Quan era petit, recordo que de vegades se sentia un soroll espatarrant cada cop més a prop de casa, alguna cosa passava al carrer i corriem a posar-nos al balcó que donava a la carretera. Hi passava una desfilada de camionetes tipus Meari de color verd, plens d’homes que anaven a fer pràctiques, deia mon pare. Finalment passaven els tancs. Era tot un espectacle! Només he tornat a veure tancs al carrer una altra vegada, un dia de febrer.
Fem alguna cosa per Setmana Santa?
Podríem fer un viatget?
Si, però a on?
Porque no vamos a Benidorm, tengo un apartamento.
I serà gratis?
Si claro, solo lo que gastemos en ir y comer.
Vale. Hecho.
Quatre nois que van cap a Benidorm en un Peugeot 106. Condueix el de l’apartament. De copilot son germà, tres anys més gran que nosaltres. Darrera el tercer i jo.
Quan ja érem a València, decideixen canviar de plans. ¿Sabéis que, que en lugar de ir a Benidorm nos vamos a Albacete! A Albacete? I què collons se’ns ha perdut a Albacete? Joder, que vive mi familia! Ah, y solo por eso ya vale la pena? Joder, yo tenía en mente playita, discotecas, algún ligoteo… y ahora anem a Albacete a veure la processó. I amb qui haig de lligar jo, amb una monja?
Ells dos, els de davant, espanyols. Els del darrera, no. El pilot sempre parla castellà amb nosaltres. El copilot, que a nosaltres ens parla en català, va tenir una aparició i va suggerir:
Escolteu Davids, que he pensat que des d’ara fins arribar a Albacete, podem parlar en castellà. Perquè no se us pot escapar res en català, eh, sobretot! Però a veure, que t’has pensat, que som imbècils o què? Que no tenim educació?
No recordo bé com va anar la conversa però aquell dia vaig dir-los que si un dia hi havia una guerra, que estiguin tranquils, que no els mataré perquè són amics meus, que només els dispararé als genolls perquè es quedin coixos. Matar no us mataré, però sempre em recordareu, amics! Entre rialles vam arribar a casa la seva família. El més curiós del cas és que dinant, el que sempre parla castellà em va mirar i em va dir: Em passes la gerra d’aigua? L’altre David i jo no ens ho podíem creure. Tanta tonteria i acabes tu parlant en català, li vaig dir. Ells sempre ho han negat!
Anys més tards quan va néixer la Jana, el copilot també va tenir una aparició i em diu: Saps què, que he pensat que podríem veure’ns sovint i així li parlaré en castellà a la nena perquè si no, amb l’entorn tan català que tindrà, potser no n’aprèn. Com veieu, segueix sent molt il·luminat. Mare de Déu.
Tot això m’ha vingut a la memòria perquè feia temps que no veia un ambient tant enrarit, de fet, des que no veig tant sovint aquell del bigoti malparit. Entre tots els d’una mateixa banda estan aconseguint que hi hagi una remor diferent. Un sentiment anti tot el què som, el què fem. És una mania malaltissa. És un tema constant, no entenen res, només fan que dirigir els missatges en contra i el millor de tot, és que la vaca s’està cansant. En el fons a mi m’agrada tot aquest ambient perquè crec que ajudarà a molts que no tenen el component genètic que tinc jo, a adonar-se’n.
De vegades penso que m’agradaria tornar a veure una tercera vegada els tancs, de manera simbòlica. Quedarien retratats.
Només hi ha un camí. I cada cop és més evident.
23 de desembre 2009
14 de desembre 2009
Negroni
La primera vegada de moltes coses les recordes sempre com quan vaig anar a Granada i que no cal que siguin fets transcendents en la vida d’una persona com follar, fer l’amor, tenir un fill o guanyar la Copa d’Europa. Tonteries com la primera colònia, una cançó d’un grup o el primer cubata. Estàvem a l’Astur, al final de la Rambla i era un divendres de l’any 88. Què com ho recordo? Doncs perquè aquella tarda no vam anar al col•legi perquè mons pares, mon germà i jo vam anar al cine a veure Bitelchus, que l’estrenàvem i mon germà la volia veure. En tornar jo vaig anar a trobar els meus amics de classe que hi estaven celebrant l’aniversari del “Manza”. Jo sempre prenia bé un refresc bé un suc. Ells van demanar cubates. Cubates? Però si això és el que de vegades pren mon pare! Com haig de prendre jo un cubata? Prova’l home, total és una mica de taronja amb una mica de licor. Home, no és dolent. Va, posa-me’n un.
Quina taja que vaig agafar! Però taja, caminava Rambla amunt marejat del tot i pensant que no podia anar a casa, que la bronca seria increïble. Total que vaig anar amb dos amics al seu entrenament de bàsquet amb el Gavà i mentre ells jugaven jo em vaig muntar un circuit; feia deu o dotze cistelles i anava a remullar-me el cap amb aigua freda a la dutxa, així una pila de cops fins que vaig pensar que podia tornar a casa. Segur, segur que ho van notar. Perquè una de les característiques quan ets joves, és creure que vas taja i els altres no ho noten. Sempre passa el contrari del què creus, com quan vas al dentista i penses que els altres ho noten. Només si escups, que t’ho fots tot per sobre.
Per temes de feina he estat “venent” cervesa. Negatives constants i reiterades fins l’altre dia. Passo per davant d’una cocteleria famosa de Barcelona. Eren les dues i deu. Va entro i així ja tatxo de la llista, amb la gana que tinc, que només he pres el cafè amb llet a quarts de nou. Davant meu una parella a qui el bàrman els està fent una actuació per aplaudir. A la dreta una altra parella. Hola, veneu cervesa. Si. Puc parlar amb tu?. Un momento. Segueix actuant. Ve allí, al final de la barra. Hi vaig. Dime. Hola, sóc de la cervesa aquesta, no sé si la coneixes? Me suena. Estem introduint-la, és americana, suau, de l’estil d’aquestes altres, la distribueix tal, té aquest preu.... Si vols et puc portar unes ampolles perquè les provis. No no, tráeme una caja, que nosotros ya la incentivaremos aquí en el local. ÒSTIA, així en fred, sense més. Joder quin èxit.
És cert que aquell matí vaig decidir pentinar-me a consciència, canviar de perfum i posar-me una roba de més arreglar.
Vale, pues ya le digo al distribuïdor a ver si mañana te puede enviar esta caja. Quieres tomar un cocktail? No gracias, que tengo una comida ahora. Pero hombre, un cocktail de nada, asi de aperitivo, antes de comer. Collons a veure si ara el tio em diu que no vol la caixa, que amb el que ha costat, després de veure exactament 158 locals, no es plan de seguir a zero.... Bueno va, ponme uno. Como te gustan? No lo sé, me gusta el Mojito, Piña colada, he probado la Margarita... Te gustan dulces o amargos? No lo sé. Whisky, ron, ginebra. Ginebra me gusta. Te gusta el Campari? No lo sé. El paio se sentia un autèntic Pigmalió. Te gusta el bitterKas? Si, no me desagrada. Pues el Campari tiene ese sabor. Era com l’acudit de l’Eugenio de tío que vol comprar una llibreta. Te voy a preparar un Negroni. Aquest és el preferit de l’Empar Moliner, de fet la seva secció a l’avui es diu Dos Negroni, i quan va anar al programa En clau de Vi, en l’especial cocktails la van convidar i va demanar-ne un. Este es el que le has preparado a aquella pareja? Si, te va a encantar. Encara no sé perquè em posa aquests ullets el tio, potser necessita col•liri.
Nos preparas la cuenta? 32 con 50. Toma. No aceptamos tarjeta. És dels pocs llocs on no podem pagar amb targeta a Barcelona, que fort oi, noi? El noi era jo. Si, perquè jo ara mateix no porto suelto, només 7 eurus. I què faré? S’haurà de fiar de mi. Passats uns minuts. Que te debo? Las gracias. Oye, la semana que viene te pasas para los pedidos y eso, aunque la persiana esté bajada, tu llama que yo te abro.
Si si, yo te abro y eso! Pues yo me cierro, que me gustan las tias, coñ•ño.
No puc descriure l’alegria amb la que vaig caminar el Passeig de Gràcia. Una soltura, un pessigolleig a les cames, un riure estúpid, una velocitat. 37 anys, 14.30h, dimarts i taja perdut.
Sovint la beguda va associada a noms femenins.
El meu primer Negroni sempre tindrà associat un nom d’home.
Quina taja que vaig agafar! Però taja, caminava Rambla amunt marejat del tot i pensant que no podia anar a casa, que la bronca seria increïble. Total que vaig anar amb dos amics al seu entrenament de bàsquet amb el Gavà i mentre ells jugaven jo em vaig muntar un circuit; feia deu o dotze cistelles i anava a remullar-me el cap amb aigua freda a la dutxa, així una pila de cops fins que vaig pensar que podia tornar a casa. Segur, segur que ho van notar. Perquè una de les característiques quan ets joves, és creure que vas taja i els altres no ho noten. Sempre passa el contrari del què creus, com quan vas al dentista i penses que els altres ho noten. Només si escups, que t’ho fots tot per sobre.
Per temes de feina he estat “venent” cervesa. Negatives constants i reiterades fins l’altre dia. Passo per davant d’una cocteleria famosa de Barcelona. Eren les dues i deu. Va entro i així ja tatxo de la llista, amb la gana que tinc, que només he pres el cafè amb llet a quarts de nou. Davant meu una parella a qui el bàrman els està fent una actuació per aplaudir. A la dreta una altra parella. Hola, veneu cervesa. Si. Puc parlar amb tu?. Un momento. Segueix actuant. Ve allí, al final de la barra. Hi vaig. Dime. Hola, sóc de la cervesa aquesta, no sé si la coneixes? Me suena. Estem introduint-la, és americana, suau, de l’estil d’aquestes altres, la distribueix tal, té aquest preu.... Si vols et puc portar unes ampolles perquè les provis. No no, tráeme una caja, que nosotros ya la incentivaremos aquí en el local. ÒSTIA, així en fred, sense més. Joder quin èxit.
És cert que aquell matí vaig decidir pentinar-me a consciència, canviar de perfum i posar-me una roba de més arreglar.
Vale, pues ya le digo al distribuïdor a ver si mañana te puede enviar esta caja. Quieres tomar un cocktail? No gracias, que tengo una comida ahora. Pero hombre, un cocktail de nada, asi de aperitivo, antes de comer. Collons a veure si ara el tio em diu que no vol la caixa, que amb el que ha costat, després de veure exactament 158 locals, no es plan de seguir a zero.... Bueno va, ponme uno. Como te gustan? No lo sé, me gusta el Mojito, Piña colada, he probado la Margarita... Te gustan dulces o amargos? No lo sé. Whisky, ron, ginebra. Ginebra me gusta. Te gusta el Campari? No lo sé. El paio se sentia un autèntic Pigmalió. Te gusta el bitterKas? Si, no me desagrada. Pues el Campari tiene ese sabor. Era com l’acudit de l’Eugenio de tío que vol comprar una llibreta. Te voy a preparar un Negroni. Aquest és el preferit de l’Empar Moliner, de fet la seva secció a l’avui es diu Dos Negroni, i quan va anar al programa En clau de Vi, en l’especial cocktails la van convidar i va demanar-ne un. Este es el que le has preparado a aquella pareja? Si, te va a encantar. Encara no sé perquè em posa aquests ullets el tio, potser necessita col•liri.
Nos preparas la cuenta? 32 con 50. Toma. No aceptamos tarjeta. És dels pocs llocs on no podem pagar amb targeta a Barcelona, que fort oi, noi? El noi era jo. Si, perquè jo ara mateix no porto suelto, només 7 eurus. I què faré? S’haurà de fiar de mi. Passats uns minuts. Que te debo? Las gracias. Oye, la semana que viene te pasas para los pedidos y eso, aunque la persiana esté bajada, tu llama que yo te abro.
Si si, yo te abro y eso! Pues yo me cierro, que me gustan las tias, coñ•ño.
No puc descriure l’alegria amb la que vaig caminar el Passeig de Gràcia. Una soltura, un pessigolleig a les cames, un riure estúpid, una velocitat. 37 anys, 14.30h, dimarts i taja perdut.
Sovint la beguda va associada a noms femenins.
El meu primer Negroni sempre tindrà associat un nom d’home.
11 de desembre 2009
20 anys
Ara fa dos anys que vaig comentar de fer un sopar quan en fes 20 que vam acabar COU. Ho vaig comentar durant uns quants sopars amb amics i la idea va anar prenent força fins que fa 3 mesos vam posar la data. Bé, de fet la va posar el famós del grup, quan va dir que l'onze del dotze li anava bé. O sigui, avui.
Uns quinze o vint els tenia localitzats i per tant ha estat fàcil. La resta, a base de pàgines blanques, parant familiars pel carrer i demanant mòbil o correu-e, preguntant si la gent tenia contacte amb algú altre.... Ha estat bàsic trobar una foto de 3r de BUP per recordar cares i noms.
Un cop tenia un gruix de gent important, una seixantena, als que havia contactat i comentat que avui fem un sopar, els vaig enviar un mail. Aquest mail:
Hola
Ja ha arribat l'hora que us mulleu. Heu de confirmar abans del dia 26 de novembre si veniu al sopar o no, i heu d'escollir què voleu menjar de segon, dels plats que us detallo:
a) Tortellini Gegant de Ceps amb Virutes de Foie
b) Entrecot a la Brasa
c) Secret Ibèric a la Brasa
d) Foie Fresc a la Planxa amb Salsa d'Oporto i Figues
Ens costarà 40€ per persona que els anirem abonant en entrar al restaurant, així després no hi haurà els típics malentesos ni faltaran diners.
Ja podeu anar dient què voleu menjar.
Si fes un estudi sociològic podria afirmar sabent que amb la base amb la que he treballat és petita, que hi ha certs problemes de comprensió lectora. Ara entenc de què serveix aquella prova que ens feien de Comprensió de text.
Heu llegit el mail? Heus aquí algunes respostes:
- Hola David, finalment vindré.
- David, me hace mucha ilusión esta cena. Nos vemos.
- Ei David, que tal? com va tot? Com mola això del sopar. Ja diràs quan val el menú. A mi apunta'm el Llom.
Jo també estic content de retrobar-vos, però podeu fer el favor de contestar alguna cosa tipus:
- Confirmo la meva assistència. Jo voldré els Tortellini.
- Apunta un Foie.
També s'ha fet evident que aquella gent divertida i activa, ho segueix sent, que aquella que era més aviat apalancada, ara ho és del tot, que potser aquells rumors que s'han dit d'algú deuen ser veritat. Molta gent no ha contestat el mail fins que no els provoques una mica, que ja és trist. Escolta si no vols venir no vinguis, puc seguir 20 anys més sense veure't.
Els vaig enviar un mail dient:
Hola
No sé si sabeu que tinc dues filles, molt maques i les haig d'estar perseguint per tot. I m'esgoten tant que ja no em queda energia per perseguir a ningú més. M'enteneu oi?
El dijous 26 a la nit haig de fer el llistat definitiu i donar-lo al restaurant per reservar lloc i menjar. Sabeu què vol dir això?
Doncs van contestar 26 persones.
Missatge de veu enviat:
- Hola, sóc el Davit Pugès. No sé si t'han comentat que estic muntant un sopar el dia 11 de desembre per celebrar que vam acabar COU fa 20 anys. Truca'm i ho comentem, que ens farà gràcia veure'ns de nou.
Passats uns dies i davant de la no resposta, envio un sms:
- Hola, sóc el Davit Pugès. Has sentit el missatge que et vaig deixar.
Resposta immediata:
- Si, ho sento, no podre anar. Una abrasada a tots.
Òstia, que raro no. Joder, a mi em truquen després de 20 anys i truco i parlo una estona. Aquesta ha estat la tònica general amb tothom. Això és que li passa alguna cosa, no?
I també hi ha gent que és mestressa de la seva info i no la vol compartir per res del món.
- Escolta, passa'm el seu mail o mòbil que així us enviaré un mail general a tots si hi ha canvis.
- No, passa-m'ho i ja li reenvio.
El que més encuriosit em té són dues coses:
Primer: saber quanta gent es presentarà sense haver dit res i que celebraria que no tinguessin lloc amb nosaltres.
Segon: si m'han guardat la reserva perquè em van demanar una paga i senyal de 10 euros per barba, que òbviament no he donat.
Fa 20 ja era molt curós amb els meus diners.
I jo tampoc he canviat gens.
Uns quinze o vint els tenia localitzats i per tant ha estat fàcil. La resta, a base de pàgines blanques, parant familiars pel carrer i demanant mòbil o correu-e, preguntant si la gent tenia contacte amb algú altre.... Ha estat bàsic trobar una foto de 3r de BUP per recordar cares i noms.
Un cop tenia un gruix de gent important, una seixantena, als que havia contactat i comentat que avui fem un sopar, els vaig enviar un mail. Aquest mail:
Hola
Ja ha arribat l'hora que us mulleu. Heu de confirmar abans del dia 26 de novembre si veniu al sopar o no, i heu d'escollir què voleu menjar de segon, dels plats que us detallo:
a) Tortellini Gegant de Ceps amb Virutes de Foie
b) Entrecot a la Brasa
c) Secret Ibèric a la Brasa
d) Foie Fresc a la Planxa amb Salsa d'Oporto i Figues
Ens costarà 40€ per persona que els anirem abonant en entrar al restaurant, així després no hi haurà els típics malentesos ni faltaran diners.
Ja podeu anar dient què voleu menjar.
Si fes un estudi sociològic podria afirmar sabent que amb la base amb la que he treballat és petita, que hi ha certs problemes de comprensió lectora. Ara entenc de què serveix aquella prova que ens feien de Comprensió de text.
Heu llegit el mail? Heus aquí algunes respostes:
- Hola David, finalment vindré.
- David, me hace mucha ilusión esta cena. Nos vemos.
- Ei David, que tal? com va tot? Com mola això del sopar. Ja diràs quan val el menú. A mi apunta'm el Llom.
Jo també estic content de retrobar-vos, però podeu fer el favor de contestar alguna cosa tipus:
- Confirmo la meva assistència. Jo voldré els Tortellini.
- Apunta un Foie.
També s'ha fet evident que aquella gent divertida i activa, ho segueix sent, que aquella que era més aviat apalancada, ara ho és del tot, que potser aquells rumors que s'han dit d'algú deuen ser veritat. Molta gent no ha contestat el mail fins que no els provoques una mica, que ja és trist. Escolta si no vols venir no vinguis, puc seguir 20 anys més sense veure't.
Els vaig enviar un mail dient:
Hola
No sé si sabeu que tinc dues filles, molt maques i les haig d'estar perseguint per tot. I m'esgoten tant que ja no em queda energia per perseguir a ningú més. M'enteneu oi?
El dijous 26 a la nit haig de fer el llistat definitiu i donar-lo al restaurant per reservar lloc i menjar. Sabeu què vol dir això?
Doncs van contestar 26 persones.
Missatge de veu enviat:
- Hola, sóc el Davit Pugès. No sé si t'han comentat que estic muntant un sopar el dia 11 de desembre per celebrar que vam acabar COU fa 20 anys. Truca'm i ho comentem, que ens farà gràcia veure'ns de nou.
Passats uns dies i davant de la no resposta, envio un sms:
- Hola, sóc el Davit Pugès. Has sentit el missatge que et vaig deixar.
Resposta immediata:
- Si, ho sento, no podre anar. Una abrasada a tots.
Òstia, que raro no. Joder, a mi em truquen després de 20 anys i truco i parlo una estona. Aquesta ha estat la tònica general amb tothom. Això és que li passa alguna cosa, no?
I també hi ha gent que és mestressa de la seva info i no la vol compartir per res del món.
- Escolta, passa'm el seu mail o mòbil que així us enviaré un mail general a tots si hi ha canvis.
- No, passa-m'ho i ja li reenvio.
El que més encuriosit em té són dues coses:
Primer: saber quanta gent es presentarà sense haver dit res i que celebraria que no tinguessin lloc amb nosaltres.
