehh!, amb la crema" provocant que el cambrer em pregunti quan la porta si està bé per així jo dir-li que no. Perquè us prometo que la majoria de la gent no té ni puta idea de tirar una bona cervesa. Ho sé perquè me n'han ensenyat la gent d'una cervesera i ho comprovo a diari.

Em fa pensar que hauré de controlar les queixes si no vull acabar com un avi "cascarràbies".

18 de març 2012

Passió

Jo feia d'actor als Pastorets de Gavà i quan vam anar a veure la Passió d'Olesa tots plegats, ens vam quedar bocabadats en veure tal espectacle.

Un escenari tan gran, tanta gent, uns decorats espectaculars....

Doncs vet aquí que hi hem actuat gràcies a l’amic Albert, persona coneguda i influent del poble que ens va convidar a anar-hi, i a actuar en una escena.

Un cop més les reticències de les nenes han estat presents. Però quan han hagut de marxar a vestir-se, veure i viure entre actors, no paraven de fer les preguntes que sorgeixen amb l’excitació.

M’agrada que facin coses diferents, que vegin quines coses es feien i es fan de manera tradicional i desinteressada.


04 de març 2012

Enganyar

És divertit enganyar, fer creure coses, donar pistes, jugar. Tot es converteix en un joc quan arriben els aniversaris. En qüestió de dies he parlat amb uns quants, els que he cregut que eren significatius dels últims temps, els que m’han vingut al cap a l’hora de muntar-ho de manera tan ràpida. Havia de ser una cosa senzilla, volia que fóssim 13, el seu número preferit.

Es veu el mar des del restaurant?
Si, com a tu t’agrada!
A quina hora tenim taula?
A dos quarts d’onze.
Tan tard?
Si, perquè es veu que tenen dos torns, a les vuit i a dos d’onze. He pensat que millor més tard.

La raó és que el Barça jugava a les vuit, i així ho podia mirar per internet just fins a 5 minuts del final, hora en què els convidats estarien arribant al restaurant. Ni platja ni balcons. Al restaurant de la meva amiga M, que per fer “gasto” a un altre lloc, vaig a l’Ambar de Gavà. Deixo estratègicament el cotxe un carrer més enllà del restaurant.

Però que no estava aquí a sota de casa el cotxe?
Si, però quan he anat a posar benzina me l’han pres.
Bffffffff!!

Saps que la M es casa?
Ah si? (ja ho sabia, m’ho havia dit l’M feia unes hores)
Si, si m’ho ha dit aquest matí al mercat.

Espera’t un moment que passaré a fer-li un petó d’enhorabona!
I òbviament, la C m’ha seguit fins al restaurant. Quan he entrat, tots s’han amagat darrera la taula quadrada.

Apa, quina taula més maca quadrada? Per qui és?

Sooor-preeeee-saaaaaaaa.

18 de febrer 2012

Wàter

Aquesta sensació que se’t queda a la panxa quan has menjat molt, cada cop em desagrada més i de seguida el que vull és buidar. I sempre que em passa, o no trobo el lavabo en condicions o bé no és el moment.
Si estàs a l’hotel tires milles perquè estàs sol i no passa res, poses la televisió una mica alta i sense miraments pots emular als grans compositors que solen aparèixer quan agafo un avió i més després de tot un trajecte en taxi . Serà la pressió de les alçades. I això sempre em porta a discutir els arquitectes i la seva poca anàlisi per posar els lavabos.

I quan vas a casa d'algú? És una putada perquè molt sovint els wc estan al passadís. No entenc perquè el lavabo es diu de cortesia. De cortesia de què, si et fan posar vermell com un tomàquet, si has de fer coses que et teu cos no està acostumat com tossir i apretar al mateix temps, per dissimular els espetecs. Si et quedes dins l'habitacle ensumant, esperant a que tot quedi difuminat, obres finestres, tires perfums abans de sortir pregant que no hi hagi ningú més que hi vulgui entrar.

Cert és que si estàs a casa d'un amic, ell pot sovint anar al wàter de la seva habitació i no et farà sentir malament. I total és amic teu. Però què passa quan el pis d'un edifici és reconvertit en despatx? Això si és una putada. Tanta gent evacuant al cap del dia, fa venir migranyes.

I si a sobre t'asseus davant la porta del wc, això és un festival!

