Actor de segona

En general els actors que fan espectacles, ja sigui en clau d’humor o no, tenen el que diuen “tablas”. Dominen l’escena i són capaços d’improvisar davant qualsevol adversitat.

Com que m’agrada molt el teatre (encara hi ha qui em diu “dimoni” quan em veu) he procurat veure totes les obres que el moment m’ha deixat. He vist per exemple en Rubianes, Faemino y Cansado, Carles Flavià o Los Morancos. Tots ells capaços d’improvisar amb el públic i evidentment, dominant la situació.

N’hi ha un però que no ho va fer, es va posar nerviós, va perdre els papers. Diguéssim que l’espectador el va vèncer. Aquest espectador vaig ser jo.
Fa uns 10 anys. Jo treballava al diari AVUI, la meva primera feina. Com de costum, col·laboràvem amb espectacles, i un dia ens van convidar a veure’n un de l’Àngel Pavlovsky. Jo el veia a la tele i no m’acabava de fer el pes, però com que hi anàvem tots els de la feina, doncs hi vaig anar.

La meva xicota Cristina i jo vam asseure’ns a la fila tres o quatre. La resta dels meus companys els va tocar al fons de la sala, en un teatre pel barri de Gràcia. Vam trobar una petita capça de llumins, signada amb un autògraf que deia Angel.
Va haver-hi algú que va dir que no en tenia i per tant en vam compartir entre tots, per tal que tothom en tingués doncs vam interpretar que potser havíem de participar en l’espectacle encenent-los.

Comença la funció i després d’un primers minuts, en Pavlovsky ens pregunta que si tothom té la capseta de llumins. Algú diu que no. Llavors comença a dir que ja està bé que algú n’hagi agafat de més, que els ha signat un a un personalment, que ha estat molta estona, que si això, que si allò.... Potser va estar ben bé 5 minuts. Llavors giro el cap una mica i dic ben fluixet:

- Cristina, no creus que s’està fent una mica pesat amb això dels llumins?
- ¿Oye tu, que le has dicho? ¿Tienes algo que compartir con nosotros?

I mira per on que em va tocar la fibra, perquè entre que no m’acabava de fer el pes, que no m’acabava de caure bé, i que vaig (vam) trobar desmesurat la manera en la que ho havia dit, vaig decidir contestar.

- Donc si. Li deia a la meva xicota que trobo que estàs exagerant una mica. Que portes 5 minuts amb el tema i comences a fer-te pesat.
- Seguramente tu has sido uno de los que ha cogido todas las cerillas y por eso bla bla bla..
- Nooooo, noooo, no t’equivoquis Paulosqui. Precisament jo n’he repartit de les meves entre molts d’aquí perquè en tinguessin. Tot això li vaig dir repenjant el cap al seient de la butaca amb un clar gest d’estar a punt d’adomir-me, cosa que el va provocar més, segur.
- Uf, buf aabmañldsiyfalgna sdfadf

Mentre, ell anava fent gestos amb les mans, la cara, els ulls però sense dir res. Es va quedar sense paraules. Que fort, un matat com jo deixant sense paraules al Paulosqui.

L'endemà quan vaig arribar al diari em van dir:

- Què ahir, et va agradar?
- Home
- Vas veure com es va posar el tio amb el tema mistos? La veritat és que el noi tenia raó. El tio es va posar molt nerviós. No m'ho hagués imaginat d'un tio com el Pavlovsky.
- Vaig ser jo, mentre seguia rient.
- Vinga home, en serio, què fort. Com et vas atrevir? No no, si tens raó.

Oi que no us imagineu al Pepe Rubianes sense paraules.

Ell hagués dit algo com Me cago en la puta madre que pario al hijo puta que ha cogido mis cerillas, hijo de puta facha de mierda, coño. I hagués seguit amb l’espectacle.

Felicitat senzilla

Llegeixo la historia d’un empresari indi d’Índia que ha muntat un negoci ben peculiar: una línia Aérea.

Si si, peculiar. Perquè? Doncs perquè té només un avió Airbus 300 al que li falta una ala i bona part de la cua. Correcte. No es pot enlairar. Sempre està a terra. Que quina és la gràcia? La felicitat de la gent que hi puja.

Tots els passatgers que hi pugen, ho saben tot, i per tant, quan baixen després de fer una llarga cua per obtenir la targeta d’embarcament i pagar els quasi 3 euros que val fer aquest viatge, no es queixen. Els viatgers s’asseuen, es corden el cinturó de seguretat, no es poden aixecar fins que ho indiquen fent desaparèixer una de les frases més conegudes per tothom que viatja en avió, Fasten your seat belts.

Escolten amb l’atenció del primer cop les indicacions de seguretat de les hostesses, també com el comandant explica que estan a punt d’entrar en una zona de turbulències o que s’inicia el descens i que en 5 minuts aterraran a l’aeroport de Nova Delhi.
No només es limiten a anuncis pels altaveus. Reparteixen begudes amb el carretó amunt i avall per l’estret passadís. Les sis hostesses entreguen l’àpat en la típica safata amb tota la professionalitat que poden, i això perquè es prenen la feina com un entrenament per un futur poder trobar un treball igual però en un avió de veritat, dels que si s’enlairen.

El millor de tot: quan es parla amb el “passatgers” donen respostes com Ha estat més bonic del que m’havia imaginat.

No sé perquè però em sembla que són més feliços. Cada cop estic més convençut. Oi que hi ha una dita que diu: menys és més? Doncs això.

La Universitat

Hi ha algú que encara no sap que faig de professor a la Universitat Pompeu Fabra?
Quan m’ho van proposar em va fer por, molta por. Bé, por no, respecte. També mandra i il·lusió alhora. Mandra perquè haver de preparar les classes, pensar què dir, quins exercicis fer-los fer,.... I il·lusió perquè que un catedràtic pensi que ho pots fer, doncs fa il·lusió.

- Escolta, i per quan seria això?, li vaig preguntar el mes d’abril.
- La idea és fer-ho de cara al mes de gener?
- I quant alumnes tindré?
- Suposo que uns vint o trenta.

Com que era pel mes de gener tenia tot el temps del món de preparar el temari, les classes, el powerpoint típic.... I com que em feia il·lusió vaig començar a preparar-ho, a pensar-hi... Vaja, que vaig avançar la feina fins el tema 5 de 9 que vull fer.

- Escolta Davit, que s’avança una mica i serà per començar al setembre.
- Joder tio, em vas dir al gener.
- Ja però s’ha avançat. Ah, i em sembla que tindràs uns 70 alumnes.
- Òooostia tio,alguna sorpresa més?
- No no, això és tot, mentre feia un lleuger somriure.

Total, que sort que tenia el factor il·lusió i soc previsor. Sempre amb el “per si un cas” al cap.

I la veritat és que és molt divertit i enriquidor, en tots els aspectes. Ja el primer dia vaig detectar diferents actituds i grupets, que ara passat un mes i poc, s’han acabat de confirmar.

Donar classe a nois i noies de dinou o vint anys, és un exercici com el de la pel·lícula Déjà Vu, on el protagonista torna al passat que va viure però des del present i per tant plenament conscient.
Cada dimarts i divendres torno 15 anys enrere i em veig assegut a classe. També hi veig alguns dels meus amics. Ara entenc perquè els professors juguen amb avantatge.

El curiós és veure com d’insegurs són i les preguntes tan òbvies de resposta que fan, mentre la seva actitud i manera de parlar és la de Director General. Sempre els faig fer treballs en grups de 5 persones. L’altre dia els vaig dir que fos individual.

- TREBALL INDIVIDUAL, vaig projectar a la pissarra.
- Escolta, individual vol dir que l’hem de fer nosaltres sols?
- Si, a priori, Individual vol dir que no és en grup, vaig contestar.

Ells i nosaltres ens pensem que quan ja arribes a la Universitat, ets gran, saps de tot, el professor no té ni puta idea de res, ets modern i guapo....
Bé, moderns en són més ara. Nosaltres anàvem vestits pràcticament igual, de roba i colors. Érem una mica com els del vídeo Amo a Laura de l’MTV. Suposo que el fet de ser nens de l’era tecnològica els atorga una idea de superioritat sobre gent 15 anys més gran que ells.

Els embolcalls han variat molt i molt. La forma no és la mateixa, és evident. Però l’essència, el fons, segueix sent molt similar.

Préssec

No sé què m’agrada més, si un préssec o una maduixa! De fet són molt iguals. Quasi idèntics. S’assemblen en tot. En color, textura, l’arbre del què neixen, forma, sabor, síl·labes... Vaja, com un tros de bou o de pollastre, o un tros de lluç o una gamba. Tot és molt similar.

Això suposo que devia pensar un cambrer de la pizzeria que hi havia davant el K-18 fa uns quants anys, tants com quinze. Hi vam anar a sopar tots els amics. El típic sopar de divendres a la nit abans de sortir en què anàvem a un lloc barat on per mil peles sopaves.

- ¿Ya lo sabéis?
- A mi ponme una Prosciutto.
- Jo vull una Atòmica amb beicon
- Jo una Capricciosa sense anxoves
- ....

Realment unes pizzes molt bones. Jo hi vaig anar cada dissabte durant vuit o deu anys amb la meva família i uns amics de mons pares.

- ¿Vais a querer postre?
- Si, yo quiero Contessa.
- Yo Tarta de Santiago.
- Jo vull Profiterols.
- A mi posa’m Préssec amb almívar, vaig demanar jo.

Al cap d'una estona, s’acosta el cambrer i mentre em mira, em diu:

- Oye, que de fresas no me quedan, mentre es fa un silenci i tots els meus amics em miren obrint els ulls com rodes. Penso un moment i decideixo seguir la conversa en castellà.
- Ah, no te quedan fresas. ¿Y melocotón tienes
- Si, en almíbar, muy bueno.
- Vale, pues melocotón en almíbar.

Com que érem amics de l'amo, vaig preguntar discretament d'on era el noi.
No, no acabava d'arribar de Huelva. Era nascut en un poble de l'àrea metropolitana.

Sagrada Família

Ara no sé quants dies fa que agafo l'autocar que ha posat la renfe, acrònim més cert que mai d'allò que dèiem quan jo anava al cole, "rogamos empujen nuestros ferrocarriles estropeados".

I la veritat que no m'importa agafar el bus. Fins i tot crec que és millor. En el meu cas, és clar. De sempre, o quasi sempre, he hagut de viatjar dret, inhalant la ferum i fortor de suat dels guarros que comparteixen llauna amb mi. Dic llauna perquè semblem sardines dins d'un vagó. Els dies que he pogut asseure'm, tant per anar com per tornar de Barcelona, he estat patint per no adormir-me per si un cas em passava de parada. Han estat uns moments molt angoixants.

Ara això no em passa. Tota aquesta setmana i mitja de l'anterior, m'he assegut sempre, un seient còmode, que es pot reclinar endarrere, he dormit durant tot el trajecte. I somiant i tot! Fins i tot m'ha donat la oportunitat de sortir a Antena3, després de què els concedís una entrevista.

