Primers estius

L’estiu en què havia fet 15 anys vaig anar a Vire (Normandia) a passar un mes a casa d’una família on recordo tres coses. La primera és que després de sopar, aquella família treia cada dia una safata de formatges que devoraven mentre jo m’ho mirava des de la distància i amb cotó fluix al nas. La segona és un atac d’asma que em va agafar que quasi em moro després d’una guerra de coixins. És la pitjor nit que he passat a la meva vida. Pitjor que quan el meu sogre va arribar per sorpresa a casa seva quan se suposava que podíem estar-hi allí tranquils tota la nit. Òbvia dir que jo estava despullat. Algun dia ho explicaré. I el tercer és que el fill gran, Damien.

Els següents tres estius, els dels 16,17 i 18 vaig anar a Anglaterra; Poole, Poole i Wakefield. En el cas del darrer recordo dues coses: una és el Damien. Si, si, el tio de Normandia. Resulta que va venir a Gavà i va estar a casa nostra i va coincidir que jo marxava a Anglaterra. Em van venir a acomiadar tots a l’aeroport i mon germà encara avui té la certesa que el tio estava enamorat de mi, en base als plors i les llàgrimes que vessava. De fet, si que era raret; Indochine, miradetes.

I la segona, és que allà a Wakefield, a tocar de Manchester, vaig viure a casa d’una família on la dona de la casa era policia especialitzada en ensenyar com conduir a gran velocitat i el fill era una barreja d’Eduardo Manostijeras i Robert Smith (The Cure). Al tenir 18 anys, em van donar la clau de la casa perquè pogués tornar sense haver de picar al timbre després de passar una estona al pub del barri. Allà vaig passar de prendre cocacoles i san franciscos a beure cervesa. Un dia em vaig trobar amb una pinta de Löwenbräu. Els meus amics anglesos se’n van beure set o vuit. Jo en 4 hores, vaig beure’m la meva, si si, vaig trigar 4 hores, però al final molt content. Vaig entrar a casa després d’una caminada inacabable, obro la porta i el matrimoni mirava la tele a les fosques. Trec el cap i dic: Good night, I go upstairs, I’m very tired. See you tomorrow!

Durant tot el camí fins a casa em vaig jurar i perjurar que no ho notarien, que ho diria perfecte i que ho diria amb una calma tranquil·la, buscant les paraules adequades que no fessin que se’m través la llengua. Es veu que no ho vaig aconseguir perquè l’endemà, mentre el Carlinhos Brown feia un concert dins el meu cap, la dona em va dir:

Què ahir, vas veure molta cervesa oi?
Ahir, no, només una pinta. Perquè?
Una només no pot ser, segur que van ser algunes més, perquè anaves ben tocat!
Ho juro, només una. Tant malament anava?
Una mica.


El que m'estranya és que totes les altres nits, quan vaig arribar a casa totalment serè, no em van fer cap regal.

Que desagraïts!