El món al revés

Al matí, vaig al Mauri (Rambla Catalunya / Provença, a Barcelona) i esmorzo un cafè amb llet i un croissant: 1,95. Ara fa molts dies que hi vaig. Sempre pago amb monedes. Màxim un de cinc. Davant meu per pagar hi ha un senyor. Jo ja tinc preparats 20 euros. Avui no tinc res més petit. La Sra caixera, antipàtica com ella sola (sembla que li faci ràbia que hi anem) em mira molt malament. Segur que ha pensat allò de “no tens sueltu?”. O potser allò irònic de “no tens un bitllet més gran?”.

Com és que ens trobem amb tants cambrers antipàtics. Antipàtics no, jo diria mal professionals. Un bon professional ha d’estar per damunt d’aquestes coses. Si no t’agrada fer de cambrer, doncs busca una altra cosa. I mentre no la trobis, com que estàs de cara al públic, has de ser educat i correcte. No vull que siguem amics, no. Però no em parlis ni em tractis com si fos.... jo què sé, una merda?

Total, que el Sr del davant està buscant els diners per pagar 5 euros i pico, quan va i treu un bitllet de 100, si si, dels verds. Ceeeeent euros. Gràcies Sr. Moltes gràcies. En deu segons he passat d’un cantó a un altre.

Perquè quasi sempre els botiguers es queixen de què no tenen canvi?

Per la tarda, tornava a casa en tren i al pis de dalt comença el recorregut un ionqui demanant peles i mostrant una estampeta (per allò d’encongir el cor. Pocs coneixements perquè avui dia hi ha menys gent practicant). El tio comença a parar-se en cada compartiment de quatre on soc jo i de sis a la meva dreta, escull una víctima i comença l’atac psicològic. Es posa davant i comença a parlar. No sé que diu però veig l’actuació. Una senyora el mira i li diu que no. Ell insisteix i li torna a negar l’ajuda. S’ha de dir que és normal perquè tots sabem que és ionqui i s’ho gastarà no en menjar precisament. Porta dins una bossa de plàstic un cartró de vi.

Següent bloc de sis. Comença a parlar amb 4 marroquins. Ells fan cara de sorpresos. Que no veus que ells també voldrien tenir més ingressos. No et donaran res, pòtol. Llavors veu un senyor que l’esquiva amb la mirada. Se li planta davant i comença a perseguir-lo visualment. Gira el cap a la dreta, ell també. El baixa, ell s’ajup per mirar-lo. Bastant còmic tot plegat. Els que ha anat deixant enrere van somrient.

Arriba a costat meu. Jo em faig l’adormit. Avui ja he col·laborat amb una persona que demanava calers. N’he donat a un noi de León que fa 12 anys que està aquí i que toca la guitarra al carrer perquè no li surten prou bolos al mes, i que juntament amb les classes que dóna, no en té prou per no arribar ofegat a final de mes. Ha estat una conversa interessant que he tingut després de dinar i mentre l’escoltava assegut en un banc de la rambla Catalunya.

El ionqui, em mira, pensa que dormo i s’asseu a la meva dreta a l’altre seient que dóna al passadís davant una noia jove. La noia, pressionada per la situació, comença a buscar monedes. Té un bitllet i mig euro. Li dóna el mig euro. El ionqui li diu “no tienes nada más?” . Ella amb cara de pena respòn: “es que solo tengo un billete”. I el ionqui li contesta mentre es posa la mà a la butxaca: “no pasa nada, tengo cambio”.

Sabem que és ionqui i que no és botiguer.