- Perdona, te podemos hacer unas preguntas?
- Miro el micro, veig que és A3 i dic: Puc parlar en català?
- Millor en castellà, és que és per a emissió estatal, em contesta la noia.
- Assenteixo amb el cap abans de la primera pregunta.
- Como va tu tercer dia?
- Bueno, de hecho es el primer dia que cojo el tren. Ayer y antes de ayer fui en moto. O sea que hoy no sé a que hora llegaré, ni si se perderá el conductor ni nada. Paro de parlar. La noia no diu res i em veig obligat a continuar improvisant.
- A ver, es divertido. Esto parecen una colonias o campamentos con tanta gente de amarillo, papelitos en las paredes. No sé, no sé como irá el viaje. Miro a càmera, després a la noia, un altre cop a la càmera. Em sentia a gust en el mitjà. Buenafueeeeenteee, a veure si em fitxes.

- 2a pregunta. Que te parece que el billete sea gratis?
- Hòmbre, és lo mínimo que pueden hacer. Aunque de todas maneras esto no compensa todo el trasbalso que supone todo esto.
- Gracias

TRASBALSO, TRASBALSO??????
Està ben dit trasbalso? M'haurà entès tota l'audiència d'Antena3? No parava de pensar en les coses que he dit i les que podia haver afegit mentre estava a l'autocar amb els ulls tancats. M'haurà vist algú? Com hauré quedat? Vaig avisar tothom. I de tothom no em va veure ningú. Només una excompanya de Caprabo que està de baixa a punt de parir i té temps de veure la tele a les 10 del matí.

A part de les anècdotes que tot tenim i tindrem mentre agafem l'autocar conduit per senyors de Murcia acabats d'arribar mitja hora abans de pujar-hi i que lògicament es fien de les indicacions dels passatgers per arribar a destinació, com em va passar el dimecres al vespre, el que més m'agradaria és que tot aquest enrenou serveixi per modificar el traçat del tgv ditxós.

Si la meva aportació per evitar que caigui la Sagrada Família és haver d'aixecar-me més dora, agafar el metro i patir aquesta lleugera incomoditat, doncs que continuï així. Perquè amb el que ha passat a Bellvitge, a Sants, al Carmel, al Prat i a d'altres llocs i punts que mai sabrem, jo no jugaria amb foc.

Creuem els dits.

José Luis

- Hello and welcome to United States. Please, what’s your name?, em va demanar en Jeff Fadiman, un dels professors que vaig tenir a la San José State University, a Califòrnia (USA).

- Hello, my name is “Davit”, vaig contestar.

Vaig veure cares estranyes i un altre alumne va preguntar que com s’escrivia. Vaig sortir a la pissarra i vaig escriure D-A-V-I-D.
Es va sentir un sospir d’alleugeriment grandiós a tota la classe. Semblava que els havia tret un pes de sobre als més de trenta companys. Llavors l’alumne que preguntà va dir:

- Ooohhh (en anglès ooouu), ok Deivit.
- No, no. No em dic Deivit, em dic “Davit”. I vaig escriure el següent: Da-vid = Da-beat, que és una transcripció sense sentit de com es pronuncia.

Però el tio insistia en dir-me Deivit. Vaig tenir sort perquè al preguntar-li que com es deia ell, em va dir tot orgullós:

- My name is Georges.
- Ok. A partir d’ara jo et diré Jordi, li vaig dir amb un somriure amable. Penseu que era el primer dia de classe, en anglès, en un país al que acabava d’arribar (feia 4 dies)i era massa aviat per caure malament.

- Jor.... what, va exclamar
- Joooor......diiiiiii, apa com si tingués un anyet i l’estés ensenyant a dir paaaaa....paaaaaa
- Nooo, em dic Georges.
- Doncs si tu et dius Georges, jo em dic Da-beat (Davit)
- Got it (ho he entès, ja ho he captat)
- Nice to meet you Georges (encantat d’haver-te conegut Georges), li vaig dir entre una rialla general.

A partir d’aquí em va ser més fàcil explicar a la gent que era Catalunya i el sentiment de ser català i prou. Fins i tot vaig fer una conferència (la primera de la meva vida) a un grup d’estudiants.

Tot i que el més divertit d’aquell dia va ser quan li va tocar dir el nom a un grup d’asiàtics de la classe. Quan la xinesa del meu costat es va aixecar i va dir que es deia Jennifer, no us imagineu com vam riure. Va home va, una xinesa que es diu Jennifer. Llavors ens va dir el seu nom de veritat i ens vam cagar a sobre. Perquè recordar-ne un està bé, però amb l’intercultural que era la classe vaig haver d’aprendre’n uns quants de xinesos, japonesos, coreans, vietnamites.... Ja no en recordo cap.

La mama

Avui la mama fa 60 anys. Seixanta no és molt, i menys per una persona amb tanta vitalitat com la mama. Quan tanco els ulls i la veig, sempre sempre la veig contenta, o fent-ho veure, organitzant, preparant, pensant, preveient, coordinant.... I no només a casa. A fora tothom se'n fia perquè tothom sap que llavors tot sortirà bé.

Mama, sempre has obert els braços quan nosaltres, els teus nens, hem necessitat una abraçada. Tot i que també hem pogut veure i tastar com imitaves al Zorro. No ho recordes? Si dona, amb el plumero feies zas zas. I ja ens tenies acollonits.

El teu cor sempre ens ha comprès i perdonat. Els teus ulls sensibles i amables s'han endurit quan hem necessitat una lliçó. Això sí, sempre amb un "carinyo, ho dic pel teu bé. Soc ta mare i crec que t'ho haig de dir perquè t'estimo".

La teva força i el teu amor ens ha dirigit per la vida i ens ha donat les ales que necessitàvem per volar. Que bé m'ha anat fer-te de secretari, que bé m'ha anat que m'enviessis a Paris, que bé m'ha anat el fer de professor. Sempre perquè pensaves que m'aniria bé per la vida. I així ha estat.
No sense patir però. Recordo quan arribava de fer una volta amb els amics i em feies un petó alhora que m'ensumaves per si feia olor a fum. I com que sempre en feia, em deies: Has fumat?. no mama, vinc d'una discoteca.
La millor però va ser una vegada que vaig arribar a la nit, i estaves dormint al meu llit. Vaig pensar que no volia sentir el sermó i em vaig posar al llit amb el papa. Però a la que es va girar i es va posar de cara a mi, vaig afrontar la situació i et vaig despertar. No hi va haver sermó.

Sempre patint. Encara ara. Si vinc un dia a casa per sorpresa i pel que sigui heu de marxar, ja te'n vas preocupada perquè no ens has dedicat el temps necessari. Mama, no et preocupis més, ja és hora que caminem sense xarxa. No cal que ens demanis hora al metge, ni que pateixis tant i tant.
Sé que no faràs cas.

De tots és sabut que no soc una persona que demostri massa els sentiments, no dic t'estimo tant sovint com sé que s'hauria de dir. Potser una ocasió com aquesta s'ho mereix.

Mira mama, a l'amor de la meva vida l'estimaré més que a ningú. A la meva dona l'estimaré el que millor sabré. Però a tu, mama, t'estimaré més temps que a ningú.

Felicitats mama. T'estimo molt.

Davit

Madre superiora

A la regió de Puglia (pronunciat Pulla) al sud d'Itàlia, hi ha un convent en el que només hi viuen l'abadessa que el va fundar, de 80 anys, i dues monges de clausura de quasi 70.
Pensava que aquesta gent, totes les persones relacionades amb l'església i l'entrega a Déu, són persones de pau, d'ajuda al "prójimu", etcètera etcètera.

Però es veu que al final tot cansa. Aquest estiu, durant un sopar la monja abadessa va llegir uns passatges de la Bíblia. Fins aquí bé. Quan va acabar, les monges van llegir un altre passatge però en un to exageradament alt, segons l'apreciació de l'abadessa, que les va cridar a l'ordre, instant-les a que l'escena no es repetís més.

El sopar va seguir el seu curs, imagino que com sempre, en silenci absolut. El cas és que més tard, quan es van retirar, les dues monges van anar a la cel·la/habitació de l'abadessa, de la jefa, i la van currar.

Jajajajajajaja, si si, la van estomacar. Es veu que n'estaven fins al capdamunt de les tonteries de la vella fundadora. Què fort, em sembla súper fort. Potser és perquè al ser de la regió de Bulla...

Jo pensava que les monges (mongetes, carinyosament) tenien una paciència de ferro.
Quan jo era més petit, en general les trobava amables, amb molta paciència per tractar amb gamberros com nosaltres, sempre amb bones paraules per endreçar-nos en el camí correcte.

Potser quan els que anaven al col·legi de les monges, marxaven a casa, les monges començaven a perseguir-ne alguna per fer-li la vaca, o li tiraven arròs amb un boli bic, o pitjor encara, la cremaven amb ciris. Noooo, això no pot ser. S'hagués sabut abans, oi?

O no hi ha més notícies destacables, o potser la bogeria en la que fa temps ha entrat la societat, també ha arribat en una franquícia del Senyor.

Déu meu, on anirem a parar!!

Suposava massa

Diumenge al matí. Quarts de nou. Vaig a buscar el diari i a fer un cafè amb llet, com sempre. Vaig a La Boulangerie on hi ha dues dependentes sud-americanes. Sempre demano un cafè amb llet i una ensaïmada per emportar, per la Cristina, que li agraden molt.

Són una mica antipàtiques les noies. Potser perquè els parlo en català, imagino. Entra un senyor amb ulleres de sol, barret de palla, sabates de reixa…. D’uns 75 anys i castellà, castellà. És més, espanyolíssim.

- PONME UN CORTAO
- No me grite por favor que ya le oigo
- NO ME GRITE NO ME GRITE!!!!. CALLATE LA BOCA NO SEA QUE TE ENTRE DOLOR EN LA GARGANTA.

Jo estava a costat, vaig demanar el de sempre, en català, i el senyor em va mirar de dalt a baix, estranyat.
Quan acaba, va cap a l’entrada per pagar i demanar una barra de pa.

- QUEDATE AHI QUIETA QUE QUIERO PAN. PONME ESE DE AHI. NO COÑO, ESE NO, EL OTRO MAS BLANCO.

Molt maleducat. Gruller. Una de les noies, la més encarregada li va dir educadament que era la última vegada que els demanava res cridant i faltant al respecte. Que la propera vegada no li servirien res.

L’home es va indignar i va seguir cridant. Jo ja estava nerviós i veia que havia de fer alguna cosa. Vaig aixecar el braç i li vaig dir:

- Escolti, tranquil eh, tranquil, mentre li feia amb el braç el gest de calmar-se.
- PERO SI YO NO....
- Tranquil li he dit, m’ha sentit, tranquil·litzi’s sisplau.

L’home va marxar. Jo estava convençut que les dues dependentes em donarien les gràcies, que parlaríem breument sobre el senyor. Res, pensava en una conversa que anés més enllà de demanar cafè i dir Em cobres?

Però no, no em van dir res. Res de res. Em va estranyar de veritat.

Un senyor mal educat que tracta fatal als immigrants, que pensa que estan allà per servir “a los del país”, que no cap mena de respecte. Estic segur que també deu tractar així als que parlen català.

Pensava que comentant-los tot això potser haguessin entès perquè sempre parlo en català, que ho faig primer perquè és el meu idioma i segon per ajudar-los a sentir-lo, perquè mica en mica estiguin més segurs de si mateixos i en definitiva més integrats.

Amb mi em va anar molt bé quan tothom em parlava en anglès a Estats Units, fins i tot els mexicans. Clar, que jo tenia clar que volia aprendre’l bé i per això els vaig obligar a fer-ho.

No vaig ser tan còmode com són fan la majoria d’immigrants castellanoparlants.

Perfum

Ja tenim un producte que dirà molt del qui el porti. Està destinat a homes exclusivament, en principi. Estic segur que alguna dona també el consumirà.

Diuen que el famós dissenyador Tom Ford ha creat per a una empresa un nou perfum. L’encàrrec era clar i més després de què els estudis de mercat demostressin que hi ha un nínxol de mercat.

També diuen que existeixen productes que incentiven el tacte, la vista o el gust, però que cap desenvolupava l’olfacte. El nom ja ho diu tot. El logo és perfecte. La publicitat i la web és transgressora.

Dubto, sincerament, de la veracitat del producte. No puc concebre que algú es compri un perfum que no precisament fa olor ni de taronja, poma, préssec o meló. El perfum fa olor a figa.

Us prometo que no em puc imaginar, com diu la web http://www.smellmeand.com/, que sigui una essència per gaudir de la olor d’una bonica dona. De fet, ja el nom de la web ho diu tot, smellmeand = olora'm i .....

Més que on anirem a parar, ja és fins on hem arribat!

Victòria

Confirmat, estem envoltats d’enòlegs, i jo segueixo sense ser-ho. I el més divertit és que ells/elles tampoc ho són malgrat s’ho pensin.

Com ja plasmava en una experiència personal (veieu post Jo no soc enòleg!) aquesta darrera setmana, he pogut confirmar tot el vaig viure. Mentre les nenes estaven en una festa d’aniversari, alguns pares (dos homes i quatre dones) vam anar a fer una cafè. En un moment donat, una de les dones diu:

- Ostres, que maco aquest anell! És de Vasari o Bvlgari, oi? Ostres, el trobo preciós!! (vegeu foto)
- Si que es maco si. És un del que més m’agrada a mi, diu la segona.

La tercera anava fent que si amb el cap sense dir res. Llavors la quarta i propietària de l’objecte de desig, se’l treu i deixa que se’l provin. Ja amb l’anell al dit, se’l miraven amb la mà estirada, encongida, del dret, del revés.

- Em va una mica gran. Jo tinc un tretze. Això deu ser un catorze.

- Passa-me’l. Ui, a mi em va molt gran.
- És que tu deus tenir un onze.
- Bla bla bla bla.

Llavors, el marit de la quarta ens explica que no fa molt va cobrar una herència i volia fer-li un regal a la seva dona.

- A ver que si queréis uno, yo conozco una persona que te lo saca con algo de descuento..... i que si tal i cual. Mira, este me costó unos, espera que me acuerde,...
- Escolta, no fa falta que ens diguis el què, és igual, li vaig dir.
- No hombre, si no pasa nada. Me costó unos 600 euros. Que os pensabais, que era de verdad? Si esto son circonitas. Es oro blanco con circonitas. Esto de verdad es un dineral.

Hauríeu d’haver vist la cara de les tres gemmòlogues. Boníssim, boníssim. Immediatament vaig començar a riure i a fer el signe de victòria amb els dos braços.

- Que burro ets, em va dir una de les dones. Ja sé de què rius, del “jo no soc enòleg”, oi?

Bruta

Les diferents seccions que hi ha a la web de Gavà hi trobem gavà educativa, gavà esportiva, gavà acollidora.... En falta una, Gavà GUARRA o Gavà PORCA o Gavà BRUTA. La que més us agradi.

Potser he estat una mica dur i penso que em passa com als dibuixos animats, que a tot arreu hi ha sol excepte un únic núvol que s’està a sobre del dolent i comença a deixar caure una calamarsada. Però com que no només transito pel meu carrer, es fa evident que cada cop el poble està més brut. Poble? Deu ser per això, pel fet que ja no som un poble sinó una ciutat. Així ho indica el domini de la web.

Quan encara érem un poble recordo estar a casa dels meus avis, al carrer Colomeres (què fort! hi havia una font de color groc al mig del carrer! Amb lo perillós que és això i la de morts que podia haver provocat!)i veia passar els escombriaires cada dia, amb el seu carretó. N’hi havia molts. I això que la gent no era tan bruta. Érem un poble.

Ara, al ser una ciutat, ens trobem amb que la gent és una porca, que llencen papers a terra, que no els importa que el gos pixi o cagui al mig del carrer, de la vorera, que si obren un paquet de cigarrets llencen al vol com un estel el film transparent, que si puges al cotxe i hi tens massa burilles, obres la porta i solucionat, que si t’han posat un paper d’un pis meravellós al parabrisa, el llences a terra perquè el que no faràs és tenir-lo a la mà fins trobar una paperera, no?

La combinació de les dues coses, gent guarra i menys escombriaires és igual a ciutat molt bruta. No oblido aquestes màquines que representa que netegen però que es deixen la meitat de la brutícia a terra. Amb el que val una màquina, quants escombriaires podem tenir?

I que dieu dels policies? En veieu pel poble (o ciutat) passejant. Abans n’hi havia més, o se’n veien més si més no. Suposo que estic sensibilitzat i indignat pel robatori de la bici de ma filla gran.

Veieu el post Primera decepció.

Primera decepció

La Jana va veure la seva amiga anant amb bici, sense les rodetes, i em va dir que ella tampoc les volia.

Li vaig treure les rodetes un divendres a la tarda i ho vam provar durant uns minuts. L’endemà dissabte vam sortir de 10:20am a 11:20am.

N'hi va haver prou. Ja en va aprendre. Trobo que va anar molt ràpid. En una hora ja anava en bici. Només li havia de dir que no mogués tant el cul ni l’esquena i que tingués el manillar recte.

Avui la Cristina i les nenes estaven prenent un suc després d’anar a buscar la Valèria a la guarderia. Han tingut pipi. Han anat les tres al lavabo. Quan han sortit la bici ja no hi era.

Es veu que la Jana anava dient que perquè li havien pres, que si era seva perquè se l’havien emportat. Però ja no la tindré més?

Després de sopar, abans d’adormir-se encara em deia que no són brètols no, que són bretíssims els que li han robat.

Avui ha tingut la seva primera decepció; la primera explicació que li hem donat i que no l’ha convençuda gaire.

Immigrants

El dissabte passat vaig anar a la Feixa, el camp del meu avi Climent, a collir carbasses. Volia que l’ajudéssim perquè amb 85 anys que té, ja no té la força que em consta que tenia abans.

Quan m’explica que quan tenia 30 anys ajudava un constructor que vivia al barri del davant, i que quan arribava el camió agafava dos sacs de 50 quilos amb cada braç, me’l crec. Durant molts anys li vaig dir que quan es morís, jo volia que em deixés de testament les boles del braç, perquè allò no eren bíceps, eren com dues boles de petanca perfectes.

En fi, que com que ja no té forces només va plantar uns dos mil quilos de carbasses.

- Avi, vols dir que no et va tremolar la mà?
- Si només vaig sembrar tres rengles? La veritat és que han treballat molt bé. Es veu que a la terra els ha agradat molt la llavor de carbassa.

Raonament contundent. Només vaig poder dir-li un Ahhh

Mentre posava carbasses en caixes, de la caixa al carretó, amb el carretó les portava cap al porxo, i allà les anàvem apilant, em venia al cap les imatges de quan era petit i hi anava més sovint que no pas ara.

Collíem tomàquets i ens els menjàvem després de netejar-los lleument al pantaló. Queixalada i avall. O els raves, pastanagues, síndries, maduixes, préssecs...

Però el pensament i la imatge que més se’m reproduïa el dissabte era la de milers i milers d’immigrants que actualment treballen al camp. Ells són els que ens cullen tot el que mengem. I per una misèria al dia. Què deuen cobrar? 10 euros cada dia? Vosaltres ho faríeu?

Quins projectes deuen planejar mentre van collint, mentre una ortiga els pica la mà, es punxen amb la tija de l'albergínia, mentre la pluja els cau al cap i no paren de trepitjar primer terra humida i després fang... Com fan el pressupost familiar? Quines expectatives de vida tenen?

Com és que ens queixem tant nosaltres? Perquè ho volem tot? Què ens ha passat per haver caigut en la trampa? Però si abans vivíem més feliços!
Si ells no volguessin collir res, qui ho faria, els avis Climents? I quan ja no hi siguin aquests avis pagesos? Només menjarem coses envasades exportades? I ja ho suportarem?

Jo no.

Les vacances

Ja no les teníem totes. Tot era diferent al circuit habitual. Res d'agències, res de catàlegs, res de mirar i buscar per internet.
El tema era que per haver contractat l'adsl en regalaven 10 nits d'hotel a escollir-les d'entre molts hotels de tota la península.

A base d'insistir, amenaçar i trucar i trucar, finalment, l'operadora de telefonia fixa, ens envia els bonos. A mitjan març-abril els rebem i comença la buscada.

L'únic lloc encara amb disponibilitat és a Sant Salvador, a costat de Coma-ruga, El Vendrell, Tarragona.
Fem la reserva i ens diuen que gratis gratis, no és. Ah, i que tampoc hi ha gimnàs, ni sauna ni tota una sèrie de coses.

- Ui, els ho hem dit moltes vegades als de Hobby Travel però ells ho posen per fer-se importants. Després el problema és nostre.

D'acord, hem fet uns càlculs ràpids i creiem que una mica més barat que el normal és, però no pensis que molt més. Potser amb el que havíem de pagar per 10 dies i pensió completa, amb el procediment habitual haguéssim estat a mitja pensió i 6 dies.

D'acord, però no deixava de ser un dineral!

En resum (i la foto explica moltes coses) i per no allargar-ho: vam arribar el dia 6 d'agost cap a les 12:30 del migdia, després d'un viatge des de Gavà ple de cançons, rialles, picades de mans, bon humor, riure constant.... Els ingredients de la família feliç que comença les vacances.

L'endemà dia 7 d'agost a les 9 del matí donàvem per acabades les vacances. Una nit va ser el correcte. Perquè?

Doncs perquè el bufet no matava, perque si entraves al nostre lavabo quan en sorties feies més pudor ja que la sortida de fums de la cuina estava allà. La Cristina va obrir la tapa del wàter i va demanar Una de calamares!! Perquè el lavabo de les nenes tenia uns forats a les parets que hi cabien conills, fures o rates directament. Perquè la seva finestra no tancava bé i podien sortir soles al balcó. Perquè tenéem a sota del balcó el Georgi Dann cantant El Chiringuito i La Barbacoa!

A més estava relativament brut, la Cristina amb esternuts constants quan l'al·lèrgic soc jo...

Res, que vam baixar i vam dir que un familiar estava greu i ens havien trucat que tornéssim urgentment. Mentre ella i jo fèiem cara trista, les nenes alienes a tot seguien rient i jugant.
Aquesta era l'única manera possible de què ens tornessin tots els diners que havíem pagat vint hores abans.

Crec que ens ho hem passat millor estant a casa i anant fent activitats. Millor segur, més barat també.

