Saps jugar?

Ostres Davit, tu jugues a tennis? Doncs podríem quedar un dia i juguem.
Si, perquè no. Saps jugar?
Si si, faig tots els cops.
Mmm, bé jo també faig tots els cops.
Però ets bo?
No ho sé. Fa molt de temps que hi jugo. Però això és en relació amb qui jugues, no?

Darrerament m'he trobat amb gent que proclama en totes direccions la seva vàlua per jugar, en aquest cas, a pàdel. Si si, al final m'he hagut de posar a jugar amb nois perquè les noies del meu club no tenen nivell i sempre les guanyo. També ha esquitxat al seu marit, al que deu estimar molt i molt perquè des que s'ha federat, no hi ha qui el pari. És una passada, es veu.

Potser ella no sap que els dos cops que he jugat contra el seu marit, l'hem guanyat. Ah, i que un dia la vaig veure a ella jugar, i com diria aquell, menos lobos caperucita.

Segur que psicoanalíticament ha de tenir un perquè, el posar-se flors i autovalorar-se tant amunt. Porto un temps mirant des de la barrera i he comprovat que tot el que l'envolta és una passada. Sa filla dibuixa que t'hi cagues, son fill petit és molt valent, no va ni plorar quan li van posar la clavícula a lloc. Ella, buf ella, ella cuina de la òstia i el marit, bueno, bueno amb el marit, si jo fos tia, m'enamoraria d'ell.

Suposo que deu tenir gent que l'envolta que són pitjor en tot i que li deuen regalar les orelles. Però si no saps veure qui t'ho diu, pots caure en l'error.

Què penseu que vaig comentar quan l'altre dia ma filla gran em diu:

Ostres papa, tu ho saps tot!