Cork

Després d’una horeta de cotxe parem a reposar a Thurles, un poblet on no hi ha res. Res de res. Així ens ho ha fet saber la noia de la cafeteria que ens ha preguntat d’on som i acte seguit ens ha dit que Heu anat a parar al poble més avorrit del món. Crec que ens ho ha dit perquè ens ha vist al Quique i a mi sols i volia que la rescatéssim. La cara li ha canviat quan han arribat la resta de la comitiva. Hem pensat de fer-li un forat al capó perquè ens ha preparat un Capuccino boníssim i assegurar això durant tot el viatge, és per tenir en compte, però marxem cap a Cork amb la recança de deixar-la allà, avorrida. Una dona molt amable ens fa entrega de les claus de les habitacions. El drama arriba quan li pregunto per les coses que podem fer. Em diu que podem anar a un parc d’atraccions, al zoo, al Rioleon Safari local, tot des de molt a prop. Mira si ha envaït el meu espai vital que he perdut un parell de diòptries a cada ull gràcies la seva halitosi galopant i que no puc evitar comentar.

A Cork no hem trobat res especial, diríem que no l’aconsellarem. Per dinar hem fet unes fajites al Luigi Malones, segons la noia que m’ha operat la vista, un dels millors restaurants. Suposo que ho ha dit perquè li agrada el picant perquè quin fart de suar ens hem fotut tots. Seguim passejant i no li acabem de trobar la gràcia a la ciutat. Si hi treus les catedrals, no hi queda res, fins al punt que hem comprat unes pizzes i ens les hem menjat a l’habitació. L’endemà hem anat a la presó de Cork on ens han donat uns auriculars per poder seguir les explicacions. Ha estat bé ja que els nens han anat al seu aire i de passada han fet servir el cap. Després hem visitat el castell de Blarney, preciós. Dues hores de passeig a plena natura.

Hem decidit anar a dinar a Cobh, un poblet mariner a trenta quilòmetres del castell. Hem pensat que no ens donarien de dinar perquè eren ben bé les quatre. Que què hem dinat en poblet mariner? Doncs el més típic que hi ha, nuggets i hamburguesa. Estava tot tancat. Això sí, la olor a mar era molt present. El més al•lucinant és veure que un poblet de 4.762 persones tingui la catedral que té. És bastant habitual trobar grans esglésies per allà on hem passat. El moment culminant de la tarda ha estat quan veig que el Quique atura el cotxe a costat del mar i baixen tots rient sense parar. La Montse els acabava de dir que giressin a l’esquerra i que havíem d’agafar el transbordador per tornar a l’hotel. Sort que fem servir les nostres dots d’orientació i fem cas a mitges a la Montse perquè sinó hauríem anat a parar a Londres.

Tornem a Cork i constatem ara si que no cal recomanar aquest poble, és totalment prescindible. Sopem en un indret molt i molt recomanable. Uns plats de pasta desmesurats, que quan els nens els han vist han posat uns ulls demanant penitència per no haver d’acabar-s’ho tot. De tornada a l’hotel parem en un pub, prenem una half pint mentre els nens ballen al ritme de Michael Jackson.

No seria la música que m’hagués esperat en un pub irlandès.