Cap quadrat

Diuen que la natura és sabia. Diuen que quan la natura s’emprenya, ens ho fa saber. Potser tot això del temps és el primer símptoma. Però ni hi ajudem gens nosaltres.

Suposo, no ho sé , que un creatiu i gran aficionat al Poire Williams, en una nit en la que es va beure tota una ampolla, és qui està darrera de la síndria quadrada. Que des d’un punt de vista logístic, està molt bé. Es poden apilar millor, un transport més còmode, espais optimitzats..... Que sí, que sí, però llavors no ens queixem de què els productes frescos de les botigues no són com abans.

Si ja una maduixa fa anys que no és una maduixa. I una taronja tampoc. I un tomàquet? Hi ha molta gent que no ha menjat mai un tomàquet. Aquests que els deu semblar tan i tan bé això de la síndria, són els que després van a pagès i quan tasten les fruites i verdures... li troben un gust estrany.

Potser els que hem tingut la sort (m’hagués agradat ser-ne més conscient abans) de tenir un avi pagès, tenim el privilegi d’haver provat coses que ja no existeixen. Si més no, estan en vies d’extinció.
Em sap greu, però a les meves filles els hauré de dir i explicar que fa anys hi havia al zoo un goril·la que es deia Floquet i que era blanc i que menjava maduixes que de dins eren vermelles. I no s’ho creuran, perquè les que tindran en ment són i seran blanques de dins, és a dir, verdes.

Perquè tot s’ha de modificar. La gent té pressa, vol comprar, hem de canviar els processos normals de la natura, per vendre i vendre i vendre. Tan és si és bo o no, sempre hi ha algú que ho compra. Que si un fosfat per fer vermelles per fora les maduixes, que si un nitrat per fer tornar grogues les llimones, que si una càmera frigorífica per fer madurar les taronges..... I com diria aquell, suma y sigue.

Al final aconseguiran que el mes d’agost nevi i el desembre anem a la platja, que mengem plàtans en forma del logo de la Nike, i que els préssecs tinguin la forma de l’escut del nostre equip de futbol.

Patètic.

Sempre recordaré Granada.

Encara ric ara. Que bo, m’han timat! Encara que jo n’hagi estat conscient no puc amagar que m’han timat. M’agrada col•laborar amb anècdotes.

Ha estat el primer cop. I molt bé, eh. He triat una professional per assegurar el tiro. I mira que la primera vegada de moltes coses no sempre és satisfactòria. Jo volia assegurar-me’n i ho he aconseguit. Tota una professional.

He estat a Granada per motius professionals. Després de dinar i un cop la persona que m’acompanyava ha marxat,he seguit fent turisme ja que tenia temps suficient abans de marxar a l’aeroport. He girat per una carrer per anar a buscar el que em portava a l’hotel quan he vist a uns 20 metres la típica gitana que et dona una mica de llorer mentre tothom li va dient que no.
Quan hi he arribat (mentre jo em deia a mi mateix que no em pararia pq són unes timadores), m’ha posat el llorer a la mà, li he dit que no mentre jo seguia caminant per evitar-la, i quan ja quasi ho havia aconseguit, un tio davant no m’ha deixat seguir. Estava parat, suposo que era un altre timat, però com que jo caminava cap endavant però mirant enrere, hi he topat. I és clar, la gitana, gran professional ha aprofitat aquestes dècimes de segons per enxampar-me la mà i començar el discurs. Jo no he pogut evitar-ho, tot i ser molt conscient , més que mai, que em timaria.

Per fer-vos una idea aproximada, heu d’intentar pronunciar-ho en gitano andalús, menjant-vos totes les síl•labes que pugueu i sobretot, fer-ho amb una veu molt greu tipus Lola Flores i, sobretot sobretot, molt ràpid.

Veoestalineaquedicequetuhassiomubuenapersonacasyoraomuxo, castiníounapenamugrande porunapersonacasquiriomuxo, verdá corasón? Estelaurequetidoycuandollegueatucasa loponenaguacondoaspirinatregotadelimónyunvienneloquemaparaquelabuenasuerteteacompañequeveocunamorenativadádohijoyquetieneamigoquetapresianperoalgunotiquierenconfalsedad.

M’ha llegit les dues mans mentre em mirava amb una cara d’assesina i anava parlant cada cop més ràpid. Jo ja notava l’hora de la veritat. La veritat és que no puc negar que tenia una sensació dual.
Per una banda sabia que em timaria. Per l’altra tenia curiositat perquè en 35 anys mai m’havia deixat atacar per una pájara com aquesta. Tenia una barreja de ganes de què em digues el futur i ganes de què no em parés.

Quan llavors he fet el gesto de posar-me la mà a la butxaca m’ha dit que monedasnoquetraenmalasuertenotepriocupequetengocambiocorasón. Jo li he donat 5 euros i m’ha dit que no, que son deu euros por mano. Li dono 20 i em diu que 20 por mano. Total que quan he sigut conscient i ja m’havia cagat a sobre, perquè si, m’he cagat a sobre de la por del mal de ojo que m’anava a fotre la tia, m’ha agafat per la mà i ha començat a dir:

No te mire, no te mire, no te mire , no te mire, no te mire corasón, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, no te mire, que la Virgen no sé que, que si unas velas blancas que tivóaponé.
Es que tengo que ir al aeropuerto, que soy de fuera (yalosécorasón) y tengo que volver, de verdad, no tengo más, ya te he dado 40 euros. (JODER, 40 putos euros).

Que tengas muxa suerte, m'ha dit amb una veu més greu que mai i pronunciat molt a poc a poc, mentre en mirava amb els ulls semi tancats com dient ti va a cagar chavalito de la vela negra que ti vo a poné!!

He seguit caminant i he notat un regalim per l’entrecuix fred, una esgarrifança per tot el cos mentre caminava Acera del Darro avall. Estic cagat, segur que m’ha fotut un mal de ojo. Li regalo 40 euros, que és la meva quota anual amb la que ajudo a músics del carrer que fan alguna cosa per la que han estudiat, i a sobre em fot un mal de ojo.

Mama, corre, truca a la tia Antonieta i li dones una foto i que em tregui el mal de ojo de la gitana!!

Tràmits

Et juro que no ho entenc. Hi he anat molts cops i et juro que no ho entenc. Tot aquest col·lectiu també s'assembla molt en les maneres de fer. Primer jo, i a tu que et donguin pel sac. O passes pel tub, o reps.

- On van? ens diu el Danny de Vito segurata que hi ha abans dels ascensors.
- Bon dia, venim a veure el senyor tal. A la setena planta.
- Ummmmmmm, tic tac tic tac. Si, planta 7.

Ens reunim amb el senyor tal, que ja ens esperava i ens fa passar a una sala.

- Anem a veure que teniu. A mi em fa falta això, això, això, aquest paper i això, segellat pels de la planta baixa per veure que ja s'ha entrat a l'ajuntament.
- Molt bé, doncs ara anem a baix a demanar-ho.
- Primer pareu a la quarta i que us ho validin abans d'anar a baix.
- Ah, molt bé, gràcies.

Només per això ja es nota que el senyor tal és una bona persona i pensa en el client. - Hola, venim de la setena i el senyor tal ens diu que ens mireu el que tenim abans de presentar el 902.

- Aaaaa veeeureeeee. El paper aquest, aquest,........si està tot. Ai mira, que us ho miri ell que és qui se n'ocupa.
- Hola el senyor tal ens ha dit que .....
- Això, això... NO. Falta el resum de....
- Però li hem donat al senyor tal.
- Doncs ho necessitem nosaltres.
- Doncs tornem a la setena.
- Hola, que hi ha el senyor tal?
- El senyor taaaaaaaaaaaal? No, no, no, no, no. Ja ha marxat a fer inspeccions.
- I no el pots trucar sisplau. És que el de la quarta ens ha dit que necessita un paper que té ell.
- Peeeeerò jo no tinc el mòbil?
- I algun dels seus companys no el tindrà?
- Escoolta però és que és igual, que ja t'he dit que ha marxat.
- Però potser encara està per baix.
- A baix, que vaaaaa. Ja deu ser fora, segur.
- Pots trucar-lo sisplau?
- A veure si trobo el telèfon.

Després de fer veure que buscava el telèfon per una zona que no és on s'asseu ni el senyor tal ni els companys, decideix anar al departament correcte.

- Escolteeeeeeu. Algú té el telèfon del tal? Però quin és el primer o el segon? Provaré primer aquest perquè m'enrecordo que una vegada.......................

Uns tres minuts després surt del departament amb un paper i dos telèfons. Es troba amb una altra persona i es posa a parlar de parides durant un parell de minuts més. Finalment agafa un Góndola i truca.

- Taaaaaal, que tinc aquí els dos nois que han vingut i que diuen que el de la quarta els ha dit....... Molt bé.
- Escolteu, diu que ara ve.
- Gràcies.

Vaig tenir ganes de dir-li de tot per la seva rapidesa, perquè menys mal que ens va donar llargues i més llargues, que si ja ha marxat, que segur que no hi és. Òstia, escolta'm collons i fes el favor de no mirar-me amb els ulls a la meitat, de no parlar cantant i menyspreant, de perdre el temps. Joder.
Perquè clar, abans de trucar, va fer un glop de minut i mig al cafè amb llet. Pallussa.

- Hola tal, ens ha demanat això. Se'n va i torna amb un document.
- Suposo que us fa falta això. Si voleu, us el deixo i feu una còpia.
- Gràcies tal. Ara tornem.

Baixant per l'ascensor decideixo no demanar cap còpia al la PB i vaig directament a una fotocopisteria.

- Bon dia, necessito una còpia d'això.
- Has d'anar a la cantonada a costat de la sabateria.
- Hola, vull una còpia.
- Uy, ahora no puede ser. Sólo tengo una màquina. Si me lo quieres dejar?
- No. Ha de ser ara, ho haig de portar a l'ajuntament. Doncs, em pots dir on hi ha una empresa com aquesta per poder fer-ho?
- Me dicen que si que puede ser ahora.
- Molt bé.

- Hola, venim a presentar aquesta documentació.
- Que us ho han dit, a la quarta?
- Si.
- Això, això, això, aquest,...... Molt bé.

- Saps què, deixa'm preguntar això dels impostos, que vénen a nom de tota la finca i no per separat, a veure com ho hem de pagar, li dic a qui m'acompanya.
- Escolta, això doncs ho pagueu meitat i meitat.
- Ah, val. Doncs ens pots fer un duplicat de l'IBI?
- Allà al costat.

- Hola, volem un duplicat de l'IBI per pagar meitat i meitat.
- Com meitat i meitat?. No no. heu d'anar a la quarta i que us ho expliquin.

- Hola, ens han dit que ens expliqueu com ho hem de fer per pagar l'IBI.
- Doncs heu de fer una instància a la planta baixa i que us congelin els impostos i l'any que ve ho pagueu tot regularitzat.
- Molt bé, gràcies.

Fem la cua i quan ens toca em diuen que la instància en la donen a l'altra banda. L'omplo i torno a fer cua. Ens toca la mateixa noia que ens atén amb un molt sincer i hipòcrita somriure.

- Tot correcte. Guardeu aquesta còpia.
- Ja està tot?
- Si.
- Segur? Que ara no ens embarguin ni res, eh?
- En principi no passarà res.

Hi he entrat a les 9'10 i en surto a les 11'20, tot per entregar tres papers però sense la tranquil·litat esperada. Aquest "en principi" final, m'ha posat la por al cos.

Vull plorar.

No som tan diferents!

Tots som diferents i ens assemblem molt.

Som diferents en característiques físiques i de personalitat. Puntualitat, alçada, responsabilitat, pes, lideratge, color de cabells.... són diferències. Però hi ha tantes, tantes coses que fan que ens assemblem, que tots fem de la mateixa manera, que fins i tot fan riure, perquè no tenen una explicació convincent. Eh, això és el que jo opino, ja sigui diferent o igual a la teva.

Vas en cotxe a sopar amb els amics, a veure a algú, a la platja, on sigui. Quan ja arribes a la zona i comences a buscar lloc per aparcar, Perquè baixes el volum de la música? Què esperes, que una veu celestial et digui Aquí, aquí tens un lloc, o què? Només falta que un focus blanc i potent il·lumini el forat. Pensa-hi, tu també ho fas, segur!
Aniré a l’otorrino que em miri les orelles perquè potser els llocs per aparcar emeten un so que jo de moment no he aconseguit sentir.

Quan plou, perquè caminem més ràpid? Què passa, que esquivarem més gotes, o què? Ah, que no ens n’impactaran tantes? Què vols dir, que aquí cauen cent gotes però un metre més endavant n’hi ha cinquanta? I a més, no us heu fixat que tothom camina amb els espatlles encongides? Deu ser que hi tenim el delco.
- Hola, arribo tard perquè se m’ha mullat el delco?
- Del cotxe?
- No, el meu, el de la clavícula.

Un més i prou.

Quan algú et parla i no entens o sents bé el que et diu, perquè acompanyem aquell típic Quèeeee? mig tancant els ulls alhora que frunzim el front ajuntant les celles i sobretot, fem caure lleugerament el nostre cos endavant? Ah, que deu centímetres més a prop d’ell se senten millor les coses. Això si l’altre no pensa que el vols agredir i se separa uns altres 10cm de tu!

Moltes, moltes coses tots fem de la mateixa manera. Som mimètics. Ens porten un got per la coca-cola i el mirem per si l’hem de netejar nosaltres mateixos. Quan escrivim alguna cosa important, perquè primer netegem amb la mà el paper, que hi traiem, les partícules invisibles de pols?

Tots tenim molts i molts actes reflexes i inconscients que fa que en el fons no siguem tant diferents.

Em poses tres croquetes?

Et juro que no entenc tots aquests comerciants que ni et parlen ni et miren fins que no fa més de cinc minuts que esperes i no emprenyes.

Els mires als ulls, aixeques les celles, una mica el braç, sense acabar de desenganxar-lo del cos, amb el dit índex lleugerament recte. Tot per ser atès. Que dic jo que és l’objectiu principal d’un negoci, no? No ho sé, vaja. Ara tinc dubtes. Penso en dos tipus d’establiments que sovint visito.

Un és més turístic, d’aquests que fan tapes i “montaditos”. D’aquests que quan surts, normalment un diu, Adiós grasiaaaas. I tot d’una comences a sentir, Grasias, grasias, grasias........ Tots els que hi treballen t’acomiaden. Suposo que contents perquè així podran atendre un altre client i seguir fent caixa. Perquè en aquests locals, fins i tot agobia que trenta mil cambrers et preguntin si ja saps que vols prendre.

L’altre és el tradicional de tota la vida, sempre ple, i no serà pel tracte amb el client. Suposo que és una barreja d’establiment famós, amb un cert prestigi, ja sigui perquè és pijet (Mauri) o perquè és de tota la vida (La Bodegueta). El menjar? Bé, correcte, però res com per portar a ningú de compromís.

Al primer d’aquests dos només hi ha una persona relativament amable, la Francina. Dona de mitjana edat, amb memòria visual al cap d’un dia i memòria de consum al cap de quatre. Bon dia, que posem avui, cafè amb llet i croissant? em pregunta mentre ja porta la tassa preparada a la mà. En canvi la Sra de la caixa, la que em mirava malament amb vint euros, aquesta no. Ni memòria ni res. És més, fins abans d’ahir estava convençut que era un robot. Sí, d’aquest que porten a les fires i que fabriquen els japonesos per mostrar-nos els avenços de la ciència. Home, les úniques paraules que li sentia dir eren: U amb noranta-cinc, sis amb tretze, dos amb setanta-cinc, quatre euros. Si no fos un robot, sabria que molta gent hagués afegit un adjectiu als quatre euros com ara justos, clavats, rodons,....

Al segon, a La Bodegueta ni això. Hi treballen unes 10 persones i no n’hi ha cap que parli amablement. A sobre posen mala cara. Quan fa sis dies que hi ets i se t’acut dir, Perdona, em poses tres croquetes? et miren amb una cara de mala òstia, perquè clar, com els he molestat.....

Ara bé, tant el dimarts com avui dijous, he descobert, que potser quan surten a fora deuen tenir vida, perquè saben parlar. Si, si, i frases i tot.

Al Mauri el dimarts hi havia el Manel Fuentes. Jo era darrera d’ell i em moria de ganes de parlar-li. Mirava de trobar el tema que li fos interessant. Ei, Manel, has vist això que diuen del Bruce?. Nyeeehh. Segur que quan arribi a la ràdio ja li ho comentaran. Et felicito, perquè escoltant-te i veient-te al CQC m’ho passo molt bé. Tampoc, massa poc original. Quan ja ho tenia, quan volia fer-li una imitació i ja em veia col·laborant a la ràdio i a la tele, va i s’aixeca per anar a caixa. I llavoooors, la sra caixera va dir una frase.
Primer vaig pensar que l’havien reprogramat, però no, perquè va parlar del seu fill, i és clar un robot no entén de sentiments. Manel, tens representant?, quina pregunta més estúpida vaig pensar, claaaaar que té representant. Si, en tinc un i molt bo. Molt bé Manel, clar, contundent, un cop de porta que no deixa opció a res mes. La dona va seguir parlant mentre en Fuentes tenia la mirada fixada a terra, va signar el paper de la Visa i va marxar dient un sec però amable Adéeeu.

I avui, quan he entrat en l’altre hi ja feia els cinc minutets que esperava assegut a la barra, ha entrat el Lluís Soler, l’actor. I un altre, cop el mateix, no hi ha res com ser famós. Pobres, deuen tenir la realitat molt desvirtuada. La Lourdes, l’única noia que hi treballa i que sempre està a la barra, també parla. (No no, no us penseu que m’ho hagi dit ella, no. Un, que es fixa en tot i vaig sentir com la cridaven un dia) Posem una canya mentre esperes? I això que l’actor estava d’esquenes a la barra i havia arribat molt més tard que jo. Què fort. Però clar, suposo que no era plan d’aixecar el braç i dir somicant que jo estava primer. Hagués estat la meva sentència.

Suposo que si fos famós no sabria com és la gent en realitat. Ara em ve al cap aquell tio que té un restaurant i fa esperar el torn a tothom, fins i tot al rei un cop que hi va anar. No sé si és veritat o llegenda, però es veu que si. Quan li van preguntar perquè havia fet esperar al rei va dir que potser el rei no hi aniria mai més i no podia permetre que els seus clients fidels s’emprenyessin.

Saps què, demà potser que em vesteixi de casament i que la meva dona em segueixi amb una càmera de fotos i un micro com si fos un paio super famós, a veure si així canvien les coses.

El món al revés

Al matí, vaig al Mauri (Rambla Catalunya / Provença, a Barcelona) i esmorzo un cafè amb llet i un croissant: 1,95. Ara fa molts dies que hi vaig. Sempre pago amb monedes. Màxim un de cinc. Davant meu per pagar hi ha un senyor. Jo ja tinc preparats 20 euros. Avui no tinc res més petit. La Sra caixera, antipàtica com ella sola (sembla que li faci ràbia que hi anem) em mira molt malament. Segur que ha pensat allò de “no tens sueltu?”. O potser allò irònic de “no tens un bitllet més gran?”.

Com és que ens trobem amb tants cambrers antipàtics. Antipàtics no, jo diria mal professionals. Un bon professional ha d’estar per damunt d’aquestes coses. Si no t’agrada fer de cambrer, doncs busca una altra cosa. I mentre no la trobis, com que estàs de cara al públic, has de ser educat i correcte. No vull que siguem amics, no. Però no em parlis ni em tractis com si fos.... jo què sé, una merda?

Total, que el Sr del davant està buscant els diners per pagar 5 euros i pico, quan va i treu un bitllet de 100, si si, dels verds. Ceeeeent euros. Gràcies Sr. Moltes gràcies. En deu segons he passat d’un cantó a un altre.

Perquè quasi sempre els botiguers es queixen de què no tenen canvi?

Per la tarda, tornava a casa en tren i al pis de dalt comença el recorregut un ionqui demanant peles i mostrant una estampeta (per allò d’encongir el cor. Pocs coneixements perquè avui dia hi ha menys gent practicant). El tio comença a parar-se en cada compartiment de quatre on soc jo i de sis a la meva dreta, escull una víctima i comença l’atac psicològic. Es posa davant i comença a parlar. No sé que diu però veig l’actuació. Una senyora el mira i li diu que no. Ell insisteix i li torna a negar l’ajuda. S’ha de dir que és normal perquè tots sabem que és ionqui i s’ho gastarà no en menjar precisament. Porta dins una bossa de plàstic un cartró de vi.

Següent bloc de sis. Comença a parlar amb 4 marroquins. Ells fan cara de sorpresos. Que no veus que ells també voldrien tenir més ingressos. No et donaran res, pòtol. Llavors veu un senyor que l’esquiva amb la mirada. Se li planta davant i comença a perseguir-lo visualment. Gira el cap a la dreta, ell també. El baixa, ell s’ajup per mirar-lo. Bastant còmic tot plegat. Els que ha anat deixant enrere van somrient.

Arriba a costat meu. Jo em faig l’adormit. Avui ja he col·laborat amb una persona que demanava calers. N’he donat a un noi de León que fa 12 anys que està aquí i que toca la guitarra al carrer perquè no li surten prou bolos al mes, i que juntament amb les classes que dóna, no en té prou per no arribar ofegat a final de mes. Ha estat una conversa interessant que he tingut després de dinar i mentre l’escoltava assegut en un banc de la rambla Catalunya.

El ionqui, em mira, pensa que dormo i s’asseu a la meva dreta a l’altre seient que dóna al passadís davant una noia jove. La noia, pressionada per la situació, comença a buscar monedes. Té un bitllet i mig euro. Li dóna el mig euro. El ionqui li diu “no tienes nada más?” . Ella amb cara de pena respòn: “es que solo tengo un billete”. I el ionqui li contesta mentre es posa la mà a la butxaca: “no pasa nada, tengo cambio”.

Sabem que és ionqui i que no és botiguer.

Anar enrere

Jo vull que les meves filles siguin estranyes, una espècie en extinció, unes nenes de museu, que puguin guanyar-se la vida explicant perquè fan el que fan, que puguin dir que el que fan, en l’època dels seus avis era el normal.

El pare d’una amiga meva de Madrid (que no té cap interès per la moda ni per arreglar-se ni per anar a la perruqueria a tenyir-se els cabells blancs que li surten ni per maquillar-se, ni per tot el que ella anomena “tonterias y gilipolleces” malgrat que irònicament les seves inicials són les mateixes que les de dissenyador Yves Saint Laurent) porta sabates amb mitjons blancs. Sempre que ho hem comentat m’ha dit que ell tota la vida ho ha fet així i que ja no canviarà, “porque ponerse los calcetines blancos es lo normal”.

Hi ha fets com aquest que no afecten a les persones, que no passa res si “el jefe” (com li diuen carinyosament a son pare) porta mitjons blancs. De fet si penses en els turistes que es passegen per aquí, el denominador comú podria ser que es posen vermells com gambes de Palamós i els mitjons amb sabatilles.

No passa res. T’agradarà més o menys, però mal fet no ho està. Diria que és una cosa normal. Però, n’hi ha d’altres que a mida que passa el temps han canviat molt i han passat de ser coses normals a ser coses estranyes. I això implica que els que les seguim fent i posant en pràctica hem passat de ser persones normals a ser gent curiosa, en vies d’extinció.

Coses que segueixo fent i que em fan sentir estrany doncs cada cop és menys normal:

- Llenço els papers a la paperera. Si les meves filles ho fan, els dic que està malament. A la vegada sents queixar-se a tothom que el poble està molt brut i que l’ajuntament hauria de posar mesures per netejar més. Potser si no fóssim uns putos guarros...
-Bon dia! Cada cop que entro en un ascensor, en un establiment, en un edifici, dic bon dia. Sovint la resposta és un silenci. A mi no m’importa. Jo seguiré dient bon dia.
-Abans d’entrar, s’ha de deixar sortir. Quan agafo el tren, sempre hi ha algú que es posa mooolt nerviós per pujar-hi. Té molta por de no tenir lloc i per això arrasa amb el que troba pel mig, que com no, són altres persones que baixen.
-Pas de vianants. Quan condueixo, em paro al pas de vianants, encara que el de darrera piti sempre. Sovint també quan condueixo per una via principal deixo passar el primer cotxe que em trobo que hi vol entrar. No heu estat mai a punt d’entrar i veus que el cotxe que et podria deixar passar accelera?

Tot i tenir-ne només trenta-cinc crec que abans es vivia millor. Ara la gent està plena de tonteries. Es perd el temps en parides, es malbarata energia en coses que no són importants...
Necessitem que les coses tornin a la normalitat, però la de veritat, no la d’ara. La gent ha de ser més neta, ha de tenir més paciència, ha de ser més educada. I ser més educat passar per l’educació que has rebut.

Nosaltres, els de la meva quinta podem fer alguna cosa amb els petits i educar-los sobre els valors que hem rebut. Diuen que el positiu és anar endavant.

Tal i com està la societat avui dia, el més positiu seria tornar enrere.

Amics

La paraula amic és massa important com per fer-la servir tan alegrement. Pensa quants amics tens. No coneguts, no, amics. I pensa que amic potser no és amb qui marxes de viatge, o amb qui fas esport, o amb qui sopes cada setmana.

Quan li parles a algú que coneixes una persona que treballa a la Generalitat, sovint diem: tinc un amic que treballa a.... I potser el coneixes d’haver coincidit amb ell quan éreu joves tres o quatre cops a la platja amb tots els teus amics. És més, ho saps de rebot perquè potser des de llavors que no el veus. Només per això ja és amic teu? Què passa, que no queda bé dir tinc un conegut? La cançó era molt “pegadissa” però allò de “los amigos de mis amigos son mis amigos” és mentida. Tots tenim exemples.

Parlo des de la perspectiva masculina. Perquè les amigues, entre elles, s’han fet mal, han plorat, s’han barallat, s’han perdonat, s’han felicitat l’aniversari, s’han dit el nom del porc, no s’han passat el xicot. Aquestes són algunes de les coses que han d’haver passat perquè una sigui realment amiga de l’altra.

Nosaltres no. Jo mai m’he barallat amb els meus amics, i per tant no ens hem perdonat. No ens hem fet mal. Si no ens ha agradat alguna cosa, ho hem dit al mig d’un sopar per tal que tots fotessin cullerada amb l’objectiu de destrossar-lo entre rialles, acudits i vexacions. Eh! I tots tan contents i feliços. A més tots hem rebut. I mai ens hem emprenyat.

A més, quan un partia peres amb una noia, l’objectiu era aconseguir que s’emboliqués amb el teu amic. No ens feia res. És més, ens feia gràcia. Molava. Recordo una noia de la meva classe de la Universitat d’inicials Currículum Vitae , amb la que vaig acabar una de les relacions que ens unia (en teníem vàries: érem companys, érem amics,...) . Per convèncer un amic meu d’inicials Procter & Gamble perquè vingués a una festa a Barcelona, i això que ell no sortia del ghetto de Castelldefels, li vaig dir que si m’acompanyava, segur que es lligaria la cv. Va venir i es van lligar unes hores. I tan amics. Et diria que més fins i tot.

Ara, la manera que tinc per saber si un és amic meu o no, és quan em trobo amb algú amb el que vaig tenir molta relació, però que ara feia anys que no ens vèiem. Si no saps què dir, és que no és amic teu. Si sembla que fa 10 dies que no sabeu res l’un de l’altre, i la conversa és fluida, rieu i gesticuleu, el pots considerar amic teu.

Per la vida que portem, no ens veiem ni cada setmana, ni cada mes, ni cada trimestre. Però quan ens veiem, tot segueix igual. Ens posem al corrent dels esdeveniments, però res forçat. Tal i com està el món avui dia, no sabeu l’ il·lusió que em fa saber que encara mantinc el gruix dels meus amics de tota la vida, els del cole. Sento que d’aquesta manera les meves arrels encara estan vives. Que n’he afegit de noves com un excompany de feina, només un, o com uns pares de la guarderia, però que la base la tinc ferma.

Per això no em preocupa no saber res durant temps del meu amics planetaris qm, jm, pg i els satèl·lits rr, xp, sg.

A veure si ens veiem aviat, òstia!

Trenta-cinc

Avui fa 35 anys que vaig néixer.

El meu aniversari no m'ha fet mai molta il·lusió. Si fos una noia segurament si perquè en general a les noies els en fa més. Se senten especials, s'arreglen, gaudeixen dels mails que reben, de les constants trucades... Jo no. I no em sento diferent. De fet sempre he raonat que hauria de ser un dia especial pels meus pares. A mi em fa molta il·lusió l'aniversari de les nenes. Jo vaig decidir tenir fills però jo sol no vaig decidir néixer.

No recordo l'aniversari més especial que he tingut. Tots han estat similars, per etapes i èpoques. De petit recordo tota la família a casa meva, a l'àtic, celebrant-ho amb un pastís immens de maduixes i nata. Un dels primers regals va ser un despertador que em va portar la tieta Montse. Me'l va donar al rebedor, que separava la zona del menjador, cuina i lavabo, de la zona de les habitacions.

Aquest rebedor ens va fer molta por durant una setmana. La veïna del davant es va morir de càncer de mama i sa mare, que vivia amb ells va estar plorant i cridant molt. A mon germà i a mi ens feia una por passar per allà, que passàvem corrents. Com si hi hagués un monstre!

Ja de més gran, la il·lusió era sortir amb els amics, tot i que la nit que ho celebràvem era igual que les anteriors o posteriors. Fèiem un bàsquet el dissabte al matí, sopàvem i anàvem al Marina. Després jo cap a casa i ells a la discoteca. Només canviava una cosa. Aquest dia, tenia l'absurda esperança que la nit fos diferent gràcies a l'entendriment d'alguna de les noies del grup.

El d'aquest any, aquest trenta-cinc el recordaré per la tristesa que m'acompanya fa mesos. No tinc tantes ganes de riure, de fer bromes, de festa. Molts factors hi ha ajudat. Suposo que ser moderat, no agressiu, empàtic, el tenir paciència en situacions diferents i violentes, fa que et ressenteixis per una altra banda.

I ara tinc el sentit de l'humor i l'alegria ressentits. No ho he perdut, només estic en hores baixes. Puntualment hi ha hagut coses i situacions que em fan il·luminar el cor, l'ànima i conseqüentment la cara.

Espero tornar a ser el d'abans, així no em reconec. Vull estar alegre, bromista, animador. Per això necessito que tot torni a la normalitat amb la que sempre he viscut, la meva normalitat i estabilitat. Amb variacions, si, però no innecessàries ni dràstiques. Sense excessos ni incoherències. Amb sentit comú.

Però tot sol no podré assolir-ho.

Drogues

Veient que un paio de 32 anys no sap escriure, pensava que de conceptes de màrqueting no en sap. Però m'equivoco. En sap molt. Sort que ja no els podrà posar en pràctica perquè espero que estigui molt de temps a la garjola.

Marcos, Marcos!! El màrqueting s'ha de saber usar. Està molt bé que pengis cartells per donar-te a conèixer. Està molt bé que indiquis clarament com i on trobar-te. Està molt bé que facilitis la feina als potencials compradors. De veritat, està molt bé. Un molt bon cas pràctic sobretot si els ho poses tant fàcil als Mossos perquè t'enxampin.

Llàstima que el producte que vens (o venies) és il·lícit, la droga.

De drogues sempre n'hi ha hagut. Abans no hi havia tanta informació, cert. També qui en consumia era habitualment un quinqui, algú de mala raça, gent perillosa. Quan jo començava a sortir per la nit, els meus amics mai fumaven porros. Després una mica i al final molt. Alguns em consta que han anat més enllà. Sovint ha estat gent transgressora, els més atrevits, els que més han begut.

Tinc la teoria de què si no fumes, fer el pas als porros és més difícil. Suposo. Si no ets dels que el cap de setmana té l'únic objectiu d'anar taja, molt taja, també és més difícil. En el jovent, fumar cigarretes porta a fumar porros que porta a provar algun cop una ratlleta, que com controlen en proven dues. Fins que es descontrolen.

Quan em deixaven sortir i em deien a les 10 a casa, quan saludava ma mare i li feia un petó, ella me'l feia alhora que m'ensumava. Una tècnica complicada de fer. Proveu-ho. Requereix pràctica i concentració.

-Que has fumat?
- No.
- Doncs fas pudor a fum!
- Mamaaaaaaa, a les discoteques no tiren Eau de Rochas, sapsssssss?

Ara que quan algun dia victoriós ensumava perfum em preguntava que amb qui havia estat. Es tranquil·litzava quan li deia que havia estat gratis.

Ara que soc pare, penso com estarà el món cap al 2017. Com haurà evolucionat tot? On haurem anat a parar? Què s'ha de fer, què s'ha de dir per ensenyar als teus fills que no val la pena ni provar-les? On està la línia que separa el ser un pare pesat de contraproduents resultats, amb la d'educar? Com es fa? Suposo que amb el sentit comú no n'hi ha prou. Com es controlen les amistats sense caure en primeres impressions? Fins on ha d'arribar la llibertat que han de tenir les meves filles?

Molt difícil, molt.