Segon: si m'han guardat la reserva perquè em van demanar una paga i senyal de 10 euros per barba, que òbviament no he donat.
Fa 20 ja era molt curós amb els meus diners.
I jo tampoc he canviat gens.
04 de desembre 2009
Saps jugar?
Ostres Davit, tu jugues a tennis? Doncs podríem quedar un dia i juguem.
Si, perquè no. Saps jugar?
Si si, faig tots els cops.
Mmm, bé jo també faig tots els cops.
Però ets bo?
No ho sé. Fa molt de temps que hi jugo. Però això és en relació amb qui jugues, no?
Darrerament m'he trobat amb gent que proclama en totes direccions la seva vàlua per jugar, en aquest cas, a pàdel. Si si, al final m'he hagut de posar a jugar amb nois perquè les noies del meu club no tenen nivell i sempre les guanyo. També ha esquitxat al seu marit, al que deu estimar molt i molt perquè des que s'ha federat, no hi ha qui el pari. És una passada, es veu.
Potser ella no sap que els dos cops que he jugat contra el seu marit, l'hem guanyat. Ah, i que un dia la vaig veure a ella jugar, i com diria aquell, menos lobos caperucita.
Segur que psicoanalíticament ha de tenir un perquè, el posar-se flors i autovalorar-se tant amunt. Porto un temps mirant des de la barrera i he comprovat que tot el que l'envolta és una passada. Sa filla dibuixa que t'hi cagues, son fill petit és molt valent, no va ni plorar quan li van posar la clavícula a lloc. Ella, buf ella, ella cuina de la òstia i el marit, bueno, bueno amb el marit, si jo fos tia, m'enamoraria d'ell.
Suposo que deu tenir gent que l'envolta que són pitjor en tot i que li deuen regalar les orelles. Però si no saps veure qui t'ho diu, pots caure en l'error.
Què penseu que vaig comentar quan l'altre dia ma filla gran em diu:
Ostres papa, tu ho saps tot!
Si, perquè no. Saps jugar?
Si si, faig tots els cops.
Mmm, bé jo també faig tots els cops.
Però ets bo?
No ho sé. Fa molt de temps que hi jugo. Però això és en relació amb qui jugues, no?
Darrerament m'he trobat amb gent que proclama en totes direccions la seva vàlua per jugar, en aquest cas, a pàdel. Si si, al final m'he hagut de posar a jugar amb nois perquè les noies del meu club no tenen nivell i sempre les guanyo. També ha esquitxat al seu marit, al que deu estimar molt i molt perquè des que s'ha federat, no hi ha qui el pari. És una passada, es veu.
Potser ella no sap que els dos cops que he jugat contra el seu marit, l'hem guanyat. Ah, i que un dia la vaig veure a ella jugar, i com diria aquell, menos lobos caperucita.
Segur que psicoanalíticament ha de tenir un perquè, el posar-se flors i autovalorar-se tant amunt. Porto un temps mirant des de la barrera i he comprovat que tot el que l'envolta és una passada. Sa filla dibuixa que t'hi cagues, son fill petit és molt valent, no va ni plorar quan li van posar la clavícula a lloc. Ella, buf ella, ella cuina de la òstia i el marit, bueno, bueno amb el marit, si jo fos tia, m'enamoraria d'ell.
Suposo que deu tenir gent que l'envolta que són pitjor en tot i que li deuen regalar les orelles. Però si no saps veure qui t'ho diu, pots caure en l'error.
Què penseu que vaig comentar quan l'altre dia ma filla gran em diu:
Ostres papa, tu ho saps tot!
23 de novembre 2009
Un cop més.
Arriba a casa dient que no es troba bé. Té febre. La seva dona li diu que prengui alguna cosa per fer baixar la febre i es posa al llit. L'endemà s'aixeca una mica marejat. Va al metge. I al migdia ja és mort. Meningitis fulminant.
De veritat que no hi ha gent pitjor per atacar? Segueixo sense entendre com s'aplica aquest odiós "atzar". Ja ho vaig escriure fa quasi 3 anys (vegeu ELL) i en tot aquest temps ha seguit passant el mateix.
Avui he sentit la segona notícia d'uns okupes, de gent violenta i perillosa que entra en cases alienes i fa passar un calvari a gent bona i normal. No els podria passar a ells tot això? Perquè si ets dolent, t'haurien de passar coses dolentes. Vols dir que si a totes les persones dolentes els anés agafant atacs de cor no seria més útil per a la societat?
En casos com aquest sents aquelles collonades que sempre he sentit dir, i sempre dit quan es tracta de gent jove: era tan bona persona que Déu la volia tenir al seu costat. A cagar, ho sents, a cagar a la via. Les coses que no tenen explicació, que no es poden entendre, a la llarga fa que no te les creguis. Per això cada cop hi ha més gent que hi creu menys.
I això si que es pot explicar i entendre.
De veritat que no hi ha gent pitjor per atacar? Segueixo sense entendre com s'aplica aquest odiós "atzar". Ja ho vaig escriure fa quasi 3 anys (vegeu ELL) i en tot aquest temps ha seguit passant el mateix.
Avui he sentit la segona notícia d'uns okupes, de gent violenta i perillosa que entra en cases alienes i fa passar un calvari a gent bona i normal. No els podria passar a ells tot això? Perquè si ets dolent, t'haurien de passar coses dolentes. Vols dir que si a totes les persones dolentes els anés agafant atacs de cor no seria més útil per a la societat?
En casos com aquest sents aquelles collonades que sempre he sentit dir, i sempre dit quan es tracta de gent jove: era tan bona persona que Déu la volia tenir al seu costat. A cagar, ho sents, a cagar a la via. Les coses que no tenen explicació, que no es poden entendre, a la llarga fa que no te les creguis. Per això cada cop hi ha més gent que hi creu menys.
I això si que es pot explicar i entendre.
19 de novembre 2009
Frases amb mel
És l'hora de dinar. Estic a la barra. Sol. Llegint el diari. S'asseu una noia a costat meu. Agafa el telèfon mòbil i comença a parlar de manera estúpida, tapant-se la boca, però amb suficient volum per a la meva atenció. Em giro per veure quina cara posa. Coherent amb la manera de parlar. Amb boqueta de pinyó. No, pinyonet. Tot plegat molt ridícul. Va parlant. Bé, de fet sembla que estigui gemegant pels sons guturals que va emetent. Per un moment pensava que s'havia ennuegat amb un pinyol.
Em venen al cap altres persones, en aquest cas coneguts, que mútuament es deien bitxo, però no del que pica no, bitxo de bitxet, de personeta petita. Has de tenir un domini de les cordes vocals quasi professional. És molt dificil parlar així, és tota una tècnica. Tot plegat és com una sobredosi de mel que m'empalaga, tant parlat com sentit.
Una conversa tipus seria:
Hola carinyo, què com ha anat el matí? Molt bé, quan arribi a la tarda m'acompanyaràs allà. D'acord, així després baixem tranquil·lament, que no tenim pressa. Val, i també una amanida d'aquelles tan bones que prepares. Molt bé, un petó. Adéu.
Doncs ara digues-la amb aquest to estúpid que practiquen els que sembla ser que estan superenamorats i que pensen que si parlen així demostren que ho estan molt més. És molt dificil. D'entrada has de posar molts diminutius, això implica canviar carinyo per carinyet, tranquil·lament per tranquilets, amanida per amanideta i petó per petonet. Va, prova-ho!
La tarda del mateix dia. Tren. Pis superior. Home d'uns quaranta. PSP. No sé si jugant o mirant. Sona el seu mòbil. Riiiiing. Exclama. Mira el telèfon. Jooodeeeeeeeeeeeeeeeer, diu. Contesta. Hola carinyo, que tal estàs amor meu....val, doncs ara ens veiem, amanida perfecte, em ve molt de gust, vinga, un petonet, fins ara. Penja. Bufa. Bufa molt. Només fa que dir la F. Va dient que no amb el cap. Torna a agafar la PSP. Segueix el que estava fent.
Tots hi passem per aquesta fase? De veritat? Si tu ho dius. Va, desconnecta't. No, tu primer, va tu. Noooo, desconnecta't tu, jolines va en seriu, apaga. Vaaaa, apagaaaaa.
Em venen al cap altres persones, en aquest cas coneguts, que mútuament es deien bitxo, però no del que pica no, bitxo de bitxet, de personeta petita. Has de tenir un domini de les cordes vocals quasi professional. És molt dificil parlar així, és tota una tècnica. Tot plegat és com una sobredosi de mel que m'empalaga, tant parlat com sentit.
Una conversa tipus seria:
Hola carinyo, què com ha anat el matí? Molt bé, quan arribi a la tarda m'acompanyaràs allà. D'acord, així després baixem tranquil·lament, que no tenim pressa. Val, i també una amanida d'aquelles tan bones que prepares. Molt bé, un petó. Adéu.
Doncs ara digues-la amb aquest to estúpid que practiquen els que sembla ser que estan superenamorats i que pensen que si parlen així demostren que ho estan molt més. És molt dificil. D'entrada has de posar molts diminutius, això implica canviar carinyo per carinyet, tranquil·lament per tranquilets, amanida per amanideta i petó per petonet. Va, prova-ho!
La tarda del mateix dia. Tren. Pis superior. Home d'uns quaranta. PSP. No sé si jugant o mirant. Sona el seu mòbil. Riiiiing. Exclama. Mira el telèfon. Jooodeeeeeeeeeeeeeeeer, diu. Contesta. Hola carinyo, que tal estàs amor meu....val, doncs ara ens veiem, amanida perfecte, em ve molt de gust, vinga, un petonet, fins ara. Penja. Bufa. Bufa molt. Només fa que dir la F. Va dient que no amb el cap. Torna a agafar la PSP. Segueix el que estava fent.
Tots hi passem per aquesta fase? De veritat? Si tu ho dius. Va, desconnecta't. No, tu primer, va tu. Noooo, desconnecta't tu, jolines va en seriu, apaga. Vaaaa, apagaaaaa.
15 de novembre 2009
Helicòpter
Ahir vaig somiar que estava jugant de migcampista, feia una passada a l'espai a la banda dreta on Iniesta centrava i el davanter feia gol. A mida que avançava el partit el Cristiano es posava més nerviós i m'agafava del braç per impedir que corregués la banda. Arribem a la cantonada i llença la pilota a corner. Es queixa molt i l'àrbitre un cop més els fa cas i assenyala banda. Trèiem de banda i fem gol de cap. Toooooma, jo-de-te, a l'estil gran hermano. Al final guanyàvem 4 a 1. Potser estava suggestionat pel resultat de dissabte al vespre.
Doncs avui he tingut un accident d'helicòpter, com el del Rajoy i l'Aguirre. Estava fent una volta per sobre del camp del Madriz, com aquelles que fa la Guardia Civil en partits d'alta tensió. El fet és que portaven uns deu minuts jugant i perdien 0-2 i la gent marxava del camp emprenyada i no podien remuntar l'eliminatòria. Vam topar amb un remolí que ens va fer caure.
Òstia, els braços, no tinc braços! Anem al metge que segur que te'ls pot cosir. Que no collons, que no veus que ja no tenen sang. És igual, passo. El millor que puc fer és suïcidar-me. No fotis, Davit, com t'has de matar. Jo passo de viure sense braços. Si en tingués un com a mínim podria fer coses, però sense els dos. Jo passo. Ah, clar, potser si que tens raó.
Vaig començar a acomiadar-me de tots els amics que anava trobant, i plorava. He plorat de veritat, això si que ha estat real. Anava trobant amics mentre els deia el què havia passat i com ho solucionaria. Pujaré a l'helicòpter de nou i em deixaré caure des de ben amunt, o millor em tiro a la via del tren.
La solució final va ser la següent: com que sóc amic del metge forense i l'enterramorts de la meva zona, vaig pensar que els avisaria, els diria que vinguessin a casa meva, al somni la dels meus pares, i que quan estiguessin a punt de pujar a l'habitació, jo em dispararia un tret al cap.
I d'on he tret la pistola? Però si no tinc braços?
Hi ha algun psicoanalista a la sala?
Doncs avui he tingut un accident d'helicòpter, com el del Rajoy i l'Aguirre. Estava fent una volta per sobre del camp del Madriz, com aquelles que fa la Guardia Civil en partits d'alta tensió. El fet és que portaven uns deu minuts jugant i perdien 0-2 i la gent marxava del camp emprenyada i no podien remuntar l'eliminatòria. Vam topar amb un remolí que ens va fer caure.
Òstia, els braços, no tinc braços! Anem al metge que segur que te'ls pot cosir. Que no collons, que no veus que ja no tenen sang. És igual, passo. El millor que puc fer és suïcidar-me. No fotis, Davit, com t'has de matar. Jo passo de viure sense braços. Si en tingués un com a mínim podria fer coses, però sense els dos. Jo passo. Ah, clar, potser si que tens raó.
Vaig començar a acomiadar-me de tots els amics que anava trobant, i plorava. He plorat de veritat, això si que ha estat real. Anava trobant amics mentre els deia el què havia passat i com ho solucionaria. Pujaré a l'helicòpter de nou i em deixaré caure des de ben amunt, o millor em tiro a la via del tren.
La solució final va ser la següent: com que sóc amic del metge forense i l'enterramorts de la meva zona, vaig pensar que els avisaria, els diria que vinguessin a casa meva, al somni la dels meus pares, i que quan estiguessin a punt de pujar a l'habitació, jo em dispararia un tret al cap.
I d'on he tret la pistola? Però si no tinc braços?
Hi ha algun psicoanalista a la sala?
10 de novembre 2009
Competir
Fa unes setmanes que jugo un campionat de l'esport de moda. El meu objectiu ha estat sempre fer esport, posar-me en una certa situació de tensió i conèixer nova gent amb la que en un futur poder jugar.
Històricament he jugat a tennis amb gent pitjor que jo però que m'han guanyat. Potser per això no he estat jugador professional. Començaven a fer deixadetes i collonades, i jo em creuava perquè allò no em divertia. Llavors m'ho prenia com un entrenament. Tot primers serveis i garrotades. El tio flipava. Era la manera de jo treure'n profit i que ell no s'ho passés bé. El que no permetia és que ell guanyés. Jo perdia, que era i és molt diferent.
Doncs diumenge em va tocar jugar amb dos ELEMENTS que ja us dic ara que no hi jugaré mai més, si depèn de mi. Escalfem, per dir alguna cosa, perquè el pàjaru que tenia davant només feia que passar pilotes putejant. Pujo a la xarxa per voleiar, i el tio vinga a fotre globus. El company, vinga a fer rebotar la piloteta dels pebrots contra dues parets. Ohhhh, tiu, ets superbo, em pots firmar un autògraf, IMBÈCIL? Ja quan vaig arribar pensava que no era ell doncs la indumentària que portava era més pròpia de jugar a futbol sala que a pàdel.
Ja sabíem que eren millors que nosaltres, molt millors, només cal veure els resultats. A qui nosaltres hem guanyat en tres sets i patint, ells els van cascar un sis dos sis un. Però bé, penses que t'ho passaràs bé. Insisteixo que és el meu objectiu principal.
Ens passen la pilota malament, aire sobrat, fallen una pilota i comencen a cridar. Cridar és el que havia d'haver fet jo, cridar un VÉS A LA MERDA, IMBÈCIL! Potser així hagués jugat més "sueltu". Primer set, 6-0. Segon set, 6-2. Fem un altre set o què, que tenim temps? Si si, juguem-ne un altre, IMBÈCIL. Doncs mira per on que ens vam posar 5-2 nostre i pilota de set. Però no em va donar la gana de guanyar a aquest dos imbècils. M'ho vaig prendre com un entrenament i ens van remuntar fins el 7-5. Hauríeu d'haver presenciat la seva actitud. Reien, es descollonaven quan fallaven, no no, jo crec que ha estat dolenta, doncs jo crec que bona, es contradeien ells dos. Bueno, tira dos más, total! TOTAL què IMBÈCIL, eh, total què? La benzinera, IMBÈCIL, què vols, que et tiri benzina total per sobre, o pel teu cotxe, perquè TOTAL, segur que et pots comprar un altre cotxe, oi?
Ara ja estic millor. Quan vaig arribar casa vaig fer dues de les prestatgeries que em faltaven (vegeu Informació), passar l'aspiradora, endreçar armaris, planxar, fer mates amb la Jana, i vaig poder treure'm de sobre tots els mals pensaments.
Sort que el Barça havia guanyat dissabte al vespre.
Històricament he jugat a tennis amb gent pitjor que jo però que m'han guanyat. Potser per això no he estat jugador professional. Començaven a fer deixadetes i collonades, i jo em creuava perquè allò no em divertia. Llavors m'ho prenia com un entrenament. Tot primers serveis i garrotades. El tio flipava. Era la manera de jo treure'n profit i que ell no s'ho passés bé. El que no permetia és que ell guanyés. Jo perdia, que era i és molt diferent.
Doncs diumenge em va tocar jugar amb dos ELEMENTS que ja us dic ara que no hi jugaré mai més, si depèn de mi. Escalfem, per dir alguna cosa, perquè el pàjaru que tenia davant només feia que passar pilotes putejant. Pujo a la xarxa per voleiar, i el tio vinga a fotre globus. El company, vinga a fer rebotar la piloteta dels pebrots contra dues parets. Ohhhh, tiu, ets superbo, em pots firmar un autògraf, IMBÈCIL? Ja quan vaig arribar pensava que no era ell doncs la indumentària que portava era més pròpia de jugar a futbol sala que a pàdel.
Ja sabíem que eren millors que nosaltres, molt millors, només cal veure els resultats. A qui nosaltres hem guanyat en tres sets i patint, ells els van cascar un sis dos sis un. Però bé, penses que t'ho passaràs bé. Insisteixo que és el meu objectiu principal.
Ens passen la pilota malament, aire sobrat, fallen una pilota i comencen a cridar. Cridar és el que havia d'haver fet jo, cridar un VÉS A LA MERDA, IMBÈCIL! Potser així hagués jugat més "sueltu". Primer set, 6-0. Segon set, 6-2. Fem un altre set o què, que tenim temps? Si si, juguem-ne un altre, IMBÈCIL. Doncs mira per on que ens vam posar 5-2 nostre i pilota de set. Però no em va donar la gana de guanyar a aquest dos imbècils. M'ho vaig prendre com un entrenament i ens van remuntar fins el 7-5. Hauríeu d'haver presenciat la seva actitud. Reien, es descollonaven quan fallaven, no no, jo crec que ha estat dolenta, doncs jo crec que bona, es contradeien ells dos. Bueno, tira dos más, total! TOTAL què IMBÈCIL, eh, total què? La benzinera, IMBÈCIL, què vols, que et tiri benzina total per sobre, o pel teu cotxe, perquè TOTAL, segur que et pots comprar un altre cotxe, oi?
Ara ja estic millor. Quan vaig arribar casa vaig fer dues de les prestatgeries que em faltaven (vegeu Informació), passar l'aspiradora, endreçar armaris, planxar, fer mates amb la Jana, i vaig poder treure'm de sobre tots els mals pensaments.
Sort que el Barça havia guanyat dissabte al vespre.
29 d’octubre 2009
No siguis com la tònica!
Hi ha gent que algun cop m'ha retret que no hagi penjat la bandera de Catalunya l'onze de setembre. Jo sóc català tot l'any, contesto. Insiteixo en què jo visc en català, és dura la feina, no és fàcil, però no em deixo vèncer.
M'és igual si el cambrer parla castellà o si l'àrbitre dels dilluns és de Perú o si el contricant del torneig és argentí. Si em parlen en castellà perquè és la seva llengua, jo els constesto en català perquè és la meva. I no passa res. Perquè haig de pressuposar que no m'entendran? I si han nascut aquí? Sempre ens entenem. I si no ho entenen, m'ho fan saber. Si m'ho fan saber educadament fantàstic. Però com que sovint és de males maneres fa que algun cop ho hagi posat en dubte (vegeu Quina cara que tinc!)
Tu ets dels que diuen que canvia d'idioma per si un cas no entenen el català? Espero que no perquè llavors no ajudes. Si és que vols ajudar. Perquè sento molta gent declarar-se super catalana, independentista fins i tot, i que canvia immediatament al castellà. Però perquè et baixes els pantalons.
Si quan estàs convençut d'una cosa, si els teus pensaments són ferms no canvies, i el què fas és buscar alternatives, o esperar. De veritat que només hi ha 50 mil persones al nostre país que vulguin llegir el darrer llibre del Dan Brown en català? O ho pregunto al revés, quanta gent diu ser nacionalista d'entre els compradors del mateix llibre en edició castellana i amb una tirada d'1 milió d'exemplars? No és un xic desequilibrat tot plegat? Perquè aquesta diferència en les eleccions no és tant acusada.
Si demano Coca-cola i tenen Pepsi, demano una altra cosa. Però si demano una tònica, tant me fot si és Schweppes o Nordic Mist o Finley. Però la trascendència pel país no és la mateixa.
Si dius que només ets català, n'has de ser tot l'any.
I si no ho fas, calla.
M'és igual si el cambrer parla castellà o si l'àrbitre dels dilluns és de Perú o si el contricant del torneig és argentí. Si em parlen en castellà perquè és la seva llengua, jo els constesto en català perquè és la meva. I no passa res. Perquè haig de pressuposar que no m'entendran? I si han nascut aquí? Sempre ens entenem. I si no ho entenen, m'ho fan saber. Si m'ho fan saber educadament fantàstic. Però com que sovint és de males maneres fa que algun cop ho hagi posat en dubte (vegeu Quina cara que tinc!)
Tu ets dels que diuen que canvia d'idioma per si un cas no entenen el català? Espero que no perquè llavors no ajudes. Si és que vols ajudar. Perquè sento molta gent declarar-se super catalana, independentista fins i tot, i que canvia immediatament al castellà. Però perquè et baixes els pantalons.
Si quan estàs convençut d'una cosa, si els teus pensaments són ferms no canvies, i el què fas és buscar alternatives, o esperar. De veritat que només hi ha 50 mil persones al nostre país que vulguin llegir el darrer llibre del Dan Brown en català? O ho pregunto al revés, quanta gent diu ser nacionalista d'entre els compradors del mateix llibre en edició castellana i amb una tirada d'1 milió d'exemplars? No és un xic desequilibrat tot plegat? Perquè aquesta diferència en les eleccions no és tant acusada.
Si demano Coca-cola i tenen Pepsi, demano una altra cosa. Però si demano una tònica, tant me fot si és Schweppes o Nordic Mist o Finley. Però la trascendència pel país no és la mateixa.
Si dius que només ets català, n'has de ser tot l'any.
I si no ho fas, calla.
Informació
Saps què? hi aniré caminant, va pensar. Estava força lluny però era l’excusa per visitar botigues que es trobava de camí al destí, algunes de noves i d’altres que feia temps que volia revisitar, per inspirar-se. Li encanta entrar, veure coses que s’hi venen per després provar de fer-ho a casa a la seva manera. S’hi mira molt amb els diners. Ja fa temps va veure una prestatgeria que simulava ser un llibre. Ja en tenia quatre a punt de passar per caixa quan va veure que cadascun costava 33 euros. Ni parlar-ne, això ho faré jo. Tal dit tal fet.El cap de setmana va agafar uns prestatges que tenia guardats (ell ho guarda quasi tot, per si un cas), els va mirar i va veure que si els tallava pels extrems a 21cm de distància, d’un en feia dos i que li feien el fet. Només faltava decorar-los amb alguna coberta de llibre impresa o agafar del típic llibre antic que en portava una per protegir les cobertes dures. Fantàstic, li va quedar tant bé que més d’un ho havia comentat a casa. Ahir va tallar els altres 4 prestatges per tenir-ne 8 més i així posar molts llibres interessant que té a casa i que ara que ha après a llegir, li agradarà tenir a mà.
És molt gratificant aprendre a llegir arribant als qu.. més enllà de la trentena.
Després d’1.7km segons el gúguelmaps i diverses converses mòbils sempre sota uns amenaçadors núvols, es creuen al seu camí dues persones que treballen en una ràdio famosa amb qui va compartir 1.6km més. La seva tècnica és implacable. Dissimular al màxim. Mirar edificis, aparadors i persones. El més important però és saber cap on bufa el vent. L’objectiu és que alguna de les orelles faci com de boca de metro a les ones sonores, així no cal que els miri per sentir-ho tot. Han ajudat molt els auriculars. Quan els porta, la gent pensa que escolta música però de vegades noooooooooo.
Després d’1.7km segons el gúguelmaps i diverses converses mòbils sempre sota uns amenaçadors núvols, es creuen al seu camí dues persones que treballen en una ràdio famosa amb qui va compartir 1.6km més. La seva tècnica és implacable. Dissimular al màxim. Mirar edificis, aparadors i persones. El més important però és saber cap on bufa el vent. L’objectiu és que alguna de les orelles faci com de boca de metro a les ones sonores, així no cal que els miri per sentir-ho tot. Han ajudat molt els auriculars. Quan els porta, la gent pensa que escolta música però de vegades noooooooooo.
És el tipus de persona que pensa que qualsevol informació pot ser útil. No se sap mai, diu sovint. Que si els col·laboradors amunt, que si la secció avall, que si els de l’altre ràdio tal, que si els del diari qual, que si la les motos, que si cotxes... En fi, molta informació en principi privada però que escoltada durant més d’un quilòmetre i mig et dona potser una idea millor de com és la persona que s’amaga darrera el micro.
Encara no sap perquè li agrada escoltar tant. Sempre pensa que aquella informació per estúpida que sigui la pot vendre, que pot trucar a un diari i dir "tinc informació de tal persona. Quant pagueu?"
Això era dimarts passat. I avui ha estat escoltant com parlaven i rajaven dels jugadors d'un equip de futbol de primera divisió dues persones que hi treballen. D'acord, són els utilleros però és informació. Que si els jugadors són com són, que es creuen Déus, que són uns mal educats... En definitiva, que no és oro tot el ca reluse. Ha pensat en trucar a la ràdio, si, la dels dos de l'altre dia i entrar en directe per explicar-ho. Ha imaginat que el convidaven a anar-hi en persona, que hi anava i en un dels seus dies inspirats, el contractaven i passava a ser de cop i volta un periodista esportiu o col·laborador del magazine de tarda fent imitacions o explicant coses divertides....
Hi ha qui li diu que hauria d'enviar alguns dels seus escrits als diaris. O que escrigui un llibre.
Però si no tinc cap padrí?, diu. Em consta que un dia va enviar diversos escrits graciosos a la web d'una sit-com que demanaven guions i idees, sense resposta.
Seguirà escoltant i guardant informació.
Per si un cas.
27 d’octubre 2009
I duro!
Podem parlar molts idiomes però la meva llengua no entrarà a la teva boca, he dit avui
Ni a la boca ni al cervell, perquè és justeta. No hi ha manera que ho entenguin. No sé quants cops ho he comentat, però no paren. I duro, vinga va, un cop més. Un alemany, perquè parla alemany? Per tocar la pera? Que jo no parlo català, no penso en català, no visc en català per tocar els pebrots, collons. Que jo sóc català t'agradi o no.
Fa molt de temps va obsequiar-nos amb un Por cierto, ha sido un placer poder hablar contigo por facebook, si lo hacéis TODO en catalán no voy a poder seguiros... que os cunda!!. I ahir quan escrivint en passat se'm va colar una v en lloc d'una b, malgrat trobar l'error en rellegir-ho, em va cascar alguna cosa com Esto del catalán os hace más mal que bien.
Ole ole i ole.
Li insinuaré que es faci política que em sembla que aquesta si que estará por la lavor de mandar a tomar pol culo estos polacos y que nos dejen tranquilos a todos los españ·ñoles, joder.
Ni a la boca ni al cervell, perquè és justeta. No hi ha manera que ho entenguin. No sé quants cops ho he comentat, però no paren. I duro, vinga va, un cop més. Un alemany, perquè parla alemany? Per tocar la pera? Que jo no parlo català, no penso en català, no visc en català per tocar els pebrots, collons. Que jo sóc català t'agradi o no.
Fa molt de temps va obsequiar-nos amb un Por cierto, ha sido un placer poder hablar contigo por facebook, si lo hacéis TODO en catalán no voy a poder seguiros... que os cunda!!. I ahir quan escrivint en passat se'm va colar una v en lloc d'una b, malgrat trobar l'error en rellegir-ho, em va cascar alguna cosa com Esto del catalán os hace más mal que bien.
Ole ole i ole.
Li insinuaré que es faci política que em sembla que aquesta si que estará por la lavor de mandar a tomar pol culo estos polacos y que nos dejen tranquilos a todos los españ·ñoles, joder.
20 d’octubre 2009
Una birra!
Cada dia 10 homes es reuneixen en un bar per xerrar i beure cervesa, i es gasten 100€.
Es posen d'acord per pagar de manera proporcional, quedant més o menys així segons l'escala de riquesa i ingressos de cadascú:
Els primers 4 homes (el més pobres) no paguen res.
El 5è paga 1€.
El 6è paga 3€.
El 7è paga 7€.
El 8è paga 12€.
El 9è paga 18€.
El 10è (el més ric) paga 59€.
Des de llavors tots es divertien i mantenien l'acord entre ells fins que un dia l'amo del bar els posà en un problema: "Com que sou tan bons clients, us reduiré el cost de les cerveses en 20€. A partir d'ara us costaran 80€"
El grup va decidir seguir pagant de la mateixa manera que fins llavors, mantenint les mateixes proporcions. Els 4 primers seguien bevent gratis i per tant la rebaixa no els afectava en absolut.
Però què passava amb els altres sis bevedors, els que realment pagaven el compte? Com s'havien de repartir els 20€ de rebaixa per tal que rebessin una part justa?
Van calcular que els 20€ dividits entre els 6 representava 3,33€ per barba, però si restaven això a cadascun d'ells, llavors el 5è i 6è homes estarien cobrant per beure, ja que un pagava fins llavors 1€ i l'altre 3€.
Llavors el barman va suggerir que seria just reduir el compte de cadascun en la mateixa proporció i va calcular la quantitat que haurien de pagar.
El 5è bevedor, el mateix que els quatre primers, no pagaria res: (100% d'estalvi).
El 6è pagaria aa 2€ en lloc de 3€: (estalvi 33%)
El 7è pagaria 5€ en lloc de 7€: (estalvi 28%).
El 8è pagaria 9€ en lloc de 12€: (estalvi 25%).
El 9è pagaria 14€ en lloc de 18€: (estalvi 22%).
El 10è pagaria 49€ en lloc de 59€: (estalvi 16%).
Tots sis bevedors estaven ara en una situació millor que la d'abans. Els primers quatre seguien bevent gratis i ara el cinquè també. Però un cop for del bar, van començar a comparar el que estaven estalviant.
"Jo només he rebut un euro dels 20€ estalviats," va dir el 6è home. I assenyalant al 10è va dir: "Però ell n'ha rebut 10!"
"Si, és cert," va dir el 5è home. "Jo també només he estalviat 1€; és injust que ell rebi deu vegades més que jo."
"És veritat!!" , exclamà el 7è home. "Perquè rep ell 10€ de rebaixa quant jo només en rebo 2? Els rics sempre reben més beneficis!"
"Un moment!", van cridar els quatre primers a la vegada. "Nosaltres no hem rebut res de res. El sistema explota als pobres!"
Els nou homes van envoltar al 10è i li van fotre una pallissa.
La nit següent el 10è home no va anar a beure i els nous homes van seure i beure cerveses sense ell. Però a l'hora de pagar el compte van descobrir que entre tots no reunien els diners suficients per pagar ni tan sols la MEITAT del compte.
Els que més paguen són els que més riquesa produeixen i en conseqüència haurien de gaudir de majors avantatges. La comunitat que més impostos paga són els que haurien de rebre majors beneficis. Amb impostos alts i atacant-los per ser els que més produeixen, el més probable és que no apareguin mai més.
Segur que bevent en un altre bar on l'atmosfera sigui un xic més amigable, s'hi trobarien millor.
Oi que m'entens?
Es posen d'acord per pagar de manera proporcional, quedant més o menys així segons l'escala de riquesa i ingressos de cadascú:
Els primers 4 homes (el més pobres) no paguen res.
El 5è paga 1€.
El 6è paga 3€.
El 7è paga 7€.
El 8è paga 12€.
El 9è paga 18€.
El 10è (el més ric) paga 59€.
Des de llavors tots es divertien i mantenien l'acord entre ells fins que un dia l'amo del bar els posà en un problema: "Com que sou tan bons clients, us reduiré el cost de les cerveses en 20€. A partir d'ara us costaran 80€"
El grup va decidir seguir pagant de la mateixa manera que fins llavors, mantenint les mateixes proporcions. Els 4 primers seguien bevent gratis i per tant la rebaixa no els afectava en absolut.
Però què passava amb els altres sis bevedors, els que realment pagaven el compte? Com s'havien de repartir els 20€ de rebaixa per tal que rebessin una part justa?
Van calcular que els 20€ dividits entre els 6 representava 3,33€ per barba, però si restaven això a cadascun d'ells, llavors el 5è i 6è homes estarien cobrant per beure, ja que un pagava fins llavors 1€ i l'altre 3€.
Llavors el barman va suggerir que seria just reduir el compte de cadascun en la mateixa proporció i va calcular la quantitat que haurien de pagar.
El 5è bevedor, el mateix que els quatre primers, no pagaria res: (100% d'estalvi).
El 6è pagaria aa 2€ en lloc de 3€: (estalvi 33%)
El 7è pagaria 5€ en lloc de 7€: (estalvi 28%).
El 8è pagaria 9€ en lloc de 12€: (estalvi 25%).
El 9è pagaria 14€ en lloc de 18€: (estalvi 22%).
El 10è pagaria 49€ en lloc de 59€: (estalvi 16%).
Tots sis bevedors estaven ara en una situació millor que la d'abans. Els primers quatre seguien bevent gratis i ara el cinquè també. Però un cop for del bar, van començar a comparar el que estaven estalviant.
"Jo només he rebut un euro dels 20€ estalviats," va dir el 6è home. I assenyalant al 10è va dir: "Però ell n'ha rebut 10!"
"Si, és cert," va dir el 5è home. "Jo també només he estalviat 1€; és injust que ell rebi deu vegades més que jo."
"És veritat!!" , exclamà el 7è home. "Perquè rep ell 10€ de rebaixa quant jo només en rebo 2? Els rics sempre reben més beneficis!"
"Un moment!", van cridar els quatre primers a la vegada. "Nosaltres no hem rebut res de res. El sistema explota als pobres!"
Els nou homes van envoltar al 10è i li van fotre una pallissa.
La nit següent el 10è home no va anar a beure i els nous homes van seure i beure cerveses sense ell. Però a l'hora de pagar el compte van descobrir que entre tots no reunien els diners suficients per pagar ni tan sols la MEITAT del compte.
Els que més paguen són els que més riquesa produeixen i en conseqüència haurien de gaudir de majors avantatges. La comunitat que més impostos paga són els que haurien de rebre majors beneficis. Amb impostos alts i atacant-los per ser els que més produeixen, el més probable és que no apareguin mai més.
Segur que bevent en un altre bar on l'atmosfera sigui un xic més amigable, s'hi trobarien millor.
Oi que m'entens?
12 d’octubre 2009
Com que adéu?
Eh, eh tu, tio, saluda'm no?
Que és això de veure'm i dir "déu" i prou?
No sé en quin ordre d'importància però el fet és que:
1. Fa temps que no ens veiem
2. Estic al teu poble on no hi havia anat mai
3. Hem treballat junts a Paris
4. Hem sopat més d'una i dues vegades plegats.
5. Vas llogar-me el teu carnet del Barça durant uns 5 anys.
I em tractes com un cagarro? Si si, una caqueta al mig del carrer. Em mires i passes de llarg? Escolta, que tinc sentiments. Potser si el cagarro és teu te'l mires més, no ho nego. No pretenc que em toquis si vols, però tenim mala memòria o què? Es veu que qualsevol punt dels cinc, no és gens important per a tu. El primer deu ser un pet, l'altre una llufa i tot plegat un cagarro. Què passa, que sóc un pringat per a tu? Com que ets president d'un club i et va superbé a la vida, jolines, ia no pots pal·là am un ca esssss menus ca tu, u què? O és que t'ha tornat diferent?
Vint anys enrere crec que va ser la meva tieta que em va regalar un boli Montblanc. Jo pensava que molava molt, que era super aksclussiu, saps. Fins que et vaig conèixer. D'acord jo mai tindré a més del boli una ploma Montblanc, un llapis Montblanc, una goma d'esborrar Montblanc, un fluorescent Montblanc, una funda per a cada cosa Montblanc i una de global per a tot, també Montblanc.
Això si, els meus cagarros són Montblanc.
Que és això de veure'm i dir "déu" i prou?
No sé en quin ordre d'importància però el fet és que:
1. Fa temps que no ens veiem
2. Estic al teu poble on no hi havia anat mai
3. Hem treballat junts a Paris
4. Hem sopat més d'una i dues vegades plegats.
5. Vas llogar-me el teu carnet del Barça durant uns 5 anys.
I em tractes com un cagarro? Si si, una caqueta al mig del carrer. Em mires i passes de llarg? Escolta, que tinc sentiments. Potser si el cagarro és teu te'l mires més, no ho nego. No pretenc que em toquis si vols, però tenim mala memòria o què? Es veu que qualsevol punt dels cinc, no és gens important per a tu. El primer deu ser un pet, l'altre una llufa i tot plegat un cagarro. Què passa, que sóc un pringat per a tu? Com que ets president d'un club i et va superbé a la vida, jolines, ia no pots pal·là am un ca esssss menus ca tu, u què? O és que t'ha tornat diferent?
Vint anys enrere crec que va ser la meva tieta que em va regalar un boli Montblanc. Jo pensava que molava molt, que era super aksclussiu, saps. Fins que et vaig conèixer. D'acord jo mai tindré a més del boli una ploma Montblanc, un llapis Montblanc, una goma d'esborrar Montblanc, un fluorescent Montblanc, una funda per a cada cosa Montblanc i una de global per a tot, també Montblanc.
Això si, els meus cagarros són Montblanc.
09 d’octubre 2009
Serà un moment!
Un dia que vaig a treballar en cotxe veig aquest taxi parat just davant d'on acostumo a prendre'm un cafè abans de pujar quatre carrers fins la feina.Al cap d'un temps, surto de l'estació i quan arribo a la porta del bar, me'l torno a trobar. I entro a fer el cafè. Vaig llegint un diari fins que sento: Bueno, me voy a seguir con el tas·si.
La tas·sista estava allà tranquil·lament prenent un cafè. Tranquil·lament perquè vam coincidir al bar uns vint minuts.
Jo aquestes coses no puc fer-les, no en sabré mai, sóc massa prudent, penso que molestaré a la gent, que són coses que no s'han de fer. Més que Davit m'havien d'haver posat Prudenci.
I no només passa aquí això. Quan estava a Paris treballant, un dia tornant de festa vam agafar un taxi, ja que malgrat haver-ho fet sovint a peu, tornar del barri 2 al 14 era un tros important. Vaig dir-li al taxista quina ruta havia de fer i així evitar voltes innecessàries i estalviar francs. Val a dir que era un negre d'aquells imponents i que per aquí no en circulaven molts. Vaig tenir por, ho reconec, però anava acompanyat i eren temps on l'objectiu era fer gols.
En un moment donat, el taxista atura el cotxe, obre la porta, baixa sense dir res, ni mirar-nos, s'acosta al badulake de l'època, compra tabac, fa petar la xerrada uns minuts i torna al cotxe.
Mentre els meus acompanyants se'n feien creus, jo sabia que li havia de dir alguna cosa, li havia de retreure aquesta actitud tan sobrada. Si ens hagués dit el típic serà un moment! doncs tira, però sense dir ni ase? Això si que no. No ho podia permetre.
Messié, escuse muà. Fem aquest trajecte quasi cada dia i sempre paguem 20 francs i vostè s'ha parat sense ni tan sols aturar el taxímetre.
Quan encara quedaven quatre carrers ben bons per arribar a l'hotel, en un gest brusc i agressiu, a aturar-lo. Ni ens va mirar, ni va dir res. Potser tampoc va notar la olor a caqueta que m'havia fet a sobre. Sincerament, ho vaig fer perquè amb els diners no s'hi juga, collons que sóc català i és un tema que ens toca molt la pera.
Aquell dia vaig poder jugar la prèvia de la Champions!
02 d’octubre 2009
Aah, vale
Experiència 1. (uns 15 cops)
Tienes una llamada
De parte?
De pese grin
No es para mi, es para el otro David
Aah, vale
Oye, cuando pidan por David, mejor pregunta con cual de los dos quieren hablar.
Aaaah, vale.
Experiència 2. (3 cops)
Tienes una llamada
Quien es?
Me dijo que es personal
Ok, pásamela
David?
Si, qui ets?
Daavid, soy tu madre
Perdoni, per qui demana?
Pel David tal
Ah no, jo sóc el seu company, el Davit qual. Esperi que li passo
Gracias
Experiència 3. (uns 34 cops)
Tienes una llamada
De parte?
Es el fotografo
No es para mi, es para el otro David
Aah, vale
Necessito ajuda. Em podeu dir on és el problema, o com ho haig de transmetre? Hi ha alguna paraula molt erudita en la frase:
"Cuando pidan por David, mejor pregunta con cual de los dos quieren hablar"
Tienes una llamada
De parte?
De pese grin
No es para mi, es para el otro David
Aah, vale
Oye, cuando pidan por David, mejor pregunta con cual de los dos quieren hablar.
Aaaah, vale.
Experiència 2. (3 cops)
Tienes una llamada
Quien es?
Me dijo que es personal
Ok, pásamela
David?
Si, qui ets?
Daavid, soy tu madre
Perdoni, per qui demana?
Pel David tal
Ah no, jo sóc el seu company, el Davit qual. Esperi que li passo
Gracias
Experiència 3. (uns 34 cops)
Tienes una llamada
De parte?
Es el fotografo
No es para mi, es para el otro David
Aah, vale
Necessito ajuda. Em podeu dir on és el problema, o com ho haig de transmetre? Hi ha alguna paraula molt erudita en la frase:
"Cuando pidan por David, mejor pregunta con cual de los dos quieren hablar"
30 de setembre 2009
Propietat
Una té un estoig de la Montana i l'altra de la Kitty. Una un conill blau i l'altra un osset que dorm.Cap problema ja que són objectes fàcilment identificables i que tots sabem a qui pertanyen.
Però quan es parla de diners la cosa canvia. De moment no entén que una moneda de 2 euros és més que sis de 10 cèntims. Per una banda hi ha monedes i per l'altra bitllets.
De moment a les monedes no s'hi pot escriure.
28 de setembre 2009
Coca-Cola
Clarivident el missatge del director de comunicació. Fa dies que es pot veure l'spot on ens recomanen que comprem coca-cola envasada "en nuestro distribuidor más cercano".Ja fa temps que en molts llocs et posen llaunes que provenen de països de l'est com Ucraïna. Molts bars i restaurants la compren fora del circuit habitual, fet que fa perdre a Coca-Cola un 60 milions d'euros l'any. Al google pots trobar ofertes de partides de llaunes a 0,26€ unitat. No cal dir que hi ha molts comerços que les compren per tenir més benefici.
Doncs el director de comunicació (dircom pels pijis) va sortir a la TV dient que sisplau, que la gent no la compri ni consumeixi ja que llavors no estàs donant negoci a Españ·ña, doncs el més important és primer la gent d'aquí i que després, si s'ha d'ajudar a d'altra gent, doncs ja se l'ajudarà, però que el primer era pensar en la gent d'aquí.
Estic totalment d'acord amb el seu missatge. De fet és el que porto reclamant des de fa molt temps. Que primer jo, i després els altres. Que jo vull ajudar els altres però que primer miraré pels meus. El que em sobta és que ell transmet aquest missatge (amb el recolzament de tanta i tanta gent) però quan li explico jo, no l'entén i diu que sóc un separatista.
Amigo, ¿donde está la diferencia, porque yo no la veo? ¿Como que no es lo mismo? Tu quieres lo mejor para los tuyos. Quieres que el negocio se quede en tu país. Yo también quiero lo mejor para mi país y que el negocio/dinero se quede aquí, que es donde se genera. No es tan difícil de entender, no?
Això de posar-se en la pell de l'altre, va molt bé, ajuda a entendre moltes coses.
21 de setembre 2009
Valors
L'altre dia vam anar a la reunió de pares de ma filla petita. Mentre hi arribava anava fent broma de les coses que em dirien i argumentava que no calia anar-hi perquè no aprendria res nou. Aprendre res transcendent. Perquè saber si van a un lloc o un altre de colònies, m'és igual. Ells són els professionals i saben si la casa està bé o no.
No necessito anar a una reunió per saber que si té polls li haig de treure amb els diferents tractaments que hi ha. Si té febrada, no li "enchufo" el Dalsy i la porto, perquè sé que quan li passi l'efecte em trucaran per anar-la a buscar. Que si vaig un dia a ajudar a la piscina, que no només em dediqui a ella i que ajudi també els altres nens. Que no vaig a l'hora del pati a parlar per la tanca amb ma filla, ja que és un espai d'esbarjo entre companys. Que tampoc els doni menjar per la tanca ni que els faci fotos o filmi.
La reunió es va parlar d'això. Abans d'entrar ja vaig dir que jo hi anava perquè no volia que la professora pensés que sóc un llest i margini la nena. Que no ho faria mai perquè és una professional que vetlla pel bé dels nens.
De fet hi vaig per una altra cosa. Per veure com són els pares dels seus companys. La cosa está muy mal, que diria aquell. Jo entenc que la nena vulgui celebrar l'aniversari amb els seus amics, però com li explico jo que "el papa no vol que els pares d'alguns dels teus amics entrin a casa perquè a casa nostra entren els nostres amics, i ells no ho seran mai. Saps que vull dir oi carinyo?"
Ara entenc perquè es fan les reunions, perquè hi ha gent que encara necessita algun aprenentatge. I això si no s'ensenya de petit, ja no es pot fer res.
Ahir vèiem la final d'un campionat de padel, que sembla molt pijo però no deixen de ser unes pales de platja amb moqueta, xarxa i parets. Estàvem en un club social, que vol dir que hi ha molta gent, gent soltera, jubilada, però també molts pares amb fills. Comença el partit. Pim pam pim pam. Era el primer joc. Un dels jugadors d'inicials ES es gira, pica amb la pala al vidre i diu:
"Puede estarse quieta esta niña de una puta vez". Sort que no n'era cap de les meves perquè us juro que m'hagués sentit tota la final i l'hagués tret de polleguera, a l'estil Pawloski. Mira noi, és una nena, estàs en un club amb moltes persones, i si et molesta, es demana educadament.
O és imbècil o els seus pares no van anar a cap reunió al col·legi. O potser és un cregut perquè és boníssim jugant. Ara he sabut que té 27 anys, és del Barça, que li agraden els macarrons, la fanta i El Canto del Loco.
També admira a Valentino Rossi. Doncs a veure si n'aprens una mica i et contagies de la seva simpatia.
No necessito anar a una reunió per saber que si té polls li haig de treure amb els diferents tractaments que hi ha. Si té febrada, no li "enchufo" el Dalsy i la porto, perquè sé que quan li passi l'efecte em trucaran per anar-la a buscar. Que si vaig un dia a ajudar a la piscina, que no només em dediqui a ella i que ajudi també els altres nens. Que no vaig a l'hora del pati a parlar per la tanca amb ma filla, ja que és un espai d'esbarjo entre companys. Que tampoc els doni menjar per la tanca ni que els faci fotos o filmi.
La reunió es va parlar d'això. Abans d'entrar ja vaig dir que jo hi anava perquè no volia que la professora pensés que sóc un llest i margini la nena. Que no ho faria mai perquè és una professional que vetlla pel bé dels nens.
De fet hi vaig per una altra cosa. Per veure com són els pares dels seus companys. La cosa está muy mal, que diria aquell. Jo entenc que la nena vulgui celebrar l'aniversari amb els seus amics, però com li explico jo que "el papa no vol que els pares d'alguns dels teus amics entrin a casa perquè a casa nostra entren els nostres amics, i ells no ho seran mai. Saps que vull dir oi carinyo?"
Ara entenc perquè es fan les reunions, perquè hi ha gent que encara necessita algun aprenentatge. I això si no s'ensenya de petit, ja no es pot fer res.
Ahir vèiem la final d'un campionat de padel, que sembla molt pijo però no deixen de ser unes pales de platja amb moqueta, xarxa i parets. Estàvem en un club social, que vol dir que hi ha molta gent, gent soltera, jubilada, però també molts pares amb fills. Comença el partit. Pim pam pim pam. Era el primer joc. Un dels jugadors d'inicials ES es gira, pica amb la pala al vidre i diu:
"Puede estarse quieta esta niña de una puta vez". Sort que no n'era cap de les meves perquè us juro que m'hagués sentit tota la final i l'hagués tret de polleguera, a l'estil Pawloski. Mira noi, és una nena, estàs en un club amb moltes persones, i si et molesta, es demana educadament.
O és imbècil o els seus pares no van anar a cap reunió al col·legi. O potser és un cregut perquè és boníssim jugant. Ara he sabut que té 27 anys, és del Barça, que li agraden els macarrons, la fanta i El Canto del Loco.
També admira a Valentino Rossi. Doncs a veure si n'aprens una mica i et contagies de la seva simpatia.
14 de setembre 2009
Riego
Abans de l'estiu un amic em va dir que un veí seu va penjar un paper a l'ascensor de l'escala de la comunitat per consultar si voldrien canviar d'administrador de finques. Des de llavors no l'he vist i no sé el resultat. De fet, m'és ben igual, vaja, que me la pela.
I ara que ho penso, no sé si era el Pedro o el Josep, em va comentar que volien fer un sopar sorpresa a la Magda, però que no es posaven d'acord amb el restaurant on fer-ho i que ho volien decidir en una votació. On deuen haver anat? Tant me fot!
Hi ha tantes consultes que no van amb mi que ni em preocupo. Jo tinc 1 giga d'espai. Si el vaig omplint amb coses que no m'aporten, al final no tindré lloc per quan ho necessiti de veritat.
Belen Esteban o Campanario? L'altre dia vaig veure una mini debat. Per curiositat, per saber què deien. No n'he guardat cap byte. M'importa tres parells de raves i per tant, ni m'indigno ni em posiciono.
Quan t'indignes és perquè realment el tema el trobes important, no? I per això estic content, perquè al final el meu amic sap que pensa una part de la seva comunitat de veïns sobre l'administrador de finques malgrat que l'Ajuntament els va prohibir fer-la.
Perquè ningú recorda la consulta feta a Montellano (Sevilla)?
"¿Está usted de acuerdo con la incorporación de Montellano al consorcio de agua del Huésnar?". El 68% del censo fue a votar el 9 de junio de 2002 y el 70% tumbó la propuesta que, entonces, apadrinaban todos los grupos (PSOE, PP e IU). Al PSOE, en el gobierno, a punto estuvo de salirle cara la operación. En las elecciones siguientes perdió la mayoría absoluta.
M'he quedat de pedra amb la notícia. Que fort que no hagin volgut formar part del consorci del Huésnar.
I ara que ho penso, no sé si era el Pedro o el Josep, em va comentar que volien fer un sopar sorpresa a la Magda, però que no es posaven d'acord amb el restaurant on fer-ho i que ho volien decidir en una votació. On deuen haver anat? Tant me fot!
Hi ha tantes consultes que no van amb mi que ni em preocupo. Jo tinc 1 giga d'espai. Si el vaig omplint amb coses que no m'aporten, al final no tindré lloc per quan ho necessiti de veritat.
Belen Esteban o Campanario? L'altre dia vaig veure una mini debat. Per curiositat, per saber què deien. No n'he guardat cap byte. M'importa tres parells de raves i per tant, ni m'indigno ni em posiciono.
Quan t'indignes és perquè realment el tema el trobes important, no? I per això estic content, perquè al final el meu amic sap que pensa una part de la seva comunitat de veïns sobre l'administrador de finques malgrat que l'Ajuntament els va prohibir fer-la.
Perquè ningú recorda la consulta feta a Montellano (Sevilla)?
"¿Está usted de acuerdo con la incorporación de Montellano al consorcio de agua del Huésnar?". El 68% del censo fue a votar el 9 de junio de 2002 y el 70% tumbó la propuesta que, entonces, apadrinaban todos los grupos (PSOE, PP e IU). Al PSOE, en el gobierno, a punto estuvo de salirle cara la operación. En las elecciones siguientes perdió la mayoría absoluta.
M'he quedat de pedra amb la notícia. Que fort que no hagin volgut formar part del consorci del Huésnar.
08 de setembre 2009
Igual però diferent
Col·legis
Reunions
Rebuts
Esport
Sèries
Pel·lícules
Despertadors
Amics
Marrons
Classes
Aniversaris
...
Tots tornem a la nostra rutina, tots ens tornem nens, que tant la necessitem. Ens costa canviar el xip i més quan sabem que només seran poques setmanes. Ens han habituat a tenir hàbits. Hàbits que després són difícils de deixar.
Tot englobat sota el terme Supervivència.
Reunions
Rebuts
Esport
Sèries
Pel·lícules
Despertadors
Amics
Marrons
Classes
Aniversaris
...
Tots tornem a la nostra rutina, tots ens tornem nens, que tant la necessitem. Ens costa canviar el xip i més quan sabem que només seran poques setmanes. Ens han habituat a tenir hàbits. Hàbits que després són difícils de deixar.
Tot englobat sota el terme Supervivència.
04 d’agost 2009
Medicina
Ara fa dies que... supr supr supr supr
Ahir vam jugar... del del del
Com ho explico que sigui graciós. Faig una intro del tema o començo amb la conversa de la tia aquella. Ho lligo amb el Josep-Lluís? No serà molt forçat? O poso directament Tancat per Vacances?
Mare de Déu, que espès que estic. Han estat passant moltes coses els darrers dies com per escriure alguna cosa però no trobo la manera de lligar quatre frases, siguin o no gracioses. Escric alguna cosa i dic que fins el setembre no hi tornaré.
Fa un temps hauria parlat de l'enquesta que han publicat que diu que hi ha tres teles que en horari de protecció infantil no respecten els acords i que es parla de sexe, violència,... I tothom està indignat. Si la gent ho mira, doncs ho posen. Ja sabem què passa quan un programa no és vist: se'l carreguen.
Jo preferiria que em diguéssin que ho fem bé nosaltres, que quan les nenes corren pel menjador, els programes que hi ha sintonitzats són aptes per a elles. Si volem veure una pel·lícula no apte i no vull dir guarra, sino de les que han posat un quadradet groc amb un 12, doncs no la veuen, o canviem de canal o van a jugar.
O també d'aquesta colla de fills de puta que han abusat de nens, però dissortadament és un tema habitual i recurrent i tothom sap el què penso. Si li fan alguna cosa a les nenes, haureu de venir a veure'm a la presó, perquè us juro que me'ls carrego.
Com a graciós podria explicar el d'ahir, però segur que en paraules no ho és tant. Què dic, que estava jugant a pàdel i que la Cristina es va fer un esquinç al turmell? Que pel dolor que tenia patia que no s'hagués trencat els lligaments? Com que érem dos metges a la pista, vam diagnosticar un esquinç de grau 2.
Estem al Centre Mèdic mentre els altres dos jugadors s'esperaven a fora amb els quatre fills. Bueno, pues que pasó? Estava jugando a padel y me he torcido el tobillo pero tambien me duele la rodilla. Quitese las dos tenis y los calsetines. Aiaiaiaiaia. Bueno ya, le duele aquí? Collons tia, si diu ai és que fa mal, no està cantant flamenc encara que ho sembli. Quina pallussa.
Jo mirava amb incredulitat perquè no em donava gaire confiança la tia de nom estrany. Vam estar 30 minuts, 20 dels quals van ser per buscar un mitjó d'aquells que en teoria apreta i subjecta.
Bien, pues tomas a cada comida voltarén y entre horas nolotil y al levantarte omeoprazol. Bien? Entendiste? Si. Te lo dibujo. Tienes un esguinse, te pones hielito al yegar a casa ahora te pincho un nolotil no te preocupes y reposo una semana, solo tienes una pierna, bien?
Como te llamas? Cristina Peiró. Peiró de nombre? No de Apellido. Esto es portugués, sierto? No és català. Peiró suena a portugués. Ah, vale, pues es portugués. Si si, parece portugués. Eres de mutua? Si, agrupació mutua. Qué? A-g-r-u-p-a-c-i-ó Mutua. Esta es del hospital de barselona? no, aquella es Assistencia Sanitaria. Seguro? Si. Pero que tal es? no, lo pregunto por un tema particular. Perdona guapa, te puedes dar prisa, tengo a las niñas en el coche, son las doce menos cuarto y me quiero ir. Si acaso, las dejo en casa y vuelvo para que hablemos. Traigo birras?
Uf, quin post més raro, no m'agrada. Quan estàs espès és difícil. Clar que si jo tinc el dia espès no passa res, no escric i punt, no faig mal a ningú. Ara, si la tia aquesta està espessa, potser diagnostica una cosa errònia.
Que malament canta aquell. Canta tu a veure si ho fas igual. O quina retransmissió de futbol més txunga. Jo ho vaig provar i encara ric del difícil que és.
Paro que això no sé ni com acabar-ho, definitivament i mental, estic de vacances. En dies com avui, valoro molt la feina dels escriptors. Que difícil és escriure qualsevol cosa. I que tingui interès, encara més.
Això no s'enten fins que proves la mateixa medicina.
Ahir vam jugar... del del del
Com ho explico que sigui graciós. Faig una intro del tema o començo amb la conversa de la tia aquella. Ho lligo amb el Josep-Lluís? No serà molt forçat? O poso directament Tancat per Vacances?
Mare de Déu, que espès que estic. Han estat passant moltes coses els darrers dies com per escriure alguna cosa però no trobo la manera de lligar quatre frases, siguin o no gracioses. Escric alguna cosa i dic que fins el setembre no hi tornaré.
Fa un temps hauria parlat de l'enquesta que han publicat que diu que hi ha tres teles que en horari de protecció infantil no respecten els acords i que es parla de sexe, violència,... I tothom està indignat. Si la gent ho mira, doncs ho posen. Ja sabem què passa quan un programa no és vist: se'l carreguen.
Jo preferiria que em diguéssin que ho fem bé nosaltres, que quan les nenes corren pel menjador, els programes que hi ha sintonitzats són aptes per a elles. Si volem veure una pel·lícula no apte i no vull dir guarra, sino de les que han posat un quadradet groc amb un 12, doncs no la veuen, o canviem de canal o van a jugar.
O també d'aquesta colla de fills de puta que han abusat de nens, però dissortadament és un tema habitual i recurrent i tothom sap el què penso. Si li fan alguna cosa a les nenes, haureu de venir a veure'm a la presó, perquè us juro que me'ls carrego.
Com a graciós podria explicar el d'ahir, però segur que en paraules no ho és tant. Què dic, que estava jugant a pàdel i que la Cristina es va fer un esquinç al turmell? Que pel dolor que tenia patia que no s'hagués trencat els lligaments? Com que érem dos metges a la pista, vam diagnosticar un esquinç de grau 2.
Estem al Centre Mèdic mentre els altres dos jugadors s'esperaven a fora amb els quatre fills. Bueno, pues que pasó? Estava jugando a padel y me he torcido el tobillo pero tambien me duele la rodilla. Quitese las dos tenis y los calsetines. Aiaiaiaiaia. Bueno ya, le duele aquí? Collons tia, si diu ai és que fa mal, no està cantant flamenc encara que ho sembli. Quina pallussa.
Jo mirava amb incredulitat perquè no em donava gaire confiança la tia de nom estrany. Vam estar 30 minuts, 20 dels quals van ser per buscar un mitjó d'aquells que en teoria apreta i subjecta.
Bien, pues tomas a cada comida voltarén y entre horas nolotil y al levantarte omeoprazol. Bien? Entendiste? Si. Te lo dibujo. Tienes un esguinse, te pones hielito al yegar a casa ahora te pincho un nolotil no te preocupes y reposo una semana, solo tienes una pierna, bien?
Como te llamas? Cristina Peiró. Peiró de nombre? No de Apellido. Esto es portugués, sierto? No és català. Peiró suena a portugués. Ah, vale, pues es portugués. Si si, parece portugués. Eres de mutua? Si, agrupació mutua. Qué? A-g-r-u-p-a-c-i-ó Mutua. Esta es del hospital de barselona? no, aquella es Assistencia Sanitaria. Seguro? Si. Pero que tal es? no, lo pregunto por un tema particular. Perdona guapa, te puedes dar prisa, tengo a las niñas en el coche, son las doce menos cuarto y me quiero ir. Si acaso, las dejo en casa y vuelvo para que hablemos. Traigo birras?
Uf, quin post més raro, no m'agrada. Quan estàs espès és difícil. Clar que si jo tinc el dia espès no passa res, no escric i punt, no faig mal a ningú. Ara, si la tia aquesta està espessa, potser diagnostica una cosa errònia.
Que malament canta aquell. Canta tu a veure si ho fas igual. O quina retransmissió de futbol més txunga. Jo ho vaig provar i encara ric del difícil que és.
Paro que això no sé ni com acabar-ho, definitivament i mental, estic de vacances. En dies com avui, valoro molt la feina dels escriptors. Que difícil és escriure qualsevol cosa. I que tingui interès, encara més.
Això no s'enten fins que proves la mateixa medicina.
31 de juliol 2009
Perquè?
Amb això vull dir que sempre s'ha de tenir tot en compte. S'ha d'explicar tot, s'ha de ser clar per evitar situacions. Si no ho expliques tot, fas que gent foti la pota i se senti malament, i el pitjor, que d'altra se senti decebuda. Que és com em sento jo.
...bla bla bla, ja ja ja, ok gràcies per la info i a veure si ens veiem un dia, que no sigui al tren. Mañana nos veremos no? A on? En la cena, no vienes? No, és que no m'ha convidat. Que raro, yo daba por hecho que tu ibas. De moment no m'ha dit res, tot serà que m'avisi a darrera hora.
Vaig pensar que com sempre, em dirien allò de Ostia me he olvidado, le dije que te llamara, se m'ha passat, pensava que t'ho diria no sé qui.... el de sempre, que mai saps si és una excusa o realitat.
Per saber-ne alguna cosa més, li vaig enviar un sms: Felicitats, que passis un bon dia... La resposta: Moltes gràcies.
Si hagués estat per mail li hauria dit que si recordava que quan treballava a Paris, cada any agafava un autobús durant 14 hores que arribava el divendres, just a temps pel sopar que sempre es feia, i que tornava a marxar el diumenge al matí, 14 hores més. Així durant 10 anys.
Nen, vols dir que no és un pallissa per només estar aquí un dia i mig? Ja ho sé mama, però és dels meus millors amics.
Truco a la tarda a un altre dels amics amics, dels de sempre. Escolta, que demà tenim un cangur i que sortirem a la nit. Vale, nos vemos en la cena? Que cena? La que ha montado en aquel restaurante. A mi no m'hi ha convidat. Que dices? No no. Que raro, me extraña.
A mi també m'estranya. Penso que una cosa és quedar entre setmana, durant l'any quan tots tenim les nostres històries de feina, de fills, però una altra és un sopar de tots, de celebració, dels que es fan pocs cop l'any.
M'estranya, no li trobo explicació. I menys quan fa just un mes va ser ell qui em van convidar a la festa sorpresa que van muntar a son germà.
?
...bla bla bla, ja ja ja, ok gràcies per la info i a veure si ens veiem un dia, que no sigui al tren. Mañana nos veremos no? A on? En la cena, no vienes? No, és que no m'ha convidat. Que raro, yo daba por hecho que tu ibas. De moment no m'ha dit res, tot serà que m'avisi a darrera hora.
Vaig pensar que com sempre, em dirien allò de Ostia me he olvidado, le dije que te llamara, se m'ha passat, pensava que t'ho diria no sé qui.... el de sempre, que mai saps si és una excusa o realitat.
Per saber-ne alguna cosa més, li vaig enviar un sms: Felicitats, que passis un bon dia... La resposta: Moltes gràcies.
Si hagués estat per mail li hauria dit que si recordava que quan treballava a Paris, cada any agafava un autobús durant 14 hores que arribava el divendres, just a temps pel sopar que sempre es feia, i que tornava a marxar el diumenge al matí, 14 hores més. Així durant 10 anys.
Nen, vols dir que no és un pallissa per només estar aquí un dia i mig? Ja ho sé mama, però és dels meus millors amics.
O que el sopar que havíem d'haver fet ahir dia 30, el vaig avançar una setmana perquè ell pogués venir i que encara no entenc perquè no hi va assistir.
Truco a la tarda a un altre dels amics amics, dels de sempre. Escolta, que demà tenim un cangur i que sortirem a la nit. Vale, nos vemos en la cena? Que cena? La que ha montado en aquel restaurante. A mi no m'hi ha convidat. Que dices? No no. Que raro, me extraña.
A mi també m'estranya. Penso que una cosa és quedar entre setmana, durant l'any quan tots tenim les nostres històries de feina, de fills, però una altra és un sopar de tots, de celebració, dels que es fan pocs cop l'any.
M'estranya, no li trobo explicació. I menys quan fa just un mes va ser ell qui em van convidar a la festa sorpresa que van muntar a son germà.
?
23 de juliol 2009
El primer diari
Era diumenge i com acostumo a fer ara, no podia anar a un quiosc per després anar a fer el cafelito. M'acosto a aquells mini quioscos individuals que hi ha pertot i que tants cops hem vist en films, poso la moneda que tocava, obro la porteta i agafo un diari. Estava a punt de tancar la porta quan vaig pensar que no estaria de més tenir un detall amb les meves companyes d'apartament i portar-ne un altre per a elles.N'agafo un segon. Quan ja deixava anar la porta, vaig pensar allò d'on n'hi ha dos en caben tres, i vaig agafar un tercer diari, així quedava de puta mare i tots tres llegiriem alhora el mateix diari, amb la calma que dona el fet de què allò és teu i prou.
Ja estava, ara si, a punt de tancar la porta quan sento pel darrere un sht sht sht sht sht de desaprovació. Meeeeerda, era un veí que amb moviments laterals del cap anava dient que no, que no noi, que això no està bé, que estàs robant collons i que aquí aquestes coses no les fem, mentre amb els ulls i celles em deia que els deixés. Em vaig sentir humiliat.
Vermell com un titot, vaig rebre la meva primera lliçó. L'havia cagat, m'havia deixat anar, era conscient que estava mal fet, potser perquè sabia que ningú em diria res.
Han passat 10 dies des de la foto, i he donat voltes a conceptes com confiança, estranger o ser imbècil. La persona que va posar el tiquet per fora era el primer cop que es trobava amb una zona blava?, potser és estranger i no ho ha vist mai? potser ha sortit d'una pel·lícula d'aquelles on no tanquen ni abaixen les finestres del cotxe i no passa res.
Haig de dir que el primer que em va venir al cap va ser mira, mira, quin tio més imbècil, ha posat el tiquet a fora, que no veu que li fotran. És cert que amb 0.40ct no solucionem gran cosa. I pensant en això de la confiança de què ningú li fotria el tiquet, vaig recordar el primer cap de setmana que vaig arribar a USA.
16 de juliol 2009
Uf, quin pal!
Li agradava molt dormir, com a tothom pensava. Per això quan sentia que aquell s’havia llevat de matinada per anar comprar el peix per la parada o que l’altre s’havia aixecat a quarts de set, ja li entrava la mandra. Li explicaven i es posava a badallar, fet que provocava el malestar de qui li parlava perquè pensava que l’estava avorrint quan el que tenia era mandra provocada per l’empatia que el caracteritzava, es posava en la pell de l’altre i vinga a badallar. A l’estiu encara, perquè sempre arribava a casa encara de dia i s’aixecava amb la claror ja encesa. Però durant l’hivern, aquella tasca se li entravessava, la tenia sempre coll amunt. No hi havia manera de poder raonar tan d’hora. Ni de parlar ni de llegir ni res. Com a molt, els auriculars amb les primeres notícies del dia. Així s’estalviava embrutar-se el dits de tinta de diari gratuït. Sempre ha estat en contra de la tala innecessària d’arbres.
La primera vegada que es va fixar en una noia, vaja, que una noia li agradà molt, quan es posava al llit, començava a pensar en ella i deia avui somiaré amb ella, avui somiaré amb ella fins que totes aquestes plegaries un dia van funcionar. Era capaç de somiar amb qui volgués. Amb els anys va anar ampliant els temes per poder tenir un ventall de somnis el més variat possible. Sempre que ha volgut ha somiat amb noies, cantants, actrius, presentadores, futbolistes fins que un dia va sentir el concepte diversificar. S’ha de diversificar per minimitzar els riscos. A aquell do se li havia de donar una volta més, anar més enllà. A base de pensar-hi va desenvolupar una habilitat inèdita creu en la seva família que consistia en aixecar-se a mitja nit i sense obrir els ulls, anar a la mini cambra annexa, encara amb els ulls clucs aixecar la tapa, asseure’s i pixar per després anar fins la cuina, amb ambdues mans palpar la maneta de la porta de la nevera, deixar-hi la mà esquerra i anar pujant la dreta pel llom de la porta fins arribar a l’alçada de la cara, agafar la gerra d’aigua i fotre un glop, tornar a l’habitació, estirar-se una altre cop i seguir somiant. Això li permetia decidir si continuava amb el somni o no, si premia les dues ratlletes blanques o premia el quadrat blanc.
Si ho voleu provar és important la posició de les mans a la nevera si no voleu que us passi com a ell, que la primera vegada que ho va posar en pràctica, va calcular malament i es va fotre una òstia amb la porta a la cara que li va fer obrir els ulls de sobte, fet que provocà que la llum del darrera un enciam anés allunyant-se i apagant-se fins caure a terra. Diu que ha vist el llum del final del tunel quan et mors però en realitat és d'una nevera a les 3 de la nit i amb un nyanyo al cap.
El volum al dos era suficient per poder sentir el més important del trajecte, els sons que fan les vies del tren, que com tothom sap, a mida que t'acostes a una gran estació els catacrac catacrac augmenten considerablement així com la manera de bressar dels vagons.
Anar en tren, adormir-s'hi, no trobar lloc per seure no suposava cap d'altabaix. Només hi havia una cosa que li feia més mandra, un pal terrible i era trobar-se amb algú conegut, ben d'hora al matí. Només de veure'l i pensar, primer, que no podria dormir al tren, segon, que no sabria de què parlar i tercer, que tampoc som amics òstia ni ens coneixem tant, ens saludem i punt, visualment, no cal ni dir-nos res. Però com es dissimula en aquests casos si ningú parla pel mòbil a les set del matí?
Encara no sap perquè porta tant temps treballant en aquest inconvenient sense trobar un ventall d'excuses que no el facin quedar malament, quan és capaç de posar pausa a un somni.?
No volia tornar a passar per haver d'explicar tota la infantesa de son fill en 20 minuts a algú que només l'ha vist un cop en una foto que el germà del seu cunyat li havia ensenyat fa uns quatre anys o fingir interès sobre el viatge de noces d'un conegut tant i tant interessant que li recomana fora dels circuits turistics, doncs no els agrada la platja, que van fer a peu descobrint les diferents empreses formatgeres que hi ha al Perú.
Si fos amic seu sabria que no li agrada el formatge.
La primera vegada que es va fixar en una noia, vaja, que una noia li agradà molt, quan es posava al llit, començava a pensar en ella i deia avui somiaré amb ella, avui somiaré amb ella fins que totes aquestes plegaries un dia van funcionar. Era capaç de somiar amb qui volgués. Amb els anys va anar ampliant els temes per poder tenir un ventall de somnis el més variat possible. Sempre que ha volgut ha somiat amb noies, cantants, actrius, presentadores, futbolistes fins que un dia va sentir el concepte diversificar. S’ha de diversificar per minimitzar els riscos. A aquell do se li havia de donar una volta més, anar més enllà. A base de pensar-hi va desenvolupar una habilitat inèdita creu en la seva família que consistia en aixecar-se a mitja nit i sense obrir els ulls, anar a la mini cambra annexa, encara amb els ulls clucs aixecar la tapa, asseure’s i pixar per després anar fins la cuina, amb ambdues mans palpar la maneta de la porta de la nevera, deixar-hi la mà esquerra i anar pujant la dreta pel llom de la porta fins arribar a l’alçada de la cara, agafar la gerra d’aigua i fotre un glop, tornar a l’habitació, estirar-se una altre cop i seguir somiant. Això li permetia decidir si continuava amb el somni o no, si premia les dues ratlletes blanques o premia el quadrat blanc.
Si ho voleu provar és important la posició de les mans a la nevera si no voleu que us passi com a ell, que la primera vegada que ho va posar en pràctica, va calcular malament i es va fotre una òstia amb la porta a la cara que li va fer obrir els ulls de sobte, fet que provocà que la llum del darrera un enciam anés allunyant-se i apagant-se fins caure a terra. Diu que ha vist el llum del final del tunel quan et mors però en realitat és d'una nevera a les 3 de la nit i amb un nyanyo al cap.
El volum al dos era suficient per poder sentir el més important del trajecte, els sons que fan les vies del tren, que com tothom sap, a mida que t'acostes a una gran estació els catacrac catacrac augmenten considerablement així com la manera de bressar dels vagons.
Anar en tren, adormir-s'hi, no trobar lloc per seure no suposava cap d'altabaix. Només hi havia una cosa que li feia més mandra, un pal terrible i era trobar-se amb algú conegut, ben d'hora al matí. Només de veure'l i pensar, primer, que no podria dormir al tren, segon, que no sabria de què parlar i tercer, que tampoc som amics òstia ni ens coneixem tant, ens saludem i punt, visualment, no cal ni dir-nos res. Però com es dissimula en aquests casos si ningú parla pel mòbil a les set del matí?
Encara no sap perquè porta tant temps treballant en aquest inconvenient sense trobar un ventall d'excuses que no el facin quedar malament, quan és capaç de posar pausa a un somni.?
No volia tornar a passar per haver d'explicar tota la infantesa de son fill en 20 minuts a algú que només l'ha vist un cop en una foto que el germà del seu cunyat li havia ensenyat fa uns quatre anys o fingir interès sobre el viatge de noces d'un conegut tant i tant interessant que li recomana fora dels circuits turistics, doncs no els agrada la platja, que van fer a peu descobrint les diferents empreses formatgeres que hi ha al Perú.
Si fos amic seu sabria que no li agrada el formatge.
11 de juliol 2009
4 hores i 15 segons
Ha passat Le Tour per Barcelona. Molts dels meus companys de feina es van acostar al Passeig de Gràcia per veure passar els ciclistes. Jo no. I sóc dels que està molt content que un esdeveniment com aquest passi per casa nostra.
Aquell estiu a Normandia (Primers estius) vam anar a veure el Tour en directe. Vam fer una excursió d'una hora fins arribar al punt per on passaven. Després de dues hores esperant els ciclistes i veure infinitat de patrocinadors com el de la foto, passen els ciclistes. Fiuuuuuuuuuuuuuuu, fiuuuuuuuuu, fiuuuuuuuuuuuu. Ja està, ja podem marxar. Ale, una horeta més fins arribar a casa. No pot ser, deu ser una broma això. Ara tornaran a passar oi?, diuen que deia.
Abans d'ahir al menjador de casa: Que t'aporta mirar uns tios anant en bici? Puc entendre el futbol, el tennis, el bàsquet, l'hoquei, la natació, l'atletisme.....però mirar una pila de paios a sobre d'una bicicleta per una autopista, no entenc que t'aporta.
Després d'una estona pensant només vaig poder respondre que jo tampoc sé que m'aporta però que m'agrada. A més, no són uns tios anant en bici, és el Tour, que és molt diferent. Mirar un partit de futbol Recreativo de Huelva-Celta de Vigo de lliga, potser no és atractiu a priori i no el mires, però si fos la final de la Copa d'Europa, s'ha de mirar.
És com el 17 de juliol de 1994, quan els mòbils els tenien els empresaris adinerats. Estava entre italians i brasilers al bar de l'hotel on treballava mirant la tele, ple a vessar, tothom amb l'ai al cor quan se sent per megafonia un David Pugès, David Pugès est demandé à la réception, merci! M'hi acosto i tenia una trucada. Hola? Hola, sóc l'Albert. Què ha passat alguna cosa? No res, truco per parlar amb tu una estona. Collons Albert, que és la final del Mundial! Et truco després.
Suposo que mon germà ja m'ha perdonat.
09 de juliol 2009
En mal estat
Cada any igual, com una mena de ritual. Es preparava per a l'arribada de la nova tongada de gent que venia a passar quinze dies a l'hotel. Sovint el seu cap no hi era perquè confiava en la seva responsabilitat, per això tot i voler anar vestit més còmodament i casual que es diu ara, sempre es posava els pantalons de pinces que amb tan bon criteri els seus pares li havien comprat - nen, sempre va bé tenir uns pantalons així, encara que sigui l'estiu - les sabates de mudar i una de les dues camises d'arreglar, ja que no oblidava que hi era per treballar.
Un cop arreglat, baixava al bar i s'asseia al lateral de la barra del bar des d'on podia veure a tothom que passava pel hall i des d'on ningú podia saber què comentava amb el barman de torn. Tantes hores assegut en aquell tamboret alt negre d'alumini havia derivat en una relació d'amistat i complicitat amb tots ells, i que tant profit en treia.
Aquella d'allà què? Quina? La del vestit de flors. Aquella no. Va home, no siguis així, dóna-li una oportunitat. Com vulguis però ja veuràs com tinc raó. Què t'apostes? Una cervesa. Fet.
Al cap d'una estona i com si d'una predicció es tractés, s'acosta la dona del vestit de flors amb una amiga, el miren, em miren i diu:
- Hablas español?
- Non
- Ah, pues.......un ver do
Ell va somriure ja assaborint la cervesa que acabava de guanyar. L'Hervé el mirà emprenyat i tot seguit va mirar l'acompanyant alhora que aixecant les celles.
- Muá igual.
Amb dues setmanes en van tenir prou per endevinar en un altíssim percentatge què demanarien al bar. Els turistes que acabaven d'arribar no volien demanar un cafè, tallat o cervesa. Això s'ha de fer en un bar típic de la ciutat. Estaven cansats del viatge en autocar i només volien refrescar-se un moment mentre esperaven que els fessin entrega de la tan preuada clau de l'habitació. Va treure tot el profit que va poder a cadascun del cambrers.
I aquella què? Em sembla que és russa. I què vols dir? És que no he tractat mai amb una russa. Però pots apostar igualment. Jo dic que si. Jo que no.
Va fer una mirada ràpida al bar però no va venir. Van esperar que a la tarda es deixés caure. Res. Finalment, passats uns quants dies de veure-la anar i venir en shorts, en uns pantalons ajustats o sandàlies de disseny, va aparèixer cap al vespre. Portava un vestit negre preciós. Ni tan sols vam posar en dubte la seva esvelta figura. Ella no se'l posava perquè el negre aprima, no, vam imaginar que tenia una cita o una entrada per a un espectacle. Però si l'espectacle és ella, mira quina manera de caminar, van sentenciar.
Tio tio, que ve cap aquí. Tu vas dir que si, oi? Si. I jo que no. Ho mantens? Si. D'acord.
S'acostà i començà a inclinar-se lleugerament cap a la barra de fusta, ni en una part ni en l'altra. Just al centre, com se li esqueia per l'expectació que havia creat. Ella era el centre d'atenció i estava just al centre. De la barra, de les mirades, de les hipòtesis. Al centre de tot.
