El primer diari

Era diumenge i com acostumo a fer ara, no podia anar a un quiosc per després anar a fer el cafelito. M'acosto a aquells mini quioscos individuals que hi ha pertot i que tants cops hem vist en films, poso la moneda que tocava, obro la porteta i agafo un diari. Estava a punt de tancar la porta quan vaig pensar que no estaria de més tenir un detall amb les meves companyes d'apartament i portar-ne un altre per a elles.

N'agafo un segon. Quan ja deixava anar la porta, vaig pensar allò d'on n'hi ha dos en caben tres, i vaig agafar un tercer diari, així quedava de puta mare i tots tres llegiriem alhora el mateix diari, amb la calma que dona el fet de què allò és teu i prou.

Ja estava, ara si, a punt de tancar la porta quan sento pel darrere un sht sht sht sht sht de desaprovació. Meeeeerda, era un veí que amb moviments laterals del cap anava dient que no, que no noi, que això no està bé, que estàs robant collons i que aquí aquestes coses no les fem, mentre amb els ulls i celles em deia que els deixés. Em vaig sentir humiliat.

Vermell com un titot, vaig rebre la meva primera lliçó. L'havia cagat, m'havia deixat anar, era conscient que estava mal fet, potser perquè sabia que ningú em diria res.

Han passat 10 dies des de la foto, i he donat voltes a conceptes com confiança, estranger o ser imbècil. La persona que va posar el tiquet per fora era el primer cop que es trobava amb una zona blava?, potser és estranger i no ho ha vist mai? potser ha sortit d'una pel·lícula d'aquelles on no tanquen ni abaixen les finestres del cotxe i no passa res.

Haig de dir que el primer que em va venir al cap va ser mira, mira, quin tio més imbècil, ha posat el tiquet a fora, que no veu que li fotran. És cert que amb 0.40ct no solucionem gran cosa. I pensant en això de la confiança de què ningú li fotria el tiquet, vaig recordar el primer cap de setmana que vaig arribar a USA.