Famós sopar

- David, avui et convido a sopar en un restaurant que m’han dit que fan un Ànec boníssim, i el vull provar per fer-lo al meu restaurant.

Aquesta frase vaig tenir el privilegi de sentir-la varies vegades durant onze estius, canviant ànec per pastís de poma, bacallà, mousse,… en fi, qualsevol plat que servís com a excusa per anar a sopar bé, amb el què implica dir sopar bé a Paris.

Un d’aquests dies, sortim de l’hotel buscant una carreró petit, poc transitat, gens turístic i on es trobava un petit hotelet on als baixos hi havia el recomanat restaurant i que ens faria les delícies de la Nouvelle Cuisine. Òbvia dir que una de les característiques per qui fa un àpat per primer cop a França, és el fet de tenir les taules només separades per uns 10cm, màxim un pam i que per tant es fa difícil no sentir la conversa de qui s’asseu a costat teu tot i que en general, el volum del qui parla és sensiblement inferior en decibels.

-Bonsoir, deux personnes?
-Oui -Fumeur ou Non fumeur
-Non fumeur, “silbuplé”

Retira una taula, passa ell, s’asseu al típic banc sofà que comparteix tota una paret, tornen a posar la taula i llavors sec jo a la cadira que dóna l’esquena al restaurant però de cara a la finestra del carreró fosc i mort.

-Voilà
-Merci

Miro a la dreta i tenim una parella que ja deuen ser besavis. Gairebé no parlen. Només gesticulen. Mmmmm amb la boca, celles amunt, assenyala el plat i mou el cap amunt i abaix, que vol dir: Està molt bo, ho vols provar?

Miro a l’esquerra en diagonal a mi i a la dreta de qui em convida, una senyora americana (vull dir una persona, no una americana d’un dissenyador famós) s’asseu sola esperant la seva parella, que deu ser un home perquè veig una jaqueta gens entallada. Ser que són americans perquè els estampats florits i el mal gust són impropis del restaurant i de la ciutat. Arriba l’home i s’asseu.

Espero uns segons, potser trenta, per mirar-lo. Collons, potser el conec, és només per saber de qui estic envoltat. A més, això ho fem tots i et diria que de manera inconscient, oi?. Si ho sé no el miro.

Quina merda de sopar, de veritat. No vaig poder sopar a gust. Enlloc de fruir dels meravellosos plats que tenia la oportunitat de menjar i abstraure’m per unes hores de l’amanida, hamburguesa amb patates i fruita del Self Service d’on residia, no, res d’això, vinga a menjar-me el cap. El torno a mirar o què? No. Va si, que el vull veure bé. Tota la nit, tota, nosaltres tres (l’àngel, el dimoni i jo) discutint.

Vagi per davant que no m'agraden els homes però diria que no era especialment atractiu. La cara de boig i el vestuari van fer que desitgés mirar-lo, com el que mira un tio guenyo, o el que té una pansa al llavi i no pots parar de mirar la pansa, el nyanyo del cap o la berruga fastigosa.

La veritat és que el meu primer sopar amb el John Malkovich, no va ser molt distès. Però li tinc una gran estima per haver sopat amb mi.