Avui una part de la màgia ha marxat de casa. La part petita romandrà encara un parell d'anys. El temps que trigarà a créixer.
Què opinen al cole del tió? Com? Que si tots els nens fan el tió? Si. Què opines D'un tronc que caga regals?
Que no pot ser, però com és màgic! Ens vam mirar la C i jo arronsant les espatlles, aixecant celles i amb un petit somriure mentre la miràvem fixament.
A veure Jana, quan és el tió què fem? Li peguem. Digues tot el procés. Li posem una manta gran, anem a resar a l'habitació, qui? Tu, jo i la V. I la mama? Es queda al menjador. Vosaltres poseu els regals?
El nostre moviment de cap la va deixar callada i pensant. Tenia aquella cara d'incredulitat que posem quan no volem acceptar una cosa. Però cap indici als llagrimalls i amb la tonada de cantarella va dir:
Llavors em vau comprar vosaltres la Nintendo DS i la vau posar? Si.
Se'm va tirar a sobre abraçant-me i donant-me les gràcies. Aquest si va ser un moment màgic.
I del Ratoncito Pérez què n'opines? També sou vosaltres? I el Pare Noel també? Vols dir que no hi ha massa gent màgica Jana?
Ja feia un parell d'anys que ens preguntava coses que no li acabaven d'encaixar. I amb 9 anys això s'ha de saber, no vull que tingui la sindrome de Peter Pan.
Espero que no ara em digueu que els Reis també sou vosaltres. Doncs també Jana, també. Però si els he vist a la carrossa! Són actors. Són actoooors? Si, amb barba de mentida.
Pensa que ara ets del nostre equip i no li pots dir res a la V. Ja veuràs que divertit és. Aahh, per això mama avui quan he mirat aquell estoig has fet aquella cara amb la Neus i dèieu no sé què! Ja ha començat a passar-s'ho bé pensant en tenir secrets amb nosaltres dos sobre regals màgics.
Tot el descobriment va acabar amb un Papa, ara em portaré millor!
19 de desembre 2011
11 de desembre 2011
Clàssic
Fa anys que és un clàssic. Ara fa unes temporades que ho és més que mai. Abans de començar busques tot allò que et faci arribar a la conclusió que guanyarem. Veus les actituds d'uns i altres, i et tranquil·litzes. Nosaltres en el nostre paper i ells cagats.
El de l'any passat el vam veure barrejat, amb gent nostra i seva. Vam empatar. Més tard, va venir a casa meva un d'ells a veure la final amb els anglesos. I vam guanyar. Quan ahir un amic em diu d'anar a casa seva vaig tenir el pressentiment que tot aniria bé.
I tant que va anar bé. És molt dur acceptar que el teu enemic ho fa millor que tu i que una i altra vegada et venç. I veure a la tele els enemics forofos abandonant l'estadi enemic i criticant el joc enemic, els jugadors enemics i l'entrenador enemics, fa que el diumenge brilli el sol. Encara que estiguin darrera els núvols.
El de l'any passat el vam veure barrejat, amb gent nostra i seva. Vam empatar. Més tard, va venir a casa meva un d'ells a veure la final amb els anglesos. I vam guanyar. Quan ahir un amic em diu d'anar a casa seva vaig tenir el pressentiment que tot aniria bé.
I tant que va anar bé. És molt dur acceptar que el teu enemic ho fa millor que tu i que una i altra vegada et venç. I veure a la tele els enemics forofos abandonant l'estadi enemic i criticant el joc enemic, els jugadors enemics i l'entrenador enemics, fa que el diumenge brilli el sol. Encara que estiguin darrera els núvols.
02 de desembre 2011
Contactes
El meu to ha estat sempre amable. Potser costa de creure però he fet un gran esforç.
Papa, al cole hi ha un nen que diu que li agrado molt.
De la teva classe?
No, de la del migdia on faig els deures.
I quants anys té?
Catorze, però m'ha dit que la diferència d'edat tant li fa.
Doncs digues-li que a mi si que m'importa.
Em va donar una nota.
I què hi posava?
Posava "vols que tinguem contactes?"
Què vol dir contactes?
No ho sé.
Digues-li que avisaràs la policia si no et deixa tranquil·la. O que l'únic contacte que tindrà serà el de la meva mà a la seva cara.
Ai ai ai, que s'acosta una altra etapa. Collons, però si té 9 anys. ¿PERO QUE ESTÁ PASANDO, QUE COÑO ES ESTO? que deia el Matías Prats. Ja m'estic posant nerviós. Perquè una cosa és que dos nens de la classe li diguin coses romàntiques (vols dir amb 9 anys es pensen aquestes coses?) i una altra que un nen de 14 es fixi en una de nou. I això que aquesta és més prudent que sa germana i tinc la corada que ens farà patir menys.
Ai Mare de Déu. O Pare.
Papa, al cole hi ha un nen que diu que li agrado molt.
De la teva classe?
No, de la del migdia on faig els deures.
I quants anys té?
Catorze, però m'ha dit que la diferència d'edat tant li fa.
Doncs digues-li que a mi si que m'importa.
Em va donar una nota.
I què hi posava?
Posava "vols que tinguem contactes?"
Què vol dir contactes?
No ho sé.
Digues-li que avisaràs la policia si no et deixa tranquil·la. O que l'únic contacte que tindrà serà el de la meva mà a la seva cara.
Ai ai ai, que s'acosta una altra etapa. Collons, però si té 9 anys. ¿PERO QUE ESTÁ PASANDO, QUE COÑO ES ESTO? que deia el Matías Prats. Ja m'estic posant nerviós. Perquè una cosa és que dos nens de la classe li diguin coses romàntiques (vols dir amb 9 anys es pensen aquestes coses?) i una altra que un nen de 14 es fixi en una de nou. I això que aquesta és més prudent que sa germana i tinc la corada que ens farà patir menys.
Ai Mare de Déu. O Pare.
28 de novembre 2011
Creixement interior
Tots quatre asseguts al sofà un diumenge a la tarda és una escena molt repetida. Mirant un pel•lícula. Adequada a les edats. De dibuixos, d’aventures, comèdies romàntiques per satisfer la genètica,....fins ahir.
Engego el disc dur i la primera que llegeixo és Ahora o nunca. La història de dos terminals de càncer, de caràcters i mons oposats. Un és mecànic, Carter Chambers (Morgan Freeman) i l’altre, Edward Cole (Jack Nicholson) l’amo d’un hospital. Els dos coincideixen compartint habitació i malgrat ser molt diferents tenen en comú no haver fet tot el què han volgut. Decideixen al cap d’un temps fer un viatge junts per a poder fer abans de morir, totes les coses que sempre han desitjat.
Quan va acabar-se va començar a plorar desconsoladament de la pena que tenia. Però plors de veritat. La vaig abraçar i plorava i plorava i no podia parar. Uns llagrimots que només van desaparèixer passats uns minuts.
Ahir la Jana es va fer gran.
Va créixer emocionalment.
Engego el disc dur i la primera que llegeixo és Ahora o nunca. La història de dos terminals de càncer, de caràcters i mons oposats. Un és mecànic, Carter Chambers (Morgan Freeman) i l’altre, Edward Cole (Jack Nicholson) l’amo d’un hospital. Els dos coincideixen compartint habitació i malgrat ser molt diferents tenen en comú no haver fet tot el què han volgut. Decideixen al cap d’un temps fer un viatge junts per a poder fer abans de morir, totes les coses que sempre han desitjat.
Quan va acabar-se va començar a plorar desconsoladament de la pena que tenia. Però plors de veritat. La vaig abraçar i plorava i plorava i no podia parar. Uns llagrimots que només van desaparèixer passats uns minuts.
Ahir la Jana es va fer gran.
Va créixer emocionalment.
16 de novembre 2011
Bruixes
Crec en les bruixes. Les dels contes no, les altres. N’he conegut alguna que desinteressadament ha comentat coses i han passat. N’hi d’altres de les que n’he sentit a parlar per gent propera a mi i que ha visitat o visita un cop l’any. I fan preguntes. I donen respostes. I m’ho comenten. I m’ho miro des de la distància. I quan llavors passen coses o llegeixo coses, m’ho recorda. I ara és una època en la que recordo coses. En la que vull fer coses. Les bruixes ho avalen. Però sense perdre el nord. Només perdent la son.
Ara no puc parar de pensar-hi. Poc a poc ho vaig fent, ara una mica, després una altra. Quasi sempre quan elles ja dormen. S’ha de tenir un pla alternatiu, un pla B com em van dir no fa massa. I sempre passa de la mateixa manera. A casa et diuen una cosa i penses que és l’amor que ho provoca. Però quan algú de fora, del teu entorn, et fa la reflexió et quedes de pedra. Fa 10 anys ho vaig intentar i no va sortir bé. Ara ho tornaré a provar. D’aquí a 10 anys us explico com ha anat.
Ara no puc parar de pensar-hi. Poc a poc ho vaig fent, ara una mica, després una altra. Quasi sempre quan elles ja dormen. S’ha de tenir un pla alternatiu, un pla B com em van dir no fa massa. I sempre passa de la mateixa manera. A casa et diuen una cosa i penses que és l’amor que ho provoca. Però quan algú de fora, del teu entorn, et fa la reflexió et quedes de pedra. Fa 10 anys ho vaig intentar i no va sortir bé. Ara ho tornaré a provar. D’aquí a 10 anys us explico com ha anat.
11 de novembre 2011
Justificar la son
A quina edat has de parar de justificar-te?
Quan ets petit les justificacions són excuses per coses que has fet malament, per haver desobeït sovint els pares i professors.
Quan ets adolescent i t'estàs fent notar com a persona pre-adulta, les justificacions també existeixen i quasi sempre per motius més greus o amb conseqüències més complicades que no pas no haver fet els deures a P5. Quan ets gran també. Les justificacions són per no sentir-te malament o per no fer sentir malament l’altre?
Perquè necessitem que totes les coses es justifiquin? No és necessari. No passa res. Ben dit no passa res. És millor.
Si convido a sopar a casa uns amics i em diuen que no, perquè no els ve de gust, com em prenc jo aquest comentari? Segurament fa temps m’ho prenia fatal, ara fa temps que m’ho prenc millor. Perquè he entès que no vol dir que no els caigui bé sinó que potser tenen ganes de descansar. La cosa canvia quan sempre et diuen que no. Llavors has de tenir la vista per parar de convidar.
Fa un temps que estic començant a aplicar-ho. Sobretot quan faig esport. En un parell d’ocasions he preferit dir que no volia jugar amb ell perquè no m’ho passava bé, que quedar bé jugant-hi i provocar que la situació es repetís i repetís. Em poso vermell un cop però evito passar-m’ho jo malament. Té el matís de què és gent que no conec gaire, i ho facilita.
Prefereixo estar amb gent amb la que puguin veure’m complet que no fingint, perquè això provoca no passar-s’ho bé, estar pendent del rellotge, pensant en trobar excuses per fotre al camp. Estar amb gent, a casa seva o meva i tenir la confiança de dir: va, marxeu que tinc son!
Quan ets petit les justificacions són excuses per coses que has fet malament, per haver desobeït sovint els pares i professors.
Quan ets adolescent i t'estàs fent notar com a persona pre-adulta, les justificacions també existeixen i quasi sempre per motius més greus o amb conseqüències més complicades que no pas no haver fet els deures a P5. Quan ets gran també. Les justificacions són per no sentir-te malament o per no fer sentir malament l’altre?
Perquè necessitem que totes les coses es justifiquin? No és necessari. No passa res. Ben dit no passa res. És millor.
Si convido a sopar a casa uns amics i em diuen que no, perquè no els ve de gust, com em prenc jo aquest comentari? Segurament fa temps m’ho prenia fatal, ara fa temps que m’ho prenc millor. Perquè he entès que no vol dir que no els caigui bé sinó que potser tenen ganes de descansar. La cosa canvia quan sempre et diuen que no. Llavors has de tenir la vista per parar de convidar.
Fa un temps que estic començant a aplicar-ho. Sobretot quan faig esport. En un parell d’ocasions he preferit dir que no volia jugar amb ell perquè no m’ho passava bé, que quedar bé jugant-hi i provocar que la situació es repetís i repetís. Em poso vermell un cop però evito passar-m’ho jo malament. Té el matís de què és gent que no conec gaire, i ho facilita.
Prefereixo estar amb gent amb la que puguin veure’m complet que no fingint, perquè això provoca no passar-s’ho bé, estar pendent del rellotge, pensant en trobar excuses per fotre al camp. Estar amb gent, a casa seva o meva i tenir la confiança de dir: va, marxeu que tinc son!
08 de novembre 2011
Petita princesa
Estic llegint de nou El Petit Príncep.
"Vaig ensenyar la meva obra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.
Em van respondre: ¿Per què hauria de fer por un barret?"
Li ensenyo a la Jana el dibuix número 1.
-Jana, què és això?
-Un elefant.
M'he quedat mut.
Ho haig d'ensenyar a més nens.
Vull saber si tinc una petita princesa o una nena com les altres.
02 de novembre 2011
Pelegrí
Tornant de fer la castanyada a casa d’uns amics que s’estan uns dies a Montcorbau, més amunt de Vilac i de Mont.
Són quarts d’onze. Les nenes derrotades dormen. Nosaltres desitjant arribar a Bossòst, on tenim el llit. És un trajecte de 14km.
A l’entrada del poble hi ha un control policial.
Després d’uns intensos senyals per parar, amb aquell llum groc il•lumina darrera i veu les nenes dormint. Em mira i …
Buenas noches
Buena nit
De donde son?
De Gavà
Muy bien, puede continuar.
Només hi trobo tres explicacions:
- Sent de Gavà se’ns obren totes les portes.
- Va tenir tanta vergonya de preguntar on és Gavà, que em va deixar passar.
- No va veure res sospitós i ens va trobar una família molt normal.
Em van venir ganes de dir-li:
¿De donde soy o de donde vengo?
Són quarts d’onze. Les nenes derrotades dormen. Nosaltres desitjant arribar a Bossòst, on tenim el llit. És un trajecte de 14km.
A l’entrada del poble hi ha un control policial.
Després d’uns intensos senyals per parar, amb aquell llum groc il•lumina darrera i veu les nenes dormint. Em mira i …
Buenas noches
Buena nit
De donde son?
De Gavà
Muy bien, puede continuar.
Només hi trobo tres explicacions:
- Sent de Gavà se’ns obren totes les portes.
- Va tenir tanta vergonya de preguntar on és Gavà, que em va deixar passar.
- No va veure res sospitós i ens va trobar una família molt normal.
Em van venir ganes de dir-li:
¿De donde soy o de donde vengo?
18 d’octubre 2011
Sopa
No anirem a parar enlloc amb les mires tan curtes.
Has de ser conscient de la realitat que tenim, d’on vius, de qui t’envolta. En qualsevol àmbit de la vida, s’ha de ser conscient de qui ets, de com ets, per poder tirar endavant, per créixer.
A nivell personal, professional i social.
Falta pedagogia, falta posar-se en la pell de l’altre, saber què i què no interessa.
Tu et dediques a fer webs i a produir botons. Per a tu el més important són les webs i per això no entens com a la merceria de betes i fils del poble, la botiga de sempre, no et fa cas quan li expliques que faci una web, que és el futur. I t’emprenyes.
