Esperança

Tinc esperança. Hi ha dues coses a les que em van obligar de petit i no m’han agradat mai. Quan vaig néixer vam viure a l’Avenida Jose Antonio. Al principi mons pares no sabien perquè em portava malament, no feia cas de les coses, a tot deia no. És una etapa bàsica en l’educació dels fills, anys de vida claus en què tot allò que arrela ho tindràs per sempre. Tinc molt present la imatge de sortir de casa meva, entrar a l’ascensor per baixar des de l’àtic amb un tall de formatge en una mà i en l’altre un llibre. Jo ni volia menjar-me’l, ni volia llegir-lo, malgrat ho vaig acabar fent sota alguna amenaçadora mirada paterna com les que jo també poso en pràctica i que tant de resultat donen, de moment (i que durin).

Al cap d’uns anys vam canviar de casa. Però el mal ja estava fet. Va ser canviar de casa i tot allò que havia estat negatiu en mi ho seguia sent,però va ser molt positiu i beneficiós pel meu germà. Estava clar, la culpa la tenia el Jose Antonio. No, no era el llogater, ni cap poeta de l’època, ni cap escultor. Va ser algú molt pitjor.

Sinó com s’explica que a ell li agradi devorar llibres i formatge, i a mi no? Porto anys intentant-ho. Vaig començar amb els entrepans calents abans de l’adolescència. Quan van passar a dir-se biquinis també els vaig seguir. Les pizzes dels dissabtes, el gratinat dels macarrons...sempre amb la condició que no fes pudor, que no tingués gust, que fos suau. Ara, ja m’atreveixo fins i tot amb el parmesà. Estic molt content. Tres tallets amb el Carpaccio.

Els diaris esportius, es considera lectura o premsa del cor, culer, però cor? I els Zipi Zape, Mortadelo y Filemón i companys del gremi, és lectura? Recordo el primer llibre sencer acabat: Los Cinco en la Isla del Tesoro. Després Sin noticias de Gurb. I punt. Tota la resta de llibres d’EGB i BUP que ens obligaven a llegir, no els vaig llegir mai. Llegia una pàgina i llavors l’explicava a l’empollón xerraire que tots hem tingut a prop. Entre la pàgina llegida, el resum que porten els llibres a la contraportada, i tot el xerrava el pájaru, suficient per fer dos folis per entregar a doble espai. No sempre han estat flors i violes.

Està bé, oi, aquest llibre? Bueno –resignat- és que no m’agrada llegir. Com que no t’agrada llegir, perquè? Parla amb el Jose Antonio.

Uf, aquest tio ha fet molt de mal. Però mai he perdut l’esperança. I us haig de donar les gràcies als que durant anys (molts) heu intentant adreçar-me al camí de la lectura alternativa, la que no té dibuixets, ni estadístiques. Gràcies a haver rebut regals en forma de llibre i títols tan suggerents com El Barça o la vida, El Club per dins, Els secrets del Barça, El libro de Kubala, Romario gran goleador, La sonrisa de R10.... he conegut paraules com novel·la, assaig, ficció, història....

Estic molt preocupat perquè des del Sant Jordi d’enguany he llegit El Barça al descobert, Benvingut al món real i Només socis, i aquest últim en set dies.

Doctor, estic malalt, és greu? Vostè creu que algun dia podré menjar una Raclette?