24 de gener 2010

Instruments per lligar

Pregunten a la ràdio si toquem algun instrument. Suposo que no serveix o no val dir la flauta que tocàvem al col·legi, per obligació. Hi havia qui tenia un petit orgue que ara seria impossible tocar, més que res per la dimensió actual dels nostres dits.

No és una hipòtesi, és una realitat, viscuda i patida. Quan toques un instrument, lligues més! Si si, és així. Sé que és trist però és cert. Sempre he vist gent que toca la guitarra i sempre aconseguia reunir molta gent al seu voltant. I lògicament, quanta més gent hi ha, més probabilitats que algú s'acabi "enamorant". Que si et dedico una cançó, que si canto una lenta, que si vols que te la toqui....

A mi també m'hagués agradat saber-ne. Però no em van deixar. El primer que et passa pel cap és això de lligar (potser tinc un trauma!) però amb el cor a la mà m'hagués agradat tocar un instrument per poder cantar. Crec que és inevitable estar tocant i no cantar, a no ser que no t'agradi però deu ser molt difícil no arrancar a fer-ho.

Ara sé que no hi ha assignatures impossibles. Et poden semblar més fàcils o difícils, depèn de les aptituds de cadascú però en gran part, el professor que te les ensenya en té gran culpa de l'èxit o el fracàs. Mira, si un professor que vaig tenir hagués estat bo, ara sabria vietnamita. Si si, vietnamita, l'idioma. Vaig apuntar-me a USA a un curs però el professor resulta que no ho era, i com que era un aficionat vam perdre l'interès. Igual que el de "Física y Química", el de Literatura, el d'Història.

O com una professora de música. Ma mare ens va apuntar amb mon germà a aprendre'n. Anàvem a casa d'una veïna del carrer del costat que potser en sabia molt, de música, però de motivació no gaire. Ens fotia cada calbot!! Quan no encertàvem el Mi sostingut....calbot! Que no entenies la clau de Fa, i mira que els anuncis de Fa sempre m'han motivat, calbot. Potser va tenir un mal dia, però això va marcar el meu esdevenir musical. Li vaig agafar por i per això molts dies preferia quedar-me al carrer jugant a futbol. Òbvia dir que ens van desapuntar. Més tard ho vam provar amb l'Enric que estava davant de casa, però el mal ja estava fet i no havia cicatritzat.
És una qüestió de motivar els alumnes. Jo tenia uns dotze anys i si m'haguessin dit que més endavant lligaria més, ara seria tot un professional.

Noo, un gigoló no, un músic.

21 de gener 2010

Abans-d'avui

La meva primera feina va ser al diari Avui quan el director d'aleshores, en Lluís Pons, em va explicar que necessitava una persona al departament de distribució. Hi vaig estar un any i quatre mesos, el temps que ell va trigar en marxar al diari El País i fins que la nova directora em va dir: Ets l'últim que ha arribat i el primer que marxa. També la recordo perquè va intentar estalviar-se diners dient-me que si jo marxava era millor que no pas que ella em fes fora, perquè això suposaria una taca al meu expedient. Taca? Però si em fas fora improcedentment!

Una de les coses coses que vaig haver de fer era anar a reunions amb els col·legues d'altres diaris de Barcelona i assisitir a actes i entregues de premis. Això era l'any 1997 i anar amb la Cristina a una entrega de premis del gremi de quiosquers de Tarragona. Un sopar d'aquells on només has de fer acte de presència i prou, amb un menú dolent i escàs, companys de taula desconeguts i quasi muts. Vam estar situats en una taula al final de tot de la sala. Encara no sé com la vaig convèncer per acompanyar-me. Feia pocs mesos que festejavem.

-Hola, sóc el Davit i venim del diari Avui.
- Jo sóc el Francesc i també som de l'Avui.
- Jo sóc la Pepi i tinc un quiosc a la part alta de Reus.
- Nosaltres tenim un quiosc a la parada d'autobús d'aquí Tarragona i un altre a la Plaça de l'Ajuntament.

I així fins a presentar-nos tots per trencar el gel. Vam parlar del món dels diaris, de les distribucions, promocions, anuncis, coses a millorar.....

- I tu en quin departament de l'Avui estàs?
- No no, jo sóc la nòvia del Davit, treballo al món d'internet.
- Ah.

Arriba l'hora de l'entrega de premis. Les autoritats pugen a l'escenari i comencen a cridar els guardonats.

- Josep Vendrell, de Tortosa com a reconeixement a la tasca realitzada durant anys.
- Maria Garrido per....
- Lluïsa Pardo per...
- Juan Expósito per...

No cal dir que quan deien el nom tothom començava a aplaudir mentre el guardonat s'aixecava de la seva taula, anava fins l'escenari entre grans aplaudiments i mirades.

"Davit, m'estic pixant. El proper nom de dona que diguin et juro que m'aixeco i vaig al lavabo" em diu la Cristina.

- Ramona Prats.....

I s'aixeca la Cristina! Els de la meva taula em miren preguntant-me amb la mirada que on collons va, si ella no és la Ramona, mentre ella comença a caminar i tothom la mirava, l'aplaudia i feia comentaris a la guardanoda. Casualitats de la vida fan que la Ramona aquella nit no hi era i ningú va sospitar res. Només una dona anant a buscar el premi no suposava cap problema.
Els de la taula insistien ara amb paraules: Però on va? És una noia molt de la broma, responia jo.
Segueix caminant, les autoritats la miren, ella els mira i ..... enlloc de seguir fins l'escenari, a l'alçada de la porta gira a l'esquerra i surt de la sala. Tothom flipava, ningú entenia res, era potser una mesura de protesta al gremi? Algú li va preguntar que on anava i ella diu: Al lavabo! I el premi? Però si jo no sóc la Ramona! Pechugona si però no Ramona.

Sense cap mena de dubte, una de les millors actuacions que ha fet la Cristina.
MEMORABLE!!

18 de gener 2010

Ensaladilla

Sempre trobo paperets sota la porta. Sempre els llenço. Els d’avui no. Em crida l’atenció que n’hi hagi 4 d’iguals. El primer diu ¿Esta pensando en reformas? Fan de tot a precio razonable y buena calidad. Presupuestos sin cargo. Posa el mòbil del Sr.Vladi. Deu ser rus, de Vladimir, penso.

El segon diu ¡Necesito Trabajo!. Sra. Rusa busca trabajo para limpieza, servicio doméstico, acompañar y cuidar niños, personas inválidas y ancianos, con experiencia y responsabilidad. No em queda clar si és ella la que té experiència o han de ser els ancianos.

El tercer va a sac, sense titular. Sra.Rusa esta buscando un amigo español para relación de amistad seria y comprometida.

I per últim, Masaje!!! Sra.Rusa medico titulado profesional se ofrece masaje a domicilio con experiencia 20 años. Tel: 650...... Precio economico!!!
En aquest cas no sé si és jove o que fa molts anys que treballa.

Aquesta família és molt professional, perquè han de ser família! Tants russos hi ha a Gavà. Mentre el Vladi et pinta el menjador cantant el Kalinka, ella xerra amb tu a la cuina, et fa un massatge a l’esquena i t’acaba netejant els baixos. I a sobre ella et prepara una Ensaladilla després de batre’t els ous, a l’habitació. Això és la òstia, vaja, una promoció difícil de rebutjar. M’ho tornaré a llegir perquè estic temptat de trucar.

Oooooh, quina pena, no compleixo la tercera oferta.

15 de gener 2010

Almoina

Hi vas sol? Si. I no és una mica trist anar-hi sol? No perquè. Tots els que hi anem volem el mateix i per tant sempre hi ha algú que t’acaba dient alguna cosa. Al final ja ens coneixem tots. A més, no és el mateix veure un partit de futbol sol doncs parcialment també l’estic jugant ja que em transporto al camp, també faig centrades o gols, que dinar sol. Encara no he aconseguit transportar-me a la cuina a tallar en juliana o fer reduccions. Potser perquè no està a la vista.

M’agrada dinar a la barra, és l’autèntic escenari. És una funció difícil de pair per la personalitat de l’actor principal, però un cop passes el mal tràngol dels dos primers dies, després no hi ha qui et tregui d’allà. És meravellós, fantàstic. Ahir tot just ho comentàvem amb la dona que tenia al costat i el noi de l’angle. No ens coneixíem de res però vam estar comentant els plats que hi mengem, com són els altres restaurants de la zona i com no, la personalitat del Carles, amb un humor i una ironia, que té els seus detractors però que tant m’agrada.

Hi ha paraules que et recorden fets, persones, cançons... A la paraula Brussel•les associo Banana Split.
Quan entre els 18 i els 28 anys vaig estar treballant els estius a Paris, organitzàvem sortides els caps de setmana als Castells del Loira, Mont Saint Michel i Bèlgica. En un dels viatges i després d’haver visitat Bruges, vam anar Brussel•les. Els que hi treballàvem vam anar a voltar la ciutat tot i conèixer-la bé abans de dinar. Jo acompanyava 5 dones. Van decidir entrar en una botiga a mirar calces i sostens. Jo vaig passar del tema i vaig seure a terra al carrer. La Mariona, que feia de guia turística, em va donar la seva carpeta d’apunts. Vaig treure un full amb la lletra d’una cançó del Julio Iglesias que vaig deixar a terra per llegir-la mentre em tocava els cabells. Clinc, clinc! Una dona va passar i em va llençar tres monedes!! Em va donar almoina!! Va pensar que era un rodamón!! Senyora, però que no vaig net i polit, sense els pantalons estripats ni les sabates trencades!! No m’ha tornat a passar mai.

Més endavant anant cap a unes galeries comercials, vaig trobar dos-cents francs belgues entre unes llambordes de la parada de taxis. Era l’empenta econòmica necessària per fotre’m el primer i deliciós Banana Split de la meva vida

12 de gener 2010

Un dia a l'hospital

Com ens havien dit, a quarts de vuit estem al hall de recepció. El senyor, que no parla català, ens diu que ja ens avisaran. La noia, que si el parla, ens fa l'admissió. Cinquena planta a l'esquerra al final. A control d'infermeria ens diu que la nostra és la 515. Parla català. Ostres la tele, vaig a demanar que l'activin. Baixo a admissions. Em toca l'altra companya. Hola volia la tele. Son seis euros en cinco minutos la tiene activada quiere recibo? No gràcies. Si no funcionés necessitaré el rebut? Qué, cómo? N'hi ha que saben unes paraules clau com "tele", "gràcies, que s'assembla a grasias" "Déu, que ve d'adéu", i amb això van fent.
Has pujat al Dragon Khan? Doncs fins aquí va ser com fer la cua i fer la primera pujada.
A partir d'ara és l'atracció sencera.

Buenos días. Hola. Bon dia. Bon dia. Le vamo a tomar pressión y la temperatura. Ui, si que lleva ropa! És que fa fred. Como? Que fa fred, frío. Si claro, pero no sé si se la podré tomar. Ves, cuando se lo pones asín, la máquina lo hace solo hasta que pita. A ver, póngase recta porque estos termómetros, como están prohibidos los de mercurio pues se tiene que estar recto, comprende? Piiiiip. Ya puedes apagar. Cuanto marcaba de máxima? No lo sé, no me he fijado. Siento setenta o así, no? Si, más o menos, siento setenta dos. Y la mínima? sesenta y sinco, creo. No? Si.

La Cristina i jo pensàvem que eren dues actrius, una veterana i una jove aprenent, que et posava l'hospital amb molt bon criteri per destensar la situació, perquè riguis i et tranquil·litzis una mica abans d'entrar a quiròfan. Però no, són de veritat, treballen en aquell hospital.

La Cristina en una cadira, jo a la butaca i repenjada al llit la Charo, dona propera a la retirada. Darrera seu en segon pla de tot l'aprenent. Le voy a haser algunas preguntas importantes. Edad Alguna enfermedad? Hay algo que no le guste de comida? Nada? Alergias?Algún metal? Llevo un Diu. Como dise? Me está preguntando si llevo algun objeto metálico? No, si tiene alergia a algún metal. No lo sé. Objetos metálicos? El Diu. Cómo? Cómo qué, cómo se pone? Vaig estar a punt de dir-li Pues por la figa, por donde va a ser, pallussa. Bueno, las operasiones? Es que es muy importante apuntarlo todo. Di-u. Qué más? Dos cesáreas. Operasion de la rodilla, de cual? Muy bien, la de-re-cha. Me pusieron un cuncher a raíz del accidente y son dos operaciones más, para ponerlo y para sacarlo. Claro claro. Un qué? Y se escribe tal cual? Cung-sher. Llevo aparatos en la boca. Son fijos? Si claro. Muy bieeeeen, pró-te-sis fi-ja. Home, millor po, mejor ponga Ortodoncia porque por prótesis fija igual piensan que lleva una pelvis de titanio, no? Fuma? Esporádicamente. Ya. Otros hábitos tósicos? No. Veo que tiene movilidad buena. Conose su enfermedad? Un teléfono. 6 tal tal tal tal tal tal. No, le falta un 7. Como? Si, que ha apuntado un número de menos. Ah siii? Si. Este es suyo? No es mío, diu la Cristina. Ah, pero si queremos contactar? Pues ya lo cogeré yo, que estaré aquí con el mòbil, li dic jo. Pero si queremos contactar con Usted (mirant-la) como ya la tenemos aquí en el Hospital pues ya se lo decimos, no?

La Cristina jo i l'ajudant ens mirem aixecant les celles. Jo no puc evitar fa estona prendre notes, estic assistint a una classe magistral. No entenem res. Usted quiere que le de mi teléfono? Si mejor, por si hay algo. La miro i li dic. Tal tal.... Esto debe ser un móvil, no? Como empiesa por 6... Bueno, ahora le explicaré como funsiona la cama. Flecha para arriba es para subir.... Cristina, l'ajudant, trae un traje de gala para que se lo pueda poner. Le daremos gorro, bata y braguitas.

Marxen. La Cristina i jo no podem evitar rememorar el que acabem de viure i riem molt. Ajuda a destensar-la.

Entra l'ajudant i pregunta: Exactamente que te hacen en la rodilla? No, no, que no me operan de la rodilla, me hacen....

Collons, quin parell. La putada és que l'ajudant no aprendrà moltes coses de manera correcta perquè amb la professora que li han posat... De fet, va entrar a posar-li aquell braçalet típic dels hotels del carib i no sabia com es posava. Sort que nosaltres hi hem estat i sabem com es posa perquè sinó encara estaríem a l'habitació.
Encara una altra; avui al matí entra l'ajudant a portar-li l'esmorzar i al deixar la safata li llença per terra el got amb les pastilles. Toma, ya está. No, no està falta una. No ya les he recogido todas. No falta una te digo, eran tres. La Cristina mou la manta fent-la volar i en cau una tercera. Ah si, tenias razón. Vaya dia que llevo, vaya dia. Més aviat vaya dos dias guapa!

Entra la doctora que ha operat, molt simpàtica i catalana. Es veu que tot l'equip del quiròfan parlava català. És una dada més.

Ahir van passar 6 infermeres diferents, comptant les dues actrius principals. Una acaba parlant català al final de l'estada a l'habitació si és que dir Bona nit es considera parlar una llengua. Les altres cinc no i més quan tres explícitament em diuen que no entiende que le hable en castellano.

