Propina

El 151 de Lower Drumcondra Road, on para? Caminant a uns 10 minuts. Va anem, que caminarem una estona. Per quatre vegades més tard ens entreguen el cotxe i la Montserrat que ens acompanyaran fins divendres vinent.

Hi ha un cartell que coincideix amb la Montse i indica que en falten 70 i en un punt separat per no més de cent metres hi diu 43. Digue'm romàntic però imaginava una garita, unes metralletes que et remiren, un anar a dos per hora i fent callar les nenes, no pas que un senyal en quilòmetres i el de després en milles em fessin adonar que havia canviat de país.

Són les quatre, potser que dinem. Es pensaran que volem berenar, sentencia la gran. Nuggets and chips els nens. Bbq ribs els grans, ben bones per omplir bé la panxa i encarar bé la primera gran rialla del viatge.

Sabem del costum que hi ha arreu amb les propines. I es veu que els professionals d'arreu saben del nostre de no deixar-ne. S'acosta el jove cambrer i fa l'observació de què el compte que estem a punt de pagar no inclou la gratuïtat que tant els agrada i esperen, preguntant-nos si volem afegir algunes lliures extres. Oh yes yes, of course. Marxa un instant ben cofoi per no pressionar-nos i deixar que deliberem una xifra.

Premem els botons en desordre sense voler i la propina és un cèntim de lliura. No podem parar de riure en una bona estona sota l'atenta mirada dels nens i que no disminueix fins que s'acosta. Els ulls que ha fet quan ha llegit el tiquet que ha imprès pel datàfon crec que els recordarà tota la seva vida. I nosaltres.

La resta del passeig ha estat d'una tensa relaxació.

Passejar pel barri protestant absolutament buit de gent local i de turistes amb mapes, observar com uns dits aparten lleugerament un parell de cortines i veure els famosos murals fins arribar a la seu del Sinn Fein, fa estar tens. No notes perill però et fa estar atent.