Ella només fa que parlar de fils i tu de webs. Parleu idiomes diferents. No us posareu mai d’acord.
Fins que un dia li expliques que si et compres botons, a part de vendre els fils podria oferir un producte complementari a la clientela, i que ella en sortiria guanyant. I tu. Vaja, tots als qui ens interessen els fils.
I saps què? Que potser passat un temps li parles de cremalleres i també hi està interessada. Perquè hi veu el benefici. I el més probable és que un cop vengui molts fils, botons i cremalleres i vegi que la seva situació ha millorat “de veres” que diuen cap allà baix, el dia que li parlis de webs, potser t’escolti.
A mi m’agradaria una cosa ben clara però és utopia. Però de moment, em conformaria amb una altra que m’hi portés, a la utopia.
Per això no puc entendre aquesta gent tancada de ment, que actua de manera radical però incongruent, que critica en Gerard Quintana per parlar als fills en castellà, quan molts d’ells presuposen que el qui tenen davant no els entendrà i s’hi dirigeixen en castellà.
Això si, a casa és diferent.
Has de ser conscient de la realitat que tenim, d’on vius, de qui t’envolta. En qualsevol àmbit de la vida, s’ha de ser conscient de qui ets, de com ets, per poder tirar endavant, per créixer.
A nivell personal, professional i social.
Falta pedagogia, falta posar-se en la pell de l’altre, saber què i què no interessa.
Tu et dediques a fer webs i a produir botons. Per a tu el més important són les webs i per això no entens com a la merceria de betes i fils del poble, la botiga de sempre, no et fa cas quan li expliques que faci una web, que és el futur. I t’emprenyes.
Ella només fa que parlar de fils i tu de webs. Parleu idiomes diferents. No us posareu mai d’acord.
Fins que un dia li expliques que si et compres botons, a part de vendre els fils podria oferir un producte complementari a la clientela, i que ella en sortiria guanyant. I tu. Vaja, tots als qui ens interessen els fils.
I saps què? Que potser passat un temps li parles de cremalleres i també hi està interessada. Perquè hi veu el benefici. I el més probable és que un cop vengui molts fils, botons i cremalleres i vegi que la seva situació ha millorat “de veres” que diuen cap allà baix, el dia que li parlis de webs, potser t’escolti.
A mi m’agradaria una cosa ben clara però és utopia. Però de moment, em conformaria amb una altra que m’hi portés, a la utopia.
Per això no puc entendre aquesta gent tancada de ment, que actua de manera radical però incongruent, que critica en Gerard Quintana per parlar als fills en castellà, quan molts d’ells presuposen que el qui tenen davant no els entendrà i s’hi dirigeixen en castellà.
Això si, a casa és diferent.
11 d’octubre 2011
Moda
Avui m’he posat uns texans que fa temps no em posava.
No són els meus preferits, trobo que ja no m'agraden, no m'agrado, els trobo massa amples.
Fa uns mesos que porto pantalons un pèl més ajustats als camals, no com els de sempre. Me’ls dec posar molt perquè ma filla gran de 9 anys m’ha dit aquest matí:
Papa, ja no t’agradan els pantalons de pitillo?
No són els meus preferits, trobo que ja no m'agraden, no m'agrado, els trobo massa amples.
Fa uns mesos que porto pantalons un pèl més ajustats als camals, no com els de sempre. Me’ls dec posar molt perquè ma filla gran de 9 anys m’ha dit aquest matí:
Papa, ja no t’agradan els pantalons de pitillo?
04 d’octubre 2011
Més que sol
Si has anat llegint antiguitats, sabràs que jugo a tennis i que participo en la lliga del Club on jugo amb l’objectiu d’anar pujant de grup fins arribar on crec que hauria d’estar. Ara hi ha grups amb noms de metall: Or, Plata, Bronze, Coure, Plom, Estany, Alumini, Zinc i Titani. Més quatre grups de segona divisió.
Fa dos anys que vaig tornar a jugar amb regularitat i vaig haver de començar pel darrer grup, Titani. No té mèrit guanyar tots els partits perquè són persones que no en saben gaire. El fet és que he guanyat les tres darreres lligues i he anat pujant fins on sóc ara, a Estany. Tot i que per joc haig de pertànyer a Plata o Bronze, hauré d’anar guanyant o quedant entre els 4 primers per pujar. Aquest grup Estany hi trobaré 4 persones amb les que ja he jugat i que he guanyat, i amb 4 que no conec. A una ja l’he guanyada 6/1 6/2. Amb la segona hi vaig jugar l’altre dia. Sabia que era una persona una mica especial quan vaig llegir el seu nom al quadre. M’ho van corroborar altres persones però em deien que juga bé. I és cert, no juga malament.
Hola David, nos toca jugar el miércoles pero estoy de viaje. Que te parece si jugamos antes?
Molt bé. Divendres ja jugo el primer partit. Si vols podem jugar dissabte al matí?
Uf, es que el sábado me da miedo que nos echen de la pista, que no nos diera tiempo.... Y el domingo?
I dissabte tarda?
Ah, perfecto. Además en el club ya saben que tengo problemas de horarios.
A les 17 o 17.30h?
Uf, mejor más tarde, a las seis y media que así nos da tiempo a descansar un poco.
D’acord.
Això va ser la conversa de dijous. Dissabte al matí m’envia un sms.
Confirmamos el partido de esta tarde. Que tal a las 17.30h y asi jugamos con luz natural?
Ok.
Hola.
Hola, tenim la pista 23.
Uf, no hay otra?
No, es que estan fent dos tornejos y no hi ha pistes. A i mitja tenim la 23.
David, si querés te puedo dar la 19.
Ah vale.
Oye, que tenim la 19.
Y no hay otra?
No.
Entrem a la pista. Pilotegem. Falla un drive. Joodeeeeer. Torna a fallar. Veeengaaaa otra másss. Torna a fallar. Jodeeeeeeeer.
Tinc una mica de por. Pilotegem una mica més.
Què, comencem?
Arriba o abajo?
Arriba.
Abajo. Sacas tu. Puedes escoger campo.
Aquí ja està bé.
Tinc el sol de cara però tant és, al següent joc el tindrà ell.
Trec. 1/0
Treu ell. Li trenco el servei. 2/0.
Em trenca el servei. 2/1.
Canviem de camp.
Oye, porque no cambiamos de pista, no se ve nada.
El problema és que no hi ha pistes.
3/1, 4/1, 5/1 i 6/1.
Es que no veo nada!
Comença el segon set.
1, 2, 3, 4/0.
Joder, no veo nada.
Vaig estar a punt de dir-li: Quieres decir que no hay algo más a parte del sol?
Em trenca el servei. 4/1.
I s’acosta a la seva bossa i treu una gorra i se la posa.
Collons, ho podies haver fet abans i haver callat, tanta estona dient el sol el sol.
5/1 i 6/1.
Juego, set y partido.
Fa dos anys que vaig tornar a jugar amb regularitat i vaig haver de començar pel darrer grup, Titani. No té mèrit guanyar tots els partits perquè són persones que no en saben gaire. El fet és que he guanyat les tres darreres lligues i he anat pujant fins on sóc ara, a Estany. Tot i que per joc haig de pertànyer a Plata o Bronze, hauré d’anar guanyant o quedant entre els 4 primers per pujar. Aquest grup Estany hi trobaré 4 persones amb les que ja he jugat i que he guanyat, i amb 4 que no conec. A una ja l’he guanyada 6/1 6/2. Amb la segona hi vaig jugar l’altre dia. Sabia que era una persona una mica especial quan vaig llegir el seu nom al quadre. M’ho van corroborar altres persones però em deien que juga bé. I és cert, no juga malament.
Hola David, nos toca jugar el miércoles pero estoy de viaje. Que te parece si jugamos antes?
Molt bé. Divendres ja jugo el primer partit. Si vols podem jugar dissabte al matí?
Uf, es que el sábado me da miedo que nos echen de la pista, que no nos diera tiempo.... Y el domingo?
I dissabte tarda?
Ah, perfecto. Además en el club ya saben que tengo problemas de horarios.
A les 17 o 17.30h?
Uf, mejor más tarde, a las seis y media que así nos da tiempo a descansar un poco.
D’acord.
Això va ser la conversa de dijous. Dissabte al matí m’envia un sms.
Confirmamos el partido de esta tarde. Que tal a las 17.30h y asi jugamos con luz natural?
Ok.
Hola.
Hola, tenim la pista 23.
Uf, no hay otra?
No, es que estan fent dos tornejos y no hi ha pistes. A i mitja tenim la 23.
David, si querés te puedo dar la 19.
Ah vale.
Oye, que tenim la 19.
Y no hay otra?
No.
Entrem a la pista. Pilotegem. Falla un drive. Joodeeeeer. Torna a fallar. Veeengaaaa otra másss. Torna a fallar. Jodeeeeeeeer.
Tinc una mica de por. Pilotegem una mica més.
Què, comencem?
Arriba o abajo?
Arriba.
Abajo. Sacas tu. Puedes escoger campo.
Aquí ja està bé.
Tinc el sol de cara però tant és, al següent joc el tindrà ell.
Trec. 1/0
Treu ell. Li trenco el servei. 2/0.
Em trenca el servei. 2/1.
Canviem de camp.
Oye, porque no cambiamos de pista, no se ve nada.
El problema és que no hi ha pistes.
3/1, 4/1, 5/1 i 6/1.
Es que no veo nada!
Comença el segon set.
1, 2, 3, 4/0.
Joder, no veo nada.
Vaig estar a punt de dir-li: Quieres decir que no hay algo más a parte del sol?
Em trenca el servei. 4/1.
I s’acosta a la seva bossa i treu una gorra i se la posa.
Collons, ho podies haver fet abans i haver callat, tanta estona dient el sol el sol.
5/1 i 6/1.
Juego, set y partido.
23 de setembre 2011
Nou
Fa molt de temps que em sento realitzat. Fa molts anys que sóc feliç, amb les onades normals i necessàries per culpa d'altres coses, però sóc feliç. Ho sé. I la gent ho sap. Fa molts i molts anys tenia un objectiu i des que es va realitzar que sóc feliç. Era una fita que vaig aconseguir fa nou anys. I mentre la tingui ho seré. La tingui de prop o de lluny, perquè un dia la tindré de lluny. Sempre passa. Però seguiré sent feliç. La cuidaré i mimaré perquè si ella està contenta jo també ho estaré.
La meva dona diu que jo sempre he sigut un papa. Si, ho sé, aquest sentiment sempre l’he tingut; ser pare. És de les poques coses que de ben jove planificava amb un retrotimming, encara que fos un joc. Joc que per contra s’ha fet realitat. Jo amb cinquanta anys vull que els meus fills ja en tinguin com a mínim vint i així seré prou jove per poder fer coses. Si amb trenta haig de tenir fills potser que em casi uns anys abans. Òstia, per això hauré de tenir xicota.
Sembla fred, però als 25 vaig començar el viatge amb la C. Als 28 ens vam casar i als 30 vam ser pares, repetint als 32.
Avui fa nou anys que va néixer la Jana.
Avui fa nou anys que el meu somni es va fer realitat.
Avui fa nou anys que sóc feliç.
Felicitats Janufleta
T’estimo.
La meva dona diu que jo sempre he sigut un papa. Si, ho sé, aquest sentiment sempre l’he tingut; ser pare. És de les poques coses que de ben jove planificava amb un retrotimming, encara que fos un joc. Joc que per contra s’ha fet realitat. Jo amb cinquanta anys vull que els meus fills ja en tinguin com a mínim vint i així seré prou jove per poder fer coses. Si amb trenta haig de tenir fills potser que em casi uns anys abans. Òstia, per això hauré de tenir xicota.
Sembla fred, però als 25 vaig començar el viatge amb la C. Als 28 ens vam casar i als 30 vam ser pares, repetint als 32.
Avui fa nou anys que va néixer la Jana.
Avui fa nou anys que el meu somni es va fer realitat.
Avui fa nou anys que sóc feliç.
Felicitats Janufleta
T’estimo.
11 de setembre 2011
Plantar
Ahir.
Vinga va nenes, a dormir que demà és la Diada i us aixecaré aviat perquè anirem al Calamot a plantar la senyera.
Avui.
Papa, què vol dir que anem a plantar la senyora?
Senyera Valèria, plantarem la senyera. La nostra bandera, la catalana, perquè des de dalt de la muntanya es vegi.
I després d’esmorzar els entrepans al cim un cop plantada la senyera, comencem el descens. A punt d’arribar a baix passem per una zona on diversa gent apassionada es deixa anar sota la llum de la lluna. Ho sé perquè hi ha restes evidents del desenfrenament.
La Valèria un cop més fa evidents les seves dots d’observació.
Papa mira, està ple d’enganxines.
Vinga va nenes, a dormir que demà és la Diada i us aixecaré aviat perquè anirem al Calamot a plantar la senyera.
Avui.
Papa, què vol dir que anem a plantar la senyora?
Senyera Valèria, plantarem la senyera. La nostra bandera, la catalana, perquè des de dalt de la muntanya es vegi.
I després d’esmorzar els entrepans al cim un cop plantada la senyera, comencem el descens. A punt d’arribar a baix passem per una zona on diversa gent apassionada es deixa anar sota la llum de la lluna. Ho sé perquè hi ha restes evidents del desenfrenament.
La Valèria un cop més fa evidents les seves dots d’observació.
Papa mira, està ple d’enganxines.
02 de setembre 2011
Evolució
Sempre per aquestes dates de primers de setembre tinc la mateixa sensació, i sempre lligada al verb emprenyar.
La vida ha evolucionat en tots els sentits, cada cop evoluciona més, cada cop hi ha més canvis. Però a l’escola res ha canviat, seguim amb 82 dies de vacances. I la disponibilitat dels pares ha minvat molt. Ja m’agradaria poder estar amb les nenes més dies però tal i com està tot és impossible.
Per aquesta raó toca emprenyar. Que algú vingui a primera hora a vigilar les nenes fins que algú altre pugui recollir-les i les tingui fins que arribem a la tarda. O que vingui algu a buscar-les i les porti a casa d’un avi, però saps què, que millor es quedin a dormir perquè així demà al matí no cal fer cap muntatge. UNA MERDA TOT PLEGAT.
Aquest any la Jana ha anat un cap de setmana a la casa de Tarragona d’una amiga del col•legi. A mi que dormi fora de casa il•lusió no me’n fa però sent una amiga de la que coneixem el pares, doncs no passa res si marxa divendres i torna diumenge. Oye, que si quieres nos la quedamos hasta el miércoles que volvemos nosotros. Jana, et vols quedar? Si. D’acord. Mal que em pesi no tenir-la fins dimecres, el muntatge que haurem de fer serà menor.
Això ha de canviar. Perquè no fem tots de 8 a 3 tot l’any i així la famosa frase de conciliar vida laboral i familiar no serà de cara a la galeria?
La vida ha evolucionat en tots els sentits, cada cop evoluciona més, cada cop hi ha més canvis. Però a l’escola res ha canviat, seguim amb 82 dies de vacances. I la disponibilitat dels pares ha minvat molt. Ja m’agradaria poder estar amb les nenes més dies però tal i com està tot és impossible.
Per aquesta raó toca emprenyar. Que algú vingui a primera hora a vigilar les nenes fins que algú altre pugui recollir-les i les tingui fins que arribem a la tarda. O que vingui algu a buscar-les i les porti a casa d’un avi, però saps què, que millor es quedin a dormir perquè així demà al matí no cal fer cap muntatge. UNA MERDA TOT PLEGAT.
Aquest any la Jana ha anat un cap de setmana a la casa de Tarragona d’una amiga del col•legi. A mi que dormi fora de casa il•lusió no me’n fa però sent una amiga de la que coneixem el pares, doncs no passa res si marxa divendres i torna diumenge. Oye, que si quieres nos la quedamos hasta el miércoles que volvemos nosotros. Jana, et vols quedar? Si. D’acord. Mal que em pesi no tenir-la fins dimecres, el muntatge que haurem de fer serà menor.
Això ha de canviar. Perquè no fem tots de 8 a 3 tot l’any i així la famosa frase de conciliar vida laboral i familiar no serà de cara a la galeria?
28 d’agost 2011
Res
Acabo les vacances amb la sensació d'haver descansat molt. Això de marxar l'endemà de plegar està bé, aprofites molt més les hores perquè no tens temps de seguir pensant en la feina doncs a la mitja hora ja penses en la maleta i el que has d'emportar-te, si marxes clar.
Ara que ha acabat penso que podria haver fet més coses, les coses que havia programat i que si no he fet suposo que no les he necessitat, coses que el cos no m'ha demanat. I això que en tenia moltes ganes. No he llegit. No he escrit. No he dibuixat. No he fet quasi esport. De les tres primeres en sóc un aficionat, de la darrera un bon amateur i la que em costa menys.
Potser he deixat tota l'energia a Irlanda, als meravellosos paisatges que hem anat trobant, observant aquella gent amable, en aquelles barres infinites de tiradors de cervesa, en els moments de crisi que ens ha brindat la Sra. Tomtom, en les grans rialles que ens han provocat els nostres grans amics.
Si, la vaig deixar allà durant aquella setmana.
És molt sa de tant en tant no fer res.
Ara que ha acabat penso que podria haver fet més coses, les coses que havia programat i que si no he fet suposo que no les he necessitat, coses que el cos no m'ha demanat. I això que en tenia moltes ganes. No he llegit. No he escrit. No he dibuixat. No he fet quasi esport. De les tres primeres en sóc un aficionat, de la darrera un bon amateur i la que em costa menys.
Potser he deixat tota l'energia a Irlanda, als meravellosos paisatges que hem anat trobant, observant aquella gent amable, en aquelles barres infinites de tiradors de cervesa, en els moments de crisi que ens ha brindat la Sra. Tomtom, en les grans rialles que ens han provocat els nostres grans amics.
Si, la vaig deixar allà durant aquella setmana.
És molt sa de tant en tant no fer res.
11 d’agost 2011
Georgina
Com que l'esmorzar de l'hotel és car i no és res de diferent, avui hem anat a Galway a voltar i fer el desdejuni. Caminem, mirem, compren i acabem en un cafè perquè té Wifi. Portem tota la setmana així. Com uns malalts de la tecnologia.
Em fixo en la cambrera que hi ha darrera la barra. La trobo guapa comparada amb el què he vist durant cinc dies. Pugem a dalt que hi ha lloc pels 8 que som. Ho exterioritzo; mira quina cambrera més guapa, no sembla irlandesa. Passa pel nostre costat servint taules. S'acosta a recollir i netejar la nostra.
Excuse me! Are you Irish?
No. Are you from Barcelona?
Yes.
Jo sóc de Badalona, em dic Georgina.
A partir d'aquí comencem a parlar de què fer, d'on anar, com ella es va quedar a l'atur i va decicir venir a aprendre anglès i s'ha quedat. Fa tres mesos que hi és i només ha vist dos dies el sol. I nosaltres! Quina sort estem tenint. Surgeix una amistat molt intensa que dura fins que marxem. Al cap de mitja hora. Això si, sempre la recordarem perquè ens recomana un restaurant típic irlandès per sopar.
Marxem d'excursió a la recerca del castell/abadia de Kylemore. Parem en un poblet anomenat Leenane a dinar. Hamburguesa amb patates i amanida, i sopa. La cervesa ens l'hem d'anar a buscar al pub del costat. Comença a ser una pràctica habitual. De camí hem vist ovelles i núvols que ens porten a la fi del món. Però paga la pena pel què buscàvem.
Hello, we're eight to have dinner. Is it possible?
You have to wait about an hour and a half.
A veure, ensenyeu una mica de pitrera a veure què passa. Miracolasament ens troben un parell de taules per sopar, sis en una banda i les nenes grans en una altra, passat un quart d'hora. El millor sopar que hem fet fins ara, un Shepherd Pie. Unes patates al forn en tota regla. Però denses de collons i bones, regades amb una cervesa Curim i O'hara's.
Hem marxat ben contents i tips. Avui no hem fet piscina. Ens hauríem enfonsat.
Em fixo en la cambrera que hi ha darrera la barra. La trobo guapa comparada amb el què he vist durant cinc dies. Pugem a dalt que hi ha lloc pels 8 que som. Ho exterioritzo; mira quina cambrera més guapa, no sembla irlandesa. Passa pel nostre costat servint taules. S'acosta a recollir i netejar la nostra.
Excuse me! Are you Irish?
No. Are you from Barcelona?
Yes.
Jo sóc de Badalona, em dic Georgina.
A partir d'aquí comencem a parlar de què fer, d'on anar, com ella es va quedar a l'atur i va decicir venir a aprendre anglès i s'ha quedat. Fa tres mesos que hi és i només ha vist dos dies el sol. I nosaltres! Quina sort estem tenint. Surgeix una amistat molt intensa que dura fins que marxem. Al cap de mitja hora. Això si, sempre la recordarem perquè ens recomana un restaurant típic irlandès per sopar.
Marxem d'excursió a la recerca del castell/abadia de Kylemore. Parem en un poblet anomenat Leenane a dinar. Hamburguesa amb patates i amanida, i sopa. La cervesa ens l'hem d'anar a buscar al pub del costat. Comença a ser una pràctica habitual. De camí hem vist ovelles i núvols que ens porten a la fi del món. Però paga la pena pel què buscàvem.
Hello, we're eight to have dinner. Is it possible?
You have to wait about an hour and a half.
A veure, ensenyeu una mica de pitrera a veure què passa. Miracolasament ens troben un parell de taules per sopar, sis en una banda i les nenes grans en una altra, passat un quart d'hora. El millor sopar que hem fet fins ara, un Shepherd Pie. Unes patates al forn en tota regla. Però denses de collons i bones, regades amb una cervesa Curim i O'hara's.
Hem marxat ben contents i tips. Avui no hem fet piscina. Ens hauríem enfonsat.
10 d’agost 2011
Moher
Carretera i manta. Edredon de fet, perquè avui ha apretat força. A tot arreu on hem parat hem tingut la humida companyia, agradable i gens molesta. Parem a Limerick i trobem menys coses que a Cork, un passeig curt, un castell que veiem des de la distància. Què fotem aquí? Marxem després d'uns moments de desconcert personal.
Em sento una mica el guia espiritual, en part per portar la Montse al meu cotxe i per l'anglès. Per res més. Vaig mirar abans de venir on paraven els Moher Cliffs i estan a prop de Galway. No sé encara perquè unes informacions mirades avui al matí els situaven més avall en el mapa fet que m'ha provocat intuir algunes males cares de tensió, de no saber perquè la nit abans no ho havíem confirmat entre tots, tensió perquè representava que ens/m'havia desviat molt del camí i ara tocava anar enrere per anar a Moher. Una errada de 2,5 hores. No podia parar de pensar-hi. He agafat el mapa de paper i he anat mirant poble a poble, punt a punt marcat fins trobar els penyassegats de la discòrdia.
Eureka! Tenia raó, estan de camí a Galway. No m'havia equivocat, era la Montse i un mapa alternatiu que m'han/ens han fet ballar el cap. Amb l'alegria de saber-se en el cert i que els pensaments i valoracions de cop hàgin canviat - crec- seguim el camí fins arribar-hi. Ooooh, quina pena! Fa un mal temps acollonant. Una ventisca, pluja, boira...tot, ho fa tot. No es veu res.
Venim a una de les meravelles del món i no hem vist res. Menys mal que hem rigut i plorat. Feia tant de vent que se'ns emportava, quasi ens tomba, les nenes xisclant perquè tenien por, al final han vessat llàgrimes i tot.
Em sento una mica el guia espiritual, en part per portar la Montse al meu cotxe i per l'anglès. Per res més. Vaig mirar abans de venir on paraven els Moher Cliffs i estan a prop de Galway. No sé encara perquè unes informacions mirades avui al matí els situaven més avall en el mapa fet que m'ha provocat intuir algunes males cares de tensió, de no saber perquè la nit abans no ho havíem confirmat entre tots, tensió perquè representava que ens/m'havia desviat molt del camí i ara tocava anar enrere per anar a Moher. Una errada de 2,5 hores. No podia parar de pensar-hi. He agafat el mapa de paper i he anat mirant poble a poble, punt a punt marcat fins trobar els penyassegats de la discòrdia.
Eureka! Tenia raó, estan de camí a Galway. No m'havia equivocat, era la Montse i un mapa alternatiu que m'han/ens han fet ballar el cap. Amb l'alegria de saber-se en el cert i que els pensaments i valoracions de cop hàgin canviat - crec- seguim el camí fins arribar-hi. Ooooh, quina pena! Fa un mal temps acollonant. Una ventisca, pluja, boira...tot, ho fa tot. No es veu res.
Venim a una de les meravelles del món i no hem vist res. Menys mal que hem rigut i plorat. Feia tant de vent que se'ns emportava, quasi ens tomba, les nenes xisclant perquè tenien por, al final han vessat llàgrimes i tot.
Dues hores seguint una comitiva de cotxes i un autobús, per una carretera que amb prou feina i caben dos cotxes però per on es pot anar a 100 per hora (?) hem arribat a l'hotel, a Oranmore. Com que havia persuadit als nens amb un objectiu final que els fes queixar-se menys, ho hem hagut de fer realitat: anar a la piscina. S'ho han passat bé. La C s'ha quedat fent una cervesa mentre els altres tres grans hem rigut compartint jacuzzi amb dos homes. Hem fet peuets.
És un hotel de quatre estrelles. Es veu que és molt reconegut. Però el wifi no és gratuït, només 30 minuts. No hi tornarem. Les habitacions estan pujant les escales. Les nenes encantades. L'estractor del nostre wc comença a fer soroll. No s'apaga. Aviso a recepció. Diu que ara envia el de manteniment. Ve la recepcionista. Li dic que potser és millor canviar-nos d'habitació. Diu que no, que millor arreglar-ho. Agafa una escala i amb unes tisores intenta obrir l'aparell. No pot. Maybe the fastest way is to change your room. Però si t'ho he dit, que no veus que la meva muller treballa en un hotel i ho sabem tot, ostieishon!
Sopar internacional amb nuggets i amanida cèsar. Amb una salsa molt picant.
No m'acaba de sentar bé.
09 d’agost 2011
Cork
Després d’una horeta de cotxe parem a reposar a Thurles, un poblet on no hi ha res. Res de res. Així ens ho ha fet saber la noia de la cafeteria que ens ha preguntat d’on som i acte seguit ens ha dit que Heu anat a parar al poble més avorrit del món. Crec que ens ho ha dit perquè ens ha vist al Quique i a mi sols i volia que la rescatéssim. La cara li ha canviat quan han arribat la resta de la comitiva. Hem pensat de fer-li un forat al capó perquè ens ha preparat un Capuccino boníssim i assegurar això durant tot el viatge, és per tenir en compte, però marxem cap a Cork amb la recança de deixar-la allà, avorrida. Una dona molt amable ens fa entrega de les claus de les habitacions. El drama arriba quan li pregunto per les coses que podem fer. Em diu que podem anar a un parc d’atraccions, al zoo, al Rioleon Safari local, tot des de molt a prop. Mira si ha envaït el meu espai vital que he perdut un parell de diòptries a cada ull gràcies la seva halitosi galopant i que no puc evitar comentar.
A Cork no hem trobat res especial, diríem que no l’aconsellarem. Per dinar hem fet unes fajites al Luigi Malones, segons la noia que m’ha operat la vista, un dels millors restaurants. Suposo que ho ha dit perquè li agrada el picant perquè quin fart de suar ens hem fotut tots. Seguim passejant i no li acabem de trobar la gràcia a la ciutat. Si hi treus les catedrals, no hi queda res, fins al punt que hem comprat unes pizzes i ens les hem menjat a l’habitació. L’endemà hem anat a la presó de Cork on ens han donat uns auriculars per poder seguir les explicacions. Ha estat bé ja que els nens han anat al seu aire i de passada han fet servir el cap. Després hem visitat el castell de Blarney, preciós. Dues hores de passeig a plena natura.
A Cork no hem trobat res especial, diríem que no l’aconsellarem. Per dinar hem fet unes fajites al Luigi Malones, segons la noia que m’ha operat la vista, un dels millors restaurants. Suposo que ho ha dit perquè li agrada el picant perquè quin fart de suar ens hem fotut tots. Seguim passejant i no li acabem de trobar la gràcia a la ciutat. Si hi treus les catedrals, no hi queda res, fins al punt que hem comprat unes pizzes i ens les hem menjat a l’habitació. L’endemà hem anat a la presó de Cork on ens han donat uns auriculars per poder seguir les explicacions. Ha estat bé ja que els nens han anat al seu aire i de passada han fet servir el cap. Després hem visitat el castell de Blarney, preciós. Dues hores de passeig a plena natura.
Hem decidit anar a dinar a Cobh, un poblet mariner a trenta quilòmetres del castell. Hem pensat que no ens donarien de dinar perquè eren ben bé les quatre. Que què hem dinat en poblet mariner? Doncs el més típic que hi ha, nuggets i hamburguesa. Estava tot tancat. Això sí, la olor a mar era molt present. El més al•lucinant és veure que un poblet de 4.762 persones tingui la catedral que té. És bastant habitual trobar grans esglésies per allà on hem passat. El moment culminant de la tarda ha estat quan veig que el Quique atura el cotxe a costat del mar i baixen tots rient sense parar. La Montse els acabava de dir que giressin a l’esquerra i que havíem d’agafar el transbordador per tornar a l’hotel. Sort que fem servir les nostres dots d’orientació i fem cas a mitges a la Montse perquè sinó hauríem anat a parar a Londres.
Tornem a Cork i constatem ara si que no cal recomanar aquest poble, és totalment prescindible. Sopem en un indret molt i molt recomanable. Uns plats de pasta desmesurats, que quan els nens els han vist han posat uns ulls demanant penitència per no haver d’acabar-s’ho tot. De tornada a l’hotel parem en un pub, prenem una half pint mentre els nens ballen al ritme de Michael Jackson.
No seria la música que m’hagués esperat en un pub irlandès.
08 d’agost 2011
Negra
He esperat a estar al país per a fer la valoració final. No sóc un Master Brewer però tampoc són unes desconegudes per al meu paladar. Ahir després d’arribar de Belfast vam sopar al restaurant de la cantonada i vam demanar la famosa Guinness.
Puc assegurar i així ho vaig publicar que la Guinness és una merda. Aigualida, sense gas i amb gust a cafè, sembla un bon pixat de burra. I tinc la tranquil·litat de tenir la complicitat de grans bevedors de cervesa. Vaig provar també la Kilkenny. Ja l’havia demanada que vaig observar que la fabrica la Guinness. I com no, una altra merda. La imatge m’agrada, la publicitat que fan també, els patrocinis que tenen amb l’esport, la fàbrica, tot molt bé, però les cerveses que fan són una merda.
I algú ho havia de dir!
Puc assegurar i així ho vaig publicar que la Guinness és una merda. Aigualida, sense gas i amb gust a cafè, sembla un bon pixat de burra. I tinc la tranquil·litat de tenir la complicitat de grans bevedors de cervesa. Vaig provar també la Kilkenny. Ja l’havia demanada que vaig observar que la fabrica la Guinness. I com no, una altra merda. La imatge m’agrada, la publicitat que fan també, els patrocinis que tenen amb l’esport, la fàbrica, tot molt bé, però les cerveses que fan són una merda.
I algú ho havia de dir!
07 d’agost 2011
Propina
El 151 de Lower Drumcondra Road, on para? Caminant a uns 10 minuts. Va anem, que caminarem una estona. Per quatre vegades més tard ens entreguen el cotxe i la Montserrat que ens acompanyaran fins divendres vinent.
Hi ha un cartell que coincideix amb la Montse i indica que en falten 70 i en un punt separat per no més de cent metres hi diu 43. Digue'm romàntic però imaginava una garita, unes metralletes que et remiren, un anar a dos per hora i fent callar les nenes, no pas que un senyal en quilòmetres i el de després en milles em fessin adonar que havia canviat de país.
Són les quatre, potser que dinem. Es pensaran que volem berenar, sentencia la gran. Nuggets and chips els nens. Bbq ribs els grans, ben bones per omplir bé la panxa i encarar bé la primera gran rialla del viatge.
Sabem del costum que hi ha arreu amb les propines. I es veu que els professionals d'arreu saben del nostre de no deixar-ne. S'acosta el jove cambrer i fa l'observació de què el compte que estem a punt de pagar no inclou la gratuïtat que tant els agrada i esperen, preguntant-nos si volem afegir algunes lliures extres. Oh yes yes, of course. Marxa un instant ben cofoi per no pressionar-nos i deixar que deliberem una xifra.
La resta del passeig ha estat d'una tensa relaxació.
Passejar pel barri protestant absolutament buit de gent local i de turistes amb mapes, observar com uns dits aparten lleugerament un parell de cortines i veure els famosos murals fins arribar a la seu del Sinn Fein, fa estar tens. No notes perill però et fa estar atent.
Hi ha un cartell que coincideix amb la Montse i indica que en falten 70 i en un punt separat per no més de cent metres hi diu 43. Digue'm romàntic però imaginava una garita, unes metralletes que et remiren, un anar a dos per hora i fent callar les nenes, no pas que un senyal en quilòmetres i el de després en milles em fessin adonar que havia canviat de país.
Són les quatre, potser que dinem. Es pensaran que volem berenar, sentencia la gran. Nuggets and chips els nens. Bbq ribs els grans, ben bones per omplir bé la panxa i encarar bé la primera gran rialla del viatge.
Sabem del costum que hi ha arreu amb les propines. I es veu que els professionals d'arreu saben del nostre de no deixar-ne. S'acosta el jove cambrer i fa l'observació de què el compte que estem a punt de pagar no inclou la gratuïtat que tant els agrada i esperen, preguntant-nos si volem afegir algunes lliures extres. Oh yes yes, of course. Marxa un instant ben cofoi per no pressionar-nos i deixar que deliberem una xifra.Premem els botons en desordre sense voler i la propina és un cèntim de lliura. No podem parar de riure en una bona estona sota l'atenta mirada dels nens i que no disminueix fins que s'acosta. Els ulls que ha fet quan ha llegit el tiquet que ha imprès pel datàfon crec que els recordarà tota la seva vida. I nosaltres.
La resta del passeig ha estat d'una tensa relaxació.
Passejar pel barri protestant absolutament buit de gent local i de turistes amb mapes, observar com uns dits aparten lleugerament un parell de cortines i veure els famosos murals fins arribar a la seu del Sinn Fein, fa estar tens. No notes perill però et fa estar atent.
06 d’agost 2011
Shamrock
La pluja ens ha rebut. Espero que no se’m mullin les idees, el llapis i paper, els dibuixos. Vinga va, agafem el bus que serà més barat i anem al centre, que diu l’home que informa que ens deixa just davant l’hotel. Ens miren molt. No acaben de situar el nostre idioma. Pregunta pregunta, que t’ho explico.
Jo passo d’estar tota la setmana així! Els altres tres adults, quin fart de riure quan hem entrat a l’alberg, ens han donat els llençols per fer els llits, hem llogat les tovalloles. Qui també ha rigut força és el recepcionista quan hem preguntat on era l’ascensor. Comencem bé, rient. Això és molt positiu.
Enfilem el carrer Talbot i a mig camí comencem a degustar el què se’ns ofereix. Les nenes un tros de prosciutto funghi i nosaltres capriciosa. Al restaurant on acabem sopant hi ha wifi però no hi ha la cervesa de la ciutat. Vull donar-li una altra oportunitat, a veure si en origen és diferent.
Estem cansats, plou i és fosc però Dublin ens ha agradat.
D’aquí sis dies hi tornarem i valorarem.
Jo passo d’estar tota la setmana així! Els altres tres adults, quin fart de riure quan hem entrat a l’alberg, ens han donat els llençols per fer els llits, hem llogat les tovalloles. Qui també ha rigut força és el recepcionista quan hem preguntat on era l’ascensor. Comencem bé, rient. Això és molt positiu.
Enfilem el carrer Talbot i a mig camí comencem a degustar el què se’ns ofereix. Les nenes un tros de prosciutto funghi i nosaltres capriciosa. Al restaurant on acabem sopant hi ha wifi però no hi ha la cervesa de la ciutat. Vull donar-li una altra oportunitat, a veure si en origen és diferent.
Estem cansats, plou i és fosc però Dublin ens ha agradat.
D’aquí sis dies hi tornarem i valorarem.
22 de juliol 2011
Vinagre
Anem a la Mercè a comprar verdura. A costat de la caixa hi tenen una capseta transparent amb un logo que diu AECC. La Valèria està amb mi. Les monedes que em torna les hi poso.
Papa, perquè poses diners?
Per ajudar.
Per ajudar a qui?
Pels que tenen càncer.
Què és càncer?
El que ha tingut la Neus. Saps quan estava malalta i es va quedar calba?
Perquè tenia polls?
No tenia càncer. Són uns polls que es posen a dins el cos i són molt dolents.
Doncs que li posin vinagre!.
Gira mitja cua i se'n va.
Papa, perquè poses diners?
Per ajudar.
Per ajudar a qui?
Pels que tenen càncer.
Què és càncer?
El que ha tingut la Neus. Saps quan estava malalta i es va quedar calba?
Perquè tenia polls?
No tenia càncer. Són uns polls que es posen a dins el cos i són molt dolents.
Doncs que li posin vinagre!.
Gira mitja cua i se'n va.
14 de juliol 2011
Nous colors
Anem en cotxe. Els quatre. Passem per un camí rural on hi ha cavalls.
J: Valèria, has vist els cavalls aquells que hi havia allà?
V: Si, eren molt macos. N'he vist un marró cel i un altre gris cel.
J: Què dius, marró cel no existeix.
V: Si que existeix, jo l'he vist. Igual que el gris cel. N'hi havia un.
J: Que nooooooo! Que aquests colors no existeixen.
V: Que siiiiiiiii, tooooonta, com el blau. Era un cavall fluix.
Sensacional. Lògica aplastant.
Si hi ha un blau fort i un blau cel, perquè no hi ha un marró fort i un marró cel?
Quan vaig aconseguir raonar-ho, vam fer una gran aplaudiment entre rialles.
Molt divertit.
J: Valèria, has vist els cavalls aquells que hi havia allà?
V: Si, eren molt macos. N'he vist un marró cel i un altre gris cel.
J: Què dius, marró cel no existeix.
V: Si que existeix, jo l'he vist. Igual que el gris cel. N'hi havia un.
J: Que nooooooo! Que aquests colors no existeixen.
V: Que siiiiiiiii, tooooonta, com el blau. Era un cavall fluix.
Sensacional. Lògica aplastant.
Si hi ha un blau fort i un blau cel, perquè no hi ha un marró fort i un marró cel?
Quan vaig aconseguir raonar-ho, vam fer una gran aplaudiment entre rialles.
Molt divertit.
12 de juliol 2011
Guanyar o jugar?
És cert, has de pensar en positiu. Pensar que tot sortirà bé. Si penses coses bones, és més probable que passin. Actives coses bones al teu voltant. Et vols comprar un cotxe i comences a veure'l. Estàs embarassat i només veure cotxets i embarassades. Pensa en trobar aparcament i en trobes.
Per contra, quan penses coses negatives, tot es contagia. Ahir vaig jugar amb un home a tennis, que des que vaig saber que havia de jugar amb ell, només vaig fer que pensar en negatiu. Quin conyàs d'home, em fa pal jugar amb ell, m'inflarà a deixadetes i m'emprenyaré, farà una calor que em moriré..... Però no només jo. Tota la gent amb qui vaig comentar el partit que tenia, d'entrada feia un Buffff i els comentaris van ser de l'estil ja cal que portis moltes ampolles d'aigua, que no et passi res, quina mandra, és un avorriment jugar amb ell, has de tenir molta concentració, jo dic que perdràs,....
Moltes gràcies a tots. Ja vaig entrar a la pista pensant que em feia molt de pal jugar. Vaig proposar-me prendre'm el partit com un entrenament i anar a la meva amb cops guanyadors, però no puc. El tio a cada cop t'envia una mica d'energia negativa de manera subliminal que et va calant i calant sense que te n'adonis fins que et comences a menjar el cap i a desconcentrar.
Si a sobre hi afegeixes que el tio és un maleducat, que només vol guanyar, no jugar a tennis no, vol guanyar i punt, doncs imagineu el partit. De fet vaig perdre jo, no va guanyar ell. Vaig perdre 6/2, 6/3. Només com a comentari il·lustratiu. Acabem el partit, em i diu:
"Lo siento, este es mi juego"
Per contra, quan penses coses negatives, tot es contagia. Ahir vaig jugar amb un home a tennis, que des que vaig saber que havia de jugar amb ell, només vaig fer que pensar en negatiu. Quin conyàs d'home, em fa pal jugar amb ell, m'inflarà a deixadetes i m'emprenyaré, farà una calor que em moriré..... Però no només jo. Tota la gent amb qui vaig comentar el partit que tenia, d'entrada feia un Buffff i els comentaris van ser de l'estil ja cal que portis moltes ampolles d'aigua, que no et passi res, quina mandra, és un avorriment jugar amb ell, has de tenir molta concentració, jo dic que perdràs,....
Moltes gràcies a tots. Ja vaig entrar a la pista pensant que em feia molt de pal jugar. Vaig proposar-me prendre'm el partit com un entrenament i anar a la meva amb cops guanyadors, però no puc. El tio a cada cop t'envia una mica d'energia negativa de manera subliminal que et va calant i calant sense que te n'adonis fins que et comences a menjar el cap i a desconcentrar.
Si a sobre hi afegeixes que el tio és un maleducat, que només vol guanyar, no jugar a tennis no, vol guanyar i punt, doncs imagineu el partit. De fet vaig perdre jo, no va guanyar ell. Vaig perdre 6/2, 6/3. Només com a comentari il·lustratiu. Acabem el partit, em i diu:
"Lo siento, este es mi juego"
25 de juny 2011
Foguera
Petards, foc i gent nova, quasi tot en castellà, en llatinoamericà, en argentí i xilè. A casa d'uns espanyols. Però si sempre ho hem fet amb els nostres amics? Ja, però ells piquen més alts, són més podents i han anat a un restaurant de la platja de 60 per barba i 30 els nens. Copes a part. Jo no puc, de moment.
Va sorgir sopar a casa d'uns del grup de pàdel del Club i vam acceptar. La carn a la brasa sembla que sigui exclusiva seva, que nosaltres no sapiguem fer-la. De fet és diferent perque nosaltres hi posem costelles, mitjanes, butifarra....i ells cuadril, entraña i chorizo. Però ho hem passat bé, hem rigut i hem anat consolidant noves relacions. S'ha de diversificar diuen!
Després baixem a la platja a fer petar els petards. A la Jana li fan por, no els vol ni tocar, només volen les bombetes. Llençar-los no però comprar-los, els encanta. És evident que és una actitud genètica femenina.
Va sorgir sopar a casa d'uns del grup de pàdel del Club i vam acceptar. La carn a la brasa sembla que sigui exclusiva seva, que nosaltres no sapiguem fer-la. De fet és diferent perque nosaltres hi posem costelles, mitjanes, butifarra....i ells cuadril, entraña i chorizo. Però ho hem passat bé, hem rigut i hem anat consolidant noves relacions. S'ha de diversificar diuen!
Després baixem a la platja a fer petar els petards. A la Jana li fan por, no els vol ni tocar, només volen les bombetes. Llençar-los no però comprar-los, els encanta. És evident que és una actitud genètica femenina.
22 de juny 2011
Bazoka
Confirmat. M'haig de comprar un bazoka. Jo amb 8-9 anys era tonto del cul, i em va durar molt de temps.
Aquesta és la primera nota que ha rebut la Jana (8 anys i 10 mesos). Quin fart de patir, aiiii que patiré! El consol és que m'ho vagi explicant.
19 de juny 2011
Confirmació
En els altres havia passat desapercebut però en el d'ahir va ser evident. Va haver-hi mostres públiques de la nostra amistat. Els pares del Quimet estaven radiants, si, es casava son fill però també ens van dir molts cops que seguim així d'amics per sempre, i ho deien amb els ulls vidriosos.
El pare em va enganxar amb al Maca i vam parlar del Quimet i nosaltres. Després em va enganxar amb el Patxi i el mateix. És de suposar que va enganxar al Patxi i el Maca i va fer el mateix.
I el curiós és que som 4 perfils diferents, però som amics. El Patxi és espanyol, jo no ho sóc com tothom sap, el Maca és les dues coses, sempre quedant bé, i el Quimet depèn de factors defensa una cosa o l'altra, és el més llegit i com va dir el Maca al casament, sap de tot.
Però sempre serem amics, ho sé, tinc un pressentiment.
El pare em va enganxar amb al Maca i vam parlar del Quimet i nosaltres. Després em va enganxar amb el Patxi i el mateix. És de suposar que va enganxar al Patxi i el Maca i va fer el mateix.
I el curiós és que som 4 perfils diferents, però som amics. El Patxi és espanyol, jo no ho sóc com tothom sap, el Maca és les dues coses, sempre quedant bé, i el Quimet depèn de factors defensa una cosa o l'altra, és el més llegit i com va dir el Maca al casament, sap de tot.
Però sempre serem amics, ho sé, tinc un pressentiment.
11 de juny 2011
Comiat simple
D'avui en vuit se'ns casa un amic. Un que sempre havia negat el seu pas per una situació com aquesta. Havia viscut en parella molt de temps sempre negant-ho. Ja li hem recordat molts cops els que li portem anys d'avantatge.
Hem fet el comiat de solter tot i no ser-ho de manera pràctica des de fa una pila i mitja d'anys. La convocatòria va ser per un divendres a les 13h per fer aperitiu, anar a dinar i fer cata de gintònics. Collons com canvia la cosa. En les anteriors vam fer-la un dissabte al vespre i sempre després del partit de futbol de rigor. En això es nota que ja no en tenim vint i pocs sinó quasi quaranta.
A la una? Como que a la una? Yo salgo a las tres los viernes, yo llegaré sobre las 16h.
Arribo al bar a les 16h després de passar per casa i dinar alguna cosa ràpida. Tots em reben dient que ja està bé que quines hores, bla bla bla. "Estic molt content de veure que tinc amics tan importants. He estat intentant el darrer mes i mig canviar de feina i trobar-ne una de Director General o fins i tot muntar un negoci per poder venir un divendres a la una. No he tingut sort. Em sap greu"
Acabant de dinar demanem uns gintònics.
- Perdona, ens poses uns gintònics? - demano al cambrer.
- Los vais a querer de ginebra?
Bravoooo, molt bona aquesta. Marxem d'aquí que no me'n fio.
El que havia de ser un dinar, copa i cap a casa, va acabar en un parell de mojitos a la platja, uns embotits en un bar, unes partides de futbolí i uns altres gintònics. Com sempre, un cop més, hem parlat de futbol, del meu nou equip que vaig suposar, en algun moment fins i tot d'inversions i també de l'amistat.
- Tio, te quiero, eres excepcional, una bellísima persona, me sabe mal que nos hayamos distanciado un poco por todo lo que me he perdido, pero siempre estaremos juntos, te lo prometo, eres increible, la verdad es qu..
- Oye, te gusto y no saps com dir-ho o estamos en el momento exaltación de la amistad?
- Eres un gilipollas
- Yo tambien te quiero, ale, vete a dormir.
Estar amb els amics, tot i saber que no hi haurà res d'especial, de diferent, res novedós, ja ens està bé. Estem super contents de veure'ns la cara i prou. No fa falta més.
Som simples.
Estava clar que passats molts anys, els comiats havien de ser així, com nosaltres.
Hem fet el comiat de solter tot i no ser-ho de manera pràctica des de fa una pila i mitja d'anys. La convocatòria va ser per un divendres a les 13h per fer aperitiu, anar a dinar i fer cata de gintònics. Collons com canvia la cosa. En les anteriors vam fer-la un dissabte al vespre i sempre després del partit de futbol de rigor. En això es nota que ja no en tenim vint i pocs sinó quasi quaranta.
A la una? Como que a la una? Yo salgo a las tres los viernes, yo llegaré sobre las 16h.
Arribo al bar a les 16h després de passar per casa i dinar alguna cosa ràpida. Tots em reben dient que ja està bé que quines hores, bla bla bla. "Estic molt content de veure que tinc amics tan importants. He estat intentant el darrer mes i mig canviar de feina i trobar-ne una de Director General o fins i tot muntar un negoci per poder venir un divendres a la una. No he tingut sort. Em sap greu"
Acabant de dinar demanem uns gintònics.
- Perdona, ens poses uns gintònics? - demano al cambrer.
- Los vais a querer de ginebra?
Bravoooo, molt bona aquesta. Marxem d'aquí que no me'n fio.
El que havia de ser un dinar, copa i cap a casa, va acabar en un parell de mojitos a la platja, uns embotits en un bar, unes partides de futbolí i uns altres gintònics. Com sempre, un cop més, hem parlat de futbol, del meu nou equip que vaig suposar, en algun moment fins i tot d'inversions i també de l'amistat.
- Tio, te quiero, eres excepcional, una bellísima persona, me sabe mal que nos hayamos distanciado un poco por todo lo que me he perdido, pero siempre estaremos juntos, te lo prometo, eres increible, la verdad es qu..
- Oye, te gusto y no saps com dir-ho o estamos en el momento exaltación de la amistad?
- Eres un gilipollas
- Yo tambien te quiero, ale, vete a dormir.
Estar amb els amics, tot i saber que no hi haurà res d'especial, de diferent, res novedós, ja ens està bé. Estem super contents de veure'ns la cara i prou. No fa falta més.
Som simples.
Estava clar que passats molts anys, els comiats havien de ser així, com nosaltres.
05 de juny 2011
Suposar
He estat deconnectat un cert temps i ja sé él resultat de tot això. Fa unes setmanes vaig començar a escriure això que en successius posts ho aniràs sabent, si és que vas per ordre, esclar.
Suposar és un error. S'ha d'assegurar. Així evites ensurts. Per norma general s'ha de fer així encara que és inevitable de vegades deixar-ho en mans de la sort.
Fa un mes vaig rebre un mail, el mateix que l'any passat un cop acabada la temporada. Ens anunciaven que començava una lliga de futbol per a socis del Barça. Coincideix que un bon amic em diu que té un amic que s'hi vol apuntar i que buscava gent per jugar-la. La meva pregunta va ser clara: saben jugar a futbol o és per passar l'estona? Ell en sap i juga cada setmana des de fa 7-8 anys amb una gent.
I vaig suposar. I la vaig cagar.
Suposar és un error. S'ha d'assegurar. Així evites ensurts. Per norma general s'ha de fer així encara que és inevitable de vegades deixar-ho en mans de la sort.
Fa un mes vaig rebre un mail, el mateix que l'any passat un cop acabada la temporada. Ens anunciaven que començava una lliga de futbol per a socis del Barça. Coincideix que un bon amic em diu que té un amic que s'hi vol apuntar i que buscava gent per jugar-la. La meva pregunta va ser clara: saben jugar a futbol o és per passar l'estona? Ell en sap i juga cada setmana des de fa 7-8 anys amb una gent.
I vaig suposar. I la vaig cagar.
28 de maig 2011
Esforç
El 20 de maig de fa 19 anys jo en tenia 20. Estudiava a Barcelona i per guanyar-me la paga feia de professor d’anglès. El Barça feia dos anys que estava jugant millor i no sé quina il•luminació vaig tenir per decidir el mes d’octubre anterior que estalviaria per anar a la final de la Copa d’Europa si el Barça hi arribava.
Vaig estar un any acadèmic estalviant de totes les maneres que vaig poder. Abans de marxar de casa esmorzava bé, comprava el pa i m’emportava un entrepà. Així no havia de gastar cap cèntim en donuts o similars. A les tardes em dedicava als treballs manuals. Tisores, paper de plata i cel•lo servien per falsificar la targeta del transport que em permetia viatjar il•legalment. Tenia calculat fins i tot el número de viatges que havia d’assolir abans que m’enxampés un control rutinari per tal que fos més rentable pagar la multa que comprar tots els bitllets. A l’hora de dinar, res d’entaular-se, una peça de fruita i llestos, molta aigua que omple i a esperar el sopar.
Que què feia els divendres i dissabte que quedàvem amb els amics? La majoria de cops sopava a casa i arribava ja a la primera i única copa de la nit. Tenia un objectiu que no sabia si duria a terme, però vaig seguir el pla previst.
I així octubre, novembre, desembre....fins el mes de maig en què cada victòria del Barça solidificava el meu objectiu, li posava uns quants quilets de voluntat i il•lusió. Estant a classe d’estadística el professor va anunciar que el 20 de maig seria l’examen final. Noooooo, el mateix dia que la final. Va acabar la classe i el vaig anar a trobar. Perdona, et volia comentar una cosa: has dit que el 20 de maig és l’examen però tinc programat des de fa molt temps un viatge i no el puc fer. Resulta que fa una setmana va ser el meu aniversari i m’han regalat una entrada per a la final de la Copa d’Europa i hi haig d’anar. Em podries fer l’examen un altre dia?
Vaig anar a la porta de Viatges Marina a les 6 del matí del dia que iniciaven la venda de les entrades. Maig de 1.992. Anar i tornar a Londres el mateix dia més l’entrada: 50.000 pessetes. Eren molts cèntims però els tenia. Amb els bitllets a la mà, ben apretats i guardats vaig arribar a casa anunciant que anava a la final. Què dius ara? Com ho pagaràs? I els exàmens? Tenia resposta per a tot. Els meus pares van mostrar la seva disconformitat.
A les 4 del matí a l’aeroport, tot el dia voltant per la ciutat, nerviosos cap al camp. En un moment del partit, l’Stòitxkov xuta amb la dreta al pal dret de la porteria de Pagliuca després d’una passada del Laudrup. En aquell moment em vaig posar a plorar i ja no vaig parar. No podia creure que després de tot el què havia fet per estar allà no guanyéssim la Copa. I al minut 111 que tots estàvem drets empentant amb l’ànima el xut del Koeman, quan la pilota va moure la xarxa tothom va saltar d’alegria i jo vaig caure assegut al seient amb les mans a la cara i plorant desconsoladament. D’alegria. És la primera gran sensació que he tingut a la vida i estic convençut que aquesta experiència va fer que tornés més sensible.
Aquesta ha estat una de les poques coses que he decidit completament sol, sense família ni amics. Un dia d’octubre vaig decidir estirat al llit i mirant una paret que volia veure el Barça guanyant la Copa d’Europa. Durant un any vaig renunciar a coses i en vaig fer d’altres però sempre amb un objectiu final que en part no depenia de mi.
Som campions.
Vaig estar un any acadèmic estalviant de totes les maneres que vaig poder. Abans de marxar de casa esmorzava bé, comprava el pa i m’emportava un entrepà. Així no havia de gastar cap cèntim en donuts o similars. A les tardes em dedicava als treballs manuals. Tisores, paper de plata i cel•lo servien per falsificar la targeta del transport que em permetia viatjar il•legalment. Tenia calculat fins i tot el número de viatges que havia d’assolir abans que m’enxampés un control rutinari per tal que fos més rentable pagar la multa que comprar tots els bitllets. A l’hora de dinar, res d’entaular-se, una peça de fruita i llestos, molta aigua que omple i a esperar el sopar.
Que què feia els divendres i dissabte que quedàvem amb els amics? La majoria de cops sopava a casa i arribava ja a la primera i única copa de la nit. Tenia un objectiu que no sabia si duria a terme, però vaig seguir el pla previst.
I així octubre, novembre, desembre....fins el mes de maig en què cada victòria del Barça solidificava el meu objectiu, li posava uns quants quilets de voluntat i il•lusió. Estant a classe d’estadística el professor va anunciar que el 20 de maig seria l’examen final. Noooooo, el mateix dia que la final. Va acabar la classe i el vaig anar a trobar. Perdona, et volia comentar una cosa: has dit que el 20 de maig és l’examen però tinc programat des de fa molt temps un viatge i no el puc fer. Resulta que fa una setmana va ser el meu aniversari i m’han regalat una entrada per a la final de la Copa d’Europa i hi haig d’anar. Em podries fer l’examen un altre dia?
Vaig anar a la porta de Viatges Marina a les 6 del matí del dia que iniciaven la venda de les entrades. Maig de 1.992. Anar i tornar a Londres el mateix dia més l’entrada: 50.000 pessetes. Eren molts cèntims però els tenia. Amb els bitllets a la mà, ben apretats i guardats vaig arribar a casa anunciant que anava a la final. Què dius ara? Com ho pagaràs? I els exàmens? Tenia resposta per a tot. Els meus pares van mostrar la seva disconformitat.
A les 4 del matí a l’aeroport, tot el dia voltant per la ciutat, nerviosos cap al camp. En un moment del partit, l’Stòitxkov xuta amb la dreta al pal dret de la porteria de Pagliuca després d’una passada del Laudrup. En aquell moment em vaig posar a plorar i ja no vaig parar. No podia creure que després de tot el què havia fet per estar allà no guanyéssim la Copa. I al minut 111 que tots estàvem drets empentant amb l’ànima el xut del Koeman, quan la pilota va moure la xarxa tothom va saltar d’alegria i jo vaig caure assegut al seient amb les mans a la cara i plorant desconsoladament. D’alegria. És la primera gran sensació que he tingut a la vida i estic convençut que aquesta experiència va fer que tornés més sensible.
Aquesta ha estat una de les poques coses que he decidit completament sol, sense família ni amics. Un dia d’octubre vaig decidir estirat al llit i mirant una paret que volia veure el Barça guanyant la Copa d’Europa. Durant un any vaig renunciar a coses i en vaig fer d’altres però sempre amb un objectiu final que en part no depenia de mi.
Som campions.
25 de maig 2011
Por il·lusionant
Tinc aquella sensació que tenim quan som petits i han de venir els Reis, que només fem que pensar en el dia 5 a la nit. Fa molts dies que només penso en el 28 al vespre. La resta de temes són superficials. Si són bons, no ho són tant per eclipsar l’esdeveniment del 28. Si són temes dolents, dels vitals, desconnecto pensant en el 28.
Fa molts dies que penso en coses que em donin pistes per pensar en la victòria i que rebatin pensaments dolents que de sobte em sobrevenen.
No puc parar de pensar-hi. Com un nen. Vaig somiar que guanyavem al Bernabeu 0-2 i va passar. Fa dies vaig somiar que perdíem 3-2. I no ho puc permetre, m’ho haig de treure del cap. Per cert, també vaig somiar aquella mateixa setmana que anava amb mon pare en cotxe i es picava amb un motorista a l’autovia i es posava a 200 per hora. I també que se’m queia el mòbil i la pantalla s’esmicolava. I tot això no m’ha passat. Per tant, ni pujaré amb mon pare al cotxe i agafaré ben fort el telèfon. Perquè si passés alguna de les dues coses implicaria una derrota.
Fa dos anys vam seguir un ritual a les finals i ens vam reunir a casa els meus pares, mon germà i la cunyada i nosaltres quatre. I les vam guanyar totes. Aquest any a la Copa del Rei no ho vam fer. I vam perdre. I el més fotut és que el dia 28 tampoc ens reunirem. Òstia òstia òstia quina por.
I ara què faig? Perquè la Cristina té un comiat de soltera (Quins collons muntar un comiat el dia de la final de la Copa d’Europa). La veuré sol a casa amb les nenes? O convido a algú?
Tinc por i il•lusió alhora.
Fa molts dies que penso en coses que em donin pistes per pensar en la victòria i que rebatin pensaments dolents que de sobte em sobrevenen.
No puc parar de pensar-hi. Com un nen. Vaig somiar que guanyavem al Bernabeu 0-2 i va passar. Fa dies vaig somiar que perdíem 3-2. I no ho puc permetre, m’ho haig de treure del cap. Per cert, també vaig somiar aquella mateixa setmana que anava amb mon pare en cotxe i es picava amb un motorista a l’autovia i es posava a 200 per hora. I també que se’m queia el mòbil i la pantalla s’esmicolava. I tot això no m’ha passat. Per tant, ni pujaré amb mon pare al cotxe i agafaré ben fort el telèfon. Perquè si passés alguna de les dues coses implicaria una derrota.
Fa dos anys vam seguir un ritual a les finals i ens vam reunir a casa els meus pares, mon germà i la cunyada i nosaltres quatre. I les vam guanyar totes. Aquest any a la Copa del Rei no ho vam fer. I vam perdre. I el més fotut és que el dia 28 tampoc ens reunirem. Òstia òstia òstia quina por.
I ara què faig? Perquè la Cristina té un comiat de soltera (Quins collons muntar un comiat el dia de la final de la Copa d’Europa). La veuré sol a casa amb les nenes? O convido a algú?
Tinc por i il•lusió alhora.
18 de maig 2011
Explosions
Ja fa molt temps que es van fer famoses unes síndries que havíen fet en forma quadrada. I ara tornen a primera plana unes altres síndries, ara però exploten.
On anirem a parar!
12 de maig 2011
Ara.
Quin avorriment, quin desgast. Sort que ha acabat tot. M'ha esgotat tant que ni ho he comentat ni res, ni he escrit en cada un dels capítols, tot i viure'ls intensament, com sempre.
Per fi han acabat els partits contra el Real Madrid i la Lliga. Apa, ja està, ja podem descansar, tots tranquils, sobretot nosaltres, que el desgast de declaracions provinents d'Espanya són esgotadors. Haver de sentir tonteries cada dia, sentir crispacions, no entrar en provocacions cansa molt.
Ells han guanyat la Copa del seu Rei, nosatres la semifinal de la copa d'europa i la lliga. Balanç que segur ells voldrien canviar-nos.
Ara toca rematar la feina a la final.
Però per sobre de tot ha quedat desmostrat a tot el món la nostra manera de fer. Una manera de fer que té els seus fruits, una manera de fer que agrada més, una manera de fer que es fa respectar, una manera de fer molt diferent a la d'ells. A tots nivells.
Veure portades de diaris internacionals que ens lloen m'agrada molt.
Aquest Pep ens ha ensenyat moltes coses, que van més enllà de sistemes tàctics. Ens ha ensenyat sentiments i maneres de fer que teníem allà amagades, que ens feia vergonya mostrar. S'ha acabat home, s'han acabat temps pretèrits, no tinguem complexes i diguem-ho clar. Digueu-ho clar collons.
La llàstima és que molta gent només ho veurà i valorarà quan ja no ho tinguem.
Aprofitem-ho ara.
Sisplau.
Per fi han acabat els partits contra el Real Madrid i la Lliga. Apa, ja està, ja podem descansar, tots tranquils, sobretot nosaltres, que el desgast de declaracions provinents d'Espanya són esgotadors. Haver de sentir tonteries cada dia, sentir crispacions, no entrar en provocacions cansa molt.
Ells han guanyat la Copa del seu Rei, nosatres la semifinal de la copa d'europa i la lliga. Balanç que segur ells voldrien canviar-nos.
Ara toca rematar la feina a la final.
Però per sobre de tot ha quedat desmostrat a tot el món la nostra manera de fer. Una manera de fer que té els seus fruits, una manera de fer que agrada més, una manera de fer que es fa respectar, una manera de fer molt diferent a la d'ells. A tots nivells.
Veure portades de diaris internacionals que ens lloen m'agrada molt.
Aquest Pep ens ha ensenyat moltes coses, que van més enllà de sistemes tàctics. Ens ha ensenyat sentiments i maneres de fer que teníem allà amagades, que ens feia vergonya mostrar. S'ha acabat home, s'han acabat temps pretèrits, no tinguem complexes i diguem-ho clar. Digueu-ho clar collons.
La llàstima és que molta gent només ho veurà i valorarà quan ja no ho tinguem.
Aprofitem-ho ara.
Sisplau.
02 de maig 2011
Tortuga a la peixateria
Papaaaaaaaaa, tenim una tortuga. L'avi Joan se n'ha trobat una al camp i ha dit que has de dir si la podem tenir a casa. Oi que si que podem, vaaaaaa sisplaaaaaaaauuuuuuu!
D'acord Jana, però on la posarem?
En una peixera. La tortuga es diu Tutifruti. Una nena de la classe diu que en té una, de peixera, i ens la donarà.
Molt bé doncs.
Papa?
Digues Valèria?
Saps que tenim una tortuga?
Si.
Es diu multifrutas.
La Jana m'ha dit tutifruti.
Ah si, això, trupifuti
Ahir arribo a casa meva a recollir les nenes i veig una peixera a la taula. Mon pare em somriu obrint els ulls. La Valèria exclama:
Papaaaaaaa miraaaaa, ja tenim la peixetera!
D'acord Jana, però on la posarem?
En una peixera. La tortuga es diu Tutifruti. Una nena de la classe diu que en té una, de peixera, i ens la donarà.
Molt bé doncs.
Papa?
Digues Valèria?
Saps que tenim una tortuga?
Si.
Es diu multifrutas.
La Jana m'ha dit tutifruti.
Ah si, això, trupifuti
Ahir arribo a casa meva a recollir les nenes i veig una peixera a la taula. Mon pare em somriu obrint els ulls. La Valèria exclama:
Papaaaaaaa miraaaaa, ja tenim la peixetera!
24 d’abril 2011
Perruqueria clandestina
I la Valèria, fa estona que no la sentim? Vaig a mirar què fa.
A la taula ens quedem els avis Joan i Isabel, la Cristina i jo. Torna l'altra iaia dient que no l'esbronquem. M'aixeco i vaig a trobar-la.
Valèria, què fas?
Res.
Vull dir que què has fet?
(silenci)
Em costa no riure només de veure el seu llenguatge facial. Li pregunto de nou, sense mots, amb ulls i celles ben enlaire.
M'he tallat els cabells.
A veure.
Agafa la paperera i comença a treure capes i capes de papers. Quan me'ls ensenya no puc evitar posar-me a riure. Ella em mira espantada, molt seriosa, no pot comprendre que no m'enfadi. Ho compartim amb la resta, tots riem menys ella. No ho entén. Només s'indigna quan trec la càmera de fotos.
És llesta la pàjara perquè va dissimular-ho pentinantse d'una altra manera que només vaig saber quan em va ensenyar el manyoc de cabells. Tots els que no ho van presenciar li deien que es pentinés bé, que els cabells pel mig de la cara li molestarien. Ella deia que no.
No saben què amaga.
A la taula ens quedem els avis Joan i Isabel, la Cristina i jo. Torna l'altra iaia dient que no l'esbronquem. M'aixeco i vaig a trobar-la.
Valèria, què fas?
Res.
Vull dir que què has fet?
(silenci)
Em costa no riure només de veure el seu llenguatge facial. Li pregunto de nou, sense mots, amb ulls i celles ben enlaire.
M'he tallat els cabells.
A veure.
Agafa la paperera i comença a treure capes i capes de papers. Quan me'ls ensenya no puc evitar posar-me a riure. Ella em mira espantada, molt seriosa, no pot comprendre que no m'enfadi. Ho compartim amb la resta, tots riem menys ella. No ho entén. Només s'indigna quan trec la càmera de fotos.
És llesta la pàjara perquè va dissimular-ho pentinantse d'una altra manera que només vaig saber quan em va ensenyar el manyoc de cabells. Tots els que no ho van presenciar li deien que es pentinés bé, que els cabells pel mig de la cara li molestarien. Ella deia que no.
No saben què amaga.
22 d’abril 2011
Esforç
L'important molt sovint és l'esforç que hi poses. No guardar-te res a dins per no retreure't res. Diuen que qui fa el que pot no està obligat a més. Podem tenir un futbolista amb poca tècnica, només demanem que s'esforci. Quan parlo en una llengua que no és en la que penso intento fer-ho el millor que sé. No penso en si faig errades. No vaig per la via fàcil. Suposo que els autòctons m'ho agraeixen.
Jo a aquesta dona, si.
-Mama, que fa aquest senyor?
-Neteja el carrer.
-Perquè?
-Perquè és la seva feina. Igual que hi ha un senyor que és cartero, aquest senyor fa d'escombrer.
Jo a aquesta dona, si.
-Mama, que fa aquest senyor?
-Neteja el carrer.
-Perquè?
-Perquè és la seva feina. Igual que hi ha un senyor que és cartero, aquest senyor fa d'escombrer.
18 d’abril 2011
Innecessari
Fa mesos que jugo a tennis amb gent pitjor que jo. Haig d'anar pujant de categoria poc a poc a mida que quedi entre els primers del meu grup. Després de molts anys sense participar-hi em va tocar jugar al darrer grup, al 9, ara estic al 7 i potser la lliga vinent estaré al 4.
Fa dies vaig apuntar-me a un torneig per jugar amb gent de més nivell i alguns de fora del Club, per saber el meu nivell real, ja que jugant amb gent pitjor no ho acabo de saber mai. El primer partit el vaig guanyar 6-0 6-0 a un senyor que feia poc que jugava a tennis (perquè es va apuntar és un misteri). El segon partit el vaig jugar amb un estranger que sabia que era millor que jo, que és millor que jo, molt millor que jo, amb més partits.
Sabia que no tenia cap opció, sabia que li faria pocs cops que l'incomodarien, el que no sabia és que fos imbècil. Vaig jugar molt millor del què em pensava. Vaig fer poques dobles faltes, algun cop guanyador, vaig tornar bastantes restades,... De fet en els primers 10 jocs vaig tenir sempre avantatge, però la precipitació, les ganes de guanyar que no controlo fan que errés i perdés els jocs, i mica en mica la moral. Sis a un el primer set. Segon set es posa 3-0 i comença a fer deixadetes. És necessari, eh, imbècil? És necessari quan vas 6-1 i 3-0 fer deixadetes? Imbècil.
Vaig decidir que jo no jugava a allò. Vaig fer tots els serveis com si fossin primers, una gran garrotada. Tot cops guanyadors, com si fos un entrenament. I més quan vaig valorar què era millor, si intercanviar pilotes amb aquell sobtat imbècil o marxar a casa i perdre'm els menys minuts del Barça-Xakhtar (5-1)
Fàcil elecció.
Fa dies vaig apuntar-me a un torneig per jugar amb gent de més nivell i alguns de fora del Club, per saber el meu nivell real, ja que jugant amb gent pitjor no ho acabo de saber mai. El primer partit el vaig guanyar 6-0 6-0 a un senyor que feia poc que jugava a tennis (perquè es va apuntar és un misteri). El segon partit el vaig jugar amb un estranger que sabia que era millor que jo, que és millor que jo, molt millor que jo, amb més partits.
Sabia que no tenia cap opció, sabia que li faria pocs cops que l'incomodarien, el que no sabia és que fos imbècil. Vaig jugar molt millor del què em pensava. Vaig fer poques dobles faltes, algun cop guanyador, vaig tornar bastantes restades,... De fet en els primers 10 jocs vaig tenir sempre avantatge, però la precipitació, les ganes de guanyar que no controlo fan que errés i perdés els jocs, i mica en mica la moral. Sis a un el primer set. Segon set es posa 3-0 i comença a fer deixadetes. És necessari, eh, imbècil? És necessari quan vas 6-1 i 3-0 fer deixadetes? Imbècil.
Vaig decidir que jo no jugava a allò. Vaig fer tots els serveis com si fossin primers, una gran garrotada. Tot cops guanyadors, com si fos un entrenament. I més quan vaig valorar què era millor, si intercanviar pilotes amb aquell sobtat imbècil o marxar a casa i perdre'm els menys minuts del Barça-Xakhtar (5-1)
Fàcil elecció.
14 d’abril 2011
Davit Divan
O també Divan Davit.
Així és com potser s'hauria dit el negoci que hagués muntat si m'hagués passat abans. Si el que faig molts matins i migdies des de fa temps hagués arribat a l'època en què decideixes els estudis que vols fer.
Bon dia. Bon dia Davit. Posa'm un cafè amb llet. Et quedes al taulell. Si si. Hola Javier. Has vist el que diu Mourinho? No, què ha dit ara? Mira, está aquí.
Encara no he arribat al final del titular i ..... Te pots creure que li ha passat al meu fil? Què li ha passat? Pues que l'entrenador l'altre dia li va dir que no podia acompanyar-lo més i que el deixava tirat. Joder, te lu pots creure, que li pago casi 3000 euros, que me he venut un piso per fer tot el posible para que jugui, i ara va el tio i diu això.
Sembla que li inspiro confiança perquè ens coneixem perquè ens coneixem del bar i sempre havíem mantingut una conversa estúpida i banal de 2 minuts fins avui. O potser necessita comentar-ho amb algú. Em recorda l'acudit:
-A qui t'emportaries a una illa deserta? li pregunten a un paio.
-A la Catherine Zeta-Jones i al meu millor amic.
-Al teu millor amic?
-Si, per poder explicar-li que m'he l'he tirat.
L'esmorzar, bé, el cafè amb llet, sempre m'ha servit per preparar mentalment la jornada. Igual que el dinar per fer una pausa i encarar la tarda. Darrerament no ho aconsegueixo en cap dels dos moments. No m'han deixat. Això voldrà dir que si tingués una consulta tindria molta feina?
Per si un cas la crisi ens torna a visitar, em matricularé a la Facultat de Psicologia i em faré emprenedor. I demà aniré als Encants a buscar la peça fonamental.
Així és com potser s'hauria dit el negoci que hagués muntat si m'hagués passat abans. Si el que faig molts matins i migdies des de fa temps hagués arribat a l'època en què decideixes els estudis que vols fer.
Bon dia. Bon dia Davit. Posa'm un cafè amb llet. Et quedes al taulell. Si si. Hola Javier. Has vist el que diu Mourinho? No, què ha dit ara? Mira, está aquí.
Encara no he arribat al final del titular i ..... Te pots creure que li ha passat al meu fil? Què li ha passat? Pues que l'entrenador l'altre dia li va dir que no podia acompanyar-lo més i que el deixava tirat. Joder, te lu pots creure, que li pago casi 3000 euros, que me he venut un piso per fer tot el posible para que jugui, i ara va el tio i diu això.
Sembla que li inspiro confiança perquè ens coneixem perquè ens coneixem del bar i sempre havíem mantingut una conversa estúpida i banal de 2 minuts fins avui. O potser necessita comentar-ho amb algú. Em recorda l'acudit:
-A qui t'emportaries a una illa deserta? li pregunten a un paio.
-A la Catherine Zeta-Jones i al meu millor amic.
-Al teu millor amic?
-Si, per poder explicar-li que m'he l'he tirat.
L'esmorzar, bé, el cafè amb llet, sempre m'ha servit per preparar mentalment la jornada. Igual que el dinar per fer una pausa i encarar la tarda. Darrerament no ho aconsegueixo en cap dels dos moments. No m'han deixat. Això voldrà dir que si tingués una consulta tindria molta feina?
Per si un cas la crisi ens torna a visitar, em matricularé a la Facultat de Psicologia i em faré emprenedor. I demà aniré als Encants a buscar la peça fonamental.
08 d’abril 2011
Plagi o còpia?
(Aleta Franklin) Fa un temps vaig veure uns dibuixos en un blog que em van semblar bona idea, gràfica i creativa. Senzilla però graciosa. Vaig voler copiar la idea i vaig començar a pensar productes i noms de famosos per seguir en aquesta línea: Nutella Fitzgerald, Michael Jordanone, fins que vaig arribar al de Font Vella Dorment.
La base és una cerca al google buscant imatges de la pel·lícula de Disney i una ampolla. No vull pas atribuir-me mèrits d'una cosa que ni se m'ha acudit a mi, ni l'he inventada. Només he seguit el camí marcat. No vull ser com el del blog que em va inspirar que ha fet dibuixos fent-los passar per propis quan els que ha fet és plagiar-ho.
02 d’abril 2011
Disfresses literàries
M'agradaria tenir la capacitat d'inventar històries inconnexes i acabar lligant-les en un punt final inesperat. Històries que poques vegades hagis sentit o vist, que siguin originals.
En tot el que porto escrit hi surto representat en un altíssim percentatge. Com que no sóc escriptor és el més fàcil. El que em resulta menys difícil. Llegir que un consagrat escriptor com en Benet i Jornet afirma que "tota literatura és autobiogràfica sempre" em tranquil·litza.
Ara només haig de trobar la manera de disfressar-ho de manera que no sigui tant evident. I no val allò de "tinc un amic que..."
En tot el que porto escrit hi surto representat en un altíssim percentatge. Com que no sóc escriptor és el més fàcil. El que em resulta menys difícil. Llegir que un consagrat escriptor com en Benet i Jornet afirma que "tota literatura és autobiogràfica sempre" em tranquil·litza.
Ara només haig de trobar la manera de disfressar-ho de manera que no sigui tant evident. I no val allò de "tinc un amic que..."
26 de març 2011
Boca 317
Fila 34.
Seients 11 i 13.
Gol Sud, Segona Graderia.
Barça-Saragossa.
- Papa, on han de fer els gols primer el Barça? Quina és la nostra porteria?
- No ho sé. Ara l'àrbitre farà el sorteig amb la moneda. Però imagino que aquí primer, com sempre.
- Jo vull que primer els facin allà i després aquí. Com quan menjo carn arrebossada amb patates, que primer menjo la carn i em guardo el millor pel final.
Jana's dixit.
Seients 11 i 13.
Gol Sud, Segona Graderia.
Barça-Saragossa.
- Papa, on han de fer els gols primer el Barça? Quina és la nostra porteria?
- No ho sé. Ara l'àrbitre farà el sorteig amb la moneda. Però imagino que aquí primer, com sempre.
- Jo vull que primer els facin allà i després aquí. Com quan menjo carn arrebossada amb patates, que primer menjo la carn i em guardo el millor pel final.
Jana's dixit.
18 de març 2011
Passar
Com cada matí laborable espero, entro, pujo i m'assec. Em segueix més gent que passen de llarg uns i que comparteix amb mi trajecte una noia, potser dona.
Ja a darrera hora arriba ara si una dona i son fill. Ella s'asseu i llegeix el diari. El nen llença la motxilla, si si, la llença mentre va cridant i jugant a la consola. Són les vuit del matí. Sa mare el mira. El nen respon que l'han matat. Ella segueix llegint. Espero que trobi un article que parli de l'educació i com a mínim li faci moure una pestanya. Perquè durant el trajecte vam estar més preocupats, més atents i més al·lucinats la resta de viatgers que sa mare.
I nens com aquests són els que ens han de dirigir en uns anys? Ai Mare de Déu!
Ja a darrera hora arriba ara si una dona i son fill. Ella s'asseu i llegeix el diari. El nen llença la motxilla, si si, la llença mentre va cridant i jugant a la consola. Són les vuit del matí. Sa mare el mira. El nen respon que l'han matat. Ella segueix llegint. Espero que trobi un article que parli de l'educació i com a mínim li faci moure una pestanya. Perquè durant el trajecte vam estar més preocupats, més atents i més al·lucinats la resta de viatgers que sa mare.
I nens com aquests són els que ens han de dirigir en uns anys? Ai Mare de Déu!
06 de març 2011
Estupidesa Absurda
Ha entrat en vigor la llei que prohibeix fumar en espais com estacions de tren, bars i restaurants o fins i tot dins de recintes com hospitals, encara que estiguis al seu jardí.
És una mesura que em sembla bé ja que el fum em molesta com bé sap tothom i en especial la Melanie, aqui li vaig girar la cara després que em llencés el fum de la seva cigarreta en actitud meitat xulesca meitat flirtejadora.
Però el que no em sembla bé és portar aquestes decisions a límits absurds i estupids. Potser prefereixo que els deixin fumar en espais oberts, a l'aire lliure amb la condició que no llencin les burilles a terra. O que fumin gratis però se'ls multi per porcs.
L'altre dia fan l'estrena d'un musical, HAIR, que explica una història dels anys 60-70 i en un moment de l'obra encenen una cigarreta. Parlen de d'una època en què la societat estava canviant, on el fumar començava a estendre's. Llibertat, amor, no a la guerra, marihuana....
Els productors de l'obra per fer-ho més versemblant van anar a una herbolisteria i van encarregar una barreja de plantes per simular maria.
Doncs un espectador ha denunciat l'obra perquè es fuma durant l'espectacle i considera que si la llei diu que no es pot fumar en espais públics tancats, els actors no haurien de fumar.
I LI HAN DONAT LA RAÓ!!!
Estem atontats o què?
El dia que facin una obra de teatre sobre la figura de Fidel Castro, que s'encendrà enlloc del cigar, una botifarra negra?
Si ja ho dic jo que no sé on anirem a parar!
És una mesura que em sembla bé ja que el fum em molesta com bé sap tothom i en especial la Melanie, aqui li vaig girar la cara després que em llencés el fum de la seva cigarreta en actitud meitat xulesca meitat flirtejadora.
Però el que no em sembla bé és portar aquestes decisions a límits absurds i estupids. Potser prefereixo que els deixin fumar en espais oberts, a l'aire lliure amb la condició que no llencin les burilles a terra. O que fumin gratis però se'ls multi per porcs.
L'altre dia fan l'estrena d'un musical, HAIR, que explica una història dels anys 60-70 i en un moment de l'obra encenen una cigarreta. Parlen de d'una època en què la societat estava canviant, on el fumar començava a estendre's. Llibertat, amor, no a la guerra, marihuana....
Els productors de l'obra per fer-ho més versemblant van anar a una herbolisteria i van encarregar una barreja de plantes per simular maria.
Doncs un espectador ha denunciat l'obra perquè es fuma durant l'espectacle i considera que si la llei diu que no es pot fumar en espais públics tancats, els actors no haurien de fumar.
I LI HAN DONAT LA RAÓ!!!
Estem atontats o què?
El dia que facin una obra de teatre sobre la figura de Fidel Castro, que s'encendrà enlloc del cigar, una botifarra negra?
Si ja ho dic jo que no sé on anirem a parar!
02 de març 2011
Oferta
Fa dies.
Despenjo tot i no reconèixer el número de la pantalla.
-Mani'm
-Davit amb t o amb d?
-Amb t si fa temps que em coneixes o tens un dels llibres a la mà. Amb d si és de manera oficial.
-En tinc un a les mans.
-....
Encara no sé qui és però segueixo parlant de manera automàtica, sense pensar, mentre repasso el catàleg de veus enregistrades que tinc al cervell, a l'estil dels panells antics d'estacions o aeroports on van apareixent les lletres fins completar el nom.
Amb la tranquil·litat de saber amb qui parles continuo ara ja ben atent.
-Si, siiii. I a què es deu la teva trucada?
-Estic pensant en formar una candidatura per a les properes eleccions i m'agradaria comptar amb tu.
-Home, em sembla bé però has de saber que tradicionalment el meu vot ha anat en la direcció independentista, si bé és cert que amb el ahir va dir el President Pujol i el to d'en Mas dels darrers temps, és on em sento còmode.
-Això t'anava a dir. Tampoc és necessari estar afiliat. Pots ser un independent. Com ho veus per venir demà al meu despatx?
-Bé. Vindré a les 19h més o menys i així m'expliques com funciona tot això de la política que ho desconec.
-Molt bé, fins demà. Aquí t'espero.
Afalaga que pensin que puc ser útil, no sé en què ha pensat ni de quina manera però fa il·lusió i durant tot el dia de la trucada només faig que pensar com ho faré per combinar la feina actual amb la política.
-Mamaaaa, que m'ha trucat el tal i vol que.....
-Ai nen, quina gràaaaacia oi? Sempre he pensat que tu ho faries bé,.....
I el papa més reservat, donant una visió més realista però amb un "estaria bé" final. Tota la conversa em fa estar amb els orelles ben obertes i amb ganes de trucar a la Cristina i explicar-ho tot. Vaig a dinar. Truco.
-Crispi, que m'han fet una oferta.
-Òstia que bé no? Qui, aquell client de....
-No no, cap client.
-Doncs qui?
-Un partit polític.
-Ja ja ja, que bo, seràs regidor o què? Ja ja..
Les bromes van succeïnt durant la conversa, la tarda i la nit següent quan sopant amb amics fem conya amb la frase ja famosa "Volem el Govern dels Millors".
Reunions, explicacions, històries fan que doni voltes a la idea. No m'ha desagradat mai la idea però no depèn de mi. Espero aconteixements i posteriors trucades. Ja m'avisaran.
-Davit?
-Digues.
-Volia fer-te saber que al final res, que ho deixem estar. Que potser més endavant.
-Bé, gràcies de totes maneres per haver confiat en mi.
-No, gràcies a tu per haver-me fet confiança.
-Ja parlarem.
-D'acord.
Seguirem en contacte.
Mai se sap.
Despenjo tot i no reconèixer el número de la pantalla.
-Mani'm
-Davit amb t o amb d?
-Amb t si fa temps que em coneixes o tens un dels llibres a la mà. Amb d si és de manera oficial.
-En tinc un a les mans.
-....
Encara no sé qui és però segueixo parlant de manera automàtica, sense pensar, mentre repasso el catàleg de veus enregistrades que tinc al cervell, a l'estil dels panells antics d'estacions o aeroports on van apareixent les lletres fins completar el nom.
Amb la tranquil·litat de saber amb qui parles continuo ara ja ben atent.
-Si, siiii. I a què es deu la teva trucada?
-Estic pensant en formar una candidatura per a les properes eleccions i m'agradaria comptar amb tu.
-Home, em sembla bé però has de saber que tradicionalment el meu vot ha anat en la direcció independentista, si bé és cert que amb el ahir va dir el President Pujol i el to d'en Mas dels darrers temps, és on em sento còmode.
-Això t'anava a dir. Tampoc és necessari estar afiliat. Pots ser un independent. Com ho veus per venir demà al meu despatx?
-Bé. Vindré a les 19h més o menys i així m'expliques com funciona tot això de la política que ho desconec.
-Molt bé, fins demà. Aquí t'espero.
Afalaga que pensin que puc ser útil, no sé en què ha pensat ni de quina manera però fa il·lusió i durant tot el dia de la trucada només faig que pensar com ho faré per combinar la feina actual amb la política.
-Mamaaaa, que m'ha trucat el tal i vol que.....
-Ai nen, quina gràaaaacia oi? Sempre he pensat que tu ho faries bé,.....
I el papa més reservat, donant una visió més realista però amb un "estaria bé" final. Tota la conversa em fa estar amb els orelles ben obertes i amb ganes de trucar a la Cristina i explicar-ho tot. Vaig a dinar. Truco.
-Crispi, que m'han fet una oferta.
-Òstia que bé no? Qui, aquell client de....
-No no, cap client.
-Doncs qui?
-Un partit polític.
-Ja ja ja, que bo, seràs regidor o què? Ja ja..
Les bromes van succeïnt durant la conversa, la tarda i la nit següent quan sopant amb amics fem conya amb la frase ja famosa "Volem el Govern dels Millors".
Reunions, explicacions, històries fan que doni voltes a la idea. No m'ha desagradat mai la idea però no depèn de mi. Espero aconteixements i posteriors trucades. Ja m'avisaran.
-Davit?
-Digues.
-Volia fer-te saber que al final res, que ho deixem estar. Que potser més endavant.
-Bé, gràcies de totes maneres per haver confiat en mi.
-No, gràcies a tu per haver-me fet confiança.
-Ja parlarem.
-D'acord.
Seguirem en contacte.
Mai se sap.
14 de febrer 2011
Amistat
Encara que passis per una etapa borrosa, sempre has de ser-hi.
Sempre t'agrada que hi siguin.
09 de febrer 2011
Outlet
Fa dies que vull comprar-me unes sabates i no trobo les afortunades. Sempre veig el mateix, vull una cosa diferent. Potser unes botes? Miro, busco i tafanejo. També per internet.
Estic caminant per la Diagonal de Barcelona. EUREKA. Botiga de grans lletres. Outlet primeras marcas. Rebaixes fins -70%.
Just a l’entrar les sabates. Són diferents. No estan malament. Unes botes de mitja canya. Me les compro? M’hi apropo.
274€
Ummmm, no!
Segur que hi ha algú que les necessita més que no pas jo.
Estic caminant per la Diagonal de Barcelona. EUREKA. Botiga de grans lletres. Outlet primeras marcas. Rebaixes fins -70%.
Just a l’entrar les sabates. Són diferents. No estan malament. Unes botes de mitja canya. Me les compro? M’hi apropo.
274€
Ummmm, no!
Segur que hi ha algú que les necessita més que no pas jo.
07 de febrer 2011
Bugies
Estic a València i tots els cotxes aparcats tenen quatre paperets.
A partir d'ara si voleu que porti el vostre cotxe al mecànic, m'aviseu.
02 de febrer 2011
Colom
-¿Tenei alguno un telefono della protettora di animale? mentre aguanta la porta del restaurant.
-No, perquè?
-Hay una paloma herida perchè credo que un cotxe la ha atropeiato un pocco.
-Pues no, no lo sabemos, diem el del bar i jo. De todas maneras, es una paloma que son las ratas del cielo, por una no pasa nada.
-Maaaaaaa – fent aquell gest típic italià- también son necesarias porque limpian muchas cosas.
-Limpian? Que limpian? ens preguntem. Li preguntem, no contesta i se’n va amb molta pena.
La segueixo amb la mirada.
Al colom no el veig però al rodamón que hi ha ajagut dormint amb totes les seves pertinences, si.
Posats a ajudar...
-No, perquè?
-Hay una paloma herida perchè credo que un cotxe la ha atropeiato un pocco.
-Pues no, no lo sabemos, diem el del bar i jo. De todas maneras, es una paloma que son las ratas del cielo, por una no pasa nada.
-Maaaaaaa – fent aquell gest típic italià- también son necesarias porque limpian muchas cosas.
-Limpian? Que limpian? ens preguntem. Li preguntem, no contesta i se’n va amb molta pena.
La segueixo amb la mirada.
Al colom no el veig però al rodamón que hi ha ajagut dormint amb totes les seves pertinences, si.
Posats a ajudar...
20 de gener 2011
Fermesa
Són molts que diuen que les nostres filles estan molt ben educades fet que em fa pensar dues coses, que ells estan envoltats de gent molt diferent a nosaltres, una, i dues, que nosaltres som més constants que no pas ells. Sovint prenc una decisió i quan algú me la qüestiona responc que no és per aquell moment concret sino que ho faig per concepte. I aquests conceptes que he estat aplicant els darrers anys des de setembre de 2002 són els que ara sembla que donen els seus fruits.
En aquests conceptes sóc implacable, elles ho saben i el que és millor encara, ho entenen. Al matí em pregunta si a la tarda podrem anar a fer una volta en bicicleta. Sé que no hi anirem perquè està molt refredada i a més fa fred. Potser altres diuen un si arrastrat o un ja veurem. Jo dic que no. Encara que això impliqui una discussió. Si és no és no.
I si em diu avui que si el divendres li portaré els patins quan la vagi a buscar al col·legi i li dic que si, encara que estigui a mig camí i m'hagi oblidat, faig mitja volta i els vaig a buscar. Em fa mandra, si, però li he dit i ho faig.
