Em poses tres croquetes?

Et juro que no entenc tots aquests comerciants que ni et parlen ni et miren fins que no fa més de cinc minuts que esperes i no emprenyes.

Els mires als ulls, aixeques les celles, una mica el braç, sense acabar de desenganxar-lo del cos, amb el dit índex lleugerament recte. Tot per ser atès. Que dic jo que és l’objectiu principal d’un negoci, no? No ho sé, vaja. Ara tinc dubtes. Penso en dos tipus d’establiments que sovint visito.

Un és més turístic, d’aquests que fan tapes i “montaditos”. D’aquests que quan surts, normalment un diu, Adiós grasiaaaas. I tot d’una comences a sentir, Grasias, grasias, grasias........ Tots els que hi treballen t’acomiaden. Suposo que contents perquè així podran atendre un altre client i seguir fent caixa. Perquè en aquests locals, fins i tot agobia que trenta mil cambrers et preguntin si ja saps que vols prendre.

L’altre és el tradicional de tota la vida, sempre ple, i no serà pel tracte amb el client. Suposo que és una barreja d’establiment famós, amb un cert prestigi, ja sigui perquè és pijet (Mauri) o perquè és de tota la vida (La Bodegueta). El menjar? Bé, correcte, però res com per portar a ningú de compromís.

Al primer d’aquests dos només hi ha una persona relativament amable, la Francina. Dona de mitjana edat, amb memòria visual al cap d’un dia i memòria de consum al cap de quatre. Bon dia, que posem avui, cafè amb llet i croissant? em pregunta mentre ja porta la tassa preparada a la mà. En canvi la Sra de la caixa, la que em mirava malament amb vint euros, aquesta no. Ni memòria ni res. És més, fins abans d’ahir estava convençut que era un robot. Sí, d’aquest que porten a les fires i que fabriquen els japonesos per mostrar-nos els avenços de la ciència. Home, les úniques paraules que li sentia dir eren: U amb noranta-cinc, sis amb tretze, dos amb setanta-cinc, quatre euros. Si no fos un robot, sabria que molta gent hagués afegit un adjectiu als quatre euros com ara justos, clavats, rodons,....

Al segon, a La Bodegueta ni això. Hi treballen unes 10 persones i no n’hi ha cap que parli amablement. A sobre posen mala cara. Quan fa sis dies que hi ets i se t’acut dir, Perdona, em poses tres croquetes? et miren amb una cara de mala òstia, perquè clar, com els he molestat.....

Ara bé, tant el dimarts com avui dijous, he descobert, que potser quan surten a fora deuen tenir vida, perquè saben parlar. Si, si, i frases i tot.

Al Mauri el dimarts hi havia el Manel Fuentes. Jo era darrera d’ell i em moria de ganes de parlar-li. Mirava de trobar el tema que li fos interessant. Ei, Manel, has vist això que diuen del Bruce?. Nyeeehh. Segur que quan arribi a la ràdio ja li ho comentaran. Et felicito, perquè escoltant-te i veient-te al CQC m’ho passo molt bé. Tampoc, massa poc original. Quan ja ho tenia, quan volia fer-li una imitació i ja em veia col·laborant a la ràdio i a la tele, va i s’aixeca per anar a caixa. I llavoooors, la sra caixera va dir una frase.
Primer vaig pensar que l’havien reprogramat, però no, perquè va parlar del seu fill, i és clar un robot no entén de sentiments. Manel, tens representant?, quina pregunta més estúpida vaig pensar, claaaaar que té representant. Si, en tinc un i molt bo. Molt bé Manel, clar, contundent, un cop de porta que no deixa opció a res mes. La dona va seguir parlant mentre en Fuentes tenia la mirada fixada a terra, va signar el paper de la Visa i va marxar dient un sec però amable Adéeeu.

I avui, quan he entrat en l’altre hi ja feia els cinc minutets que esperava assegut a la barra, ha entrat el Lluís Soler, l’actor. I un altre, cop el mateix, no hi ha res com ser famós. Pobres, deuen tenir la realitat molt desvirtuada. La Lourdes, l’única noia que hi treballa i que sempre està a la barra, també parla. (No no, no us penseu que m’ho hagi dit ella, no. Un, que es fixa en tot i vaig sentir com la cridaven un dia) Posem una canya mentre esperes? I això que l’actor estava d’esquenes a la barra i havia arribat molt més tard que jo. Què fort. Però clar, suposo que no era plan d’aixecar el braç i dir somicant que jo estava primer. Hagués estat la meva sentència.

Suposo que si fos famós no sabria com és la gent en realitat. Ara em ve al cap aquell tio que té un restaurant i fa esperar el torn a tothom, fins i tot al rei un cop que hi va anar. No sé si és veritat o llegenda, però es veu que si. Quan li van preguntar perquè havia fet esperar al rei va dir que potser el rei no hi aniria mai més i no podia permetre que els seus clients fidels s’emprenyessin.

Saps què, demà potser que em vesteixi de casament i que la meva dona em segueixi amb una càmera de fotos i un micro com si fos un paio super famós, a veure si així canvien les coses.