Suposava massa

Diumenge al matí. Quarts de nou. Vaig a buscar el diari i a fer un cafè amb llet, com sempre. Vaig a La Boulangerie on hi ha dues dependentes sud-americanes. Sempre demano un cafè amb llet i una ensaïmada per emportar, per la Cristina, que li agraden molt.

Són una mica antipàtiques les noies. Potser perquè els parlo en català, imagino. Entra un senyor amb ulleres de sol, barret de palla, sabates de reixa…. D’uns 75 anys i castellà, castellà. És més, espanyolíssim.

- PONME UN CORTAO
- No me grite por favor que ya le oigo
- NO ME GRITE NO ME GRITE!!!!. CALLATE LA BOCA NO SEA QUE TE ENTRE DOLOR EN LA GARGANTA.

Jo estava a costat, vaig demanar el de sempre, en català, i el senyor em va mirar de dalt a baix, estranyat.
Quan acaba, va cap a l’entrada per pagar i demanar una barra de pa.

- QUEDATE AHI QUIETA QUE QUIERO PAN. PONME ESE DE AHI. NO COÑO, ESE NO, EL OTRO MAS BLANCO.

Molt maleducat. Gruller. Una de les noies, la més encarregada li va dir educadament que era la última vegada que els demanava res cridant i faltant al respecte. Que la propera vegada no li servirien res.

L’home es va indignar i va seguir cridant. Jo ja estava nerviós i veia que havia de fer alguna cosa. Vaig aixecar el braç i li vaig dir:

- Escolti, tranquil eh, tranquil, mentre li feia amb el braç el gest de calmar-se.
- PERO SI YO NO....
- Tranquil li he dit, m’ha sentit, tranquil·litzi’s sisplau.

L’home va marxar. Jo estava convençut que les dues dependentes em donarien les gràcies, que parlaríem breument sobre el senyor. Res, pensava en una conversa que anés més enllà de demanar cafè i dir Em cobres?

Però no, no em van dir res. Res de res. Em va estranyar de veritat.

Un senyor mal educat que tracta fatal als immigrants, que pensa que estan allà per servir “a los del país”, que no cap mena de respecte. Estic segur que també deu tractar així als que parlen català.

Pensava que comentant-los tot això potser haguessin entès perquè sempre parlo en català, que ho faig primer perquè és el meu idioma i segon per ajudar-los a sentir-lo, perquè mica en mica estiguin més segurs de si mateixos i en definitiva més integrats.

Amb mi em va anar molt bé quan tothom em parlava en anglès a Estats Units, fins i tot els mexicans. Clar, que jo tenia clar que volia aprendre’l bé i per això els vaig obligar a fer-ho.

No vaig ser tan còmode com són fan la majoria d’immigrants castellanoparlants.