Tinc aquella sensació que tenim quan som petits i han de venir els Reis, que només fem que pensar en el dia 5 a la nit. Fa molts dies que només penso en el 28 al vespre. La resta de temes són superficials. Si són bons, no ho són tant per eclipsar l’esdeveniment del 28. Si són temes dolents, dels vitals, desconnecto pensant en el 28.
Fa molts dies que penso en coses que em donin pistes per pensar en la victòria i que rebatin pensaments dolents que de sobte em sobrevenen.
No puc parar de pensar-hi. Com un nen. Vaig somiar que guanyavem al Bernabeu 0-2 i va passar. Fa dies vaig somiar que perdíem 3-2. I no ho puc permetre, m’ho haig de treure del cap. Per cert, també vaig somiar aquella mateixa setmana que anava amb mon pare en cotxe i es picava amb un motorista a l’autovia i es posava a 200 per hora. I també que se’m queia el mòbil i la pantalla s’esmicolava. I tot això no m’ha passat. Per tant, ni pujaré amb mon pare al cotxe i agafaré ben fort el telèfon. Perquè si passés alguna de les dues coses implicaria una derrota.
Fa dos anys vam seguir un ritual a les finals i ens vam reunir a casa els meus pares, mon germà i la cunyada i nosaltres quatre. I les vam guanyar totes. Aquest any a la Copa del Rei no ho vam fer. I vam perdre. I el més fotut és que el dia 28 tampoc ens reunirem. Òstia òstia òstia quina por.
I ara què faig? Perquè la Cristina té un comiat de soltera (Quins collons muntar un comiat el dia de la final de la Copa d’Europa). La veuré sol a casa amb les nenes? O convido a algú?
Tinc por i il•lusió alhora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada