Negroni

La primera vegada de moltes coses les recordes sempre com quan vaig anar a Granada i que no cal que siguin fets transcendents en la vida d’una persona com follar, fer l’amor, tenir un fill o guanyar la Copa d’Europa. Tonteries com la primera colònia, una cançó d’un grup o el primer cubata. Estàvem a l’Astur, al final de la Rambla i era un divendres de l’any 88. Què com ho recordo? Doncs perquè aquella tarda no vam anar al col•legi perquè mons pares, mon germà i jo vam anar al cine a veure Bitelchus, que l’estrenàvem i mon germà la volia veure. En tornar jo vaig anar a trobar els meus amics de classe que hi estaven celebrant l’aniversari del “Manza”. Jo sempre prenia bé un refresc bé un suc. Ells van demanar cubates. Cubates? Però si això és el que de vegades pren mon pare! Com haig de prendre jo un cubata? Prova’l home, total és una mica de taronja amb una mica de licor. Home, no és dolent. Va, posa-me’n un.

Quina taja que vaig agafar! Però taja, caminava Rambla amunt marejat del tot i pensant que no podia anar a casa, que la bronca seria increïble. Total que vaig anar amb dos amics al seu entrenament de bàsquet amb el Gavà i mentre ells jugaven jo em vaig muntar un circuit; feia deu o dotze cistelles i anava a remullar-me el cap amb aigua freda a la dutxa, així una pila de cops fins que vaig pensar que podia tornar a casa. Segur, segur que ho van notar. Perquè una de les característiques quan ets joves, és creure que vas taja i els altres no ho noten. Sempre passa el contrari del què creus, com quan vas al dentista i penses que els altres ho noten. Només si escups, que t’ho fots tot per sobre.

Per temes de feina he estat “venent” cervesa. Negatives constants i reiterades fins l’altre dia. Passo per davant d’una cocteleria famosa de Barcelona. Eren les dues i deu. Va entro i així ja tatxo de la llista, amb la gana que tinc, que només he pres el cafè amb llet a quarts de nou. Davant meu una parella a qui el bàrman els està fent una actuació per aplaudir. A la dreta una altra parella. Hola, veneu cervesa. Si. Puc parlar amb tu?. Un momento. Segueix actuant. Ve allí, al final de la barra. Hi vaig. Dime. Hola, sóc de la cervesa aquesta, no sé si la coneixes? Me suena. Estem introduint-la, és americana, suau, de l’estil d’aquestes altres, la distribueix tal, té aquest preu.... Si vols et puc portar unes ampolles perquè les provis. No no, tráeme una caja, que nosotros ya la incentivaremos aquí en el local. ÒSTIA, així en fred, sense més. Joder quin èxit.

És cert que aquell matí vaig decidir pentinar-me a consciència, canviar de perfum i posar-me una roba de més arreglar.

Vale, pues ya le digo al distribuïdor a ver si mañana te puede enviar esta caja. Quieres tomar un cocktail? No gracias, que tengo una comida ahora. Pero hombre, un cocktail de nada, asi de aperitivo, antes de comer. Collons a veure si ara el tio em diu que no vol la caixa, que amb el que ha costat, després de veure exactament 158 locals, no es plan de seguir a zero.... Bueno va, ponme uno. Como te gustan? No lo sé, me gusta el Mojito, Piña colada, he probado la Margarita... Te gustan dulces o amargos? No lo sé. Whisky, ron, ginebra. Ginebra me gusta. Te gusta el Campari? No lo sé. El paio se sentia un autèntic Pigmalió. Te gusta el bitterKas? Si, no me desagrada. Pues el Campari tiene ese sabor. Era com l’acudit de l’Eugenio de tío que vol comprar una llibreta. Te voy a preparar un Negroni. Aquest és el preferit de l’Empar Moliner, de fet la seva secció a l’avui es diu Dos Negroni, i quan va anar al programa En clau de Vi, en l’especial cocktails la van convidar i va demanar-ne un. Este es el que le has preparado a aquella pareja? Si, te va a encantar. Encara no sé perquè em posa aquests ullets el tio, potser necessita col•liri.

Nos preparas la cuenta? 32 con 50. Toma. No aceptamos tarjeta. És dels pocs llocs on no podem pagar amb targeta a Barcelona, que fort oi, noi? El noi era jo. Si, perquè jo ara mateix no porto suelto, només 7 eurus. I què faré? S’haurà de fiar de mi. Passats uns minuts. Que te debo? Las gracias. Oye, la semana que viene te pasas para los pedidos y eso, aunque la persiana esté bajada, tu llama que yo te abro.

Si si, yo te abro y eso! Pues yo me cierro, que me gustan las tias, coñ•ño.

No puc descriure l’alegria amb la que vaig caminar el Passeig de Gràcia. Una soltura, un pessigolleig a les cames, un riure estúpid, una velocitat. 37 anys, 14.30h, dimarts i taja perdut.

Sovint la beguda va associada a noms femenins.
El meu primer Negroni sempre tindrà associat un nom d’home.