Ahir vaig compartir 10 minuts amb els Molina Herrera, una família de Tenerife que està passant l’estona amb una tribu Bushman del desert de Kalahari a la zona de Namíbia, Botswana i Sud-àfrica. I dic passar l’estona perquè dir “vivint” seria massa agosarat. Segons com ho entenc, viure un lloc o en un lloc implica moltes més coses. D’entrada respecte, integració, no imposar res i menys, quan estàs a casa seva.
Durant temps pensava que l’actitud que reflecteix allò de “háblame en cristiano”, se’ls generava només envers els catalans. Doncs no, estava equivocat. És un tema cultural, de mires curtes i que puc resumir amb un D’on no n’hi ha, no en raja!
Si bé és cert que no tots són així, amb els anys he comprovat que és un sentiment, una actitud general, que te la pots trobar sovint. N’hi ha més educats o menys però ara veig que és un tema cultural.
¡A mi estos no van a decirme como me tengo que vestir! Molt bé nena,molt bé. No només és un gest de no voler integrar-se sino que a més, la noia comença a vestir a tota les noies de la tribu amb la seva roba. La “Barbie pija” com la defineix sa mare va repartir samarretes blaves, liles, grogues, vermelles entre les indígenes que se les posaven amb una mica de recel.
Fins que va sortir el cap de la tribu i els va dir que es traguessin la roba. Que si els blancs no es vestien com ells, perquè ells s’havien de posar la seva roba i més quan ells eren els convidats! Sensacional. Podríem passar aquestes imatges a molta gent, a veure si sap llegir entre línies i mirar de trobar fàcils paral·lelismes amb la situació del català.
El fet que la noia volgués posar-los la roba, no és un joc de provar com els quedaria, de què es veiessin “disfressats, no. La intenció de la noia era que ells es deixessin les samarretes per així ells no haver de posar-se cap pell ni haver d’anar amb els pits al descobert.
Vaja, que quan vaig estar a Anglaterra i vaig fer un entrepà amb pa amb tomàquet i pernil, la meva intenció no va ser que aquella família variés la seva gastronomia per així jo patir menys. Jo estava a casa seva vivint i vaig haver d’aprendre (i ho vaig fer) a menjar col i bròquil, salses de tots colors i sabors, entrepans amb gelatina de llimona, sucs poc convencionals per a mi i hàbits diferents.
No cal donar voltes al tema. Amb aquest tipus de gent no hi ha res a fer. Si no estàs a gust en un lloc, has de marxar. Millor per a tots. Per a la tribu i per a ells. I si fem una extrapolació a casa nostra, millor per a ells i millor per a nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada