Préssec

No sé què m’agrada més, si un préssec o una maduixa! De fet són molt iguals. Quasi idèntics. S’assemblen en tot. En color, textura, l’arbre del què neixen, forma, sabor, síl·labes... Vaja, com un tros de bou o de pollastre, o un tros de lluç o una gamba. Tot és molt similar.

Això suposo que devia pensar un cambrer de la pizzeria que hi havia davant el K-18 fa uns quants anys, tants com quinze. Hi vam anar a sopar tots els amics. El típic sopar de divendres a la nit abans de sortir en què anàvem a un lloc barat on per mil peles sopaves.

- ¿Ya lo sabéis?
- A mi ponme una Prosciutto.
- Jo vull una Atòmica amb beicon
- Jo una Capricciosa sense anxoves
- ....

Realment unes pizzes molt bones. Jo hi vaig anar cada dissabte durant vuit o deu anys amb la meva família i uns amics de mons pares.

- ¿Vais a querer postre?
- Si, yo quiero Contessa.
- Yo Tarta de Santiago.
- Jo vull Profiterols.
- A mi posa’m Préssec amb almívar, vaig demanar jo.

Al cap d'una estona, s’acosta el cambrer i mentre em mira, em diu:

- Oye, que de fresas no me quedan, mentre es fa un silenci i tots els meus amics em miren obrint els ulls com rodes. Penso un moment i decideixo seguir la conversa en castellà.
- Ah, no te quedan fresas. ¿Y melocotón tienes
- Si, en almíbar, muy bueno.
- Vale, pues melocotón en almíbar.

Com que érem amics de l'amo, vaig preguntar discretament d'on era el noi.
No, no acabava d'arribar de Huelva. Era nascut en un poble de l'àrea metropolitana.