Quina cara que tinc!

A fora em dic Luciano o Salvatore o Fabio o Giovanni.
A Estats Units, França, Bèlgica, Anglaterra, Marroc, Alemanya, Portugal, Grècia, Escòcia, Holanda, República Dominicana, Tailàndia, Bali, Luxemburg, Turquia, Itàlia, Croàcia, Malta, Tunísia.... sempre m'han començat a parlar en italià.
I no m'importa, a no ser que tingui temps. Vull dir que si tinc pressa o no tinc ganes de parlar amb la persona que d'entrada em diu Buon Giorno, doncs li segueixo la conversa en italià i llestos (veus perquè serveix parlar idiomes).
Si en canvi tinc temps, li dic que no soc italià, que soc català. I llavors és quan els explico el sentiment que tinc, la realitat que tenim.... Tot i que aquesta realitat cada cop ho és menys.

De fet aquí a Barcelona i rodalies, la meva cara no és italiana, però tampoc catalana. I tot per culpa nostra! En la majoria de casos som els catalans els que cedim i canviem d'idioma. Està bé adaptar-se però també està bé que els altres s'adaptin.
I en qualsevol cas, el més important és entendre's.

Una persona de Paris, ciutat tant o més visitada que la nostra, si vol trobar un carrer en quin idioma creieu que ho preguntarà? Oi que no us l'imagineu fent-ho en anglès? Això potser vol dir dues coses: que ell pensa en francès i que no ha pensat que la persona de davant no l'entendrà.

Nosaltres aquí si que pressuposem que l'altre no ens entén. I per aquest motiu molts catalans em pregunten pel carrer si tengo hora, o si se donde esta la calle Balmes o si hay alguna peluquería cerca, malgrat que en l'idioma que pensen és el català. Jo els contesto en català. Primer perquè no he pressuposat que no m'entendrà i segona perquè penso en català.
Que no m'entén, doncs li parlo en el seu idioma, si en sé, i així ens entenem.

Quasi sempre quan contesto en català no passa res, és a dir, que m'entenen. També molt sovint en segueixen la conversa amb un català impecable, fins i tot amb signes de ser de la ceba. En alguna ocasió els he preguntat: Com és que m'ho ha preguntat en castellà? Ah, és que pensava que no m'entendries.

Dos exemples il·lustratius.
1. Situeu-vos al voltant de la Catedral de Barcelona un any abans de començar els Jocs Olímpics. Jo buscava un carrer. Veig un policia i li pregunto:
- Perdona, estic buscant l'Avinguda Francesc Cambó. Saps on para?
- Discurpame hombre, pero acabo de llegá d'Andalusia por el tema de las Olimpiadas y todavía no controlo lo del catalán.
- Ningún problema (vaig contestar). O sea que no sabes donde está. No te preocupes, ya me busco la vida. Però també vaig dir-li: Estoy muy contento de haberme encontrado con alguien educado, que no me hayas contestado eso típico de Háblame en cristiano. Veo que eres una persona que sabe que te podías encontrar con una situación como esta.

2. Durant un temps vaig fer de secretari de la meva mare. Jo era bastant jove i en plena adolescència crec recordar. Una tarda em va avisar que la mare d'un alumne vindria per parlar amb mi. Va anar més o menys així.
- Hola, tu madre me ha dicho que me pase por aquí.
- Si. Li volíem comentar que el seu fill va una mica endarrerit al curs que està ara i pensem que seria millor que estés un curs per sota però que aprengués bé la base, per evitar que perdi el curs.
- Pues me vas a tener que hablar en español porque no te entiendo.
- Ah, molt bé. Que dic que a partir del mes que ve, haurà de pagar cinc mil pessetes més.
- Cómo que 5mil pesetas más, porque?
- Vaja, sembla que si parlem de diners si que m'entén, oi?