En clau de Sol.

Ja m’ha passat, no estic tan malalt com estava fa anys, en part perquè tinc altres prioritats. Crec que tot va començar amb un arbre curiós del desert que no havia vist mai. Llavors en descobrir que a més del long play (LP) hi havia els singles amb cançons inèdites, també vaig començar a comprar-los. I pins, gorres, banderes, edicions limitades, discos entrevista, llibres, fotos, postals.... Un petit santuari, que vaig abandonar ja fa temps, malgrat que els meus amics encara em miren quan sona U2, potser perquè saben que em posaré a cantar.

Durant un maig de record gloriós en què per ordre cronològic vaig fer 20 anys, després el concert d’U2 i després la final de Wembley, vaig viure’l de manera diferent. D’entrada perquè vaig estar des de les 9 del matí assegut a la porta del Sant Jordi perquè volia ser dels primers a entrar. Hi ho vaig ser després de tot el dia al sol, els vaig veure a segona fila darrera una noia, que ni vaig mirar. Només tenia ulls per a ells. Ahir a la nit, assegudet, aixecant-me a ballar i sobretot cantar.

I parlant de cantar, ahir va haver-hi una connexió entre U2 i Dire Straits. Del darrer disc No line on the Horizon sé poca lletra, tampoc li he dedicat el temps necessari per aprendre-les. Però diria que amb l’excepció The Unforgettable fire, la resta de les lletres si i òbviament totes les melodies. Diràs que tothom se les sap oi? Doncs no, la tia que tenia al costat no sabia res, ni lletra ni música ni oohh oohh, aahh, aaaah, yeah yeah yeah, ni un dos tres catorce. Al·lucinant. Diria que ahir va saber que el grup són quatre persones, potser els va conèixer el dilluns, perquè no s’entén. Ni ballava, perquè en un concert, si balles, xoques amb el del costat, ni cantava. Per això vaig recordar el concert a la Monumental del Mark i companyia.

També tenia una noia al meu costat i tampoc es movia ni cantava gens. En una de les cançons se m’acosta i em diu:

- Perdona, tu saps música, fas solfeig oi?
- Perquè ho dius?
- No, perquè veig que domines molt quan entra la guitarra, la bateria, els temps.....
- No no, només m’agraden i conec les cançons.

Solfeig? Però quina excusa més txunga. Què vol dir solfeig? Però quina tia més intel·lectual, no podia dir-me que la meva cara li sona d’alguna cosa, que si estudio o treballo, que si tinc foc... perquè està clar, aquella tia volia follar.

Ara em penedeixo de no haver seguit les classes de piano que tanta il·lusió li feia als meus pares. Potser m’hagués inflat a tocar. En ambdós sentits.