13 de febrer 2012

Canvis

Cada cop em costa més escriure amb regularitat. Fa setmanes que hi penso mirant de trobar el perquè. Per una banda em sap greu no tenir-ho actualitzat amb més regularitat, però de seguida em calmo perquè hi ha diverses raons que ho provoquen. No sóc escriptor i per tant costa molt. No tinc una única temàtica, no estic especialitzat en una àrea concreta i es fa difícil buscar coses noves. Tinc la sensació d’haver escrit i opinat de quasi tot. Potser la moda ja ha passat. Fins i tot he sentit a escriptors tradicionals que han sucumbit a les noves tecnologies i passen les pàgines en una pantalla.

Vaig començar fent una web (http://www.espaidisseny.com/jana/) que durant 4 anys la vaig anar actualizant perquè la família pogués veure les evolucions. Després van posar-se de moda els blogs i vaig començar a escriure. Vaig compaginar-ho amb dues llibretes on he escrit i dibuixat per després passar-ho al blog. Ara ja fa un temps que el tema dels Smartphones et faciliten la vida i tot s’ha tornat instantani. Ara la moda és fer fotos i penjar-les o fer comentaris de menys de 140 caràcters.

Estic en una fase en què el títol del blog és més vàlid que mai.

07 de febrer 2012

Espectacle

Van estar tota l'estona amb la boca oberta i els ulls encara més. I me n'alegro. Molt.

Fa molt de temps vam decidir portar-les a veure un espectacle diferent perquè sabíem que els agradaria malgrat les seves inicials reticències pre-adoslecents. Els ho vam comunicar molt il·lusionats i les respostes van ser a mi no m'agradarà, jo no hi vull anar, perquè hem de mirar-ho tot, i si no tinc ganes d'anar-hi què,....

Durant una estona vaig pensar que els feia més il·lusió no anar al col·legi un divendres a la tarda que no pas anar a l'espectacle. Els avis les van anar a buscar al migdia i les van portar a Barcelona. Vam fer l'intercanvi i des del primer moment que em van veure preguntaven cada trenta segons si ja havíem arribat. Vam recollir la C i vam enfilar cap allà. Quan van veure la carpa gegant van començar a fer salts. No van voler ni comprar crispetes, no tenien temps de pensar-hi, el seu cap no parava de donar ordres als ulls per no perdre's detall.

Va ser meravellós veure-les mirar, veure-les observar, veure-les comentar i veure-les queixar-se un cop tot havia acabat. En volien més.



video



Coincideix en el temps que han vist una informació a la tele d'un circ tradicional i s'han mirat posant cares i dient Això és un ciiiirc? Que cutre!
I ara, cada cop que senten l'anunci de l'espectacle a la tele, deixen el que estan fent per mirar-ho de nou, encara que siguin uns petits segons.

Posant-ho a l'extrem, prefereixo deixar de sopar uns quants dies per poder donar-los la oportunitat de veure un espectacle ben fet, que cuida els detalls i que les faci vibrar i emocionar.










15 de gener 2012

Regal

Malgrat les baralles continues, el fons és el més important.
I el fons de les dues és bo, molt bo.

Ahir vam celebrar l’aniversari de la V.
Quan van arribar els amics, la J va agafar la seva gran amiga A i la va raptar. Tots vam estar al menjador excepte elles dues que van estar a la cuina.
Què feu? Estem escrivint una cançó per dedicar-li a la V. I després farem una coreografia. Molt bé.

Abans del pastís la van fer asseure al mig del menjador, mentre tots l’envoltàvem. La V estava amb aquell somriure nerviós d'esperar una sorpresa. Segur que ho recordarà tota la vida.
No hi ha res com regals personals, on hi has posat la teva imaginació, els pensaments, creativitat i sobretot, amor.


video

10 de gener 2012

Marxa enrere

D’acord, ho he fet malament, però tampoc és tan greu. No n’hi per a tant collons, amb la de coses importants i greus que hi ha per arreglar.

Vols dir que no és més important perseguir els que fan pintades, els que van beguts i molesten, els que canvien el tub d’escapament de la moto i fan massa soroll, els que això i els que allò altre, fins i tot els que llencen pipes a terra i tenen la Rambla com una cort de porcs?
Li hagués dit tot això però no era la meva prioritat.

Passar en uns instants de -300 a 0, fa il•lusió, què vols que et digui.