L'altre dia estem a casa d'uns companys d'esport i dos nens i la Jana estan ballant amb un joc de la consola. Tots al·lucinen de com ho fa la Jana i una adulta suggereix que jo també balli per comparar-me amb ma filla. Li dic que no. Insisteix i en un to amistós i relaxat li dic No ens coneixem gaire però quan dic que no és que no. És veritat, si el papa diu que no és que no, mentre segueix mirant la pantalla fixament i ballant i suant.
A mi el que facin els altres m'és igual. Jo faré el que cregui que és millor per ma filla. Farem el creiem millor per elles. Penso que amb 8 anys no és moment de tenir gmail i me la pela si tots els seus companys en tenen. Ara han de jugar a la pissarra, amb nines, fer esport i mirar els programes de la seva edat. Que si em fa mandra controlar sempre si el que fan a la tele és per a la seva edat? Si, cansa una mica, però si hi ha una edat en un requadret de color és per a alguna cosa. A mi no em deixaven veure els programes que tenien un o dos rombes. Que si cansa corregir-les cada cop que diuen una cosa malament? Home, és més pràctic adoptar la postura de ja li ensenyaran al col·legi, però prefereixo fer-ho jo. I quan veig el seu entorn se'm passa i em ratifico en les decisions, em sento bé i em convenço més.
Tinc massa enemics, a fora i a casa. No sempre es pot explicar ni justificar tot. La primera feina que han de fer és fer els deures. Com a enemics tinc la tele, les nines, la pissarra, els globus, les coreografies que els agrada fer, les disfresses, les baralles, les pintures, saltar al llit, dutxar-se eternament, fer-nos pessigolles al llit....
Tots sabem que passaria si no fóssim tant ferms.
En aquests conceptes sóc implacable, elles ho saben i el que és millor encara, ho entenen. Al matí em pregunta si a la tarda podrem anar a fer una volta en bicicleta. Sé que no hi anirem perquè està molt refredada i a més fa fred. Potser altres diuen un si arrastrat o un ja veurem. Jo dic que no. Encara que això impliqui una discussió. Si és no és no.
I si em diu avui que si el divendres li portaré els patins quan la vagi a buscar al col·legi i li dic que si, encara que estigui a mig camí i m'hagi oblidat, faig mitja volta i els vaig a buscar. Em fa mandra, si, però li he dit i ho faig.
L'altre dia estem a casa d'uns companys d'esport i dos nens i la Jana estan ballant amb un joc de la consola. Tots al·lucinen de com ho fa la Jana i una adulta suggereix que jo també balli per comparar-me amb ma filla. Li dic que no. Insisteix i en un to amistós i relaxat li dic No ens coneixem gaire però quan dic que no és que no. És veritat, si el papa diu que no és que no, mentre segueix mirant la pantalla fixament i ballant i suant.
A mi el que facin els altres m'és igual. Jo faré el que cregui que és millor per ma filla. Farem el creiem millor per elles. Penso que amb 8 anys no és moment de tenir gmail i me la pela si tots els seus companys en tenen. Ara han de jugar a la pissarra, amb nines, fer esport i mirar els programes de la seva edat. Que si em fa mandra controlar sempre si el que fan a la tele és per a la seva edat? Si, cansa una mica, però si hi ha una edat en un requadret de color és per a alguna cosa. A mi no em deixaven veure els programes que tenien un o dos rombes. Que si cansa corregir-les cada cop que diuen una cosa malament? Home, és més pràctic adoptar la postura de ja li ensenyaran al col·legi, però prefereixo fer-ho jo. I quan veig el seu entorn se'm passa i em ratifico en les decisions, em sento bé i em convenço més.
Tinc massa enemics, a fora i a casa. No sempre es pot explicar ni justificar tot. La primera feina que han de fer és fer els deures. Com a enemics tinc la tele, les nines, la pissarra, els globus, les coreografies que els agrada fer, les disfresses, les baralles, les pintures, saltar al llit, dutxar-se eternament, fer-nos pessigolles al llit....
Tots sabem que passaria si no fóssim tant ferms.
14 de gener 2011
Sis
Avui la Valèria fa 6 anys.
Fa molts dies que està molt i molt nerviosa. Està riallera, divertida, bromista. Cada matí he anat a buscar-la al llit i li deia Felicitaaaats. Que no papa, que avui no és, encara queden uns dies.
Passa massa ràpid aquesta etapa. S'està fent gran. Aquest és el darrer aniversari en què la Valèria és una nena. De fet ha coincidit en el temps que li ha caigut la primera dent.
Ho celebrarem amb la família com sempre. Res de festes multitudinàries amb amics del col·le perquè l'omplin de regals. No ho hem fet mai. I no ho farem.
Fa molts dies que està molt i molt nerviosa. Està riallera, divertida, bromista. Cada matí he anat a buscar-la al llit i li deia Felicitaaaats. Que no papa, que avui no és, encara queden uns dies.
Passa massa ràpid aquesta etapa. S'està fent gran. Aquest és el darrer aniversari en què la Valèria és una nena. De fet ha coincidit en el temps que li ha caigut la primera dent.
Ho celebrarem amb la família com sempre. Res de festes multitudinàries amb amics del col·le perquè l'omplin de regals. No ho hem fet mai. I no ho farem.
10 de gener 2011
Mal inici
-Nos podemos ver el martes por la mañana?
-Si claro, llegaré sobre las 10.30h.
-Perfecto, aquí te espero.
Vinc a València a reunir-me amb un client i em diu que només em pot atendre quinze minuts, que le han puesto una reunión. Oleeeeeee, que bé. 3 hores de tren per quinze minuts. Molt rentable, eh?
Miro, busco, camino. Aixeco el braç. Taxi! Es para i des de dins mou el braç a la dreta. A l'esquerra després. Em mira, aixeca les celles i les espatlles amb aire de pregunta. No ho sé, gesticulo. Que pa donde? Derecha o izquierda, llegeixo als seus alterats llavis. Que no ho sé dic amb la boca ben oberta i grans moviments cranials. La gent em mira. Suposo que dec haver cridat. Hi entro. Hola, a l'estació Joaquim Sorolla, per favor.
Segueix immòbil. Potser perquè està tant enganxat al volant que no pot ni moure's. Constato que a tothom li funciona el clàxon. Posa primera.
Està molt lluny l'estació? No sé decirle. Más o menos como de Atocha a la calle Recoletos con Serrano. El que faltava, faig cara de madrilenyo. Em reprimeixo perquè ha afegit un si es que conoce esa zona. Porque va a coger el AVE, no? NO. A pues entonces....ostia, perdón, joder vaya día, no he visto el bordillo, ha botado mucho? No, no mucho.
Arribo a l'estació i canvio el bitllet per sortir 2 hores abans del previst. M'assec i tanco els ulls. No ha passat ni una hora i el tren es para.
"Vamos a ver señores, les tengo que comunicar una cosa. Ha habido un accidente en la que una persona ha sido atropellada por el anterior tren y por tanto la estación está cerrada. Hasta que no venga un juez y levante el cadaver nos quedamos aquí. Se está coordinando que vengan unos autobuses para llevarlos hasta Cambrils y allí emprender de nuevo el viaje. Gracias por su colaboración."
Total, 7 hores per tornar a casa.
Si ja diuen que el que malament comença, malament acaba.
-Si claro, llegaré sobre las 10.30h.
-Perfecto, aquí te espero.
Vinc a València a reunir-me amb un client i em diu que només em pot atendre quinze minuts, que le han puesto una reunión. Oleeeeeee, que bé. 3 hores de tren per quinze minuts. Molt rentable, eh?
Miro, busco, camino. Aixeco el braç. Taxi! Es para i des de dins mou el braç a la dreta. A l'esquerra després. Em mira, aixeca les celles i les espatlles amb aire de pregunta. No ho sé, gesticulo. Que pa donde? Derecha o izquierda, llegeixo als seus alterats llavis. Que no ho sé dic amb la boca ben oberta i grans moviments cranials. La gent em mira. Suposo que dec haver cridat. Hi entro. Hola, a l'estació Joaquim Sorolla, per favor.
Segueix immòbil. Potser perquè està tant enganxat al volant que no pot ni moure's. Constato que a tothom li funciona el clàxon. Posa primera.
Està molt lluny l'estació? No sé decirle. Más o menos como de Atocha a la calle Recoletos con Serrano. El que faltava, faig cara de madrilenyo. Em reprimeixo perquè ha afegit un si es que conoce esa zona. Porque va a coger el AVE, no? NO. A pues entonces....ostia, perdón, joder vaya día, no he visto el bordillo, ha botado mucho? No, no mucho.
Arribo a l'estació i canvio el bitllet per sortir 2 hores abans del previst. M'assec i tanco els ulls. No ha passat ni una hora i el tren es para.
"Vamos a ver señores, les tengo que comunicar una cosa. Ha habido un accidente en la que una persona ha sido atropellada por el anterior tren y por tanto la estación está cerrada. Hasta que no venga un juez y levante el cadaver nos quedamos aquí. Se está coordinando que vengan unos autobuses para llevarlos hasta Cambrils y allí emprender de nuevo el viaje. Gracias por su colaboración."
Total, 7 hores per tornar a casa.
Si ja diuen que el que malament comença, malament acaba.
04 de gener 2011
Agradable connexió
L'any 2000 va ser especial. Ho havia de ser en positiu només marcat pel meu casament el 10 de juny però malauradament va començar de la pitjor manera possible. Avui fa 11 anys moria físicament mon cosí, perquè mentalment el tinc amb mi constantment.
Fa una estona he enviat un sms a sa germana ma cosina: Una abraçada ben forta. La seva resposta: És flipant, estem de viatge i estic llegint el teu llibre en veu alta i m'envies aquest sms. He pensat que t'agradaria ser amb nosaltres i llegir-te és una bona manera.
A mi si que m'ha fet il·lusió que un moment tan íntim i emocionalment dur, hagin pensat en mi.
Gràcies
Fa una estona he enviat un sms a sa germana ma cosina: Una abraçada ben forta. La seva resposta: És flipant, estem de viatge i estic llegint el teu llibre en veu alta i m'envies aquest sms. He pensat que t'agradaria ser amb nosaltres i llegir-te és una bona manera.
A mi si que m'ha fet il·lusió que un moment tan íntim i emocionalment dur, hagin pensat en mi.
Gràcies
01 de gener 2011
Joc picant
-Cenaremos en casa. ¿Vendréis con las niñas?
-Si, vendrán cenadas.
-Perfecto. Por cierto, haremos un amigo invisible. Picante.
-¿Picante?
-Si, nada de la típica gilipollez de los chinos. Tiene que ser algo de sexo.
-Ok.
Entro en l’única botiga que jo conec del poble, un oasi de llum en aquells foscos carrers que ajuda a tothom que passa per allà a reconèixer-te clarament. Faig una primera ronda molt tranquil aprofitant que l’encarregat està parlant per telèfon i així no m’incomoda més del que ja estic amb preguntes com Et puc ajudar? o En què estaves pensant?.
Gel íntim, condons de sabors, vibradors de múltiples posicions i velocitats, jocs de trivial eròtics, calces i tangues de caramel, anells que fan llum a les fosques, peces de cuir, picardies barroers, antifaç de pell amb el fuet a conjunt...
No arrisco gaire perquè no sé com són en aquests temes les parelles dels meus amics i no vull que pensin vés a saber què i em quedo els calçotets i el tanga de caramels. En un moment donat els afortunats s’ho poden posar sense passar massa vergonya. No m'imagino a cap de les parelles dalt la taula fent servir un Nexus Chloe.
Bons anys, petons i abraçades a la velocitat de la llum. L’objectiu de tots era el mateix. La darrera criatura s’adorm i s’obren el paquets.
Un dau que indica postures, el tanga i els calçotets, l’anell vibrador que em va tocar, una espelma que es veu activa les feromones, un joc de veritat o acció... Quin festival de prudència! Va quedar palès el pudor que en aquests temes encara hi ha entre nosaltres i això que feia estona que havíem superat la segona ronda de gintònics. Vam decidir jugar al veritat o acció. A la nostra edat. ¿Cuándo es la última vez que has practicado sexo? ¿Has hecho alguna vez un trío? i altres preguntes de l’estil no ajudaven gaire. Però llavors la nit va donar un tomb inesperat, va arribar la pregunta que va fer que la nit canviés definitivament, ens vam quedar tots estorats, sense saber si havíem de respondre o passar a l’acció, ens miràvem tots tímidament, persones adultes sense saber què fer, un silenci llarg que incomodava de veritat. Vam tancar el joc i vam engegar el karaoke.
Suposo que vols saber quina era la pregunta. Et demano sisplau que no ho comentis amb ningú, que sigui el nostre secret, preferiria que es quedés en la intimitat de la nit de Cap d’Any, com si tu hi haguessis assistit. No vull que penseu coses equivocades. Preparat? Si? Aquí la tens:
¿Has comprado alguna vez un plato preparado y has hecho creer a tus invitados que lo has cocinado tu?
-Si, vendrán cenadas.
-Perfecto. Por cierto, haremos un amigo invisible. Picante.
-¿Picante?
-Si, nada de la típica gilipollez de los chinos. Tiene que ser algo de sexo.
-Ok.
Entro en l’única botiga que jo conec del poble, un oasi de llum en aquells foscos carrers que ajuda a tothom que passa per allà a reconèixer-te clarament. Faig una primera ronda molt tranquil aprofitant que l’encarregat està parlant per telèfon i així no m’incomoda més del que ja estic amb preguntes com Et puc ajudar? o En què estaves pensant?.
Gel íntim, condons de sabors, vibradors de múltiples posicions i velocitats, jocs de trivial eròtics, calces i tangues de caramel, anells que fan llum a les fosques, peces de cuir, picardies barroers, antifaç de pell amb el fuet a conjunt...
No arrisco gaire perquè no sé com són en aquests temes les parelles dels meus amics i no vull que pensin vés a saber què i em quedo els calçotets i el tanga de caramels. En un moment donat els afortunats s’ho poden posar sense passar massa vergonya. No m'imagino a cap de les parelles dalt la taula fent servir un Nexus Chloe.
Bons anys, petons i abraçades a la velocitat de la llum. L’objectiu de tots era el mateix. La darrera criatura s’adorm i s’obren el paquets.
Un dau que indica postures, el tanga i els calçotets, l’anell vibrador que em va tocar, una espelma que es veu activa les feromones, un joc de veritat o acció... Quin festival de prudència! Va quedar palès el pudor que en aquests temes encara hi ha entre nosaltres i això que feia estona que havíem superat la segona ronda de gintònics. Vam decidir jugar al veritat o acció. A la nostra edat. ¿Cuándo es la última vez que has practicado sexo? ¿Has hecho alguna vez un trío? i altres preguntes de l’estil no ajudaven gaire. Però llavors la nit va donar un tomb inesperat, va arribar la pregunta que va fer que la nit canviés definitivament, ens vam quedar tots estorats, sense saber si havíem de respondre o passar a l’acció, ens miràvem tots tímidament, persones adultes sense saber què fer, un silenci llarg que incomodava de veritat. Vam tancar el joc i vam engegar el karaoke.
Suposo que vols saber quina era la pregunta. Et demano sisplau que no ho comentis amb ningú, que sigui el nostre secret, preferiria que es quedés en la intimitat de la nit de Cap d’Any, com si tu hi haguessis assistit. No vull que penseu coses equivocades. Preparat? Si? Aquí la tens:
¿Has comprado alguna vez un plato preparado y has hecho creer a tus invitados que lo has cocinado tu?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)