De moment anem 8 a 2. Baixo a la cafeteria. Bon dia, un cafè amb llet. Sólo? Si. Em posa un cafè. He demanat un cafè amb llet. Qué? Que he pedido un café con leche. Yo le pregunté si sólo. Si, yo he dicho que solo quiero un cafè con leche, que no quiero nada más. No no, yo le pregunté si quería un café solo. No, vull un café con leche. Els altres tres sud-americans miren la conversa posicionats clarament a favor de la col·lega, de feina i de país.

Els números no enganyen: 12 a 2.

Vaig tenir el sentiment, la sensació i en contra del que diuen més enllà de l'Ebre d'estar perseguit. Gràcies a Déu sense bisturí a la mà.

07 de gener 2010

Trenta quilos

Espera’t un moment que faré una Bonoloto. Ja està, a veure si ens toca.
Has comprat algun número pel Niño?
No, i tu?
Tampoc. N’he vist un ara més xulo, amb molts vuits.

Tenir el número que ha tocat davant teu, mirar-lo, que t’agradi, estar en l’Administració que l’ha repartit, i no comprar-lo.... Potser no era la nostra hora. Crec que mai havíem tingut tant a prop dos-cents mil euros.
No passa res, segur que no m’hagués tocat perquè a la nit, ens vam posar a l’esquerra de la cavalcada per poder veure bé al Baltasar i el tio només va que mirar a la dreta.
Quan ja ha passat és molt fàcil opinar i predir.

Avui comentant la jugada mentre prenia el cafè amb llet, una dona del meu costat ha dit que total 200.000 euros no és res, 30 quilos els té tothom al banc. Jo no conec a ningú del meu entorn que tingui tants diners. Però no 30, ni 30 ni 5. Tots vivim al dia, no estalviem perquè no podem, i no tenim ni grans capritxos ni “lujus” per això quan penso en què podia haver guanyat un dècim i fotre-li un pal a la hipoteca.... El de la barra i jo ens miràvem flipant. Cap dels dos tenim un entorn tant luxós, ni estalviador.

Crec que amb aquest comentari queda demostrat que la dona té afany de protagonisme, de ser més que ningú, de sentir-se superior. Jo sabia que tot el que fa ella és millor, la seva família és millor i que són els millors esportistes del poble, que els nens van súper ben vestits sempre, que el seu Christmas és súper xulo que li fa un professional... Escolta, que potser si que els té i jo aquí rajant gratuïtament. Però diria que si els tens, no fas comentaris així. Jo pels Reis no els porto mai roba, no, joguines que és el que necessiten. El meu gran té 26 jocs de la Wii, 26!

No he gosat preguntar si són jocs originals.

04 de gener 2010

X

Sona el telèfon. David, és per tu. Si? Nooooo. Marxo. Entro al cotxe. Ploro molt.
Passen ràpid, molts dies, anys. Quantes coses. Balanç positiu. Només n’esborraria una. La de fa 10 anys.


Segueix-me. Guia’m.

01 de gener 2010

Bàscula

De moment no tinc res, per tant no trobo a faltar res. Tot el que tingui a partir d'ara serà per sumar. Així ho espero.

El resultat pot ser vuit però ser insuficient. Inevitable és mirar enrere. Provaré de no fer-ho en excés. El passat em perjudica. Em perjudico si el miro. Poden ser molts cops i alhora sentir-te parcialment buit. Dependrà de l'esforç. Del meu esforç. No em preocuparé, un any més, per coses que no depenen de mi exclusivament. Les que sí en depenen, les faré. Les altres les hauré de valorar en arribar a la fi, valoració que sí controlaré.

Depèn de mi tenir elements, dades i no sentiments, valors objectius i no sensacions. Són fredes, seran fredes però irrevocables. Ningú les podrà obviar. Portaré un control, m'ajudarà a valorar. Tot és una xifra, les xifres ens marquen, ens segueixen, les creiem, fonamenten. Se n'han de tenir de parells i de senars. De grans i de petits. També vull no tenir-ne . Ni massa ni pocs. Vull tenir uns números equilibrats.

La vida és un número.
La vida és un equilibri.