Hi ha gent que algun cop m'ha retret que no hagi penjat la bandera de Catalunya l'onze de setembre. Jo sóc català tot l'any, contesto. Insiteixo en què jo visc en català, és dura la feina, no és fàcil, però no em deixo vèncer.
M'és igual si el cambrer parla castellà o si l'àrbitre dels dilluns és de Perú o si el contricant del torneig és argentí. Si em parlen en castellà perquè és la seva llengua, jo els constesto en català perquè és la meva. I no passa res. Perquè haig de pressuposar que no m'entendran? I si han nascut aquí? Sempre ens entenem. I si no ho entenen, m'ho fan saber. Si m'ho fan saber educadament fantàstic. Però com que sovint és de males maneres fa que algun cop ho hagi posat en dubte (vegeu Quina cara que tinc!)
Tu ets dels que diuen que canvia d'idioma per si un cas no entenen el català? Espero que no perquè llavors no ajudes. Si és que vols ajudar. Perquè sento molta gent declarar-se super catalana, independentista fins i tot, i que canvia immediatament al castellà. Però perquè et baixes els pantalons.
Si quan estàs convençut d'una cosa, si els teus pensaments són ferms no canvies, i el què fas és buscar alternatives, o esperar. De veritat que només hi ha 50 mil persones al nostre país que vulguin llegir el darrer llibre del Dan Brown en català? O ho pregunto al revés, quanta gent diu ser nacionalista d'entre els compradors del mateix llibre en edició castellana i amb una tirada d'1 milió d'exemplars? No és un xic desequilibrat tot plegat? Perquè aquesta diferència en les eleccions no és tant acusada.
Si demano Coca-cola i tenen Pepsi, demano una altra cosa. Però si demano una tònica, tant me fot si és Schweppes o Nordic Mist o Finley. Però la trascendència pel país no és la mateixa.
Si dius que només ets català, n'has de ser tot l'any.
I si no ho fas, calla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada