Esforç

El 20 de maig de fa 19 anys jo en tenia 20. Estudiava a Barcelona i per guanyar-me la paga feia de professor d’anglès. El Barça feia dos anys que estava jugant millor i no sé quina il•luminació vaig tenir per decidir el mes d’octubre anterior que estalviaria per anar a la final de la Copa d’Europa si el Barça hi arribava.

Vaig estar un any acadèmic estalviant de totes les maneres que vaig poder. Abans de marxar de casa esmorzava bé, comprava el pa i m’emportava un entrepà. Així no havia de gastar cap cèntim en donuts o similars. A les tardes em dedicava als treballs manuals. Tisores, paper de plata i cel•lo servien per falsificar la targeta del transport que em permetia viatjar il•legalment. Tenia calculat fins i tot el número de viatges que havia d’assolir abans que m’enxampés un control rutinari per tal que fos més rentable pagar la multa que comprar tots els bitllets. A l’hora de dinar, res d’entaular-se, una peça de fruita i llestos, molta aigua que omple i a esperar el sopar.
Que què feia els divendres i dissabte que quedàvem amb els amics? La majoria de cops sopava a casa i arribava ja a la primera i única copa de la nit. Tenia un objectiu que no sabia si duria a terme, però vaig seguir el pla previst.

I així octubre, novembre, desembre....fins el mes de maig en què cada victòria del Barça solidificava el meu objectiu, li posava uns quants quilets de voluntat i il•lusió. Estant a classe d’estadística el professor va anunciar que el 20 de maig seria l’examen final. Noooooo, el mateix dia que la final. Va acabar la classe i el vaig anar a trobar. Perdona, et volia comentar una cosa: has dit que el 20 de maig és l’examen però tinc programat des de fa molt temps un viatge i no el puc fer. Resulta que fa una setmana va ser el meu aniversari i m’han regalat una entrada per a la final de la Copa d’Europa i hi haig d’anar. Em podries fer l’examen un altre dia?

Vaig anar a la porta de Viatges Marina a les 6 del matí del dia que iniciaven la venda de les entrades. Maig de 1.992. Anar i tornar a Londres el mateix dia més l’entrada: 50.000 pessetes. Eren molts cèntims però els tenia. Amb els bitllets a la mà, ben apretats i guardats vaig arribar a casa anunciant que anava a la final. Què dius ara? Com ho pagaràs? I els exàmens? Tenia resposta per a tot. Els meus pares van mostrar la seva disconformitat.

A les 4 del matí a l’aeroport, tot el dia voltant per la ciutat, nerviosos cap al camp. En un moment del partit, l’Stòitxkov xuta amb la dreta al pal dret de la porteria de Pagliuca després d’una passada del Laudrup. En aquell moment em vaig posar a plorar i ja no vaig parar. No podia creure que després de tot el què havia fet per estar allà no guanyéssim la Copa. I al minut 111 que tots estàvem drets empentant amb l’ànima el xut del Koeman, quan la pilota va moure la xarxa tothom va saltar d’alegria i jo vaig caure assegut al seient amb les mans a la cara i plorant desconsoladament. D’alegria. És la primera gran sensació que he tingut a la vida i estic convençut que aquesta experiència va fer que tornés més sensible.

Aquesta ha estat una de les poques coses que he decidit completament sol, sense família ni amics. Un dia d’octubre vaig decidir estirat al llit i mirant una paret que volia veure el Barça guanyant la Copa d’Europa. Durant un any vaig renunciar a coses i en vaig fer d’altres però sempre amb un objectiu final que en part no depenia de mi.

Som campions.