Tenien els ulls ben obert, també la boca, com dos tontets, com dos nens quan van al Circ. Ella, la russa, plàsticament, amb uns moviments harmoniosos, acostava el pit fins la barra de fusta obrint els braços per deixar-los flexionats i estesos a la part superior, per estar més còmoda, per ser més informal, per voler parlar, amb actitud còmplice.
Es van mirar, no va caldre cap paraula, es coneixien molt bé, massa bé. L'Hervé i ell només mirant-se podien parlar i en aquell moment van dir-se mentalment un Nooooooooooooo. L'aposta havia quedat anul·lada. Això no es podia jugar, cap dels dos hi jugaria, en aquestes condicions no. Hi ha uns mínims a respectar i això no es podia tolerar. Si més no ara que el marcador dels dos encara no havia estat inaugurat.
La culpa era de la russa, només ella n'era la responsable. Aquells brots de les aixelles no eren pèls sinó arbustos, eren uns matolls massa densos, feien por.
Aquella ensaladilla tenia salmonel·la.
Un cop arreglat, baixava al bar i s'asseia al lateral de la barra del bar des d'on podia veure a tothom que passava pel hall i des d'on ningú podia saber què comentava amb el barman de torn. Tantes hores assegut en aquell tamboret alt negre d'alumini havia derivat en una relació d'amistat i complicitat amb tots ells, i que tant profit en treia.
Aquella d'allà què? Quina? La del vestit de flors. Aquella no. Va home, no siguis així, dóna-li una oportunitat. Com vulguis però ja veuràs com tinc raó. Què t'apostes? Una cervesa. Fet.
Al cap d'una estona i com si d'una predicció es tractés, s'acosta la dona del vestit de flors amb una amiga, el miren, em miren i diu:
- Hablas español?
- Non
- Ah, pues.......un ver do
Ell va somriure ja assaborint la cervesa que acabava de guanyar. L'Hervé el mirà emprenyat i tot seguit va mirar l'acompanyant alhora que aixecant les celles.
- Muá igual.
Amb dues setmanes en van tenir prou per endevinar en un altíssim percentatge què demanarien al bar. Els turistes que acabaven d'arribar no volien demanar un cafè, tallat o cervesa. Això s'ha de fer en un bar típic de la ciutat. Estaven cansats del viatge en autocar i només volien refrescar-se un moment mentre esperaven que els fessin entrega de la tan preuada clau de l'habitació. Va treure tot el profit que va poder a cadascun del cambrers.
I aquella què? Em sembla que és russa. I què vols dir? És que no he tractat mai amb una russa. Però pots apostar igualment. Jo dic que si. Jo que no.
Va fer una mirada ràpida al bar però no va venir. Van esperar que a la tarda es deixés caure. Res. Finalment, passats uns quants dies de veure-la anar i venir en shorts, en uns pantalons ajustats o sandàlies de disseny, va aparèixer cap al vespre. Portava un vestit negre preciós. Ni tan sols vam posar en dubte la seva esvelta figura. Ella no se'l posava perquè el negre aprima, no, vam imaginar que tenia una cita o una entrada per a un espectacle. Però si l'espectacle és ella, mira quina manera de caminar, van sentenciar.
Tio tio, que ve cap aquí. Tu vas dir que si, oi? Si. I jo que no. Ho mantens? Si. D'acord.
S'acostà i començà a inclinar-se lleugerament cap a la barra de fusta, ni en una part ni en l'altra. Just al centre, com se li esqueia per l'expectació que havia creat. Ella era el centre d'atenció i estava just al centre. De la barra, de les mirades, de les hipòtesis. Al centre de tot.
Tenien els ulls ben obert, també la boca, com dos tontets, com dos nens quan van al Circ. Ella, la russa, plàsticament, amb uns moviments harmoniosos, acostava el pit fins la barra de fusta obrint els braços per deixar-los flexionats i estesos a la part superior, per estar més còmoda, per ser més informal, per voler parlar, amb actitud còmplice.
Es van mirar, no va caldre cap paraula, es coneixien molt bé, massa bé. L'Hervé i ell només mirant-se podien parlar i en aquell moment van dir-se mentalment un Nooooooooooooo. L'aposta havia quedat anul·lada. Això no es podia jugar, cap dels dos hi jugaria, en aquestes condicions no. Hi ha uns mínims a respectar i això no es podia tolerar. Si més no ara que el marcador dels dos encara no havia estat inaugurat.
La culpa era de la russa, només ella n'era la responsable. Aquells brots de les aixelles no eren pèls sinó arbustos, eren uns matolls massa densos, feien por.
Aquella ensaladilla tenia salmonel·la.
07 de juliol 2009
És per regalar!
- Hola, un llibre que ha sortit fa poc de cocktails del JdelasM?
- A l'altre passadís.
- Gràcies.
- Següent!
- Hola
- Hola
- Si per un cas mon pare ja el tingués, el podrà canviar?
- Amb el tiquet i durant els propers 15 dies. T'he posat un tiquet regal, i així no veurà el preu, d'acord?
- Moltes gràcies.
- Adéu
- Adéu.
- A l'altre passadís.
- Gràcies.
- Següent!
- Hola
- Hola
- Si per un cas mon pare ja el tingués, el podrà canviar?
- Amb el tiquet i durant els propers 15 dies. T'he posat un tiquet regal, i així no veurà el preu, d'acord?
- Moltes gràcies.
- Adéu
- Adéu.
03 de juliol 2009
Esperança
Tinc esperança. Hi ha dues coses a les que em van obligar de petit i no m’han agradat mai. Quan vaig néixer vam viure a l’Avenida Jose Antonio. Al principi mons pares no sabien perquè em portava malament, no feia cas de les coses, a tot deia no. És una etapa bàsica en l’educació dels fills, anys de vida claus en què tot allò que arrela ho tindràs per sempre. Tinc molt present la imatge de sortir de casa meva, entrar a l’ascensor per baixar des de l’àtic amb un tall de formatge en una mà i en l’altre un llibre. Jo ni volia menjar-me’l, ni volia llegir-lo, malgrat ho vaig acabar fent sota alguna amenaçadora mirada paterna com les que jo també poso en pràctica i que tant de resultat donen, de moment (i que durin).
Al cap d’uns anys vam canviar de casa. Però el mal ja estava fet. Va ser canviar de casa i tot allò que havia estat negatiu en mi ho seguia sent,però va ser molt positiu i beneficiós pel meu germà. Estava clar, la culpa la tenia el Jose Antonio. No, no era el llogater, ni cap poeta de l’època, ni cap escultor. Va ser algú molt pitjor.
Sinó com s’explica que a ell li agradi devorar llibres i formatge, i a mi no? Porto anys intentant-ho. Vaig començar amb els entrepans calents abans de l’adolescència. Quan van passar a dir-se biquinis també els vaig seguir. Les pizzes dels dissabtes, el gratinat dels macarrons...sempre amb la condició que no fes pudor, que no tingués gust, que fos suau. Ara, ja m’atreveixo fins i tot amb el parmesà. Estic molt content. Tres tallets amb el Carpaccio.
Els diaris esportius, es considera lectura o premsa del cor, culer, però cor? I els Zipi Zape, Mortadelo y Filemón i companys del gremi, és lectura? Recordo el primer llibre sencer acabat: Los Cinco en la Isla del Tesoro. Després Sin noticias de Gurb. I punt. Tota la resta de llibres d’EGB i BUP que ens obligaven a llegir, no els vaig llegir mai. Llegia una pàgina i llavors l’explicava a l’empollón xerraire que tots hem tingut a prop. Entre la pàgina llegida, el resum que porten els llibres a la contraportada, i tot el xerrava el pájaru, suficient per fer dos folis per entregar a doble espai. No sempre han estat flors i violes.
Està bé, oi, aquest llibre? Bueno –resignat- és que no m’agrada llegir. Com que no t’agrada llegir, perquè? Parla amb el Jose Antonio.
Uf, aquest tio ha fet molt de mal. Però mai he perdut l’esperança. I us haig de donar les gràcies als que durant anys (molts) heu intentant adreçar-me al camí de la lectura alternativa, la que no té dibuixets, ni estadístiques. Gràcies a haver rebut regals en forma de llibre i títols tan suggerents com El Barça o la vida, El Club per dins, Els secrets del Barça, El libro de Kubala, Romario gran goleador, La sonrisa de R10.... he conegut paraules com novel·la, assaig, ficció, història....
Estic molt preocupat perquè des del Sant Jordi d’enguany he llegit El Barça al descobert, Benvingut al món real i Només socis, i aquest últim en set dies.
Doctor, estic malalt, és greu? Vostè creu que algun dia podré menjar una Raclette?
Al cap d’uns anys vam canviar de casa. Però el mal ja estava fet. Va ser canviar de casa i tot allò que havia estat negatiu en mi ho seguia sent,però va ser molt positiu i beneficiós pel meu germà. Estava clar, la culpa la tenia el Jose Antonio. No, no era el llogater, ni cap poeta de l’època, ni cap escultor. Va ser algú molt pitjor.
Sinó com s’explica que a ell li agradi devorar llibres i formatge, i a mi no? Porto anys intentant-ho. Vaig començar amb els entrepans calents abans de l’adolescència. Quan van passar a dir-se biquinis també els vaig seguir. Les pizzes dels dissabtes, el gratinat dels macarrons...sempre amb la condició que no fes pudor, que no tingués gust, que fos suau. Ara, ja m’atreveixo fins i tot amb el parmesà. Estic molt content. Tres tallets amb el Carpaccio.
Els diaris esportius, es considera lectura o premsa del cor, culer, però cor? I els Zipi Zape, Mortadelo y Filemón i companys del gremi, és lectura? Recordo el primer llibre sencer acabat: Los Cinco en la Isla del Tesoro. Després Sin noticias de Gurb. I punt. Tota la resta de llibres d’EGB i BUP que ens obligaven a llegir, no els vaig llegir mai. Llegia una pàgina i llavors l’explicava a l’empollón xerraire que tots hem tingut a prop. Entre la pàgina llegida, el resum que porten els llibres a la contraportada, i tot el xerrava el pájaru, suficient per fer dos folis per entregar a doble espai. No sempre han estat flors i violes.
Està bé, oi, aquest llibre? Bueno –resignat- és que no m’agrada llegir. Com que no t’agrada llegir, perquè? Parla amb el Jose Antonio.
Uf, aquest tio ha fet molt de mal. Però mai he perdut l’esperança. I us haig de donar les gràcies als que durant anys (molts) heu intentant adreçar-me al camí de la lectura alternativa, la que no té dibuixets, ni estadístiques. Gràcies a haver rebut regals en forma de llibre i títols tan suggerents com El Barça o la vida, El Club per dins, Els secrets del Barça, El libro de Kubala, Romario gran goleador, La sonrisa de R10.... he conegut paraules com novel·la, assaig, ficció, història....
Estic molt preocupat perquè des del Sant Jordi d’enguany he llegit El Barça al descobert, Benvingut al món real i Només socis, i aquest últim en set dies.
Doctor, estic malalt, és greu? Vostè creu que algun dia podré menjar una Raclette?
01 de juliol 2009
En clau de Sol.
Ja m’ha passat, no estic tan malalt com estava fa anys, en part perquè tinc altres prioritats. Crec que tot va començar amb un arbre curiós del desert que no havia vist mai. Llavors en descobrir que a més del long play (LP) hi havia els singles amb cançons inèdites, també vaig començar a comprar-los. I pins, gorres, banderes, edicions limitades, discos entrevista, llibres, fotos, postals.... Un petit santuari, que vaig abandonar ja fa temps, malgrat que els meus amics encara em miren quan sona U2, potser perquè saben que em posaré a cantar.
Durant un maig de record gloriós en què per ordre cronològic vaig fer 20 anys, després el concert d’U2 i després la final de Wembley, vaig viure’l de manera diferent. D’entrada perquè vaig estar des de les 9 del matí assegut a la porta del Sant Jordi perquè volia ser dels primers a entrar. Hi ho vaig ser després de tot el dia al sol, els vaig veure a segona fila darrera una noia, que ni vaig mirar. Només tenia ulls per a ells. Ahir a la nit, assegudet, aixecant-me a ballar i sobretot cantar.
I parlant de cantar, ahir va haver-hi una connexió entre U2 i Dire Straits. Del darrer disc No line on the Horizon sé poca lletra, tampoc li he dedicat el temps necessari per aprendre-les. Però diria que amb l’excepció The Unforgettable fire, la resta de les lletres si i òbviament totes les melodies. Diràs que tothom se les sap oi? Doncs no, la tia que tenia al costat no sabia res, ni lletra ni música ni oohh oohh, aahh, aaaah, yeah yeah yeah, ni un dos tres catorce. Al·lucinant. Diria que ahir va saber que el grup són quatre persones, potser els va conèixer el dilluns, perquè no s’entén. Ni ballava, perquè en un concert, si balles, xoques amb el del costat, ni cantava. Per això vaig recordar el concert a la Monumental del Mark i companyia.
També tenia una noia al meu costat i tampoc es movia ni cantava gens. En una de les cançons se m’acosta i em diu:
- Perdona, tu saps música, fas solfeig oi?
- Perquè ho dius?
- No, perquè veig que domines molt quan entra la guitarra, la bateria, els temps.....
- No no, només m’agraden i conec les cançons.
Solfeig? Però quina excusa més txunga. Què vol dir solfeig? Però quina tia més intel·lectual, no podia dir-me que la meva cara li sona d’alguna cosa, que si estudio o treballo, que si tinc foc... perquè està clar, aquella tia volia follar.
Ara em penedeixo de no haver seguit les classes de piano que tanta il·lusió li feia als meus pares. Potser m’hagués inflat a tocar. En ambdós sentits.
Durant un maig de record gloriós en què per ordre cronològic vaig fer 20 anys, després el concert d’U2 i després la final de Wembley, vaig viure’l de manera diferent. D’entrada perquè vaig estar des de les 9 del matí assegut a la porta del Sant Jordi perquè volia ser dels primers a entrar. Hi ho vaig ser després de tot el dia al sol, els vaig veure a segona fila darrera una noia, que ni vaig mirar. Només tenia ulls per a ells. Ahir a la nit, assegudet, aixecant-me a ballar i sobretot cantar.
I parlant de cantar, ahir va haver-hi una connexió entre U2 i Dire Straits. Del darrer disc No line on the Horizon sé poca lletra, tampoc li he dedicat el temps necessari per aprendre-les. Però diria que amb l’excepció The Unforgettable fire, la resta de les lletres si i òbviament totes les melodies. Diràs que tothom se les sap oi? Doncs no, la tia que tenia al costat no sabia res, ni lletra ni música ni oohh oohh, aahh, aaaah, yeah yeah yeah, ni un dos tres catorce. Al·lucinant. Diria que ahir va saber que el grup són quatre persones, potser els va conèixer el dilluns, perquè no s’entén. Ni ballava, perquè en un concert, si balles, xoques amb el del costat, ni cantava. Per això vaig recordar el concert a la Monumental del Mark i companyia.
També tenia una noia al meu costat i tampoc es movia ni cantava gens. En una de les cançons se m’acosta i em diu:
- Perdona, tu saps música, fas solfeig oi?
- Perquè ho dius?
- No, perquè veig que domines molt quan entra la guitarra, la bateria, els temps.....
- No no, només m’agraden i conec les cançons.
Solfeig? Però quina excusa més txunga. Què vol dir solfeig? Però quina tia més intel·lectual, no podia dir-me que la meva cara li sona d’alguna cosa, que si estudio o treballo, que si tinc foc... perquè està clar, aquella tia volia follar.
Ara em penedeixo de no haver seguit les classes de piano que tanta il·lusió li feia als meus pares. Potser m’hagués inflat a tocar. En ambdós sentits.
29 de juny 2009
No puc separar
Encara recordo quan vaig posar a un familiar el disc de Nirvana Unplugged, uns dels millors de la història. Li va agradar molt fins que em va preguntar quin grup era.
- Són els Nirvana, molen eh?
- Aquest és aquell que el cantant s'ha suïcidat?
- Si
- Quin gilipolles. No vull saber res d'un paio que amb 27 es treu la vida!
Estic parcialment d'acord amb aquesta afirmació. Hi ha molta gent al llarg de la història que professionalment han estat els millors però que personalment són patètics.
Maradona és un exemple de ser el millor, d'haver fet coses que pels qui ho hem intentat i encara juguem, no acabem d'entendre. Com es pot portar la pilota d'aquella manera, moure's desafiant la llei de la gravetat... No em cansaré mai de veure jugades i més jugades, vídeos de partits. Sensacional professionalment. Ara, com a persona, addicte a les drogues, les anades de "pilota" que ha tingut. Però bé, només es feia mal a ell mateix. Que tot i sabent el mal que fan les drogues hi hagi caigut, és que molt intel·ligent no era/és. Però quan veig els vídeos puc obviar que era un drogoaddicte.
Ara bé, no puc separar ni podré mai, ni ho vull fer quan sento aquest altre. Hi ha poca gent que quan a la ràdio sona MJ, canviï d'emissora. Les cançons que hem ballat i cantat tothom des de fa temps, per mi, tenen associades la paraula pederasta. Què voleu que us digui, no és el mateix que ser drogoaddicte, que ser un excèntric tipus Amy Winehouse. No, no. Això és el pitjor. Si el Martinez Singul és un maleït fill de puta, aquest també. Si es volia tornar blanc, doncs tant me fot. El Julio Iglesias es volia tornar negre, no? Que si vol dormir en una habitació d'oxigen, doncs ja s'ho farà, no afecta a ningú.
Però ser un pederasta? Molt maques les cançons, molt bonic el We are the World i el vídeo de Black or White. Si si, tot molt maco, el rei del pop i tot el que tu vulguis, però era un pederasta que va comprar el silenci dels pares a base de pasta.
Segur que tots els pares que viuen a Los Angeles, dormen ara una mica més tranquils.
- Són els Nirvana, molen eh?
- Aquest és aquell que el cantant s'ha suïcidat?
- Si
- Quin gilipolles. No vull saber res d'un paio que amb 27 es treu la vida!
Estic parcialment d'acord amb aquesta afirmació. Hi ha molta gent al llarg de la història que professionalment han estat els millors però que personalment són patètics.
Maradona és un exemple de ser el millor, d'haver fet coses que pels qui ho hem intentat i encara juguem, no acabem d'entendre. Com es pot portar la pilota d'aquella manera, moure's desafiant la llei de la gravetat... No em cansaré mai de veure jugades i més jugades, vídeos de partits. Sensacional professionalment. Ara, com a persona, addicte a les drogues, les anades de "pilota" que ha tingut. Però bé, només es feia mal a ell mateix. Que tot i sabent el mal que fan les drogues hi hagi caigut, és que molt intel·ligent no era/és. Però quan veig els vídeos puc obviar que era un drogoaddicte.
Ara bé, no puc separar ni podré mai, ni ho vull fer quan sento aquest altre. Hi ha poca gent que quan a la ràdio sona MJ, canviï d'emissora. Les cançons que hem ballat i cantat tothom des de fa temps, per mi, tenen associades la paraula pederasta. Què voleu que us digui, no és el mateix que ser drogoaddicte, que ser un excèntric tipus Amy Winehouse. No, no. Això és el pitjor. Si el Martinez Singul és un maleït fill de puta, aquest també. Si es volia tornar blanc, doncs tant me fot. El Julio Iglesias es volia tornar negre, no? Que si vol dormir en una habitació d'oxigen, doncs ja s'ho farà, no afecta a ningú.
Però ser un pederasta? Molt maques les cançons, molt bonic el We are the World i el vídeo de Black or White. Si si, tot molt maco, el rei del pop i tot el que tu vulguis, però era un pederasta que va comprar el silenci dels pares a base de pasta.
Segur que tots els pares que viuen a Los Angeles, dormen ara una mica més tranquils.
25 de juny 2009
Primers estius
L’estiu en què havia fet 15 anys vaig anar a Vire (Normandia) a passar un mes a casa d’una família on recordo tres coses. La primera és que després de sopar, aquella família treia cada dia una safata de formatges que devoraven mentre jo m’ho mirava des de la distància i amb cotó fluix al nas. La segona és un atac d’asma que em va agafar que quasi em moro després d’una guerra de coixins. És la pitjor nit que he passat a la meva vida. Pitjor que quan el meu sogre va arribar per sorpresa a casa seva quan se suposava que podíem estar-hi allí tranquils tota la nit. Òbvia dir que jo estava despullat. Algun dia ho explicaré. I el tercer és que el fill gran, Damien.
Els següents tres estius, els dels 16,17 i 18 vaig anar a Anglaterra; Poole, Poole i Wakefield. En el cas del darrer recordo dues coses: una és el Damien. Si, si, el tio de Normandia. Resulta que va venir a Gavà i va estar a casa nostra i va coincidir que jo marxava a Anglaterra. Em van venir a acomiadar tots a l’aeroport i mon germà encara avui té la certesa que el tio estava enamorat de mi, en base als plors i les llàgrimes que vessava. De fet, si que era raret; Indochine, miradetes.
I la segona, és que allà a Wakefield, a tocar de Manchester, vaig viure a casa d’una família on la dona de la casa era policia especialitzada en ensenyar com conduir a gran velocitat i el fill era una barreja d’Eduardo Manostijeras i Robert Smith (The Cure). Al tenir 18 anys, em van donar la clau de la casa perquè pogués tornar sense haver de picar al timbre després de passar una estona al pub del barri. Allà vaig passar de prendre cocacoles i san franciscos a beure cervesa. Un dia em vaig trobar amb una pinta de Löwenbräu. Els meus amics anglesos se’n van beure set o vuit. Jo en 4 hores, vaig beure’m la meva, si si, vaig trigar 4 hores, però al final molt content. Vaig entrar a casa després d’una caminada inacabable, obro la porta i el matrimoni mirava la tele a les fosques. Trec el cap i dic: Good night, I go upstairs, I’m very tired. See you tomorrow!
Durant tot el camí fins a casa em vaig jurar i perjurar que no ho notarien, que ho diria perfecte i que ho diria amb una calma tranquil·la, buscant les paraules adequades que no fessin que se’m través la llengua. Es veu que no ho vaig aconseguir perquè l’endemà, mentre el Carlinhos Brown feia un concert dins el meu cap, la dona em va dir:
Què ahir, vas veure molta cervesa oi?
Ahir, no, només una pinta. Perquè?
Una només no pot ser, segur que van ser algunes més, perquè anaves ben tocat!
Ho juro, només una. Tant malament anava?
Una mica.
El que m'estranya és que totes les altres nits, quan vaig arribar a casa totalment serè, no em van fer cap regal.
Que desagraïts!
Els següents tres estius, els dels 16,17 i 18 vaig anar a Anglaterra; Poole, Poole i Wakefield. En el cas del darrer recordo dues coses: una és el Damien. Si, si, el tio de Normandia. Resulta que va venir a Gavà i va estar a casa nostra i va coincidir que jo marxava a Anglaterra. Em van venir a acomiadar tots a l’aeroport i mon germà encara avui té la certesa que el tio estava enamorat de mi, en base als plors i les llàgrimes que vessava. De fet, si que era raret; Indochine, miradetes.
I la segona, és que allà a Wakefield, a tocar de Manchester, vaig viure a casa d’una família on la dona de la casa era policia especialitzada en ensenyar com conduir a gran velocitat i el fill era una barreja d’Eduardo Manostijeras i Robert Smith (The Cure). Al tenir 18 anys, em van donar la clau de la casa perquè pogués tornar sense haver de picar al timbre després de passar una estona al pub del barri. Allà vaig passar de prendre cocacoles i san franciscos a beure cervesa. Un dia em vaig trobar amb una pinta de Löwenbräu. Els meus amics anglesos se’n van beure set o vuit. Jo en 4 hores, vaig beure’m la meva, si si, vaig trigar 4 hores, però al final molt content. Vaig entrar a casa després d’una caminada inacabable, obro la porta i el matrimoni mirava la tele a les fosques. Trec el cap i dic: Good night, I go upstairs, I’m very tired. See you tomorrow!
Durant tot el camí fins a casa em vaig jurar i perjurar que no ho notarien, que ho diria perfecte i que ho diria amb una calma tranquil·la, buscant les paraules adequades que no fessin que se’m través la llengua. Es veu que no ho vaig aconseguir perquè l’endemà, mentre el Carlinhos Brown feia un concert dins el meu cap, la dona em va dir:
Què ahir, vas veure molta cervesa oi?
Ahir, no, només una pinta. Perquè?
Una només no pot ser, segur que van ser algunes més, perquè anaves ben tocat!
Ho juro, només una. Tant malament anava?
Una mica.
El que m'estranya és que totes les altres nits, quan vaig arribar a casa totalment serè, no em van fer cap regal.
Que desagraïts!
22 de juny 2009
El fet diferencial.
Ahir vaig compartir 10 minuts amb els Molina Herrera, una família de Tenerife que està passant l’estona amb una tribu Bushman del desert de Kalahari a la zona de Namíbia, Botswana i Sud-àfrica. I dic passar l’estona perquè dir “vivint” seria massa agosarat. Segons com ho entenc, viure un lloc o en un lloc implica moltes més coses. D’entrada respecte, integració, no imposar res i menys, quan estàs a casa seva.
Durant temps pensava que l’actitud que reflecteix allò de “háblame en cristiano”, se’ls generava només envers els catalans. Doncs no, estava equivocat. És un tema cultural, de mires curtes i que puc resumir amb un D’on no n’hi ha, no en raja!
Si bé és cert que no tots són així, amb els anys he comprovat que és un sentiment, una actitud general, que te la pots trobar sovint. N’hi ha més educats o menys però ara veig que és un tema cultural.
¡A mi estos no van a decirme como me tengo que vestir! Molt bé nena,molt bé. No només és un gest de no voler integrar-se sino que a més, la noia comença a vestir a tota les noies de la tribu amb la seva roba. La “Barbie pija” com la defineix sa mare va repartir samarretes blaves, liles, grogues, vermelles entre les indígenes que se les posaven amb una mica de recel.
Fins que va sortir el cap de la tribu i els va dir que es traguessin la roba. Que si els blancs no es vestien com ells, perquè ells s’havien de posar la seva roba i més quan ells eren els convidats! Sensacional. Podríem passar aquestes imatges a molta gent, a veure si sap llegir entre línies i mirar de trobar fàcils paral·lelismes amb la situació del català.
El fet que la noia volgués posar-los la roba, no és un joc de provar com els quedaria, de què es veiessin “disfressats, no. La intenció de la noia era que ells es deixessin les samarretes per així ells no haver de posar-se cap pell ni haver d’anar amb els pits al descobert.
Vaja, que quan vaig estar a Anglaterra i vaig fer un entrepà amb pa amb tomàquet i pernil, la meva intenció no va ser que aquella família variés la seva gastronomia per així jo patir menys. Jo estava a casa seva vivint i vaig haver d’aprendre (i ho vaig fer) a menjar col i bròquil, salses de tots colors i sabors, entrepans amb gelatina de llimona, sucs poc convencionals per a mi i hàbits diferents.
No cal donar voltes al tema. Amb aquest tipus de gent no hi ha res a fer. Si no estàs a gust en un lloc, has de marxar. Millor per a tots. Per a la tribu i per a ells. I si fem una extrapolació a casa nostra, millor per a ells i millor per a nosaltres.
Durant temps pensava que l’actitud que reflecteix allò de “háblame en cristiano”, se’ls generava només envers els catalans. Doncs no, estava equivocat. És un tema cultural, de mires curtes i que puc resumir amb un D’on no n’hi ha, no en raja!
Si bé és cert que no tots són així, amb els anys he comprovat que és un sentiment, una actitud general, que te la pots trobar sovint. N’hi ha més educats o menys però ara veig que és un tema cultural.
¡A mi estos no van a decirme como me tengo que vestir! Molt bé nena,molt bé. No només és un gest de no voler integrar-se sino que a més, la noia comença a vestir a tota les noies de la tribu amb la seva roba. La “Barbie pija” com la defineix sa mare va repartir samarretes blaves, liles, grogues, vermelles entre les indígenes que se les posaven amb una mica de recel.
Fins que va sortir el cap de la tribu i els va dir que es traguessin la roba. Que si els blancs no es vestien com ells, perquè ells s’havien de posar la seva roba i més quan ells eren els convidats! Sensacional. Podríem passar aquestes imatges a molta gent, a veure si sap llegir entre línies i mirar de trobar fàcils paral·lelismes amb la situació del català.
El fet que la noia volgués posar-los la roba, no és un joc de provar com els quedaria, de què es veiessin “disfressats, no. La intenció de la noia era que ells es deixessin les samarretes per així ells no haver de posar-se cap pell ni haver d’anar amb els pits al descobert.
Vaja, que quan vaig estar a Anglaterra i vaig fer un entrepà amb pa amb tomàquet i pernil, la meva intenció no va ser que aquella família variés la seva gastronomia per així jo patir menys. Jo estava a casa seva vivint i vaig haver d’aprendre (i ho vaig fer) a menjar col i bròquil, salses de tots colors i sabors, entrepans amb gelatina de llimona, sucs poc convencionals per a mi i hàbits diferents.
No cal donar voltes al tema. Amb aquest tipus de gent no hi ha res a fer. Si no estàs a gust en un lloc, has de marxar. Millor per a tots. Per a la tribu i per a ells. I si fem una extrapolació a casa nostra, millor per a ells i millor per a nosaltres.
19 de juny 2009
Por "ley" no me viene nada.
Jo vaig a treballar serè. No hi vaig begut!
Travesso un carrer, quan el semàfor és verd.
Arribo a un peatge i passo quan la barrera s'ha elevat.
Quan el professor em parlava, jo no li escopia a la cara.
Si em discuteixo amb algú, no li clavo un ganivet al coll.
Tampoc aparco en les places dels discapacitats.
I moltes més coses que faig sense recompensa, no per res, sino perquè és la meva obligació, el meu deure. Sembla que només es parli dels drets.
Jo també he sortit de festa i he begut. Algun cop, potser dos...mil he anat un pèl begut. Però no he agafat el cotxe fins que se m'ha passat perquè sabia el què podia passar i les conseqüències. Ara han fet unes enquestes i un 25% adment haver estat begut tots els caps de setmana (això sense comptar els que han tingut vergonya d'admetre-ho)
Però premiar els que no van borratxos? Què collons significa això? I qui se la peli el premi què, quedarà impune? Això és com si cada cop que les meves filles fan el que han de fer, les premiï.
Va nenes, acabeu-vos els macarrons i després us renteu les dents.
Papa, ja està, ja tinc les dents netes.
Mooolt bé, t'ha tocat un viatge a EuroDisney!
Vols dir que no seria millor aplicar la llei?
Ui, el que he dit! No recordava que en aquest puto país la llei sovint no serveix de res. Si realment s'apliqués tot el que dicta la llei, tot seria diferent.
D'entrada tindríem en marxa l'ESTATUT!
Travesso un carrer, quan el semàfor és verd.
Arribo a un peatge i passo quan la barrera s'ha elevat.
Quan el professor em parlava, jo no li escopia a la cara.
Si em discuteixo amb algú, no li clavo un ganivet al coll.
Tampoc aparco en les places dels discapacitats.
I moltes més coses que faig sense recompensa, no per res, sino perquè és la meva obligació, el meu deure. Sembla que només es parli dels drets.
Jo també he sortit de festa i he begut. Algun cop, potser dos...mil he anat un pèl begut. Però no he agafat el cotxe fins que se m'ha passat perquè sabia el què podia passar i les conseqüències. Ara han fet unes enquestes i un 25% adment haver estat begut tots els caps de setmana (això sense comptar els que han tingut vergonya d'admetre-ho)
Però premiar els que no van borratxos? Què collons significa això? I qui se la peli el premi què, quedarà impune? Això és com si cada cop que les meves filles fan el que han de fer, les premiï.
Va nenes, acabeu-vos els macarrons i després us renteu les dents.
Papa, ja està, ja tinc les dents netes.
Mooolt bé, t'ha tocat un viatge a EuroDisney!
Vols dir que no seria millor aplicar la llei?
Ui, el que he dit! No recordava que en aquest puto país la llei sovint no serveix de res. Si realment s'apliqués tot el que dicta la llei, tot seria diferent.
D'entrada tindríem en marxa l'ESTATUT!
17 de juny 2009
Tenir fusta
Un dels sentiments que no suporto és quan penses en una alguna cosa i per no dir res, per no avisar, ha acabat malament. Vas de copilot i qui condueix el teu cotxe està aparcant marxa enrere. Veus que hi ha un sac d’obres amb molts ferros que potser ratllen el cotxe. No dius res perquè imagines que l’altre ja ho ha vist. Pum! Ratllada al cotxe increïble. Tens un sentiment horrorós. Òstia, li havia d’haver dit, per si un cas!
Tampoc pots estar tota l’estona avisant de com ho faries perquè tampoc ens agrada que ens vagin donant ordres constantment, i menys quan som adults. El consell és que davant el dubte, s’ha de dir, i no tenir en compte la resposta emprenyada de l’altre. “Collons, ja ho he vist, que et penses que sóc cec o què?”
Però com tot, hi ha casos i casos. Si veus que ta filla a l’estiu no podrà amb l’ampolla d’aigua i que se la vessarà tota per sobre i es mullarà, doncs no cal dir res ja que també aprendrà fer-ho a poc a poc, i total el sol ho asseca tot.
També hi ha expressions que m’agraden com Aquest noi té fusta de futbolista. O aquesta noia té fusta de tennista. O fusta d’empresari, o del què vulguis. I parlant de fusta. Jo no hi era però més o menys va anar així.
Vols que et porti llenya per la barbacoa i la llar de foc?
Ah si, m’anirà bé. Quin preu té?Tu què has entès? Què has imaginat? Mon pare va imaginar que li portaven un sac de llenya tallada, com la que compres. Que la deixarien amb un braç d’aquells de grua per sobre de la tanca i que nosaltres només hauríem de posar-la a lloc. Vaja, quan m’ho va explicar, jo també em vaig muntar la meva pel·lícula i tenia el mateix guió.
Sense cap mena de dubte, el paio que la va oferir tenia fusta, si si, fusta, però d’inutil. Perquè molt llest no s’ha de ser per enviar això. Fins i tot el tio que la va portar va preguntar que si el paio ja sabia quin tipus de casa era.
Moraleja: Quan us regalin llenya, aviseu que no teniu una serradora, ni que fabriqueu casetes per gos, ni que feu bustos esculpits en trocs de sequoia, ni que feu raids per la Noguera-Pallaresa, ni que voleu fer jardineres gegants de Bricomania, ni menhirs, ni....
09 de juny 2009
Pepe
Un cop vaig veure un partit al Parc dels Prínceps entre el Paris Saint Germain i el Sochaux. També vaig veure'n un al Carlos Belmonte entre l'Albacete i l'Atletico de Madrid B.
No sóc seguidor de cap dels quatre equips. Això ja se sap. Per tant, no assistiré mai a cap reunió que facin alguns dels precandidats a president de cap d'aquest clubs. Lògic oi? No se m'hi ha perdut res.
Què val fer un míting electoral, aquests que fan en poliesportius o places de braus? Tot això ho fan per després sortir a la tele? No seria més barat que les teles vagin a cadascun dels despatxos, ells parlin, els gravin i llestos. Més baratet. Menys diners malbaratats.
La gent que va a un míting de CIU, penseu que votarà a CIU? I el que va a sentir el prestidigitador ZP, penseu que votarà al PSC-PSOE? De fet, penseu que un votant del PP aniria a un míting d'ERC?
O sigui, que no caldria que cap d'aquests passés 2 hores davant 10.000 tios perquè ja té el seu vot.
I us imagineu un votant d'ERC en un míting del PP? Jo si.
-Va tio, vamos a Barna a la monumental, que actúa la Década Prodigiosa.
-Joder tio, yo paso, que a mi no m'agrada la Década esta.
-Si hombre, vamos, que no he ido nunca, puede ser divertido y así vemos el ambiente. Además es gratis.
-Esteu com una cabra, quina manera de perdre el temps. Si no me compraré ningún disco de ellos.
-Pero si estaremos poco rato, te lo juro.
Total, que pugem al seu cotxe i els tres anem a la Monumental a veure el concert. Aparquem al pàrking del Bingo Billares. Comencem a arribar a la plaça i veig un color blavós, banderes per tot arreu de tres franges. No entenia res. Els fills de puta dels meus amics m'havien portat a un míting del PP. Fills de la gran puta, que els donguin pel sac als que canten. Jo foto al camp, vaig pensar.
Només recordo que sentia moltes coses, moltes barbaritats de gent que vivia a Catalunya. No puc creure que tots aquells, aquells,....... aquells..... bé, tant és, no vull insultar, que tot aquells vinguessin d'Ávila o Cuenca per dir un lloc plenament pepero. No parava d'observar la gent, com vestien, com xalaven, com els brillaven els ulls als fills de puta....
Només vaig patir un moment quan els meus amics, dos fills de puta (perquè encara ho són, d'amics) van assenyalar-me i van dir plegats:
Eh, que este tio es INDEPENDENTISTA!
No sóc seguidor de cap dels quatre equips. Això ja se sap. Per tant, no assistiré mai a cap reunió que facin alguns dels precandidats a president de cap d'aquest clubs. Lògic oi? No se m'hi ha perdut res.
Què val fer un míting electoral, aquests que fan en poliesportius o places de braus? Tot això ho fan per després sortir a la tele? No seria més barat que les teles vagin a cadascun dels despatxos, ells parlin, els gravin i llestos. Més baratet. Menys diners malbaratats.
La gent que va a un míting de CIU, penseu que votarà a CIU? I el que va a sentir el prestidigitador ZP, penseu que votarà al PSC-PSOE? De fet, penseu que un votant del PP aniria a un míting d'ERC?
O sigui, que no caldria que cap d'aquests passés 2 hores davant 10.000 tios perquè ja té el seu vot.
I us imagineu un votant d'ERC en un míting del PP? Jo si.
-Va tio, vamos a Barna a la monumental, que actúa la Década Prodigiosa.
-Joder tio, yo paso, que a mi no m'agrada la Década esta.
-Si hombre, vamos, que no he ido nunca, puede ser divertido y así vemos el ambiente. Además es gratis.
-Esteu com una cabra, quina manera de perdre el temps. Si no me compraré ningún disco de ellos.
-Pero si estaremos poco rato, te lo juro.
Total, que pugem al seu cotxe i els tres anem a la Monumental a veure el concert. Aparquem al pàrking del Bingo Billares. Comencem a arribar a la plaça i veig un color blavós, banderes per tot arreu de tres franges. No entenia res. Els fills de puta dels meus amics m'havien portat a un míting del PP. Fills de la gran puta, que els donguin pel sac als que canten. Jo foto al camp, vaig pensar.
Només recordo que sentia moltes coses, moltes barbaritats de gent que vivia a Catalunya. No puc creure que tots aquells, aquells,....... aquells..... bé, tant és, no vull insultar, que tot aquells vinguessin d'Ávila o Cuenca per dir un lloc plenament pepero. No parava d'observar la gent, com vestien, com xalaven, com els brillaven els ulls als fills de puta....
Només vaig patir un moment quan els meus amics, dos fills de puta (perquè encara ho són, d'amics) van assenyalar-me i van dir plegats:
Eh, que este tio es INDEPENDENTISTA!
03 de juny 2009
Alliberació
Fins quin punt hem de fer o deixar de fer coses si molesten als altres? Hi ha excusa si es fan sense mala fe? O ens hem de parar a pensar els famosos 10 segons abans d'actuar?
A mi em molesta molt el fum dels fumadors, en especial quan l'alè asquerós t'impacta a la cara, ja sigui al tren, metro o ascensor. Ells tenen en compte que ens molesta? Diria que no. Llavors si els dius alguna cosa en la linea de què sisplau no et llencin el fum cap a tu, poden contestar coses com:
Si a mi no em molesta! Si total és un moment, el vent s'ho emporta ràpidament! Tampoc n'hi ha per tant! Sou uns exagerats! Però si me he tirat el fum abans d'entrar a l'ascensor, com pot ser que l'oloris?
Molt bé, molt bé. Us ho heu buscat.
Quan ets nen no tens judici per valorar si quan et tires un pet molestes o no. Cert és que no és el mateix un pet provocat per la ingesta excessiva de begudes carbòniques que per haver menjat tres plats de patat i col, o faves, o mogetes o calçots. Però quan ja ets adult, fins quin punt haig de pensar en les probabilitats de què la olor que pugi de les parts baixes, molesti a la gent que tinc al voltant?
Si els que fumen no ho fan, a partir d'ara em tiraré pets a tort i a dret, amb ganes o sense, amb excusa o sense. Total, com a mi la meva olor no em molesta. Perquè si no molesta no se li pot dir pudor, segueix sent olor.
Perquè no totes les marques fan la mateixa olor. Ni els cigars. Ni els mais. I els pets si que no molesten tant. Sino, com és que no hi ha restaurant amb zona de petadors? Heu vist mai un cartell a l'entrada d'un restaurant que digui En aquest espai es permet petar-se, o Bar lliure de pets?
No oi? Què molesta més llavors? Hi ha algun càncer estrictament relacionat amb tirar-se pets? Fumar és ingerir coses dolentes, i en canvi quan et tires un pet, elimines toxines que el cos no vol. Podria seguir però no puc. Per respecte als que no fumen del meu voltant, me'n vaig al balcó.
Vaig a alliberar-me!
A mi em molesta molt el fum dels fumadors, en especial quan l'alè asquerós t'impacta a la cara, ja sigui al tren, metro o ascensor. Ells tenen en compte que ens molesta? Diria que no. Llavors si els dius alguna cosa en la linea de què sisplau no et llencin el fum cap a tu, poden contestar coses com:
Si a mi no em molesta! Si total és un moment, el vent s'ho emporta ràpidament! Tampoc n'hi ha per tant! Sou uns exagerats! Però si me he tirat el fum abans d'entrar a l'ascensor, com pot ser que l'oloris?
Molt bé, molt bé. Us ho heu buscat.
Quan ets nen no tens judici per valorar si quan et tires un pet molestes o no. Cert és que no és el mateix un pet provocat per la ingesta excessiva de begudes carbòniques que per haver menjat tres plats de patat i col, o faves, o mogetes o calçots. Però quan ja ets adult, fins quin punt haig de pensar en les probabilitats de què la olor que pugi de les parts baixes, molesti a la gent que tinc al voltant?
Si els que fumen no ho fan, a partir d'ara em tiraré pets a tort i a dret, amb ganes o sense, amb excusa o sense. Total, com a mi la meva olor no em molesta. Perquè si no molesta no se li pot dir pudor, segueix sent olor.
Perquè no totes les marques fan la mateixa olor. Ni els cigars. Ni els mais. I els pets si que no molesten tant. Sino, com és que no hi ha restaurant amb zona de petadors? Heu vist mai un cartell a l'entrada d'un restaurant que digui En aquest espai es permet petar-se, o Bar lliure de pets?
No oi? Què molesta més llavors? Hi ha algun càncer estrictament relacionat amb tirar-se pets? Fumar és ingerir coses dolentes, i en canvi quan et tires un pet, elimines toxines que el cos no vol. Podria seguir però no puc. Per respecte als que no fumen del meu voltant, me'n vaig al balcó.
Vaig a alliberar-me!
26 de maig 2009
La importància és relativa!
Encara hi ha gent que em sorprèn, de veritat.
Que parli amb algun amic i acabem amb allò de Podríem fer alguna cosa diumenge! i després no fem res, no em sorprèn.
O allò altre de Ja et trucaré i fem un cafè, i no hi ha ni cafè, ni tallat ni trucada, doncs tampoc em sorprèn. Perquè, ho dubto, però potser jo també ho he fet. Bé només ho he fet un cop tornant de Bangkok com ja he explicat en alguna ocasió.
Sempre he pensat que quan arribem a una edat, tenim la capacitat de discernir què és important o urgent. En general quan he trucat a un amic en moments importants per a mi, no he hagut de fer grans reflexions inicials per ser atès. Tampoc va necessitar molta insistència un amic meu quan em va trucar dient-me que volia veure'm una estona, que feia temps que no parlàvem.
Ell, que no truca mai, que és dificilíssim que t'agafi el mòbil, em truca dient que fa temps que no parlem? Òstia, deu ser important, vaig pensar. I us juro que això no és cap habilitat que tinc, és sentit comú i és conèixer els teus amics.
Avui fa 4 setmanes del secret de sumari. Truco un amic meu (fa 34 anys que ho som) i que es dedica a temes sumarials. Li exposo el tema i li demano de veure'ns a la tarda. Em diu que està en un judici i que a la tarda em truca. I no truca.
L'endemà el torno a trucar i li torno a repetir el cas, per si no m'havia entès bé el dia d'abans. Em diu que va molt de bòlit. Li demano que em digui quina documentació necessita i també li dic, que l'estic contractant, que em cobri el que m'hagi de cobrar, que no vull que ho faci com a favor, que em cobri com a un client. Preparo els papers, ho poso en un sobre i li deixo a la bústia de casa seva. El truco l'endemà per confirmar que ho ha agafat. Si, si, ja ho tinc. Deixa'm un parell de dies!
Avui fa 4 setmanes que té el sobre.
??
Que parli amb algun amic i acabem amb allò de Podríem fer alguna cosa diumenge! i després no fem res, no em sorprèn.
O allò altre de Ja et trucaré i fem un cafè, i no hi ha ni cafè, ni tallat ni trucada, doncs tampoc em sorprèn. Perquè, ho dubto, però potser jo també ho he fet. Bé només ho he fet un cop tornant de Bangkok com ja he explicat en alguna ocasió.
Sempre he pensat que quan arribem a una edat, tenim la capacitat de discernir què és important o urgent. En general quan he trucat a un amic en moments importants per a mi, no he hagut de fer grans reflexions inicials per ser atès. Tampoc va necessitar molta insistència un amic meu quan em va trucar dient-me que volia veure'm una estona, que feia temps que no parlàvem.
Ell, que no truca mai, que és dificilíssim que t'agafi el mòbil, em truca dient que fa temps que no parlem? Òstia, deu ser important, vaig pensar. I us juro que això no és cap habilitat que tinc, és sentit comú i és conèixer els teus amics.
Avui fa 4 setmanes del secret de sumari. Truco un amic meu (fa 34 anys que ho som) i que es dedica a temes sumarials. Li exposo el tema i li demano de veure'ns a la tarda. Em diu que està en un judici i que a la tarda em truca. I no truca.
L'endemà el torno a trucar i li torno a repetir el cas, per si no m'havia entès bé el dia d'abans. Em diu que va molt de bòlit. Li demano que em digui quina documentació necessita i també li dic, que l'estic contractant, que em cobri el que m'hagi de cobrar, que no vull que ho faci com a favor, que em cobri com a un client. Preparo els papers, ho poso en un sobre i li deixo a la bústia de casa seva. El truco l'endemà per confirmar que ho ha agafat. Si, si, ja ho tinc. Deixa'm un parell de dies!
Avui fa 4 setmanes que té el sobre.
??
20 de maig 2009
Sóc supersticiós?
Tu ets supersticiós?
Jo en principi, no.
El dissabte del Madrid-Barça, vam anar a casa meva a sopar i veure el partit tots plegats, els 6 grans i les dues nenes. Vam començar perdent i vam acabar guanyant. Com que el resultat va ser positiu, vam quedar que ho repetiem el dimecres.
El dimecres juga el Chelsea-Barça. Tornem a quedar els 8. Tornem a començar el partit perdent i al final també tenim un resultat positiu. Vaig suggerir tornar a quedar el dimecres dia 13.
La primera vegada que em vaig posar la samarreta del Barça per veure un partit, va ser el 18 de maig del 94. Estava a casa, assegut, patint 4 fuetades que em treien la respiració i gana.
La segona va ser el 10 de maig d'enguany. Anava preparat per celebrar el títol de lliga. Resultat: empat a tres, i sense lliga.
Jo en principi, no.
El dissabte del Madrid-Barça, vam anar a casa meva a sopar i veure el partit tots plegats, els 6 grans i les dues nenes. Vam començar perdent i vam acabar guanyant. Com que el resultat va ser positiu, vam quedar que ho repetiem el dimecres.
El dimecres juga el Chelsea-Barça. Tornem a quedar els 8. Tornem a començar el partit perdent i al final també tenim un resultat positiu. Vaig suggerir tornar a quedar el dimecres dia 13.
La primera vegada que em vaig posar la samarreta del Barça per veure un partit, va ser el 18 de maig del 94. Estava a casa, assegut, patint 4 fuetades que em treien la respiració i gana.
La segona va ser el 10 de maig d'enguany. Anava preparat per celebrar el títol de lliga. Resultat: empat a tres, i sense lliga.
El dia 13, tornem a anar a casa meva, tots 8, comencem perdent i acabem satisfactòriament. No portava la samarreta.
O sigui, que ja he quedat per sopar a casa meva el dimecres 27 de maig, tots 8 i sense la samarreta.
En final, crec que una mica si que ho sóc.
15 de maig 2009
Tranquil·litat
Un cop més, estic al tren, i tot sol em poso a riure. Estic a la secció de sexe d'un dels diaris gratuïts.¿Es cierto que según tenga las cejas la chica así tiene de cuidada su vulva), pregunta l'Eduardo.
I la sexòloga Pilar, ha respost:
Una chica que cuida sus cejas, sus uñas, su higiene personal posiblemente también cuide su vulva, pero no tiene por qué ser así. La vulva no precisa ningún tipo de cuidado aparte de la higiene diaria. Las mujeres que se depilan la zona vulvar no son indicativas de nada. Es pura coquetería.
I la Pilarica28 ha preguntat ¿Es posible que las mujeres sufran de eyaculación precoz? Tardo como mucho 2-3 minutos en llegar al orgasmo en cuanto se produce fricción en la zona del clítoris. Me gustaría disfrutar de relaciones sexuales más largas.
En aquest cas, la resposta ha estat clarivident en molts sentits.
Alargar el orgasmo en tu caso es muy fácil: no te acaricies el clítoris, deja que la sensación placentera llegue desde otros lugares (pezones, vulva, orejas,etc.), hasta que quieras un orgasmo. Después descansa y espera a que la sensación haya pasado. Tampoco eres tan precoz, la mayoría de las mujeres masturbándose tardan entre 30 segundos y minuto y medio.
Us prometo que estic molt més tranquil.
08 de maig 2009
La diferència
Hi ha molt moments en què faig alguna cosa que m'agrada molt i que em deixa molt satisfet i content.
Surto del cine, he vist un film que m'ha agradat molt però no em poso a xisclar ni m'agenollo.
Sopo en un bon restaurant, el gaudeixo, però no corejo el nom del xef: Subijaaaaaaana, Subijaaaaaana.
Llegeixo un llibre apassionant, que m'ha distret durant setmanes, però quan l'acabo no agito els braços desesperadament ni m'abraço a ningú.
Estic amb la família, els amics, passant una bona estona, rient, i quan ens despedim, no fem l'onada.
Menjar, llegir, anar al cinema, són situacions que acaben amb un sentiment.
Només pots fer coses similars quan tot parteix d'un sentiment, pur, inconscient, que no saps ni des de quan el tens, genètic. En aquests casos, el sentiment desenboca en un altre sentiment.
Aquesta és la diferència.
Surto del cine, he vist un film que m'ha agradat molt però no em poso a xisclar ni m'agenollo.
Sopo en un bon restaurant, el gaudeixo, però no corejo el nom del xef: Subijaaaaaaana, Subijaaaaaana.
Llegeixo un llibre apassionant, que m'ha distret durant setmanes, però quan l'acabo no agito els braços desesperadament ni m'abraço a ningú.
Estic amb la família, els amics, passant una bona estona, rient, i quan ens despedim, no fem l'onada.
Menjar, llegir, anar al cinema, són situacions que acaben amb un sentiment.
Només pots fer coses similars quan tot parteix d'un sentiment, pur, inconscient, que no saps ni des de quan el tens, genètic. En aquests casos, el sentiment desenboca en un altre sentiment.
Aquesta és la diferència.
05 de maig 2009
Secret de sumari
Fa dies que no escric res, però tinc taantes ganes de fer-ho, d'explicar una història.. Fa dies que dono voltes al tema, de com explicar-ho, però el meu tarannà m'ho impedeix.
De fet, el 18 de desembre de 2007 ja la vaig començar però per ordre de mon pare la vaig treure.
Me l'he tornat a llegir i tot segueix vigent.
Ho tinc estructurat al cap, endreçat, amb més exemples, metàfores i històries verídiques.
No sé si veurà la llum escrita.
De fet, el 18 de desembre de 2007 ja la vaig començar però per ordre de mon pare la vaig treure.
Me l'he tornat a llegir i tot segueix vigent.
Ho tinc estructurat al cap, endreçat, amb més exemples, metàfores i històries verídiques.
No sé si veurà la llum escrita.
23 d’abril 2009
Oceanic 815
Les patates fregides m'agraden molt.
El peix també.
Potser per això cada cop m'agrada més Londres.
Ahir hi vaig anar, vaig fer un "sube-baja" que dirien el pijus d'aqui quan van i tornen en un mateix dia, en el seu cas a esquiar.
-Valèria, demà no ens veurem perquè marxaré aviat i tornaré tard.
-Ah no, on vas?
-Vaig a Londres, amb avió?
-I es caurà a l'aigua?
El peix també.
Potser per això cada cop m'agrada més Londres.
Ahir hi vaig anar, vaig fer un "sube-baja" que dirien el pijus d'aqui quan van i tornen en un mateix dia, en el seu cas a esquiar.
-Valèria, demà no ens veurem perquè marxaré aviat i tornaré tard.
-Ah no, on vas?
-Vaig a Londres, amb avió?
-I es caurà a l'aigua?
20 d’abril 2009
Famós sopar
- David, avui et convido a sopar en un restaurant que m’han dit que fan un Ànec boníssim, i el vull provar per fer-lo al meu restaurant.
Aquesta frase vaig tenir el privilegi de sentir-la varies vegades durant onze estius, canviant ànec per pastís de poma, bacallà, mousse,… en fi, qualsevol plat que servís com a excusa per anar a sopar bé, amb el què implica dir sopar bé a Paris.
Un d’aquests dies, sortim de l’hotel buscant una carreró petit, poc transitat, gens turístic i on es trobava un petit hotelet on als baixos hi havia el recomanat restaurant i que ens faria les delícies de la Nouvelle Cuisine. Òbvia dir que una de les característiques per qui fa un àpat per primer cop a França, és el fet de tenir les taules només separades per uns 10cm, màxim un pam i que per tant es fa difícil no sentir la conversa de qui s’asseu a costat teu tot i que en general, el volum del qui parla és sensiblement inferior en decibels.
-Bonsoir, deux personnes?
-Oui -Fumeur ou Non fumeur
-Non fumeur, “silbuplé”
Retira una taula, passa ell, s’asseu al típic banc sofà que comparteix tota una paret, tornen a posar la taula i llavors sec jo a la cadira que dóna l’esquena al restaurant però de cara a la finestra del carreró fosc i mort.
-Voilà
-Merci
Miro a la dreta i tenim una parella que ja deuen ser besavis. Gairebé no parlen. Només gesticulen. Mmmmm amb la boca, celles amunt, assenyala el plat i mou el cap amunt i abaix, que vol dir: Està molt bo, ho vols provar?
Miro a l’esquerra en diagonal a mi i a la dreta de qui em convida, una senyora americana (vull dir una persona, no una americana d’un dissenyador famós) s’asseu sola esperant la seva parella, que deu ser un home perquè veig una jaqueta gens entallada. Ser que són americans perquè els estampats florits i el mal gust són impropis del restaurant i de la ciutat. Arriba l’home i s’asseu.
Espero uns segons, potser trenta, per mirar-lo. Collons, potser el conec, és només per saber de qui estic envoltat. A més, això ho fem tots i et diria que de manera inconscient, oi?. Si ho sé no el miro.
Quina merda de sopar, de veritat. No vaig poder sopar a gust. Enlloc de fruir dels meravellosos plats que tenia la oportunitat de menjar i abstraure’m per unes hores de l’amanida, hamburguesa amb patates i fruita del Self Service d’on residia, no, res d’això, vinga a menjar-me el cap. El torno a mirar o què? No. Va si, que el vull veure bé. Tota la nit, tota, nosaltres tres (l’àngel, el dimoni i jo) discutint.
Vagi per davant que no m'agraden els homes però diria que no era especialment atractiu. La cara de boig i el vestuari van fer que desitgés mirar-lo, com el que mira un tio guenyo, o el que té una pansa al llavi i no pots parar de mirar la pansa, el nyanyo del cap o la berruga fastigosa.
La veritat és que el meu primer sopar amb el John Malkovich, no va ser molt distès. Però li tinc una gran estima per haver sopat amb mi.
Aquesta frase vaig tenir el privilegi de sentir-la varies vegades durant onze estius, canviant ànec per pastís de poma, bacallà, mousse,… en fi, qualsevol plat que servís com a excusa per anar a sopar bé, amb el què implica dir sopar bé a Paris.
Un d’aquests dies, sortim de l’hotel buscant una carreró petit, poc transitat, gens turístic i on es trobava un petit hotelet on als baixos hi havia el recomanat restaurant i que ens faria les delícies de la Nouvelle Cuisine. Òbvia dir que una de les característiques per qui fa un àpat per primer cop a França, és el fet de tenir les taules només separades per uns 10cm, màxim un pam i que per tant es fa difícil no sentir la conversa de qui s’asseu a costat teu tot i que en general, el volum del qui parla és sensiblement inferior en decibels.
-Bonsoir, deux personnes?
-Oui -Fumeur ou Non fumeur
-Non fumeur, “silbuplé”
Retira una taula, passa ell, s’asseu al típic banc sofà que comparteix tota una paret, tornen a posar la taula i llavors sec jo a la cadira que dóna l’esquena al restaurant però de cara a la finestra del carreró fosc i mort.
-Voilà
-Merci
Miro a la dreta i tenim una parella que ja deuen ser besavis. Gairebé no parlen. Només gesticulen. Mmmmm amb la boca, celles amunt, assenyala el plat i mou el cap amunt i abaix, que vol dir: Està molt bo, ho vols provar?
Miro a l’esquerra en diagonal a mi i a la dreta de qui em convida, una senyora americana (vull dir una persona, no una americana d’un dissenyador famós) s’asseu sola esperant la seva parella, que deu ser un home perquè veig una jaqueta gens entallada. Ser que són americans perquè els estampats florits i el mal gust són impropis del restaurant i de la ciutat. Arriba l’home i s’asseu.
Espero uns segons, potser trenta, per mirar-lo. Collons, potser el conec, és només per saber de qui estic envoltat. A més, això ho fem tots i et diria que de manera inconscient, oi?. Si ho sé no el miro.
Quina merda de sopar, de veritat. No vaig poder sopar a gust. Enlloc de fruir dels meravellosos plats que tenia la oportunitat de menjar i abstraure’m per unes hores de l’amanida, hamburguesa amb patates i fruita del Self Service d’on residia, no, res d’això, vinga a menjar-me el cap. El torno a mirar o què? No. Va si, que el vull veure bé. Tota la nit, tota, nosaltres tres (l’àngel, el dimoni i jo) discutint.
Vagi per davant que no m'agraden els homes però diria que no era especialment atractiu. La cara de boig i el vestuari van fer que desitgés mirar-lo, com el que mira un tio guenyo, o el que té una pansa al llavi i no pots parar de mirar la pansa, el nyanyo del cap o la berruga fastigosa.
La veritat és que el meu primer sopar amb el John Malkovich, no va ser molt distès. Però li tinc una gran estima per haver sopat amb mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)