Almoina

Hi vas sol? Si. I no és una mica trist anar-hi sol? No perquè. Tots els que hi anem volem el mateix i per tant sempre hi ha algú que t’acaba dient alguna cosa. Al final ja ens coneixem tots. A més, no és el mateix veure un partit de futbol sol doncs parcialment també l’estic jugant ja que em transporto al camp, també faig centrades o gols, que dinar sol. Encara no he aconseguit transportar-me a la cuina a tallar en juliana o fer reduccions. Potser perquè no està a la vista.

M’agrada dinar a la barra, és l’autèntic escenari. És una funció difícil de pair per la personalitat de l’actor principal, però un cop passes el mal tràngol dels dos primers dies, després no hi ha qui et tregui d’allà. És meravellós, fantàstic. Ahir tot just ho comentàvem amb la dona que tenia al costat i el noi de l’angle. No ens coneixíem de res però vam estar comentant els plats que hi mengem, com són els altres restaurants de la zona i com no, la personalitat del Carles, amb un humor i una ironia, que té els seus detractors però que tant m’agrada.

Hi ha paraules que et recorden fets, persones, cançons... A la paraula Brussel•les associo Banana Split.
Quan entre els 18 i els 28 anys vaig estar treballant els estius a Paris, organitzàvem sortides els caps de setmana als Castells del Loira, Mont Saint Michel i Bèlgica. En un dels viatges i després d’haver visitat Bruges, vam anar Brussel•les. Els que hi treballàvem vam anar a voltar la ciutat tot i conèixer-la bé abans de dinar. Jo acompanyava 5 dones. Van decidir entrar en una botiga a mirar calces i sostens. Jo vaig passar del tema i vaig seure a terra al carrer. La Mariona, que feia de guia turística, em va donar la seva carpeta d’apunts. Vaig treure un full amb la lletra d’una cançó del Julio Iglesias que vaig deixar a terra per llegir-la mentre em tocava els cabells. Clinc, clinc! Una dona va passar i em va llençar tres monedes!! Em va donar almoina!! Va pensar que era un rodamón!! Senyora, però que no vaig net i polit, sense els pantalons estripats ni les sabates trencades!! No m’ha tornat a passar mai.

Més endavant anant cap a unes galeries comercials, vaig trobar dos-cents francs belgues entre unes llambordes de la parada de taxis. Era l’empenta econòmica necessària per fotre’m el primer i deliciós Banana Split de la meva vida