Els deures

Si haig de buscar prediccions em fiaré de l’horòscop xinès per tenir més dades, més paraules que em permetin fer-me una idea precisa. Fa més de 4 anys vaig fer una petita recerca sobre la personalitat que tindrien les meves filles i Déu n’hi do el percentatge d’encert. Són la nit i el dia. Una de les qüestions habituals dels darrers mesos són a l’hora de fer els deures.

La gran ja ens avisa que ha de fer els deures quan veu que estem relaxats i no tenim pressa per arribar a casa. L’altra aprofita la festa. És divendres, fa 3 minuts que hem sortit del col·legi i la gran ja diu que vol anar a casa per fer els deures i treure-se’ls de sobre. La petita en canvi sempre vol una estona més per jugar. La gran treu mala nota a un examen de mates i ens fa muntar un sopar urgent amb mon germà “perquè el tiet domina molt de números i m’ha d’explicar què faig malament a les divisions”. Van venir a sopar, li vam explicar de nou i ho va entendre. El següent examen va treure un 10.

Papa, truca a tiet i passa-me’l.

Tiet, he tret un 10 i tota la tarda que tinc un somriure a la cara i t’ho volia dir. Moltes gràcies per ajudar-me!

La gran fa els deures, pregunta els dubtes i demana que li faci un examen per saber si s’ho sap o no, vol que li corregeixis els problemes per estar segura que ho ha fet bé. L’altra va fent sumes i restes mentre va saltant i fent broma.

Fins que dic prou.

L’altre dia m’assec amb ella a fer restes “portant”. Li vaig fer esborrar tot per obligar-la a escriure bé els números, fer bona lletra i deixar la pàgina relativament neta de guixots. Anava esbufegant però quan vam acabar em va abraçar, va dir un Wal·la de satisfacció i fins i tot volia seguir fent més mates. Em sentia orgullós.

Un dia els vaig dir que què prefereixen, que faci de policia cada dia o que siguin elles les que em diguin si tenen deures, exàmens o treballs. Òbviament el segon.

 

El diumenge passat a les 18h:

-Quan anirem a casa, que tinc deures!
-Ara a les sis de la tarda em dius que tens deures!!!!

Com que és la líder de la classe vaig pensar que castigar-la seria la millor lliçó.

-He pensat una cosa, ara quan arribem a casa em deixes els deures i l’agenda.

-Perquè? Els farem junts?
-No, no els faràs. Escriuré una nota al professor i li diré que et tregui al mig de la classe i que digui a tots que m’has avisat ara i que no has fet els deures.

Va obrir els ulls bastant però amb un indici de somriure que va saber aguantar en part perquè jo també em vaig aguantar. Quan arribem a casa li demano els deures i l’agenda.

-Nooo, l’agenda no!!, va implorar.

Vam asseure’ns a la taula amb el deures i l’agenda. Vaig estar callat 10 minuts, mirant fixament què havia de fer. M’aixeco un moment i agafa els deures per començar a fer-los. No la vaig deixar argumentant-li que ja li havia dit que no els faria i que posaria la nota. Va posar-se a plorar en veure que no parlava en broma. Fins i tot la gran va sentir pena per ella i em va demanar que la perdonés. Potser es pensen que a mi m’agrada fer patir ma filla!

Després d’aquella xerrada moralina que de tant en tant et fan els pares i que taaaaanta ràaaaaaabia fa, vam acordar fer els deures. Ella feia les restes de tres xifres “portant” i jo li corregia. Resultat: 3 restes bé, de 16. Un festival matemàtic!

Dues hores més tard havia acabat els deures, els havia repassat i ho havia fet bé.

Ahir em va dir tant feliç: Papa, crec que tinc totes les restes bé.

I segueix fent el mico.