Davit, estaràs a casa, que et vull portar una cosa per les nenes? Si si, ja pots venir.
Mitja hora després.
Va, que et porto en cotxe fins a casa que vas coixa. No cal home no cal. Si que cal. Però haig de passar per casa teva a deixar-li a ta mare això. D’acord, ara hi passem.



El meu carrer i el de mons pares són paral·lels. El meu puja i el d’ells també. Les dues cases estan separades 150 metres però si hi vull anar en cotxe es multiplica per cinc o sis. Haig de seguir un carrer, baixar per l’altre, girar a la dreta fins la rotonda, fer-la i tornar enrere dins al seu carrer. Si no tinguessin el mateix sentit, seria com anar a peu.
Pugem al cotxe. La tieta remuga. Nen, no cal, que ara hauràs de fer tota la volta. No home no, que faré com tots i com sempre. Aniré marxa enrere.



Pujo el meu carrer, tombo a l’esquerra i quan arribo al cap de l’altre carrer, faig marxa enrere.
Em sembla veure dos policies, han aparcat a dalt de tot, al gual de la Colometa. Estan sortint del carrer, estan mirant una casa, com si hi hagués uns okupes.
Baixo tot el carrer, obro la porta, deixo el que havia de deixar a casa mons pares. Quan surto hi ha un policia esperant-me. Comença l'espectacle.




Vostè sap el què ha fet? Jo no m'ho podia creure, passa per davant nostre i ha fet marxa enrere. Si li dic la veritat he pensat que ens estava xulejant perquè anar tot el carrer marxa enrere són dues infraccions, anar enrere i en contra direcció. A veure, el carnet de conduir.




Li he dit que si, que ho he fet malament, que tenia pressa i que no ho he pensat bé, però no crec que n'hi hagi per tant (ho he pensat). En veure un cotxe de policia i que em demanaven papers, un parell de veïns s'han acostat preguntant que què passava. Res res, no passa res, està comprovant una cosa, marxeu marxeu que no passa res.


Suposo que això l'ha entendrit en veure que hi ha gent que m'estima, que es preocupa per mi. O veure la tieta asseguda dins el cotxe esperant. Sap que li podria posar una multa de 300€? No el multaré, encara no sé perquè però, però.... és que sap el què ha fet? Va marxi, però no ho torni a fer. Gràcies, no tornarà a passar, li prometo.




I res, em vaig pujar els pantalons i vaig marxar en primera fins a casa la tieta.








04 de gener 2012

Suposicions

Hi ha dies que recordes tota la teva vida. Els homes que som més simples (o ximples) solem recordar esdeveniments esportius. Jo molts.

Aquest any m'he adonat que per Cap d'any el meu cervell pensa a estones en les coses que has fet durant l'any, com creixen o els viatges, però també i sovint, en els primers dies de l'any.

Ahir ho vaig recordar i avui hi porto pensant no minuts sino hores. Tinc un rau-rau al cos que va pujant fins als llagrimals a mida que arribem al final de la tarda.

El 4 de gener no hi ha cap final de res, ni de lliga ni d'europa. El puto i maleït
4 de gener va ser el final d'una jove vida i l'inici d'un fastigós record.

Sempre penso quin aspecte tindria, quina relació tindríem, on hauríem anat de viatge, si treballaríem junts. I en certa manera ho he estat fent perque he treballat amb el seu cunyat i he anat amb sa germana de vacances.

De l'estima i apreci que li tinc als seus (i que crec que saben i perceben) espero que ell, des de les altures se n'apropiï d'una part i així em tingui ben a prop.

03 de gener 2012

Mut

Perquè no parla?
Perque és mut.
Què vol dir mut?
Que no pot dir res, cap paraula, cap lletra.

Pensa i diu:

Els muts no poden ploraaaar?


02 de gener 2012

Els Reis

Estan endreçant els armaris. Retiren la roba petita. La posen en una bossa per donar.

-La donarem als pobres, diu sa mare.
-Els pobres estan al mar?
-Al mar n'hi ha però a Gavà també.
-Són els que porten motxilla?
-Alguns si. A més aquest any com que estem més pobres, els reis també ho estan i segur que no portaran tantes coses.

-Doncs això ho fan malament perquè si tens molt t'han de portar poc, però si tens poc com nosaltres, ens haurien de portar moltes coses.

Li queden quinze dies per fer set anys però raona d'una manera!