Una flor

Hola, buenas tardes. Perdone que les moleste pero creo que es mejor pedir que robar. A ver si pudieran ayudarme con un durito, diez pesetas, 25 pesetas o cien pesetitas.

Un dia rere l’altre aquest drogoaddicte ens feia sentir aquesta cantarella al tren. I jo mai li vaig donar diners. Als tipus com aquest, la majoria joves, no els dono mai res. Si m’asseguren que amb la meva aportació monetària, compren droga, moren per sobredosi i finalment es queden tranquils ells i les seves extorsionades famílies, potser els dono 10 euros.

Ara és molt difícil trobar algú al tren que demana, però abans era un no parar. Durant una època n’hi havia tres de fixes que tots coneixíem i que vam poder anar observant durant el curs la seva individual i progressiva degradació.
Hi havia hagut situacions còmiques. De vegades es posaven un a la dreta del vagó i l’altre a l’esquerra, feien el discurs (algun avui en dia tindria la categoria de monòleg) i caminaven amb l’esperança de trobar-se a alguna persona gran i molt catòlica que quasi sempre li donava una moneda.

Amb l’arribada dels trens de dos pisos tot va millorar, ja que llavors no en teníem mai dos alhora. Es veu que s’ho tenien parlat. Un començava pel vagó capdavanter i sempre pel pis de dalt i l’altre ho feia pel darrer i pel pis inferior. Home, una gran alegria que treballessin en equip! Tu saps els mals de cap que estalviaven als catòlics! No haver de decidir quan coincidien a qui li donaven una moneda. Això havia de ser un gran “aliviu”.

Sempre he valorat els que es veu que van nets, que fan alguna cosa de profit, vaja, que no són ionquis. N’hi havia que recitaven poesia, que cantaven, els clàssics músics i fins i tot n’hi va haver un que un dia al metro va posar entre les barres verticals que serveixen per agafar-te, una cortina negra lligada amb un “vencro” (que diria aquell, i que també mereix un capítol sencer), i es va posar a fer putxinel·lis. Aquests sempre rebran la meva ajuda. Sempre.

Jo estava un divendres a la nit, de fa 15 anys més o menys, a La Burla, bar on anàvem bàsicament a jugar al durito, al último,... (aquests jocs sempre han estat castellans). Érem tota la nostra colla de nois excepte el futbolista, les noies que solien sortir de festa amb nosaltres, totes elles més joves, allà, cridant, bevent, rient, passant-nos-ho de puta mare, el bar a tope de gent, no hi cabia ningú, quant veig un pakistaní que entra amb un ram de flors.

Mira a tothom, fa una ullada amb el cap a veure si algú el mira i com que creu que ningú l’ha vist, fa un gest amb la cara tota trista mentre encongeix les espatlles i segur, segur que va pensar alguna cosa com Què collons faig aquí!

Però jo sí que el vaig veure i quan se n’anava el vaig cridar amb un psssst. Es va girar molt a poc a poc amb uns ulls oberts alegres i grans buscant esbrinar si el pssst era per a ell. Vaig pensar que amb la música tan alta no em sentiria i quan em va localitzar li vaig fer des de la distància el gest amb els dit de Quant val?. Ell, que ja sabia que li preguntava només el preu d’una flor, va posar de cop una cara poruca i va alçar la mà tota oberta indicant el cinc.

Cinc-centes peles una flor que no és ni una rosa! I de fa 15 anys! Jo amb això podia sopar un plat, beguda i tallat.

Vaig treure una moneda daurada i li vaig donar. No vam parlar, tot ho vam dir amb gestos i mirades. Caminava marxa enrere mentre anava dient que si amb el cap fins que va desaparèixer entre la gent. No cal dir que tota la colla, ells, i elles més encara, em miraven sorpresos perquè volien saber quina era l’escollida, a quina d’elles li manifestava el meu amor, ni que fos per una nit.

És per a mi Davit? A qui li donaràs? Que t’agrada alguna de nosaltres? No ho sabíem! Digues per qui és?

Segur que la resposta donada va provocar que no tingués cap “afer” amb cap d’elles. Fins que un dia vaig actuar sobre la reina, la miss del grup. Aquell incident em va obrir el camí de tres històries.

No sé si ma mare recorda que un dissabte es va trobar una flor al marbre de la cuina.