Genètica incentivada

Ja fa dies que es parla sobre incentivar als pares perquè conciliïn més sovint la vida laboral i familiar. Vaja, que passin més estona amb els fills, no?
Quina pena! Que hi hagi algú que s'hagi de veure incentivat per passar més estona amb els fills és una pena.

A qui trobo que s'ha d'incentivar és a les empreses, als dirigents, per tal que afavoreixin els empleats. Si a l'empresa no hi ha males cares, horaris flexibles, segur que hi haurà empleats que s'hi acolliran.

En aquest sentit jo ja vaig néixer incentivat. Crec que sóc un pare genèticament incentivat. Recordo quan vaig ser pare per primer cop. Fins llavors l'horari a la feina m'era igual perquè no volia arribar ràpid a casa, anava a fer esport.... Però des del dia 23 de setembre del 2002 els meus costums van canviar de cop. Com que sempre he estat puntual a l'entrar, vaig començar a ser puntual en sortir. Inflexible no, només puntual.

És a dir que si puntualment hi ha feina i ens hem de quedar, ens quedem. Però de manera puntual, no per norma. Si l'horari és fins les 18h, doncs a les 18 marxem. Les reunions a les 10:30, no a les 17. L'important és que la feina surti, si no deixes res penjat, cap problema. Aquesta és una primera manera en què els que manen haurien d'actuar i mirar la productivitat. Encara n'hi ha que valoren més les hores que passes al despatx que una altra cosa.

La diferència és que a mi m'incentiva més passar estones amb les meves filles que no pas fer hores extres. Prefereixo anar per feina, no fumar, no badar, no allargar les reunions parlant de coses trivials, però sortir en punt per poder jugar, banyar-les, donar el sopar i portar-les al llit.

Jo vull ser pare de dilluns a diumenge!

- Escolta que cap a les cinc ens asseurem per parlar de....
- D'acord, però a les sis en punt haig de marxar, que tenim hora al pediatre.

I l'altra setmana la nena té xarampió, i l'altra tinc dentista, i l'altra el cotxe al mecànic...

Hi ha qui et diu:

- Que bé que vius eh!, sortint tant puntual a les sis.
- Nooo! Saps què passa? Que la meva filla es veu que necessita jugar amb el seu pare, que sóc jo, per assegurar un bon desenvolupament motriu i emocional. I entre que en soc responsable i em fa il·lusió, o marxo a les sis, o sinó arribo que ja dorm.

Haig de dir que no sempre es pot parlar així i s'ha de ser conscient dels riscos que es prenen.

Per això estic convençut que o aquesta actitud la tens de naixement o aquesta incentivació de la que tan parlen, la faran servir per escaquejar-se de la feina. No pas per passar més estona amb els fills.

Quina sort que he tingut de voler passar molta estona amb les nenes!
Quina sort tenen les nenes! Espero que ho recordin.