Informal

Les meves filles es mostren reticents, no volen anar-hi, no entenen perquè no anem a casa l’avi a menjar arròs.

Ho havíem anat aplaçant diverses vegades. Finalment un organitza un dinar a casa seva. Som quatre que vam treballar junts a Paris en la nostra època daurada però que no ens hem vist mai plegats fins avui, més de quinze anys després.

-Però on anem a dinar?

-A casa del Djamal.
-Però qui és el Djamal?
-Un amic meu, de quan treballava a Paris.
-Quin rollo, jo no hi vull anar.
-Però si us ho passareu bé, també hi haurà la Marie amb els nens.
-Ah. Com has dit que es diu?
-Djamal.
-Quin nom més raro.
-És àrab.
-I què fa?
-És pilot d’avió.
-És piloooooot d’avioooooooó? Que guay.

Ja tenen ganes de veure’l.

Arribem a casa seva i els presento. La Jana em pregunta: Qui és l’àrab? Djamal, vine. Mira que pregunta ma filla. No tens cara d’àrab. Ell li parla en català i ma filla encara al·lucina més.

Els nens pasta asseguts a taula. Nosaltres també pasta. Perquè dinar hem dinat asseguts als sofàs, als pufs, en cadires. Tots al voltant d’una tauleta central on hi havia els musclos, embotits, olives i patates, i les copes de vi. El plat d’espaguetis, a la falda. Tots apretats fent malabars.

Això només ho podem preveure ell amb la tranquil·litat de saber que ens semblarà bé. Un dinar informal, sense haver de quedar bé. Hem passat molts dies i nits junts, ens coneixem perfectament i tots riem molt. Fins i tot les nostres parelles han estat a gust i no s’han sentit desplaçats. Després s’afegeix un cinquè i tot continua igual, com si no hagués passat el temps.

És fantàstic.