Mai he fumat, mai m'he drogat tot i tenir a gent davant meu, al mateix sopar consumint-ne. Sempre he dit que no. Sempre m'he mantingut ferm. No he dubtat mai. Mai de la vida. I no crec que hagi viscut menys que ningú ni que m'hagi perdut res. He viscut diferent i he trobat altres coses.

Espero fer-ho igual de bé que mons pares.

Una flor

Hola, buenas tardes. Perdone que les moleste pero creo que es mejor pedir que robar. A ver si pudieran ayudarme con un durito, diez pesetas, 25 pesetas o cien pesetitas.

Un dia rere l’altre aquest drogoaddicte ens feia sentir aquesta cantarella al tren. I jo mai li vaig donar diners. Als tipus com aquest, la majoria joves, no els dono mai res. Si m’asseguren que amb la meva aportació monetària, compren droga, moren per sobredosi i finalment es queden tranquils ells i les seves extorsionades famílies, potser els dono 10 euros.

Ara és molt difícil trobar algú al tren que demana, però abans era un no parar. Durant una època n’hi havia tres de fixes que tots coneixíem i que vam poder anar observant durant el curs la seva individual i progressiva degradació.
Hi havia hagut situacions còmiques. De vegades es posaven un a la dreta del vagó i l’altre a l’esquerra, feien el discurs (algun avui en dia tindria la categoria de monòleg) i caminaven amb l’esperança de trobar-se a alguna persona gran i molt catòlica que quasi sempre li donava una moneda.

Amb l’arribada dels trens de dos pisos tot va millorar, ja que llavors no en teníem mai dos alhora. Es veu que s’ho tenien parlat. Un començava pel vagó capdavanter i sempre pel pis de dalt i l’altre ho feia pel darrer i pel pis inferior. Home, una gran alegria que treballessin en equip! Tu saps els mals de cap que estalviaven als catòlics! No haver de decidir quan coincidien a qui li donaven una moneda. Això havia de ser un gran “aliviu”.

Sempre he valorat els que es veu que van nets, que fan alguna cosa de profit, vaja, que no són ionquis. N’hi havia que recitaven poesia, que cantaven, els clàssics músics i fins i tot n’hi va haver un que un dia al metro va posar entre les barres verticals que serveixen per agafar-te, una cortina negra lligada amb un “vencro” (que diria aquell, i que també mereix un capítol sencer), i es va posar a fer putxinel·lis. Aquests sempre rebran la meva ajuda. Sempre.

Jo estava un divendres a la nit, de fa 15 anys més o menys, a La Burla, bar on anàvem bàsicament a jugar al durito, al último,... (aquests jocs sempre han estat castellans). Érem tota la nostra colla de nois excepte el futbolista, les noies que solien sortir de festa amb nosaltres, totes elles més joves, allà, cridant, bevent, rient, passant-nos-ho de puta mare, el bar a tope de gent, no hi cabia ningú, quant veig un pakistaní que entra amb un ram de flors.

Mira a tothom, fa una ullada amb el cap a veure si algú el mira i com que creu que ningú l’ha vist, fa un gest amb la cara tota trista mentre encongeix les espatlles i segur, segur que va pensar alguna cosa com Què collons faig aquí!

Però jo sí que el vaig veure i quan se n’anava el vaig cridar amb un psssst. Es va girar molt a poc a poc amb uns ulls oberts alegres i grans buscant esbrinar si el pssst era per a ell. Vaig pensar que amb la música tan alta no em sentiria i quan em va localitzar li vaig fer des de la distància el gest amb els dit de Quant val?. Ell, que ja sabia que li preguntava només el preu d’una flor, va posar de cop una cara poruca i va alçar la mà tota oberta indicant el cinc.

Cinc-centes peles una flor que no és ni una rosa! I de fa 15 anys! Jo amb això podia sopar un plat, beguda i tallat.

Vaig treure una moneda daurada i li vaig donar. No vam parlar, tot ho vam dir amb gestos i mirades. Caminava marxa enrere mentre anava dient que si amb el cap fins que va desaparèixer entre la gent. No cal dir que tota la colla, ells, i elles més encara, em miraven sorpresos perquè volien saber quina era l’escollida, a quina d’elles li manifestava el meu amor, ni que fos per una nit.

És per a mi Davit? A qui li donaràs? Que t’agrada alguna de nosaltres? No ho sabíem! Digues per qui és?

Segur que la resposta donada va provocar que no tingués cap “afer” amb cap d’elles. Fins que un dia vaig actuar sobre la reina, la miss del grup. Aquell incident em va obrir el camí de tres històries.

No sé si ma mare recorda que un dissabte es va trobar una flor al marbre de la cuina.

Gent gran

- Renoi, que gras estàs! Que en feia de temps que no et veia! Si que vius bé, no?

- Jo també estic content de veure-la. Marxo que faig tard, eh? Adéu.

He cregut millor ser educat i quedar bé que no pas fer com la Teresina, que ha dit el que pensa. Tant és si em senta malament o no. Total, deia la veritat oi?, perquè m'hauria de molestar!

L'altra opció hagués estat dir-li la veritat de manera sincera i defensiva.

- Jo també feia molt de temps que no et veia i amb lo fotuda que estàs, d'aquí a poc no podràs sortir al carrer perquè l'hauràs palmat!

No tothom però en general els anys i l'experiència significa tirar pel dret. No hi ha terne mig. Tot tal com raja.

A taula: Nena, això està massa fet i salat. No el facis més aquest plat que no et surt bé.

Al banc: Nooo, si només vull fer una pregunta.

A la farmàcia: Torn, quin torn? Ah, jo no ho sabia. Si només vull unes pastilles!

L'altre dia ma filla petita de 2 anys, en una de les seves demostracions genètiques darrerament característiques, un cop més em va desafiar:

- Home, dóna una patateta a ta germana, que a ella també li agraden.

- NO, va dir amb el cap.

- Mira que si no n'hi dones te les prenc.

Em mira fredament, mira la patateta i arrugant el front, la llença a terra.

- Agafa ara mateix la patata de terra. Què és això de llençar coses a terra, això no es fa. És de nena cotxina!

Ella em seguia mirant fredament, palplantada i immòbil, dient un no temerós amb el cap.

- Vine aquí ara mateix!

Sa mare i sa germana quietes sense dir res, observant l'escena entre la petita i jo.

Comença a venir amb desgana cap a la patateta i quan comença a fer el gest d'ajupir-se....

CRAAAAAAAACK!! Una iaia trepitja la patateta de la discòrdia i casca:

- És igual, que se la mengi un colom.

- Senyora? què fa? És la nena qui ha d'agafar la patata i llençar-la a la paperera. Perquè l'ha trepitjada?

- Ai noi, tampoc n'hi ha per tant!

- Escolti, li estic ensenyant que no es llencen coses a terra. A més, n'ho se perquè es posa enmig d'una conversa entre ma filla i jo.

- A mi no em parlis així, eh. Ets un maleducat!

i olé.

Somni

L'altre dia vaig somiar que era una mica prepotent i pensava que els catalans érem els millors. En el somni estava a punt d'arribar a la feina i mentre pujava Pg de Gràcia amunt, uns japonesos em preguntaven en català sobre la ruta Gaudí. La veritat és que em vaig quedar sorprès de com parlaven de bé el català.

Després més endavant em vaig trobar amb una colla de suecs que havien vingut a veure la final de la Lliga Catalana de bàsquet al Sant Jordi entre L'Hospitalet CB i el Tortosa. Em van preguntar, en català també, si era millor agafar el metro o el bus.

Era un dia estrany perquè al matí havia llegit al diari que al Club Coliseum feien l'estrena mundial d'una pel·lícula de l'Spielberg rodada en català. Jo estava flipant. Perquè durant el seu discurs que va fer pels mitjans de distribució i que va fer en català, va dir que un director que vol triomfar a Catalunya, havia de fer l'estrena just abans de l'entrega dels premis més importants del món del cinema, els Peps, atorgats per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de Catalunya.

L'endemà vaig marxar per feina a Paris i tot i que jo no sabia francès, no vaig tenir cap problema perquè tothom parlava català, amb un accent curiós però. Vaig anar a dinar al Mag Fèlix, una important cadena catalana que es troba per tot el món que fan entrepans, mentre llegia un dels diaris més reconeguts del món, el Temps de Barcelona, on deien que la Borsa de Barcelona havia tingut una davallada important i tots els parquets mundials havien tingut negatives conseqüències.

De tornada, vaig coincidir a l'aeroport de Barcelona amb un grup de turistes que venien a Lloret, famosa ciutat pels casinos i cases d'apostes. Em vam preguntar, en català, que si sabia on estaven els estudis de la tan seguida sèrie policíaca CSI Lloret. Em sabia greu dir-los que tant aquesta com CSI Torroella i CSI Abrera es rodaven als estudis Comarcals, situats a tocar de Martorell.

Em van comentar, que com que els quedava un dia a Barcelona, anirien a fer la ruta de les cases dels famosos que hi havia a la zona Collserola, allà on havien rodat la sèrie aquella d'un noi d'Àger una mica sapastre que anava a casa dels seu tiet advocat. Em sembla que es deia "El Príncep de la Bonanova"

Tot eren símptomes de què tothom s'interessava per les coses que fem aquí, que tothom parlava català, de fet era l'idioma internacional bàsic pels negocis, tothom treballava amb el sistema operatiu dissenyat per un tal Guillem Portes i que havia anomenat Finestra, la música l'escoltaven en un reproductor de la casa Poma,....

Quina sensació tan.... no ho sé, entre agradable de pensar que som els millors però que limitava a molts dels meus amics a evolucionar, a viatjar, a aprendre noves llengües.

Riiiiiiiing. Bon dia, són les 8 i aquestes són les notícies del matí.

Quan vaig arribar a l'estació del tren, em trobo un amic i em diu, mentre apagava la seva Ipod d'Apple i es cordava bé les seves Nike, que estava super cansat perquè el dissabte es va quedar a veure un partit de la final de la NBA, que ahir es va quedar a veure la cerimònia dels Oscars i que si volia anar a dinar amb ell al McDonalds.

Com que és broker, compra al matí el New York Times per veure algunes notícies i em diu que està fins als collons dels americans!!

Això que dius és incongruent!
Perquè ho dius?, em pregunta.

Maneres de fer

Aquest és un curtmetratge que va guanyar un festival l'any 2003 i que encara reflexa un estil de fer de molts homes.

És boníssim. Molt bo.

Genètica incentivada

Ja fa dies que es parla sobre incentivar als pares perquè conciliïn més sovint la vida laboral i familiar. Vaja, que passin més estona amb els fills, no?
Quina pena! Que hi hagi algú que s'hagi de veure incentivat per passar més estona amb els fills és una pena.

A qui trobo que s'ha d'incentivar és a les empreses, als dirigents, per tal que afavoreixin els empleats. Si a l'empresa no hi ha males cares, horaris flexibles, segur que hi haurà empleats que s'hi acolliran.

En aquest sentit jo ja vaig néixer incentivat. Crec que sóc un pare genèticament incentivat. Recordo quan vaig ser pare per primer cop. Fins llavors l'horari a la feina m'era igual perquè no volia arribar ràpid a casa, anava a fer esport.... Però des del dia 23 de setembre del 2002 els meus costums van canviar de cop. Com que sempre he estat puntual a l'entrar, vaig començar a ser puntual en sortir. Inflexible no, només puntual.

És a dir que si puntualment hi ha feina i ens hem de quedar, ens quedem. Però de manera puntual, no per norma. Si l'horari és fins les 18h, doncs a les 18 marxem. Les reunions a les 10:30, no a les 17. L'important és que la feina surti, si no deixes res penjat, cap problema. Aquesta és una primera manera en què els que manen haurien d'actuar i mirar la productivitat. Encara n'hi ha que valoren més les hores que passes al despatx que una altra cosa.

La diferència és que a mi m'incentiva més passar estones amb les meves filles que no pas fer hores extres. Prefereixo anar per feina, no fumar, no badar, no allargar les reunions parlant de coses trivials, però sortir en punt per poder jugar, banyar-les, donar el sopar i portar-les al llit.

Jo vull ser pare de dilluns a diumenge!

- Escolta que cap a les cinc ens asseurem per parlar de....
- D'acord, però a les sis en punt haig de marxar, que tenim hora al pediatre.

I l'altra setmana la nena té xarampió, i l'altra tinc dentista, i l'altra el cotxe al mecànic...

Hi ha qui et diu:

- Que bé que vius eh!, sortint tant puntual a les sis.
- Nooo! Saps què passa? Que la meva filla es veu que necessita jugar amb el seu pare, que sóc jo, per assegurar un bon desenvolupament motriu i emocional. I entre que en soc responsable i em fa il·lusió, o marxo a les sis, o sinó arribo que ja dorm.

Haig de dir que no sempre es pot parlar així i s'ha de ser conscient dels riscos que es prenen.

Per això estic convençut que o aquesta actitud la tens de naixement o aquesta incentivació de la que tan parlen, la faran servir per escaquejar-se de la feina. No pas per passar més estona amb els fills.

Quina sort que he tingut de voler passar molta estona amb les nenes!
Quina sort tenen les nenes! Espero que ho recordin.

He dicho culo

Sabeu aquell que diu Vaya buho!

Els nens són esponges i aprenen i escolten constantment. Hem d'estar sempre alerta. Però sense passar-nos, perquè hi ha coses que les aprendran amb nosaltres encara que moltes d'altres sense.

També és cert que diuen coses, inventen paraules i relacionen més ràpid que nosaltres.

L'altre dia no sé qui va exclamar Òstia puta! Ma filla gran diu:
- Ha dit puta. És com fruta però puta.

Ahir estava al sofà amb les meves filles; jo mirant el telenotícies i elles en fase d'adormir-se. La gran estava estirada i la petita, que estava asseguda a costat meu, tenia les cames a sobre de l'esquena de la gran. Mentrestant anava picant de peus fins que la va fer caure. Llavors la gran diu:

- Ets una caurona.
- Què has dit?, li pregunto.

Imagino que amb una cara de sorprès per la paraula, no m'ho podia creure. Vaig començar a pensar en quin moment havia dit jo o algú altre la paraula cabrona. Com sap ella aplicar-la en aquest context? No puc permetre que insulti la petita. On anirem a parar!

- Digues carinyo, què has dit?
- Que és una caurona, de caure.
- Ah clar, perquè has caigut.......
- Que et pensaves, que havia dit ..auró?

Joder, si també sap el masculí. I d'on ho treuen això? Us prometo que pensava que m'estava vacilant.

- Què has dit?, torno a preguntar amb molta creativitat.
- Tauró, com els dofins del zoo, però tauró.
- Ah si si carinyo.

Escoltar

Ostres les dues! Quina gana que tinc.
Va! Aquí mateix que fa temps que no hi entro. Un senyor està punt de pagar i jo m'assento a la barra de la dreta entre dos estrangers. Un deu ser anglès i l'altre holandès.

- Por favorrrr, no hay scajada de baclau más piquiña?
- Si, li respòn el cambrer.

El noi li acosta el plat. El cambrer el mira sorprès i li diu:
- No quiere? , li pregunta després de no haver-lo escoltat.
- Si, perro más piquiño
- No hay más pequeño. Esto es la tapa sólo.
- Ah!?!

No sé què menjar. Estic dubtant. Alço el cap i trobo quatre cambrers. Tres amb aquella espècie d’americana blanca, digna de creuer i sopar amb el capità, aquella que té botons rodons daurats i lluents i que té galons a les espatlles. L’altre es deu marejar perquè porta una camisa blava llisa. O potser vol dir que és l'encarregat. Em mira i em diu:

- Dígame
- Un entrepà de llom a la planxa, li demano jo en català, com sempre.
- Molt bé. I per beure?
- Una canya.
- Oidoooooo barraaaaa: lomo planchaaaaa

Quina canya que un tio que deu ser de Bangladesh o rodalies, entengui i parli català. Que bé que no hagi presuposat que no m'entendria. Hi ha tanta gent que presuposa coses.

- Escolta, el llom és sense formatge.
- Si si, llom sol ha dit vostè.
- Ho sé, però ho dic perquè sovint me’n posen.
- Això depèn del cambrer
- D’acord d’acord.

Convençut com m’ho ha dit m’he quedat tranquil. Ja era hora que em topés amb un cambrer que m’hagi escoltat bé. Això és el que passa quan no ets estranger (encara que sovint me’n senti) i no demanes “squejada”. T'escolten!

- Oye, te dejo el lomo queso.
Es gira ràpid, mira l'entrepà i exclama:
- Lomoooo quesoo noooooooooooo, lomo solo, so......lo, mentres mira a la barra de davant i fa gestos amb les mans com el director d'orquestra quan fa acabar la peça alhora que va dient que no amb el cap.

Jo somric, els estrangers em miren, torno a somriure, busquem al de blau per veure que em diu. M'ignora, no em vol ni mirar. Potser no vol reconèixer alguna cosa.

En general no escoltem plenament. Ens quedem a la meitat de la conversa. Potser ja sabem el que ens diran? o és desinterès? o perque sovint tallem l'altre acabant la frase? Diuen que als tartamuts els fa molta ràbia que els acabin les frases.

Escoltant-ho tot podem saber-ho tot i llavors podem fer valoracions més correctes, podem entendre a l'altra persona i no fer prejudicis precipitats.

Mòbil

Déu ha volgut que indirectament hagi de conviure amb un tipus de dolor crònic.

Intento que la qualitat de vida de la persona que el pateix sigui el millor possible. També intento amb positivisme i relativisme que tot torni al punt de partida de tota aquesta meravellosa història, ara fa ja 10 anys.

Però sempre hi ha marge per millorar.
En un moment d'avorriment he estat mirant el menú del meu mòbil i he tingut una desagradable sorpresa d'una part però agradable d'una altra. Ahir mentre la meva filla gran parlava amb la meva dona, es veu que va apretar algun botó i la conversa es va gravar fins al final.

I vaig poder escoltar el final de la conversa entra la meva dona i jo. I això és el que no em va agradar. No em vaig agradar ni en el to, ni en el ritme de la conversa, ni en res. Això és el desagradable. Em vaig sentir limitat. I les limitacions són la font de la inspiració. Inspiració que espero m'ajudi a fer-ho millor, de comprendre millor, d'ajudar-la millor i estimar-la més.

No sé si queden amics ni si existeix l’amor,
si tu pots estar amb mi, per parlar de dolor,
si existeix algú que escolti quan qui parla sóc jo
i no sentir- me sol.

Pot ser que la vida et portés fins al Sol,
pot ser que el mal et mani les hores
o que tot el teu riure guanyi la partida al dolor
pot ser que el dolent sigui avui.

Jo vaig fent els meus plans,
vaig sabent qui sóc,
vaig buscant el meu lloc,
vaig guanyant el control

Van jugant amb ta vida
van trencant-te l’amor
van deixant- te tot sol

Neixes i vius tot sol
Neixes i vius tot sol
Neixes i vius tot sol avui

Allò que es pot millorar,
allò que pugui trobar,
allò que em doni l’empenta,
que m’ajudi a imaginar és allà on vull arribar,
ja no vull recordar.

Dóna temps a aquest moment,
que m’ajudi a superar,
que em doni els teus sentiments.

Pot ser que la vida et portés fins al Sol
pot ser que el mal et mani les hores
o que tot el teu riure guanyi la partida al dolor
pot ser que el dolent sigui avui.

Catenària

Quan avui m'acostava a l'estació he vist que passava alguna cosa. Hi havia un munt de gent pel carrer, com esperant que passés la volta ciclista o hi hagués una manifestació. M'he fixat però, que hi havia un nombre desproporcionat de gent àrab. No he pogut evitar pensar coses. Des de que eren ells els que feien la manifestació fins a que com que hi ha tot el judici per l'11M, doncs que potser planejaven fer un atemptat.
Hi havia una mica de mala maror general a l'estació ja que la catenària (tothom ho pronuncia bé però sabem què és?) havia caigut entre Garraf i Gavà. Hi havia autocars per portar a la gent a no sabíem on. Hi havia trens parats que tampoc sabíem cap on anaven. De fet jo he pujat en un tren sense saber si anava cap a Barcelona o cap a Sitges. He tingut sort.

Deia el tema d'atemptats perquè una dona s'ha oblidat un paquet en un seient del tren i tots hem començat a sospitar fins que l'he obert i eren les sabatilles d'una dona que ha aparegut més tard. Però les cares de la gent eren molt i molt curioses. Com de por, indignació, resignació... tota una barreja diferent a l'habitual, suposo que com la que es veia a les andanes.

I llavors, entre tants àrabs, m'he recordat que un dels meus millors amics ho és. I com sempre, s'ha posat en evidència que en el fons, no som racistes, som classistes.

Us presento al Kacem. Artista del grup C gens là!

Un quilo

Llegeixo aquest matí un article al diari Metro en la secció d'economia en la que ens aconsellen no oblidar-nos els cèntims, no despreciar-los. La notícia és la següent:

"Si tenemos un ticket descuento del 10%, siempre será mejor usarlo cuando vayamos a gastar 100 euros(porque nos reducen 10) que 20, ya que sólo obtendríamos una rebaja de dos euros."

Òstia, que burro tot aquest temps! És que no es pot ser estalviador. Jo vinga a gastar sempre els tiquets en imports relativament petits. Jo que pensava que un 10 per cent sempre era un 10 percent.

Un dels primers enigmes que vaig haver de desxifrar quan era petit va ser respondre: Que pesa més, un quilo de ferro o un quilo de palla? Jo sempre he dit, que en principi, pesen igual. Els ho preguntaré al diari Metro no sigui que pesi més el ferro. Ara, que la palla ocupa molt més espai!

Estic fet un embolic.

Absurd

Sempre m'ha agradat l'humor absurd. I aquests són els millors. Faemino y Cansado poden fer una xerrada de 10 minuts sense cap tipus de sentit. Val la pena veure'ls en directe.

Plorar

Un altre exemple d'adaptar-se.
Aquesta imatge és d'una revista per a joves, on en l'apartat de consultori sentimental, han posat un anunci de Kleenex imprès en paper de Kleenex.

Això és bona publicitat, no només un anunci maco per impressionar amb l'imatge. Això comunica de manera molt més efectiva els beneficis del producte. (Clicant la foto es veu perfecte)