Com cada matí laborable espero, entro, pujo i m'assec. Em segueix més gent que passen de llarg uns i que comparteix amb mi trajecte una noia, potser dona.
Ja a darrera hora arriba ara si una dona i son fill. Ella s'asseu i llegeix el diari. El nen llença la motxilla, si si, la llença mentre va cridant i jugant a la consola. Són les vuit del matí. Sa mare el mira. El nen respon que l'han matat. Ella segueix llegint. Espero que trobi un article que parli de l'educació i com a mínim li faci moure una pestanya. Perquè durant el trajecte vam estar més preocupats, més atents i més al·lucinats la resta de viatgers que sa mare.
I nens com aquests són els que ens han de dirigir en uns anys? Ai Mare de Déu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada